llegir en temps de goodreads

NÚRIA CORBELLA RIUS
Llegir en temps de Goodreads
Núvol
25|6|2026

Cap a finals d’any, Goodreads es converteix en una mena de balanç públic de lectura: llistes de 48, 112 o, fins i tot, 180 llibres llegits. Alguns perfils, a finals de gener, ja acumulen més de 10 títols. Són xifres que impressionen tant com desconcerten. Hi ha moments en què tinc la sensació que la resta del món llegeix a una velocitat impossible i em pregunto si el problema és que jo llegeixo massa a poc a poc o si, senzillament, hem canviat la manera d’entendre què vol dir llegir.

En els últims anys, les xarxes socials han transformat profundament l’experiència de la lectura. Goodreads, Instagram i el fenomen dels bookstagrammers l’han convertit en una activitat cada vegada més visible: mai no havíem parlat tant de llibres ni els havíem convertit tant en identitat pública. Això ha tingut un efecte indiscutiblement positiu: llegir s’ha tornat desitjable. Clubs de lectura, presentacions constants, llibreries plenes, recomanacions contínues, comunitats lectores que creixen. Fins i tot, persones que abans deien que no llegien mai ara es reivindiquen com a lectores habituals. Els llibres circulen més i hi ha un entusiasme real al seu voltant. Llegir ha adquirit una centralitat cultural nova.

Però, lligada a aquest entusiasme, també ha aparegut una altra realitat: una acceleració constant. Cada recomanació afegeix nous títols a una llista infinita de llibres pendents, i llegir comença a assemblar-se a una forma d’acumulació. La lectura ha acabat absorbint la lògica de la productivitat contemporània: objectius anuals, seguiments, puntuacions, mètriques. Ja no es tracta només de llegir, sinó també de registrar, puntuar i comentar; de construir, a través dels llibres, una determinada imatge de nosaltres mateixos. D’alguna manera, els títols que llegim projecten una idea de qui som, dels nostres gustos i valors. Qui no ha mirat mai el perfil de Goodreads d’algú i se n’ha fet una imatge cultural immediata? Fins i tot una idea de la seva personalitat?

En aquest sentit, la lectura ha deixat de ser una activitat invisible. Abans era silenciosa, gairebé privada. Ara sembla que demani ser mostrada, fotografiada, explicada.

Tot això no és necessàriament negatiu. Que es llegeixi més i hi hagi més discurs al voltant dels llibres és una bona notícia. Però també val la pena preguntar-se si aquesta expansió no ha introduït una nova forma de consum: una lectura accelerada, acumulativa, que tendeix a confondre quantitat amb intensitat.

Hi ha dies en què aquesta dinàmica es fa especialment visible. Sant Jordi, per exemple, també s’ha convertit en una acumulació: piles de llibres, fotografies de les adquisicions del dia, compres impulsives. Com si tot això formés part, almenys simbòlicament, de l’acte de llegir.

Jo mateixa tinc un compte d’Instagram en el qual comparteixo ressenyes literàries. També sento la satisfacció d’acabar llibres i veure créixer la meva llista de lectures. Però he d’admetre que no sempre tinc clar si llegeixo per a mi o per alimentar aquesta identitat pública. Tinc tendència a incorporar més llibres dels que puc llegir i, de vegades, m’ofego entre totes les novetats editorials.

Hi ha també una pressió més subtil: la d’haver de tenir una opinió immediata. Llegir ja no sembla prou: cal puntuar, recomanar i posicionar-se ràpidament. Com si, sense visibilitat, la lectura quedés incompleta. I, tanmateix, jo també he entrat en aquesta dinàmica. Abans triava llibres per intuïció: una portada, una contraportada, una recomanació oral, l’atzar en una llibreria. Ara sovint em guio per les puntuacions i els algoritmes. Vaig a les llibreries amb una llista al mòbil. Descobrir llibres s’ha tornat més eficient, però també menys accidental.

Potser també ha canviat la manera com recordem les lectures. Abans alguns llibres quedaven lligats a un moment vital concret, a una etapa o a una persona. Ara sovint es dissolen en una seqüència contínua de llibres acabats. A vegades, recordo perfectament quantes estrelles vaig donar a un títol, però seria incapaç d’explicar-ne el final. Com si la lectura deixés més rastre al perfil que a la memòria.

Hi ha llibres que abans ens acompanyaven durant mesos. Ara, en canvi, desapareixen tan de pressa com apareixen a la llista de lectures finalitzades. De vegades, tinc la sensació que acabem més llibres dels que realment arribem a habitar. I això no vol dir necessàriament que avui llegim pitjor. Potser simplement convivim amb més velocitats i formes diferents d’atenció.

Vol dir això que abans es llegia millor? I, sobretot, què vol dir llegir bé? Recordar un llibre? Llegir lentament? Continuar pensant-hi dies després? O simplement acabar-ne molts?

No crec que hi hagi una resposta correcta. Hi ha qui trobarà en les xarxes i les mètriques un estímul, i qui trobarà una pressió. Hi ha qui llegirà molt i bé, i qui ho farà poc, però intensament. Potser llegir bé no té tant a veure amb la quantitat de llibres que llegim com amb el temps que continuen vivint dins nostre després de tancar-los.

Al capdavall, potser Goodreads no només registra el que llegim, sinó també la manera com volem ser llegits.