irlanda del nord: conflicte, memòria i narració

JAN BRUGUERAS
Irlanda del Nord: conflicte, memòria i narració
El temps
15|2|2021

Cal dir-ho d’entrada: No diguis res, de Patrick Radden Keefe, és un relat francament ben articulat. Ho és perquè té una estructura narrativa atractiva i efectiva que, mitjançant el recurs d’enllaçar diverses històries personals, fa avançar el lector per diferents moments clau del conflicte a Irlanda del Nord, dels anys seixanta als noranta, amb ramificacions evidents fins a l’actualitat: de les marxes pacífiques pels drets civils de la població catòlica a finals dels seixanta, a la batalla del Bogside a Derry que iniciava el període d’enfrontaments conegut com els Troubles (els avalots), passant per la formació de l’IRA Provisional i els seus mètodes i accions, el Diumenge Sagnant, la contrainsurgència i la repressió britàniques –aplicades de manera similar a com ho havien fet a d’altres guerres colonials–, la vaga de fam i la mort de Bobby Sands i 9 presos més dels Provos el 1981 durant el mandat de Margaret Thatcher, els diferents processos de negociació que dugueren a l’aturada del conflicte armat amb l’Acord de Divendres Sant el 1998, etc. I tot a través de testimonis: protagonistes, espectadors o damnificats. Sovint més d’una cosa a la vegada.

El llibre comença justament amb la reconstrucció de la nit de la desaparició de Jean McConville, una mare vídua amb 10 fills que vivia en un suburbi catòlic de Belfast, a través dels records dels seus fills. Un grup de gent, veïns inclosos, va irrompre al seu habitatge i se la va endur poc després que, suposadament, ella hagués ajudat un soldat britànic ferit. No va tornar mai més. Aquest fet esdevé un dels eixos centrals del text, que mira de respondre totes les preguntes (què, qui, on, com, per què...) en un món de silencis imposats i autoimposats, al mateix temps que desgrana l’accidentadíssima i truculenta trajectòria de cadascun dels fills, marcats per sempre més per aquella nit del 1972. Els records de tots ells –damnificats i implicats– són, per tant, la matèria primera de la narració. 

No diguis res, doncs, és farcit d’elements i de matisos dignes de ser comentats, però de tots ells em centraré en un: la relació entre l’estructura de la narració i la memòria. No cal haver llegit sobre filosofia de la història per veure que, en l’escriptura de la història, hi ha una clara tensió entre els fets i la seva explicació. És a dir, una cosa és la constatació factual d’un esdeveniment –que una cosa va succeir en tal data i a tal lloc–, i una altra és inserir aquest fet en una narració, en una relació de causalitat amb d’altres fets, fer-ne una interpretació i analitzar-ne l’impacte. Fins i tot hi ha un pas previ: la tria dels fets que entraran a la narració i la dels que en quedaran fora. Descriure, malgrat el que digués Josep Pla, també és opinar. I si els fets han passat pel sedàs de la memòria dels implicats, encara més.

Tot això ve a tomb perquè, a banda de les entrevistes i la ingent documentació aplegada per Keefe, les fonts principals per tal de bastir el llibre són els testimonis directes de diversos antics membres de l’IRA Provisional que van acceptar ser entrevistats després de l’Acord de Divendres Sant per un projecte del Boston College que pretenia ser un arxiu de la memòria del conflicte. Els asseguraven –cosa que en alguns casos no es va complir– que els enregistraments no veurien la llum fins després de la seva mort. 

Fos com fos, el cas és que la narració que en resulta porta a identificar-se clarament amb els qui aporten el seu testimoniatge. Enzo Traverso, en el seu assaig Els usos del passat –editat i traduït al català per Gustau Muñoz a Publicacions de la Universitat de València–, ja destacava que en les darreres dècades el testimoni ha estat l’element central de les polítiques de memòria. De fet, la figura del testimoni s’identifica sovint i de manera boirosa amb la de víctima. I la víctima porta a l’empatia, en aquest cas del lector. Al llibre de Keefe això passa, naturalment, amb els fills de McConville, que van passar per un calvari després de la desaparició de la seva mare i que van tardar dècades a poder localitzar el seu cos. Però també passa amb els antics Provos que van fer de testimonis al Projecte Belfast del Boston College. Sobretot perquè els qui es van avenir a participar-hi eren els qui s’havien oposat al procés de pau que duria a l’Acord de Divendres Sant. Gent com Dolours Price o Brendan Hughes se’ns presenten derrotats i demacrats pels anys de lluita –vagues de fam incloses durant els seus empresonaments- i amb dificultats d’adaptació a la vida civil posterior al conflicte bèl·lic. La seva és una visió desencantada dels fets: va tenir sentit tot plegat si després tots aquests sacrificis van quedar balafiats en unes negociacions que no conduïen a l’objectiu final, és a dir, a la unitat irlandesa?

En canvi, a l’altre extrem s’hi situa Gerry Adams. El líder del Sinn Féin, protagonista del procés de pau, és presentat com un personatge cínic i maquiavèl·lic. Se’n destaca la seva habilitat política –amb punts foscos inclosos– a l’hora de capitalitzar políticament la vaga de fam i la mort de Sands i els altres 9 provos el 1981. A partir d’aleshores, la lluita armada es va compatibilitzar amb una lluita electoral que prenia embranzida a través del Sinn Féin. Però per damunt de tot, els testimonis aplegats destaquen el seu paper de dirigent en el si dels Provos de Belfast durant els anys més cruent dels Troubles, en el tombant dels anys seixanta als setanta, amb totes les decisions i responsabilitats en el si de la lluita armada que això comportava. I aquí és on em sembla que hi ha una de les claus de volta dels efectes de la narració: l’empatia s’estableix amb els vells Provos ressentits amb el procés de pau perquè, tot i detallar assassinats i atemptats, diuen “la veritat” i tenen ganes de “confessar-se”. I ho fan perquè senten que els seus ideals van ser traïts pel maquiavel·lisme d’Adams. Són un altre tipus de víctimes, però víctimes al capdavall. 

Per tant, a Adams, que sempre ha negat haver format part de l’IRA Provisional i haver tingut responsabilitats en la lluita armada, no se’l jutja tant per les seves presumptes responsabilitats durant el conflicte –que també–, com sobretot pel fet de no dir “la veritat”, per mantenir una actitud que apuntalava –el concepte el fa servir Keefe– una certa “negació col·lectiva” i un “monopoli sobre la memòria de la lluita armada republicana”. Cap al final del llibre, Keefe sembla voler matisar mínimament la impressió sobre Adams –o més aviat contra Adams– de bona part de la narració quan afirma que “és difícil no simpatitzar emocionalment amb Hughes. Políticament, en canvi, seria un disbarat no simpatitzar amb Adams. [...] Per molt insensibles que fossin les motivacions d’Adams, va ser ell qui va desviar l’IRA d’un conflicte sanguinari i irresoluble i el va dur fins a una pau fràgil però perdurable”. 

Caldria preguntar-se si Adams hauria pogut tenir aquest paper acceptant –en cas que, tal com asseguren els testimonis aplegats, efectivament en fos responsable– tot allò que se li atribueix. Bàsicament, perquè tal com es detalla al llibre, els delictes pendents continuen oberts, i precisament les entrevistes del Projecte Belfast del Boston College van acabar servint per fer noves acusacions. També podria ser pertinent preguntar-se si es jutja amb la mateixa severitat altres personatges que van tenir responsabilitats durant el conflicte i que no van explicar totes les implicacions de les seves decisions com, posem pel cas, Margaret Thatcher. La complexitat de tot plegat, per tant, és enorme. Alguns fets concrets tal vegada s’acabaran d’aclarir en la línia que exposa la investigació de Keefe pel que fa a la responsabilitat d’Adams. Les diferents consciències històriques que de tot plegat se’n derivin, en canvi, no seran mai definitives ni s’arribarà a una “veritat” sobre aquests anys de conflicte. En definitiva, tal com apunta Traverso, la memòria sempre es declina en present. En tot cas, no dubteu a llegir No diguis res: és una narració amb alguns enfocaments polèmics, però és un tros de llibre.