la postveritat és mentida

«Svetlana Aleksiévitx és morta. Bé, en realitat no, però això és el que ahir al matí durant unes quantes hores es va poder llegir al diari francès Le Figaro, a RT, el canal internacional de televisió de Rússia i a mitjans digitals de tot el món. Va haver de sortir el Nobel a declarar, des de Seül: "Em trobo bé". L'origen de la falsa notícia era un tuit de la nova ministra de Cultura de França, Françoise Nyssen editora de la bielorussa a Actes Sud en què es podia llegir: "Una terrible notícia. M'anuncien que Svetlana Aleksiévitx és morta. No tinc més informació". Bé, en realitat no es tractava d'un compte real de Nyssen, sinó una suplantació d'identitat perpetrada pel diguem-­ne periodista italià Tommaso Debenedetti, gran especialista en aquest tipus de falsificacions. El mateix Debenedetti va explicar al final que era ell el propietari del compte, creat poc abans.

Tot això fa créixer encara més, si era possible, el debat sobre la credibilitat de la informació que apareix a les xarxes socials, o la importància que s'ha de donar a les opinions que s'hi donen, temes sobre els quals dos autors acaben de publicar sengles assajos.

Fa gairebé vint anys que Debenedetti, professor de literatura, es diverteix inventant-­se converses, notícies i morts de famosos. Va començar l'any 2000 publicant entrevistes en diversos mitjans italians amb grans escriptors i líders mundials, com ara Noam Chomsky, Mikhaïl Gorbatxov, Gore Vidal o el Dalai-­lama, i no va ser desemmascarat fins a l'any 2010, quan en sumava més de 80 publicades i alguns d'aquells personatges van començar a protestar (els primers van ser John LeCarré i Philip Roth). A partir d'aquell moment, Debenedetti, estigmatitzat per sempre més a la premsa escrita, es va llançar a Twitter i més tard a Facebook. Segons ell, es tracta de la seva manera de "denunciar la falta de credibilitat de les xarxes socials, internet i els mitjans, que, per ser els més ràpids, no controlen les fonts de notícies" en una mena d'"activisme social o joc literari".

Entre els que, alguna vegada, han picat es compten des de The New York Times fins a El País al qual li va colar una foto d'un suposat Hugo Chávez intubat, distribuïda per una agència o l'USA Today. Entre els personatges assassinats amb algun èxit hi ha el papa Benet XVI, Fidel Castro, els escriptors Cormac McCarthy o Mario Vargas Llosa o fins i tot el president sirià Baixar al­Assad.

I les identitats que ha suplantat per difondre els seus enganys van del president afganès Hamid Karzai fins a l'escriptor Henning Mankell, passant pel ministre Cristóbal Montoro o el secretari d'estat del Vaticà Tarcisio Bertone. Marc Argemí (Sabadell,1979), director de la consultora Sibilare, acaba de publicar El sentido del rumor (Península). Alerta dels "discursos catastrofistes" ja que "la postveritat no l'han portat les xarxes socials, a Juli Cèsar li atribuïm la frase `veni, vidi, vici', però no hi ha la certesa que la pronunciés, i tots creuen que Galileu va ser cremat a la foguera, quan només va ser processat per la Inquisició."De fet,"la deessa clàssica Fama és la deïficació del rumor", recorda. "Virgili ens la descriu com un monstre alat ple d'orelles, boques i ulls que va repetint tot el que capta amb independència de si és cert o fals". Creu que la clau és "tenir clar el repartiment de papers, aprendre a veure les xarxes socials com el que són, la versió virtual de la cafeteria o el bar de la plaça, on tothom s'expressa en veu alta i no per això ens els creiem. La clau és aprendre a filtrar. La feina dels periodistes tradicionalment és refutar hipòtesis o confirmar­-les. Ara, la cuina de la informació és transparent. El que és positiu és que al mentider se'l pot enxampar ràpidament; el contrast es fa sovint el mateix dia.

I la majoria de mitjans seriosos no repeteixen les informacions sense més ni més; s'està avançant molt últimament". El pitjor és "donar protagonisme al propagandista que tots portem a dins i creure'ns tan sols allò que confirmi la nostra manera de pensar". Argemí explica al seu llibre, així mateix, com, tractant les dades de Twitter amb programes que analitzen enormes quantitats d'informació (el famós big data), el seu equip ha aconseguit projeccions de vot més exactes que les de les enquestes dels instituts d'opinió en les dues últimes eleccions generals, el 20­D i el 26­J.»

Xavi Ayén. FAKE Aleksiévitx és morta? Debenedetti torna a colar notícies falses als mitjans. La Vanguardia. 19|5|2017.

Llegiu també --- --> El cas Debenedetti.

el cas debenedetti

PENSEM QUE...
Qui diu mentides és mentider

Fa dies, per les xarxes socials es va difondre la falsa notícia de la mort de Gabriel García Márquez. Ahir, Tommaso Debenedetti va confessar que era l’origen d’aquesta falòrnia: va suplantar la identitat d’Umberto Eco a Twitter –ho fa tot sovint: amb Cristóbal Montoro, amb Vargas Llosa...– i va anunciar-hi el fals òbit. Protagonista d’un frau periodístic sonat –va publicar desenes d’entrevistes falses a grans escriptors d’arreu del món, fins que Philip Roth se’n va queixar– diu que el seu assassinat de Gabo és per demostrar que els periodistes no confirmen les notícies de la xarxa. Un notable exercici de cinisme que passa per alt dues dades essencials: els mitjans de comunicació seriosos –la totalitat dels diaris de qualitat i els seus webs– no van donar per bona la mentida, i el currículum d’aquest home que fa el contrari del que diu que fa (periodisme) el desacredita totalment. No és lícit intentar convertir en un heroi qui, agafat in fraganti, transforma la malifeta en denúncia social.

La Vanguardia, dissabte, 19 de maig de 2012.

______________________________________________________________

[Carta de Paul Auster a J.M. Coetzee, 7 d'abril de 2010]

Últimas notícias. Acabo de hablar por teléfono con Paola Novarese de Einaudi y tengo que pasarte dos informaciones de última hora. Primera: parece que los dos hemos sido víctimas de una patraña periodística. A lo largo de los últimos años, un tal Tommaso Debenedetti ha venido publicando falsas entrevistas con escritores en diversos periódicos -más de veinte, por lo visto, puede que más-, incluida una contigo que se remonta a 2003 y otra conmigo en fecha tan reciente como enero del presente año. Un escándalo en marcha. Estoy más confuso que enfadado. ¿Por qué se tomaría alguien la molestia de inventar encuentros con escritores, que, como sabemos, son la gente menos importante del mundo?...

*  *

[Carta de J.M. Coetzee a Paul Auster, 17 d'abril de 2010]

Querido Paul:

Gracias por tu carta del 7 de abril. He estado en contacto con la gente de Einaudi y espero veros a ti y a Siri en junio en Pietrasanta.

Desde que me escribiste se han producido novedades en el caso Debenedetti, tal como estoy seguro de que sabrás. Resulta que tú y yo no somos más que dos de sus muchas víctimas. Yo apenas entiendo italiano, pero echando un vistazo a la entrevista inventada que me hizo deduzco que me usa como portavoz de ciertas ideas que tiene él sobre África y Sudáfrica, de la misma manera que usa a Philip Roth como portavoz de sus ideas sobre Barack Obama.

No he conseguido encontrar su entrevista contigo.

Si este es su modus operandi, entonces su meta global parece ser reunir a una hueste de celebridades literarias para promover la visión Debenedetti del mundo.

Vivimos en una época en la que solo las leyes contra el libelo impiden a aspirantes a escritores como Debenedetti convertirnos a nosotros -y aquí «nosotros» se refiere a cualquiera cuyo nombre sea más o menos conocido- en personajes de sus ficciones, haciéndonos articular sentimientos y llevar a cabo acciones que nos pueden hacer gracia, molestar, ofender, repeler o hasta horrorizar. Si florecen proyectos como el suyo, entonces las seudoidentidades que esos tipos han creado para nosotros, con sus opiniones felizmente simplistas, acabarán imponiéndose en la conciencia del público, mientras que nuestras identidades «reales» y nuestras opiniones «verdaderas» (y tediosamente embarulladas) solo las conocerán unos cuantos amigos. El triunfo de los simulacros...

*  *

[Carta de Paul Auster a J.M. Coetzee, 20 d'abril de 2010]

En cuanto al asunto Debenedetti, no, no he seguido las últimas novedades. ¿Hay un sitio en internet que dé nueva información? Sería curioso echar una mirada. La falsa entrevista conmigo se publicó en un periódico llamado (creo) Il Nazionale. Por lo visto, presentó una segunda entrevista en otro sitio, pero el director desconfió y se negó a publicarla. 

Eché una ojeada a la que se publicó, y cuando vi que me ponía a comparar la ciudad de Nueva York con una mujer, supe sin ningún género de duda que era inventada. He dicho muchas estupideces en mi vida, pero ninguna de ese calibre...

*  *

[Carta de Paul Auster a J.M. Coetzee, 21 de juliol de 2010]

Según una nota que he recibido el otro día de Philip Roth:

«Debes saber que Debenedetti ha dicho en la prensa italiana que piensa publicar un libro de sus entrevistas inventadas con una introducción mía».

Por lo visto, la historia continúa.

Muchos recuerdos, 

Paul 

[Font: Paul Auster i J.M. Coetzee. Aquí y ahora: Cartas 2008-2011. Traducció de Benito Gómez i Javier Calvo. Anagrama: Mondadori, 2012]

______________________________________________________________________

 [+]

· Counterfeit Roth, Judith Thurman. New Yorker. 5|4|2010.
· 25 mentiras y una gran caradura, Miguel Mora. El País. 25|4|2010.
· Entrevista: Tomaso Debenedetti, Miguel Mora. El País. 6|6|2010.