Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El moliner udolaire. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El moliner udolaire. Mostrar tots els missatges

dimarts, 27 de març del 2012

skaði, huttunen, passilinna & cia.



Yo también quisiera aullar en las noches tristes, o en las no tristes, pero aullar como Gunnar Huttunen en su molino, aullar porque sí y no por las mejores mentes de mi generación, esas mentes perdidas, porque de donde no hay no podrá sacarse nunca, y a estas alturas qué quieres, qué mentes, ahí las tienes queriendo ladrar y no pueden, queriendo ser ¿quién? ¿quién van a ser si no vivieron guerras ni exilios, si sus padres ya eran ateos, si llevaban pañales cuando las carreteras valencianas se llenaban madrugadas y noches de coches llenos de éxtasis y cocaína? Yo no quiero aullar por ellos, yo sólo quiero ser como Gunnar Huttunen y comprarme un molino y aullar y que me dejen en paz. Quizá todavía anda Gunnar por los bosques junto a Portimo, quizá aún podamos correr junto a ellos y los lobos. Quizá saltando de árbol en árbol dejaron atrás Laponia y llegaron a  Karelia donde Huttunen hizo la guerra.

Ahora que en los lagos del sur bañarse es lo único que una puede hacer para combatir este calor sofocante, pienso en los días no tan lejanos del final del invierno, cuando antes de entrar a tomar un chocolate caliente en Äkäsmylly nos asomábamos al que había sido el antiguo molino, sobre las aguas del Äkäsjoki, y aquel hombre que no era molinero pero podría haberlo sido nos daba la bienvenida, y nunca nos cobraba el precio que tenía escrito en la pizarra, a veces incluso no nos cobraba nada, echaba el cacao en polvo first prize en la taza y nos la daba y decía que ya sabíamos dónde estaban el agua caliente y la leche, y en salir siempre me quedaba mirando su skidoo y me entraba miedo por él, porque un día con aquel trasto no podría llegar a su casa, aunque nunca supe dónde vivía. Luego dejé de ir por allí, con las sendas de esquí de fondo abiertas era difícil llegar y encontrar sitio donde sentarse en la única mesa, sitio en el que dejar apoyados los esquís, tiempo para hablar con aquel hombre del que no recuerdo el nombre, sólo el rostro, y luego se me olvidó decirle adiós hasta el invierno siguiente o el otro o el otro o el otro o quién sabe cuándo, quizá hasta nunca.




A principios de este mayo pasé por el molino de nuevo, pero allí ya no había nadie. La mayor parte de la nieve de las sendas para esquí de fondo había desaparecido. Lo mismo con las rutas para las skidoos. Sólo quedaban estúpidas señales entre los árboles, mis cachorros de perro de osos de Karelia se dieron un buen baño en las aguas heladas del Äkäsjoki, no conseguimos pescar nada para cenar. Pensé entonces en todo lo que había pasado desde que llegara a la estación de tren de Kolari meses atrás, en ese invierno que ya había acabado y en el verano que no quería que viniera, pensé en nosotros, en los molineros finlandeses que ya no existían, en la vida que íbamos a tener, o la vida que no tendríamos, y en Arto Paasilinna escribiendo sobre todo aquello, nos vi personajes de cualquiera de sus historias y me reí de las tragedias y de la oscuridad y de los grandes desastres acontecidos durante la temporada, y todo pareció menos grave, mucho menos serio.

Cuando a finales del año pasado compré el billete de avión a Kittilä recordé que Arto Paasilinna era de allí. Finalmente, mi vuelo fue cancelado porque los trabajadores de Finnair estaban en huelga, y tuve que coger un tren desde Helsinki hasta Kolari, la estación más al norte del país. Me acerqué a Kittilä días después, en un transfer con clientes al aeropuerto en que aproveché para llenar la despensa, y durante el resto de temporada fui sólo cuando era necesario porque lo cierto es que Kittilä es un pueblito horrible, y si no hubiera sido por los supermercados y por una pequeña pastelería en la que hacían una excelente tarta de queso, lo habría evitado al máximo. Pero Aarto Paasilinna había nacido Kittikä, y eso hacía de aquel lugar algo especial... y además, siempre preferí comprar el Koskenkorva en la Alko de allí que en la de Äkäslompolo, porque en Äkäslompolo era mucho más fácil coincidir con algún cliente y entendí que no se sintieran muy seguros en manos de alguien que se servía como agua aquel brebaje del 60%.




¡Qué lástima que yo nunca me encontrara la destilería clandestina de Piittisjärvi el cartero de Suukoski en El molinero aullador! Habríamos hecho buenos tratos.


divendres, 23 de març del 2012

dir la neu



Després d'uns dies arrossegant-me, ahir vam "baixar" a Barcelona i, apart del tema "renovació del vestuari", jo anava decidit a trobar el moliner del Paasilinna.
Casa del Llibre -no per estima sinó perquè venia de pas-: No, no el tenim...
Petit tomb fins a la Laie: Ho sento molt, no el tenim... (Aquí hem pujat un graó a l'escala de la complicitat.)
Que no sigui dit, baixem fins a la Central: No el tenim, espera que et miro si el tenen a Mallorca... Tampoc.
L'home, conscient de la importància de tots els llibres, es posa a teclejar com un posseït...
-Mala notícia, en català està descatalogat.
-!!!
-El vols en castellà, que sí el tenim?
-NO. Ja buscaré alguna altra cosa.
No volent un substitut em decanto per alguna cosa genuïna: DECIR LA NIEVE de la Menchu Gutiérrez.
L'he llegit a les tantes de la matinada (Bo, molt bo... Si n'ha llegit de literatura japonesa!); i acaba -com cal- amb el relat de la mala fi del Robert Walser, inclosa la famosa foto que en dona testimoni. Aquelles petjades a la neu m'han fet pensar en una opció...
I aquest matí, mentre m'anava sortint un trancasso dels bons, l'he posada en pràctica fent ús dels AquaMonolith (una mena de llapissots tot tall, com uns plastidecor per a selectes nens aristocràtics).
Al final he quedat ben content d'aquest ventilador que sembla fet d'escuradents, al que hi he afegit un parell de rodes d'aquelles que t'obliguen a combregar en què és un molí, i he inclòs les vacil·lants darreres passes del Walser.
Quan faci temps que la majoria de les ficcions d'avui s'hagin fet fonedisses, que la microscòpica ironia del suís seguirà marcant una traça certa damunt la resplendent neu literària, ho dono per segur.


dimecres, 14 de març del 2012

la caixa, parlem?


[La prèvia: Gunnar Huttunen ha anat a petar a un poble del nord de Finlàndia (em sembla que és a la regió d'Ostrobòtnia) i s'ha comprat un molí. No és pas mal tio, passa que va a la seva bola i té les seves particularitats (udola a la nit, imita animals, per exemple). Les forces vives del llogaret (ja sabeu, com a Crónicas de un pueblo...metge, botiguer, el ric de torn, etc.) comencen d'arrufar el nas perquè Huttunen no va a rotllo i el pobre acaba ingressat en un manicomi. Aconsegueix fugir-ne, s'amaga al bosc -proscrit, legalment incapacitat- i un dia decideix recuperar els seus estalvis]

JUST QUAN VAN OBRIR EL BANC, el Huttunen va entrar-hi amb el fusell a la mà. Els empleats es van espantar, el caixer va anar ràpid com una fletxa a l'habitació del darrera a cridar el director Huhtamoinen. L'empleat de la caixa es va quedar amb la cara blanca, mort de por. Aquell malalt mental, que havia entrat al banc amb un fusell, va suscitar una legítima inquietud. De totes maneres, el Huttunen no es va posar a disparar dins del banc, sinó que va dir tranquil·lament a l'empleat:
-He vingut a retirar els meus estalvis. Tots, amb els interessos.
El director del banc, el Huhtamoinen, va irrompre a la sala. Estava commugut, va intentar calmar la situació:
-Senyor Huttunen, vostè per aquí..., els estalvis que té al compte estan segurs a la caixa forta, però en realitat no li podem pagar...
El Huttunen va fer el gest de carregar el fusell.
-S'entén que els diners són meus. No m'emportaré els diners dels altres, però agafaré els meus.
El Huhtamoinen va balbucejar horroritzat:
-No nego, de cap manera, que vostè tingui aquí un compte d'estalvis amb diners...., però és que estan sota una condició. La comissió de tutela de la comunitat els ha ingressat en el seu propi compte. Des d'Oulu han enviat a la comunitat documents on es diu que està sota tutela..., hauria de buscar l'autorització de l'amo Vittavaara per poder retirar els seus diners. Jo, per exemple, podria trucar al Vittavaara, i demanar que donés el consentiment per pagar-li els diners a vostè.
-Des d'aquí no es truca a ningú. Segurament trucaria al comissari. ¿I què coi hi té a veure, el Vittavaara, amb els meus diners? ¿No té prou rendes dels boscos?
El director del banc va explicar que el Vittavaara era el president de la comissió de tutela i que, com a tal, decidia sobre els diners de les persones tutelades.
-De fet, jo no tinc res a veure amb aquests assumptes de comptes -va jurar el Huhtamoinen.
-Però jo, de totes maneres, retiraré els meus diners. ¿On signo?
L'empleat, tremolós, va posar el rebut sobre el taulell, el Huttunen va escriure el seu nom i la data en el paper. El Huhtamoinen va comptar els bitllets sobre el taulell. No hi havia gaires diners, però prou per passar uns quants mesos.
[...] Un cop el Huttunen va resoldre l'assumpte bancari, encara va dir al Huhtamoinen que si alguna vegada li sobraven diners no els guardaria al banc, sinó que els invertiria en obligacions de l'estat.
-No confio en bancs com aquest, on no pots accedir al teu propi compte sense fusell.
El Huhtamoinen va intentar treure importància al que havia passat:
-Això no és culpa del banc, de cap manera. Només ens veiem obligats a fer cas de la llei i de les ordres de les autoritats, per molt trist i de mala educació que pugui semblar de vegades..., en aquest cas han coincidit molts malentesos. Però senyor Huttunen, no deixi de confiar en nosaltres. De fet, jo no descriuria aquest encontre ni remotament com a robatori. Quan aquests assumptes s'aclareixin en el futur, li donaré, de nou, la benvinguda al nostre banc. Al nostre banc tractem un vell client com un amic, pot estar-ne ben segur. Crec que, fins i tot, podríem tenir alguna ocasió per parlar de possibles préstecs..., en un futur, és clar.
El Huttunen va marxar ràpidament al bosc. A la sala del banc van estar paralitzats per l'ensurt durant una bona estona, fins que el caixer va córrer a trucar al comissari. El director en persona va fer la denúncia. Va explicar que feia un moment el moliner Gunnar Huttunen havia entrat al banc armat amb un fusell.
-Ha robat al banc. El botí no és gaire gran, els estalvis del Huttunen el cobreixen. Però robar un banc és un delicte seriós, així que espero que preparis un grup d'homes per a la persecució. El Huttunen ha marxat al bosc fa un moment.

Arto Paasilinna. El moliner udolaire. Traducció d'Emma Claret Pyrhönen. Edicions 62, 2004. P. 180-183.