el meu primer (i últim?) faulkner

JOAN SIMÓ I RODRÍGUEZ
El meu primer (i últim?) Faulkner
El Nacional
7|10|2025

Diuen que les primeres vegades deceben. No hi estic d’acord. La decepció no té res a veure amb les primeres vegades. La decepció és filla de l’expectativa i l’expectativa no és més que una fantasia progressista, el resultat de pensar que la nostra existència és una escala, un camí ascendent cap a ves a saber on. Qui cregui que l’estan esperant, que el món li deu alguna cosa, acabarà decebent-se. És llei de vida. Suposo que és el que passa quan t’esforces a matar el misteri, el destí, quan decideixes creure que tot té una solució, una sortida pactada, sense danys col·laterals. Això, que explicaria tant l'èxit del porno com el dels antidepressius, és el que m’ha semblat entendre llegint Els invictes, la novel·la de William Faulkner que acaba de publicar Edicions de 1984.

[...]

He començat parlant de les primeres vegades perquè aquest ha estat el meu primer Faulkner i perquè, evidentment, no m’ha decebut. És impossible que Faulkner decebi, perquè en el seu món totes les expectatives neixen mortes, fins i tot les més petites. Podria semblar un defecte, però no crec que sigui el cas. Si l'objectiu de qualsevol bon escriptor és imposar-te una forma d’entendre el món, Faulkner ho aconsegueix, fent-te abandonar qualsevol rastre de les idees sobre el lliure albir que, alguna vegada, van rondar pel teu cap. Després tanques el llibre, pagues el cafè, tornes a casa i no saps ben bé què dir ni què fer ni com mirar-te les coses i de la mateixa manera que aquest ha estat el teu primer Faulkner et preguntes si no seria millor que fos l’últim. El temps dirà.

 

Aquí, l'article sencer.