Cada cop que m'adono de la quantitat d'andròmines que guardo a casa penso en aquells germans de Nova York, Homer i Langley Collyer. Aquells excèntrics habitants del número 2078 de la 5a avinguda, cantonada carrer 128, van acumular tones i tones d'objectes en una mansió que va acabar per convertir-se en la seva tomba. Ras i curt, el 21 de març del 1947, la policia va irrompre a la mansió dels Collyer alertada per una trucada que denunciava la presència d'un cadàver a la casa. Un cop a dins, i després d'haver superat els incomptables obstacles que l'acumulació de deixalles havia creat dins de l'habitatge, van trobar Homer assegut i (literalment) mort de gana, esperant un sopar que mai no li va arribar perquè el seu germà, mentre li duia, es va entrebancar i va quedar sepultat per un dels murs de paper que havia anat alçant a l'interior de l'estança. Estranyes formes de vida (i de mort). Aquest paràgraf tan fluit li he robat a Toni Mata i Riumanresa, a qui no tinc el gust. Si llegiu el seu article, sabreu que E.L. Doctorow s'ha basat en la història d'aquests dos germans per a escriure una novel·la, Homer i Langley, publicada la tardor passada als Estats Units i que ara ja podem llegir en català de la mà de Maria Iniesta i Edicions de 1984.
Pel que fa a mi, com que aquesta mania conservadora no m'impedeix, ara com ara, transitar còmodament per casa, vaig fent. Tinc de tot. Els butlletins de notes de l'EGB, entrades de concerts, bitllets de metro, una nota escrita -fa dues dècades- en un tovalló de paper, una radiografia de quan el meu genoll dret tenia quinze anys, una capsa de mistos on es llegeix: que no sigui baixet i gros, bitte, programes de mà, retalls de diaris, un parell de caixes plenes de correspondència...El normal, vaja. La cosa és que aquests dies, remenant en una d'aquestes caixes, va i em surt la imatge que encapçala aquest apunt: la programació del cinema Maldà, maig de 1988. Ai, que jo fitxava un cop a la setmana, al Maldà. Programa doble; butaques de fusta, d'aquelles que garanteixen una luxació de còccix. Un dia hi vaig perdre una arracada, com la Lola Flores, i una tarda (que hi veia clar) vaig clapar les dues pel·lícules senceres. Que no fossin de Bergman, que a mi ningú em fa dormir com ell, amb aquella pau.
Repasso el programa d'aquell mes de maig. Der himmel über Berlin, de Wim Wenders. El cel sobre Berlín. Aquella setmana, la taquillera del Maldà i jo vam acabar tractant-nos de tu: vaig veure la pel·li tres cops. Sí, tres. I sola, que és com m'agradava anar-hi. Soleta, com ma mare em va portar al món; soleta com ara mateix, remenant paperots, imaginant la magnífica pira que em procuraran les meves andròmines quan la palmi. Quines coses de pensar.
