dimecres, 2 de març de 2022

biblioteca casolana

 

FLAVIA COMPANY
Biblioteca casolana
La Vanguardia
19|2|2022

Recordo amb memòria vívida el dia de la meva primera adolescència –quan l’adolescència començava als dotze i acabava als disset– en què vaig començar la meva biblioteca. Havia demanat als meus pares que em regalessin una prestatgeria. Era alta, estreta, amb sis o set lleixes. De fusta fosca. I la vam posar a la meva habitació. Vaig tenir la sensació d’accedir al misteri més ben guardat del món. Encara tenia pocs llibres propis que no fossin els escolars. Recordo haver-ne col·locat alguns de Cernuda, Celaya, Otero, Mistral, Juan Ramón Jiménez, Hernández, al prestatge de poesia. Verne, Louisa May Alcott, Vasconcelos, Conrad, a la de narrativa. Només vaig ocupar dues lleixes. I a mitges. No vaig voler demanar a la meva família que em deixés o regalés alguns dels seus nombrosos llibres per omplir-la. Aquell buit m’estimulava, el sentia com una aventura.
I venen a mi aquests records el dia d’avui, que gaudeixo d’una biblioteca casolana de diversos milers d’exemplars i en què les prestatgeries fa temps que no donen l’abast i els volums s’hi acumulen en dobles files, els uns sobre els altres. Al principi fitxats i numerats, amb ordre i concert, i ara ja arribats i guardats al seu aire, amb la fruïció pròpia d’algú que continua sent, tants anys després, una lectora apassionada.
Aquell dia en què vaig començar la meva biblioteca vaig saber que m’estava envoltant d’una classe d’amistats diferent de les humanes, però no per això menys certes o profundes. I així ho constato ara, quan miro els lloms i els reconec, els recordo, els obro i els oloro. Quan de sobte trobo una dedicatòria, un paper guardat, unes línies subratllades, un bitllet d’autobús, la carta d’un amor passat. Quan rememoro llocs en els quals vaig ser just perquè va ser allà on els vaig llegir. Vells amics i alguns de nous, sí, que apareixen de sobte per sorprendre’m, que han estat esperant el seu moment, la seva oportunitat de dir-me, d’explicar-me, de travar la nostra complicitat. I així, amb aquest sentiment de felicitat, agraeixo sense fi l’amor pels llibres que em van ensenyar a casa. El tresor de l’illa que som tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada