definició formal i definitiva de la bellesa, a tots els efectes, d'acord amb els paràmetres més sòlids i científics que un hom es pugui afigurar

"Vaig tenir un alumne, entre altres, Félix d'Azúa, que ja havia fet altres estudis i llavors feia Filosofia, i era més gran, més intel·ligent i més guapo que jo. En vaig tenir un altre, de cognom Aguilera, avui un reconegut especialista en l'Escola de Frankfurt, que una vegada va posar-me entre l'espasa i la paret: es va escaure que, un dia, ell i un estol de deixebles de Manolo Sacristán i Jesús Mosterín, abanderats de la Lògica Formal a la meva universitat, van dir-me que ja en tenien un fart, de teories idealistes de la Bellesa, i que exigien que a la classe següent els donés d'una vegada una definició com cal d'aquesta cosa tan estranya. Vaig rumiar-hi molt i, en veritat, no sabia com me'n sortiria. Però llavors va aparèixer una altra vegada el tros de criatura que sempre he conservat. Aquell cap de setmana vaig anar al mas familiar de Castelló d'Empúries [...] i vaig empescar-me aquesta idea: agafaria un colom blanc, el més bonic que trobés al colomar del mas, l'amagaria dins d'una cartera voluminosa i el deixaria anar a classe com a demostració formal i definitiva del que entenem per Bellesa. Va arribar el dia de la lliçó setmanal i vaig presentar-me a classe amb la cartera, sense revelar què hi duia. Vaig escriure a la pissarra: "Definició formal i definitiva de la Bellesa, a tots els efectes, d'acord amb els paràmetres més sòlids i científics que un hom es pugui afigurar". A l'aula hi regnava una gran expectació. Pausadament, sense dir paraula, vaig obrir la cartera amb les dues mans, amb les dues mans vaig agafar el colom pel cos, i vaig llançar-lo al vol al mig de l'aula. No és que volés gaire, perquè ja feia tres o quatre dies que el tenia en captiveri i jo l'havia alimentat a base d'escarola, que, pel que vaig saber més tard, no és cosa que agradi a l'ocellam. Però la cosa va fer efecte. L'ocell es va aturar primer damunt la taula catedralícia, després va volar una mica i al final es va plantar, com decidit a no ser víctima de la facècia, a l'ampit generós d'un finestral. Els nois i noies més proveïts de l'esperit de l'època van posar-se drets als bancs de l'aula, agitant els braços, o es van posar a picar de peus i brandar el cap; els "lògics formals" -que encara anaven amb corbata- es van indignar literalment i van sortir de l'aula amb un cop de porta furiós."

Jordi Llovet. Adéu a la Universitat: l'eclipsi de les humanitats. Galàxia Gutenberg, 2011. P. 94-95.

la bellesa

Una razón evidente de que muchos no tengan un sentimiento apropiado de la belleza es la falta de esa delicadeza de la imaginación necesaria para ser sensible a las emociones más sutiles. Cada cual pretende tener esa delicadeza, habla de ella y quisiera regular a partir de ella todo gusto o sentimiento. 

David Hume.

"UN VESPRE VAIG TENIR UNA REVELACIÓ. Arrepapada al sofà, llegia una novel·la de Colette que es deia La cera verda. La història no explicava res, com aquell qui diu: una noia segellava cartes. I, malgrat tot, el relat em va captivar, sense que fos capaç d'explicar-ho. Enmig d'una frase que no aportava gaire informació suplementària, un fenomen increïble es va produir: un impuls em va recórrer la columna vertebral i, malgrat una temperatura ambient de trenta-vuit graus, se'm va eriçar la pell.

Estupefacta, vaig llegir el passatge que havia provocat aquella reacció, intentant escatir-ne l'origen. Però només era qüestió de cera fonent-se, de la seva textura, de l'olor, que és tant com no dir res. Aleshores, per què m'havia commogut tan espectacularment?

Vaig acabar descobrint-ho. La frase era bella: el que havia passat era això, la bellesa.

D'acord, recordava el discurs dels professors, "Analitzeu l'estil d'aquest escriptor", "Aquest poema està molt ben escrit; tal vocal, per exemple, apareix quatre vegades en aquest vers", etc. Aquesta mena de disseccions són fatigoses com un enamorat detallant a tercers els encisos de la seva benamada. No és que la bellesa literària no existeixi, és que és una experiència tan incomunicable com les gràcies de la Dulcinea a qui no hi és sensible. Cal enamorar-se un mateix o resignar-se a la incomprensió.

Per mi, aquesta descoberta equivalia a una revolució coopernicana. Juntament amb l'alcohol, la lectura omplia la major part dels meus dies: a partir d'aleshores, els dedicaria a la recerca d'aquella bellesa insoluble."

Amélie Nothomb. Biografia de la fam. Traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta. Empúries, 2006. P.