canviar d'opinió

JUAN TALLÓN
Canviï d'opinió
abril
6|12|2025

Canviar d'opinió no és tan dolent. De fet, segurament és boníssim. Em refereixo a aquests canvis en la teva relació personal amb el món al llarg del temps que no posen en risc les teves conviccions, la teva humanitat, la teva intel·ligència, sinó que més aviat les reflecteixen i intensifiquen. Em sorprèn per a bé la gent que muda d'opinió, i que admet que no tenia raó, ni abans, ni segurament ara, perquè més endavant tornarà a replantejar les seves posicions. No és fàcil. Tendim als esforços extraordinaris per posar la raó de la nostra part. «Deixa'm a mi, que tu ets petita i la pots trencar», vaig dir a la meva filla el dia que va intentar transportar una florera amb aigua i al cap de cinc segons d'agafar-l'hi la vaig trencar jo.

A la seva manera la raó esclavitza, estableix un precedent espinós. La tens una vegada i ja pretens tenir-la sempre, perquè et va deixar un bon gust de boca. Et penses que li vas agafar el truc, que ets un primer espasa, que els altres són uns gamarussos. Canviar d'opinió, però, et fa lliure. Avui ets en un lloc, demà en un altre i demà passat en un de diferent. És una aventura veure les coses de manera diferent segons l'època. Com quan respons «sí; no; bé, sí; espera, no; tant és, sí; potser no» i la pregunta és només si vols vi negre.

Julian Barnes detalla a Mis cambios de opinión (Anagrama) en quina mesura variem les nostres posicions amb el pas del temps. Canviem d'opinió sobre infinitat de coses, des de qüestions de gustos —les olors que preferim, la roba que vestim—, d'estètica —la música, els llibres que ens agraden— o d'afiliació social —l'equip de futbol que seguim o el partit polític que votem— fins a les veritats més transcendentals: la persona que estimem, el déu que venerem, la significança o insignificança del lloc que ocupem en un univers aparentment buit o misteriosament ple. Definim aquestes preferències constantment. Segons Barnes, no és només que alguns fets reorientin la nostra vida. «Sumidos en un torbellino de emociones, nuestra mente cambia». I després d'una mudança mental poden caure del pedestal les croquetes o l'autoficció i ser substituïdes per l'alvocat, el romantasy o les disfresses de monja.

Entre els aspectes en què el canvi de posició és inevitable sovint hi ha els llibres. El pas del temps ens transforma les aversions i els encantaments en segons quins títols i escriptors, perquè els nostres gustos evolucionen. Barnes cita el cas de George Simenon, de qui de jove va llegir moltes novel·les policíaques, les protagonitzades per Maigret. «De mica en mica vaig saber dades de la seva vida: la seva fama i riquesa, que era molt faldiller i es vantava de les seves aventures sexuals, i que tenia l'extraordinària convicció que havia de guanyar el premi Nobel». Això va transformar l'opinió que tenia del novel·lista. Però un dia va preguntar a la seva amiga Anita Brookner què llegia, i li va dir que Simenon. No la sèrie de Maigret, sinó les romans durs (unes 200 novel·les). Li va demanar que n'hi recomanés una, i li va proposar En casa de los Krull. Barnes només en va llegir unes pàgines. Anys després, quan va morir la seva amiga, l'escriptor britànic la va homenatjar acabant la novel·la, i llavors va descobrir un George Simenon nou, més profund, fosc, en què «el món no el descobreix ni l'explica un detectiu afable, sinó que se'ns mostra sense cap mediació, sense judicis, amb tota la desolació i l'ambigüitat moral». Va arribar a llegir sis novel·les seguides de Simenon. «I ara sí que crec que va ser mereixedor del Nobel», remata. La vida es torna més interessant en la mesura que el guió ofereix un gir inesperat i de sobte res és com semblava.