no crec en els llibres

«No crec en els llibres, crec en les pàgines, en les frases, en les línies. Se'n troben algunes en certs llibres, així com en un text xifrat, enviat al general des d'un camp de batalla, només hi ha unes paraules que signifiquen alguna cosa, envoltades d'una xerrameca sense sentit. El general treu la plantilla i la superposa a la carta, per llegir les paraules que apareixen a les finestretes retallades al cartró. Així és com cal llegir el text en tres dimensions que és l'existència.»

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 289.

l'únic lector de la biblioteca

«Aleshores llegia dos-cents llibres l'any, si fa no fa. Al prestatge de l'escriptori, prop del capçal del llit, hi tenia sempre piles de llibres que anava llegint alternativament. Els agafava en préstec de la biblioteca B.P. Hasdeu, dellà el carrer, en un bloc vell que, quan el carrer es va eixamplar, van posar a sobre d'unes rodes per fer-lo recular uns deu metres. A l'esquerra de la biblioteca hi havia la botiga de queviures on feia la compra, amb les diferents seccions, que coneixia tan bé: la secció de conserves, la dels formatges i, en una altra ala, la de les llaminadures. A la dreta hi havia el verdulaire, amb els dependent que sempre et donaven garsa per perdiu. La biblioteca era minúscula. De fet, només tenia un petit vestíbul amb la taula del bibliotecari, l'únic home completament gris que hagi conegut mai (cabells grisos, ulls grisos, pell grisa), i una sola habitació amb les parets folrades de prestatges plens de llibres. Crec que era l'únic lector de la biblioteca. Com a mínim mai no vaig veure entrar-hi ningú més. De vegades m'imaginava, fins i tot, que la biblioteca i l'home solitari i callat que en tenia cura s'estaven allà només per a mi. Cada tants dies m'emportava a casa uns quants llibres que havia triat perquè m'atreia l'autor o el títol del llom. Al registre que hi havia a la taula del bibliotecari, on signava sempre, no s'hi havia apuntat cap altre usuari. Només hi havia la meva signatura, de dalt a baix de la pàgina...»

 

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017.

la utopia de la lectura

 

Sí, la literatura es una construcción frágil, un desglose subjetivo. Escuelas, corrientes, autores. Attrezzo barato que esconde una única verdad: que el olvido acaba cubriendo finalmente todos los libros. Cada época consagra a tres o cuatro autores: poquísimos serán leídos también en la época siguiente, mal leídos además, mal comprendidos, reducidos a unos clichés que ellos no compartirían. Así como «the only emperor is the emperor of ice-cream», la única teoría que prevalece es la del caos, la del amor y la del azar. Los seres humanos no saben, literalmente, leer y en poco tiempo tampoco sabrán, literalmente, escribir. Vivimos la melancolía del ocaso de la antigüedad, la ruina de una civilización, quizá la propia ruina del hombre. Tal vez nos definan como «los últimos autores» porque hemos sido los últimos lectores verdaderos. Y a pesar de todo ello, la literatura debe seguir adelante.

El edificio de la literatura hacia el que nosotros, las gentes del libro, nos dirigimos desde todas partes, desde todas las épocas, desde todos los pliegues de la historia, se alza sobre un gigantesco amasijo de escombros. Es la montaña de los libros mediocres, perdidos en la anomia y, sin embargo, importantes, porque son ellos los que elevan y hacen visible el santuario. Son libros escritos por dinero, leídos por voyeurismo y arrojados luego a un túmulo tan alto como el Gólgota. Constituyen el noventa y nueve por ciento de los libros del mundo.

El primer piso de ese enorme edificio fue construido por profesionales para los que la escritura es un oficio. Por hábiles cerrajeros, herreros carpinteros, hojalateros y torneros de la escritura. Por albañiles, ingenieros y mecánicos, por aquellos que cuentan con estudios de trigonometría y de resistencia de los materiales. Ellos levantaron edificios sólidos, coherentes, indestructibles, con paredes ajustadas con el nivel y la pesa. Es la dimensión de la escritura que se puede aprender, la que justifica la existencia de los cursos de escritura creativa. A ningún autor le viene mal conocer su oficio. Libros construidos, libros exhaustivos más vastos que la vida, como edificios de cientos de estancias, unos textos asombrosos como Ilusiones perdidas, Guerra y paz, Los Buddenbrook o La guerra del fin del mundo destacan en este primer nivel de la literatura.

Hay sin embargo cosas que no se pueden aprender en un curso de escritura creativa. Que superan el oficio y se dirigen hacia la fragilidad y lo inexplicable del arte. Una vez que los artesanos han construido los volúmenes, las bóvedas y los arquitrabes, hay que decorar la catedral de la literatura. Las paredes desnudas deben cobrar vida, hacen falta frescos y estatuas que den esplendor al edificio. No puedes aprender el estilo, la química de las combinaciones de palabras, la sutileza del encaje de los tonos. Con esa gracia naces o no naces. La llevas en la sangre y no sabes de dónde procede. Aunque infinitamente más frágiles, los escritores-artistas son infinitamente superiores a los escritores-artesanos. «La poesía no se siente con el cerebro ni con el corazón –decía Nabokov-, sino con la médula espinal». Ningún autor que no sea un artista puede provocarte ese estremecimiento, ese orgasmo final que es el objetivo de los catadores refinados. En este nivel del enorme edificio te encuentras a los creadores de formas y de milagros estéticos, encuentras las Soledades de Góngora y Salambó y En busca del tiempo perdido y Finnegan’s Wake y Lolita y El arco iris de gravedad. Si la literatura se hiciera con palabras, según dijo Mallarmé, Nabokov sería el más grande escritor de todos los tiempos. Pero la literatura no se hace con palabras.

En esta palabra, religión, radica todo el secreto de la literatura, que es mucho más que un oficio y mucho más que un arte.

Los dos primeros pisos de la literatura, la parte del oficio y la del arte, se entrelazan en diferentes proporciones en la mayoría de los escritores verdaderos, los que honran su vocación. Pero hay un piso más por encima de ellos, un escalón de una altura abrumadora, insalvable para la mayoría. Para llegar a la cumbre de la catedral de la literatura, hasta el campanario más alto, no hay vía de acceso. Tienes que haber nacido allí...

 

 Mircea Cărtărescu. La utopía de la lectura. WMagazín.

el gran llibre del patiment humà

El dia del Judici Final en vindrà un que dirà: «Senyor, he escrit Guerra i pau». Un altre dirà: «Senyor, jo he escrit La muntanya màgica, on el món se salva gràcies al sacrifici d'un nen». Un altre dirà «Senyor, jo he escrit més de vuitanta novel·les i reculls de contes». Un altre dirà: «Senyor, jo he rebut un gran premi internacional». Un altre dirà: «He escrit Finnegan's Wake només per a Tu, perquè ets l'únic que el pot llegir». I un altre: «Senyor, aquí tens Cent anys de solitud. No s'ha escrit mai res de millor». Vindran en corrua, l'un rere l'altre, cadascun amb la seva pila de llibres sota el braç, amb les xifres de vendes i les citacions dels crítics i els retalls de premsa, igual com els fundadors de les esglésies, dibuixats a la nau del temple, sostenen al palmell els seus edificis en miniatura. Tots estaran envoltats d'arcs de Sant Martí i d'energies, els seus rostres resplendiran com uns sols. I el Senyor els dirà: «Sí, els he llegit, naturalment, els he llegit tots, abans i tot que els escrivíssiu. Heu donat als mortals estones de gaudi, els heu empès cap a la meditació i el somieig. Heu dibuixat, en trompe-l'oeil, les portes més encisadores, les més barroques, les més ornamentades, les més massisses, al mur interior del front, a l'os llis i groguenc. Però quina d'aquestes portes s'ha obert realment? Quina ha aixecat la parpella que tenim al front, cobrint l'ull del cervell? A través de quina ha començat el cervell a veure-hi de debò?». Apartats a un costat, humils, vestits amb pelleringues, hi haurà Kafka i el president Schreber, Isidore Ducasse i Swift i Sabato, i Darger i Rezzori, i milers d'anònims, autors de diaris trencats, cremats, devorats, soterrats en el bram del temps. Tindran les mans buides, però portaran les lletres gravades als palmells: «El senyor dels somnis, el gran Isachar...». Darrere seu vindran encara més escriptors que hauran escrit només amb llàgrimes, només amb sang, amb substància P, amb orina i adrenalina i dopamina i epinefrina, directament als seus òrgans ulcerats de por, a la seva pell excoriada per l'èxtasi. Cadascun portarà sota el braç la pròpia pell escrita de cap a peus, i el Senyor en farà, relligant-les totes entre les cobertes del naixement i de la mort, el gran llibre del patiment humà.

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 286-287.

el gran llibre del patiment humà

El dia del Judici Final en vindrà un que dirà: «Senyor, he escrit Guerra i pau». Un altre dirà: «Senyor, jo he escrit La muntanya màgica, on el món se salva gràcies al sacrifici d'un nen». Un altre dirà «Senyor, jo he escrit més de vuitanta novel·les i reculls de contes». Un altre dirà: «Senyor, jo he rebut un gran premi internacional». Un altre dirà: «He escrit Finnegan's Wake només per a Tu, perquè ets l'únic que el pot llegir». I un altre: «Senyor, aquí tens Cent anys de solitud. No s'ha escrit mai res de millor». Vindran en corrua, l'un rere l'altre, cadascun amb la seva pila de llibres sota el braç, amb les xifres de vendes i les citacions dels crítics i els retalls de premsa, igual com els fundadors de les esglésies, dibuixats a la nau del temple, sostenen al palmell els seus edificis en miniatura. Tots estaran envoltats d'arcs de Sant Martí i d'energies, els seus rostres resplendiran com uns sols. I el Senyor els dirà: «Sí, els he llegit, naturalment, els he llegit tots, abans i tot que els escrivíssiu. Heu donat als mortals estones de gaudi, els heu empès cap a la meditació i el somieig. Heu dibuixat, en trompe-l'oeil, les portes més encisadores, les més barroques, les més ornamentades, les més massisses, al mur interior del front, a l'os llis i groguenc. Però quina d'aquestes portes s'ha obert realment? Quina ha aixecat la parpella que tenim al front, cobrint l'ull del cervell? A través de quina ha començat el cervell a veure-hi de debò?». Apartats a un costat, humils, vestits amb pelleringues, hi haurà Kafka i el president Schreber, Isidore Ducasse i Swift i Sabato, i Darger i Rezzori, i milers d'anònims, autors de diaris trencats, cremats, devorats, soterrats en el bram del temps. Tindran les mans buides, però portaran les lletres gravades als palmells: «El senyor dels somnis, el gran Isachar...». Darrere seu vindran encara més escriptors que hauran escrit només amb llàgrimes, només amb sang, amb substància P, amb orina i adrenalina i dopamina i epinefrina, directament als seus òrgans ulcerats de por, a la seva pell excoriada per l'èxtasi. Cadascun portarà sota el braç la pròpia pell escrita de cap a peus, i el Senyor en farà, relligant-les totes entre les cobertes del naixement i de la mort, el gran llibre del patiment humà.

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 286-287.

una petita anècdota

«Com que això tindrà importància més endavant en aquest text que no pretén ser, Déu me'n guardi, un llibre, llegible o no, voldria incloure aquí una petita anècdota, es tracta del primer cop que vaig entrar a la biblioteca —on, d'altra banda, no hi vaig escalfar gaires cadires, perquè no estava acostumat a llegir a taula, sinó al llit (moble que, juntament amb el llibre mateix, era part integrant del meu equipament de lectura)—, i em va assaltar un pensament que no vaig saber defugir. Al centre de la sala hi havia els fitxers, uns armaris massissos del segle passat, plens de calaixets amb etiquetes escrites a mà, amb una cal·ligrafia antiquada. Em vaig agenollar al davant d'un d'ells cercant la lletra V, que era a baix de tot, a la primera filera de calaixos, vaig estirar el calaix i, com unes barbes de balena, van aparèixer cents de fitxes esgrogueïdes i escrites a màquina, amb el nom, l'autor i altres dades del llibre, una quantitat infinita de dades absolutament mancades d'interès. Cap al fons del calaix hi vaig trobar el nom que buscava: Voynich. Mai no havia sabut exactament com s'escrivia, però, ves per on, l'havia trobat.

Aquest nom em sonava d'ençà que, a sisè, per primera vegada em vaig fer un tip de plorar llegint un llibre. La mare em va sentir i va venir corrents a la meva habitació, amb la seva olor d'estofat i la bata esparracada. Va mirar de calmar-me i consolar-me, pensant que tenia mal de panxa o de queixal. Li va costar molt d'entendre que plorava a causa del llibre atrotinat que hi havia tirat a la catifa, un llibre sense tapes ni les cinc primeres pàgines, si fa no fa. Molts dels llibres que teníem a casa estaven en el mateix estat, com aquell sobre Thomas Alva Edison, o aquell altre sobre els polinesis, Del pol Nord al pol Sud. Només estaven sencers i sense llegir (és com si els tingués ara mateix davant dels ulls) Batalla a Mart, de Galina Nikolaeva, i Així es temperava l'acer, de Nikolai Ostrovski. Entre sanglot i sanglot d'aquella ploradissa desconsolada li vaig poder dir a la mare alguna cosa sobre un revolucionari, un monsenyor, una noia, una història tan embolicada que ni l'havia arribat a entendre com Déu mana (perquè, a més, l'havia començat per la meitat), però que m'havia provocat una sotragada terrible. No sabia com es devia dir el llibre i, d'altra banda, en aquella època els noms dels autors m'interessaven ben poc. Cap al vespre va arribar el pare, i després d'haver deixat, com sempre, el maletí damunt la taula (jo acostumava a agafar-li el Sport i el Scânteia  per llegir les cròniques d'esport), em va trobar amb els ulls encesos, pensant encara en aquella escena d'un jove revolucionari que descobreix que el seu pare és, precisament, el detestable Monsenyor! «Quin llibre és aquest, estimat?», havia preguntat la mare a taula, i el pare, que no portava més que la samarreta interior i els calçotets, com feia sempre per estar per casa, va dir, amb la boca plena, alguna cosa que s'assemblava a «voinic» i, després, va afegir: «el Tàvec». Sí, certament aquell jove era conegut, allà a Itàlia, amb el nom d'el Tàvec, però jo ni tan sols sabia què significava aquesta paraula. «Un borinot d'aquells grans i grisos, amb els ulls desorbitats», em va explicar la mare. Mai no he oblidat el vespre que vaig plorar quatre hores seguides per culpa d'un llibre, però no havia tornat a tenir mai més ocasió d'informar-me sobre aquell llibre ni sobre l'autor. La primera sorpresa va ser que l'autor era, de fet, una autora, quan vaig veure el seu nom transcrit a la fitxa, Ethel Lilian Voynich, al costat de l'any d'aparició d'El tàvec (The Gadfly): 1909. Vaig tenir una lleu sensació de triomf, havia desentrellat una incògnita que havia durat prop de deu anys, però, en comptes d'això, la meva frustració s'hauria hagut de fer més profunda. Aleshores no sabia que el nom que havia buscat al fitxer — i que havia provocat aquelles llàgrimes desconsolades que serien una mena de premonició—  estava lligat amb dues de les direccions més importants de les meves recerques, perquè la frustració de no esdevenir escriptor em va mostrar, paradoxalment, i espero que això no sigui una altra il·lusió, el camí cap al sentit vertader de la meva vida. No vaig escriure ficció, però això em va fer descobrir l'autèntica vocació: la de cercar en la realitat, en la realitat de la lucidesa, del somni, dels records, de l'al·lucinació i qualsevulla altra realitat. Per més por i més horror que em provoqui, la meva recerca em satisfà plenament, té molt a veure amb les arts menyspreades i desqualificades de l'ensinistrament de puces o de la prestidigitació...»

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 38-40.