un llibre a l'any

JUAN TALLÓN
Un llibre a l'any
Abril
25|4|2026

Em pregunto si publicar un llibre a l'any és massa. ¿Això qui ho dictamina? Potser la resposta depèn de la mena de llibre o d'autor, de les exigències que es marqui, d'en què faci servir el temps que no escriu, de les necessitats editorials, de l'acceptació dels seus lectors...No hi ha gaires escriptors que publiquin a aquest ritme, és cert. Aquells que ho aconsegueixen traslladen la idea que ho fan gairebé sense suar, com si es limitessin a posar-se còmodes i mirar com les mans carreguen amb la feina bruta. Ni tan sols semblen despentinats a l'acabar.

En un festival de Girona, fa uns anys, li vaig sentir explicar a Amélie Nothomb que ella no només publica un llibre per any, sinó que també en guardava 20 d'inèdits en un calaix, o en diversos calaixos, esperant el seu torn. Més ràpid que Nothomb avançava Georges Simenon, que no acostumava a trigar més d'11 dies a escriure les seves novel·les. La seva immersió en l'escriptura era tal, que el seu cos no aguantava més enllà d'aquell temps, al cap del qual el llibre havia d'estar acabat. En certa ocasió, Alfred Hitchcock li va trucar per telèfon, i li van respondre que el senyor Simenon no podia posar-s'hi perquè acabava de començar una novel·la. El cineasta, que coneixia la inclinació al tancament del novel·lista, però també el poc marge que li portava acabar una novel·la, va respondre: «Bé, espero».

A l'altre costat hi hauria els escriptors lents, que es prenen dos, cinc, fins i tot deu anys per acabar la seva obra. N'hi ha. Tampoc és del tot clar si això és lentitud. «Jo escric dues frases per setmana», deia l'escriptor egipci Albert Cossery. El resultat va ser un llibre cada 10 anys. En canvi, dedicava dues hores diàries a preparar-se, ja que tampoc era dels que escrivien en sabatilles i bata. Elegis vestit, mocador, enllustrava les sabates, es pentinava amb cura. Després de tots aquests prolegòmens, redactava unes quantes paraules, donava el dia de feina per amortitzat i se n'anava al carrer.

Suposo que la literatura no és l'única qüestió important que es porten entre mans aquests autors, i per això tarden, ocupats com estan a viure. En la tercera temporada de The Wire, el detectiu Lester Freamon explicava a Jimmy McNulty, d'homicidis, que la feina no el salvaria. Tots els casos s'acabaven quan li posaven les manilles al culpable. «Necessites alguna més fora de l'oficina. Necessites una vida. És el que hi ha mentre esperes moments que mai arriben», li feia veure.

Unes quantes vegades, 10 anys és el temps mínim per escriure certes obres. El 1770, quan Immanuel Kant va ser nomenat professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg, va escriure la seva disertació inaugural, i a aquest text el va succeir una dècada d'absència, en què va estar buscant solucions. Es va aïllar del món, va bussejar en el temps i el 1781 va retornar amb la Crítica de la raó pura, ni més ni menys.

En la lògica del mercat, a la qual la literatura avui és menys aliena que mai, un llibre a l'any, o un cada dos, cinc o vint, fins i tot un en tota la vida, serà molt o poc en funció de qui triïs perquè el jutgi. Hi ha escriptors que ens han deixat un únic llibre, i ha resultat suficient, fins i tot inesgotable. ¿És poca cosa? Queda el dubte. Recordo el Francisco Umbral de 1977, quan va publicar La noche que llegué al café Gijón, Teoría de Lola, Diccionario para pobres, Tratado de perversiones, La prosa y otras cosas, Las Jais i El hijo de Greta Garbo. ¿Molt? A veure...

Després hi ha els escriptors en els quals es confon lentitud i rapidesa. César Aira, per exemple. Completa una «pagineta» al dia, com diu ell. Bastant poc. Però com que no falla mai, i l'any té 365 dies, i les seves novel·les són breus, alguns anys publica fins a cinc o sis llibres. És a dir, molt i poc alhora.