dimecres, 14 de març de 2012

la caixa, parlem?


[La prèvia: Gunnar Huttunen ha anat a petar a un poble del nord de Finlàndia (em sembla que és a la regió d'Ostrobòtnia) i s'ha comprat un molí. No és pas mal tio, passa que va a la seva bola i té les seves particularitats (udola a la nit, imita animals, per exemple). Les forces vives del llogaret (ja sabeu, com a Crónicas de un pueblo...metge, botiguer, el ric de torn, etc.) comencen d'arrufar el nas perquè Huttunen no va a rotllo i el pobre acaba ingressat en un manicomi. Aconsegueix fugir-ne, s'amaga al bosc -proscrit, legalment incapacitat- i un dia decideix recuperar els seus estalvis]

JUST QUAN VAN OBRIR EL BANC, el Huttunen va entrar-hi amb el fusell a la mà. Els empleats es van espantar, el caixer va anar ràpid com una fletxa a l'habitació del darrera a cridar el director Huhtamoinen. L'empleat de la caixa es va quedar amb la cara blanca, mort de por. Aquell malalt mental, que havia entrat al banc amb un fusell, va suscitar una legítima inquietud. De totes maneres, el Huttunen no es va posar a disparar dins del banc, sinó que va dir tranquil·lament a l'empleat:
-He vingut a retirar els meus estalvis. Tots, amb els interessos.
El director del banc, el Huhtamoinen, va irrompre a la sala. Estava commugut, va intentar calmar la situació:
-Senyor Huttunen, vostè per aquí..., els estalvis que té al compte estan segurs a la caixa forta, però en realitat no li podem pagar...
El Huttunen va fer el gest de carregar el fusell.
-S'entén que els diners són meus. No m'emportaré els diners dels altres, però agafaré els meus.
El Huhtamoinen va balbucejar horroritzat:
-No nego, de cap manera, que vostè tingui aquí un compte d'estalvis amb diners...., però és que estan sota una condició. La comissió de tutela de la comunitat els ha ingressat en el seu propi compte. Des d'Oulu han enviat a la comunitat documents on es diu que està sota tutela..., hauria de buscar l'autorització de l'amo Vittavaara per poder retirar els seus diners. Jo, per exemple, podria trucar al Vittavaara, i demanar que donés el consentiment per pagar-li els diners a vostè.
-Des d'aquí no es truca a ningú. Segurament trucaria al comissari. ¿I què coi hi té a veure, el Vittavaara, amb els meus diners? ¿No té prou rendes dels boscos?
El director del banc va explicar que el Vittavaara era el president de la comissió de tutela i que, com a tal, decidia sobre els diners de les persones tutelades.
-De fet, jo no tinc res a veure amb aquests assumptes de comptes -va jurar el Huhtamoinen.
-Però jo, de totes maneres, retiraré els meus diners. ¿On signo?
L'empleat, tremolós, va posar el rebut sobre el taulell, el Huttunen va escriure el seu nom i la data en el paper. El Huhtamoinen va comptar els bitllets sobre el taulell. No hi havia gaires diners, però prou per passar uns quants mesos.
[...] Un cop el Huttunen va resoldre l'assumpte bancari, encara va dir al Huhtamoinen que si alguna vegada li sobraven diners no els guardaria al banc, sinó que els invertiria en obligacions de l'estat.
-No confio en bancs com aquest, on no pots accedir al teu propi compte sense fusell.
El Huhtamoinen va intentar treure importància al que havia passat:
-Això no és culpa del banc, de cap manera. Només ens veiem obligats a fer cas de la llei i de les ordres de les autoritats, per molt trist i de mala educació que pugui semblar de vegades..., en aquest cas han coincidit molts malentesos. Però senyor Huttunen, no deixi de confiar en nosaltres. De fet, jo no descriuria aquest encontre ni remotament com a robatori. Quan aquests assumptes s'aclareixin en el futur, li donaré, de nou, la benvinguda al nostre banc. Al nostre banc tractem un vell client com un amic, pot estar-ne ben segur. Crec que, fins i tot, podríem tenir alguna ocasió per parlar de possibles préstecs..., en un futur, és clar.
El Huttunen va marxar ràpidament al bosc. A la sala del banc van estar paralitzats per l'ensurt durant una bona estona, fins que el caixer va córrer a trucar al comissari. El director en persona va fer la denúncia. Va explicar que feia un moment el moliner Gunnar Huttunen havia entrat al banc armat amb un fusell.
-Ha robat al banc. El botí no és gaire gran, els estalvis del Huttunen el cobreixen. Però robar un banc és un delicte seriós, així que espero que preparis un grup d'homes per a la persecució. El Huttunen ha marxat al bosc fa un moment.

Arto Paasilinna. El moliner udolaire. Traducció d'Emma Claret Pyrhönen. Edicions 62, 2004. P. 180-183.


11 comentaris:

  1. Molt bo aquest fragment. Donen ganes de llegir el llibre, i d'anar a treure els estalvis de "La Caixa". Afortunadament jo els guardo sota un coixí. Cinc euros amb cinquanta, concretament parlant.

    ResponElimina
  2. Huashuashuas!
    Ostres, Òscar, no tens ni per a pagar la comissió de manteniment d'una llibreta Estrella.

    ResponElimina
  3. El llibre es llegeix en un plis plas (en un tres i no res, hauria de dir); és una mena de faula amb moralina i tot; i en Plastilina és entremaliat i de la conya. Doncs, res, que he passat una bona estona.

    ResponElimina
  4. miquel hyde14/3/12 22:08

    no sé si és idea de la traductora o de l'editorial, però això de posar l'article davant del cognom em fa mal d'ulls ; sembla com si en lloc de persones ens estiguessin parlant d'animals mitològics, o de tribus de gnoms o de professions d'altres planetes...si posar "en" al davant semblava massa noucentista, que deixessin el nom pelat, dic jo...
    al marge d'aquesta punyeteta meva, se m'ha fet divertit aquest fragment

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ara que ho dius, se m'acut anar-ho a demanar a la traductora, que per a alguna cosa ha de servir internet, dic jo, més enllà de dir "m'agrada" o "no m'agrada" a can feisbuc...Vejam.

      Elimina
  5. Dr. Vilardekyll14/3/12 22:21

    Sobre Finlàndia, el primer nom que em ve al cap és Mika Waltari, l'autor de "Sinuhé l'egipci" - ves per on, un escandinau parlant d'Egipte !! -, un llibrot que corria per casa i que mai em vaig llegir. Després l'arquitecte i escultor Aalto - s'escriu així ? -, el compositor Jan Sibelius - emocionant el seu Vals trist - i, finalment, els germans Kaurismäki. Més tard, vaig saber que tenien un premi Nobel de literatura i tot. Ben mirat, deu ser dels països més desconeguts que tinc en la meva memòria de referents culturals. Després de tota aquesta retòrica, vindria la pregunta : és significatiu, dins de la literatura finlandesa, aquest Paassilina ?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és el que diu en J.M. Guelbenzu sobre la recepció de la literatura finlandesa per aquests verals:

      La literatura finlandesa en lengua finesa apenas tiene reconocimiento en España. Aparte de la epopeya Kalevala, recopilación de cantos populares de los bardos transmitidos de generación en generación y recogidos, ordenados y ensamblados por Elias Lönnrot (Alianza, 1992), y de una novela extraordinaria: Los siete hermanos, de Alexis Kivi (Alfaguara, 1988), ambas pertenecientes al siglo XIX, sólo han llegado hasta nosotros un famoso best seller, Sinhué el egipcio, de Mika Waltari -de quien se publicó alguna otra obra en los años cincuenta-, el premio Nobel F. E. Sillanpää, editado en Aguilar en la colección de premios Nobel, y una novela de Veijo Meri publicada por Carlos Barral. Hablamos de lengua finesa, para diferenciar la literatura finesa en lengua sueca, un ejemplo de la cual es Sally Salminen (Katrina, Ediciones del Bronce, 2001). Y no recuerdo a ningún otro autor editado en español hasta este Arto Paasilinna de Anagrama.

      Elimina
    2. Això ho diu un tal Enric Castelló:

      Arto Paasilinna es un escritor finlandés de gran popularidad. Cuando uno se pasea por las calles ultracivilizadas de Helsinki es fácil encontrar sus novelas en los expositores de los “kioski” que ofrecen ediciones baratas.

      Elimina
    3. I això també, en Castelló:

      Paasilinna es un escritor popular y que lleva años publicando, pero Finlandia es un país que se mueve a la velocidad del bit. Las nuevas generaciones de escritores son prolíficas y cuentan con un público que tiene un índice de lectura espectacular. La base educacional es magnífica para que se den unas condiciones especiales –apuntar que allí la universidad pública es gratuita, por ejemplo. Sólo un dato; el periódico más leído del país (Sanoma Helsingin), cuenta con una tirada de 400.000 ejemplares al día en un país con unos cinco millones de habitantes (más o menos lo que tira el periódico más vendido en España). Los jóvenes finlandeses leen por todos los sitios –por favor, no nos excusemos en el frío y bla, bla, bla–, escriben y tienen un afán creador sin parada. Destacar que este movimiento literario es liderado por mujeres jóvenes escritoras que tiran de este carro cultural como en ningún otro país.

      Un país con una lengua “pequeña” se abre paso en el panorama mundial. Según las bases de datos del centro de información literaria finlandesa, más de cuatro mil trabajos en finlandés (tanto de ficción como ensayo) han sido traducidos entre 1977-2001; una interesante lección sobre la que deberíamos tomar nota. Quizás un dato frío para terminar este artículo sobre un libro que te lleva de la tristeza a la sonrisa de una línea a la otra.

      Elimina
    4. I no cal dir que aquesta informació constarà a la guia de lectura, pròximament a les seves pantalles.

      Elimina
    5. Dr. Vilardekyll15/3/12 16:44

      Llegint tot això, serà cert el que deies, Matilde, l'altre dia, i que el meu anti germà Hyde et discutia : els tòpics l'encerten, clar que en aquest cas en positiu.

      Elimina