dones escriptores

«SOVINT, DURANT L'ÚLTIMA DÈCADA si fa no fa, he volgut escriure alguna cosa sobre dones escriptores, sigui el que sigui el que vol dir aquest terme (i sigui el que sigui el que vol dir sobre), però els mots dones escriptores ja semblaven contenir un deix pejoratiu en si mateixos (una mica com la paraula ronin), i els trobava una mica repulsius, d'una manera que em recordava un exemplar elegant i innocent de Donetes que m'havien regalat quan era petita: no suportava ni mirar-lo ni llençar-lo. Què escriuria? Que aquesta o aquella escriptora no era Virginia Woolf, però era dona igual que ella? Que una de les meves novel·les contemporànies preferides, també escrita casualment per una dona, era L'últim samurai de Helen DeWitt, i que una de les coses que m'agradava del llibre era que n'havies de llegir moltes pàgines més abans d'adonar-te que la narradora d'aquesta part és una mare, una mare soltera, de fet, que intenta desenvolupar la seva carrera acadèmica i resoldre el problema de presentar una figura masculina al seu fill fent que miri la pel·lícula Els set samurais d'Akira Kurosawa una vegada i una altra, un pla ridícul però comprensibles, i que després la part principal del llibre ens mostra el fill intentant resoldre el misteri de la identitat del seu pare investigant un pare potencial rere l'altre? També em semblava important que aquell llibre esplèndidament prolix i estrany s'hagués venut molt només perquè, per atzar —i d'això n'estava força segura, si bé només era una intuïció—, hi havia una pel·lícula en què sortia Tom Cruise que es deia igual que el llibre i que havia sortit al mateix temps...»

Rivka Galchen. «Dones escriptores». A: Petits parts. Traducció d'Alba Dedeu. Amsterdam, 2023. P. 127-128.