de casa al club: com es fa terrorista la gent normal?

XAVI AYÉN
Com es fa terrorista la gent normal?
La Vanguardia
13|9|2020

Les germanes Dolours i Marian Price –a la imatge– van ser considerades les terroristes més glamuroses d’Europa. Membres de l’IRA, van atracar bancs disfressades de monges i fins i tot van aparèixer posant en revistes elegants, amb un mocador a la cara. Malgrat això, no els tremolava la mà per assumir tota mena de tasques, com ara segrestos, col·locació de bombes en espais públics i el que elles anomenaven “execucions”.

Jean McConville –a la imatge de la dreta– era una dona de classe treballadora que havia perdut el marit a causa d’un càncer. Va ser segrestada i desapareguda per l’IRA el desembre del 1972, quan un grup d’encaputxats van entrar al seu pis de protecció oficial en un barri catòlic de Belfast i se la van emportar en presència dels seus deu fills, tots menors d’edat. El seu pecat eren unes acusacions, pel que sembla infundades, d’haver passat informacions a l’exèrcit britànic.

Són exemples de personatges (reals) que apareixen al llibre No diguis res ( Periscopi / Reservoir Books), del periodista dels Estats Units Patrick Radden Keefe ( Dorchester, 1976), que durant quatre anys es va submergir en el conflicte d’ Irlanda del Nord, concretament en els seus anys més cruels, és a dir, la dècada dels setanta. Es tracta d’una de les obres de no-ficció periodística més importants publicades darrerament.

Des de casa seva, a Nova York, Keefe atén aquest diari per videotrucada. Arran del coronavirus ja no va a la redacció de The New Yorker, on treballa. Explica que el títol al·ludeix a la cultura del silenci, que respectaven escrupolosament tots els membres i simpatitzants de l’IRA, des dels soldats fins als veïns dels blocs de pisos, ensinistrats per passar-se les armes d’una finestra a una altra quan hi havia escorcolls policials. “Vaig créixer llegint Seamus Heaney i el seu poema Diguis el que diguis, no diguis res, en què es refereix al tema”.

Keefe no era especialista en aquesta qüestió. Un dia del 2013 va llegir a The New York Times l’obituari de Dolours Price i “el personatge em va fascinar. Era un exemple de noia jove seduïda per la política radical, que es veu implicada al màxim en la violència i després les coses es calmen. Què passa amb aquesta gent quan es fa gran?, em vaig demanar. Els supervivents surten de la presó, es casen, tenen fills... Com miren el que van fer de joves? En realitat el llibre tracta de com païm el nostre passat”.

No diguis res es llegeix com una novel·la. Els seus models són, en la trama i caracterització de personatges, autors com John Le Carré o Frederick Forsyth, però, en l’essencial, explica, altres reporters, com ara el Gabriel García Márquez de Noticia de un secuestro o el Philip Gourevitch –col·lega de Keefe a la redacció– de Queremos informarles de que mañana seremos asesinados con nuestras familias, “obres que ensenyen com et pots aproximar literàriament a la violència”.

Malgrat que el llibre està basat en moltes entrevistes i documents, Keefe ha escrit en tercera persona, com un narrador omniscient, “perquè m’interessava que tot fluís de la millor manera per al lector. Els que sentin curiositat per saber d’on trec cada cosa poden anar a les notes del final”. Sense fer espòilers, l’atzar provoca que Keefe descobreixi ni més ni menys que qui va ser la persona que va disparar contra McConville. “Si no n’estigués segur al 100% –afirma– no hauria escrit el nom d’aquesta persona: és una acusació molt greu”. El més curiós és que “no hi ha hagut cap conseqüència. Abans que sortís el llibre l’hi vaig explicar als fills de McConville; no volia que s’assabentessin per la premsa de qui va matar la seva mare. Els va sorprendre molt, no sospitaven d’aquella persona. Amb tot, no hi va haver cap arrest. Les proves que necessita un periodista són de naturalesa diferent de les que requereix un tribunal”.

Menys dubtes hi havia sobre qui va donar l’ordre de segrestar i executar la dona: Gerry Adams, llavors un dels líders de l’IRA Provisional i molts anys després impulsor de la pau. Avui Adams continua negant que pertanyés a l’IRA, contra les evidències que apareixen al llibre. “Va començar com una petita mentida que ell va dir fa molt de temps –raona Keefe–; la va anar repetint i ja no es pot fer enrere. És l’únic que ho nega; de fet, fins i tot altres membres el recorden. Els seus defensors sostenen que una admissió seva activaria persecucions judicials i que la policia l’hauria de detenir. Pot ser que sigui cert, però això crea una situació molt absurda”. Adams va rebutjar entrevistar-se amb Keefe, cosa que el periodista respecta: “Ell ja sabia que a mi m’interessava l’assassinat de Jean McConville, just el tema de què ell no volia parlar”.

Sembla increïble que a la civilitzada Europa es pogués donar un conflicte semblant, que va provocar 3.500 morts (per adonar-nos de la dimensió, en tota la seva història ETA va matar 864 persones, i la població actual d’ Irlanda del Nord és de tan sols 1,8 milions d’habitants).

– Es podria repetir una cosa semblant, avui?

– Espero que no, però no és un fet tan únic: vosaltres coneixeu el País Basc, o el cas extrem de Bòsnia. Seria ingenu dir que això no es pot repetir. Aquest és un dels temes del llibre: com una societat en pau, estable, sense cap mort, l’any 1969 passa a convertir-se en una altra cosa que ningú no es podia haver imaginat. Ara mateix tenim morts i ciutats incendiades pels aldarulls als EUA. No és tan llunyà.

“Les germanes Price eren atractives, carismàtiques –explica–, la gent en recorda sobretot el somriure fascinant. Eren icòniques; per als catòlics republicans, un pòster, com el Che Guevara. Elles ho sabien, i avui dia serien a Instagram”. Keefe situa cada personatge i grup davant les seves accions i deixa al lector que jutgi. També hi fa aparèixer paramilitars unionistes i alguns militars de l’exèrcit, que van ser enviats a Irlanda del Nord com qui sufoca una rebel·lió a les colònies.

L’obra ofereix cameos de famosos, de Margaret Thatcher a l’actor Stephen Rea, que es va casar amb Dolours Price i va portar el seu fèretre al funeral. “És un personatge fascinant, que va saber separar la seva feina com a actor del conflicte. La nit abans de l’atemptat múltiple amb bombes a Londres el 1973 actuava en un teatre de la zona; només per un dia no va ser ell una de les víctimes de la seva futura dona”.

“M’interessava retratar la gent normal que de sobte decideix empunyar una arma –aclareix Keefe–, reflectir aquesta alegria juvenil de qui se’n va a fer la revolució”. Matisa que “fins i tot durant els anys més durs la majoria de la població no donava suport a la violència, només alguns segments. Ara bé, l’Ulster era una societat molt dura: els catòlics estaven discriminats, no tenien les feines bones, no podien accedir al poder polític, i això va generar simpaties a la causa de gent no violenta”.