la febrada dels clubs

Sebastià Roig
La febrada dels clubs
Diari de Girona
28|9|2016

La lectura és un acte individual. Tot i que forma part de l'esfera íntima, ens activa, al mateix temps, un desig totpoderós d'encomanar-la. Quan una història o un conte ens diverteix, ens emociona o ens obliga a fer-nos preguntes, sentim l'impuls de compartir-los de seguida amb amics, coneguts i saludats.

En aquest punt, els lectors no som gaire diferents dels aficionats al futbol, la cuina, el cinema o l'aeromodelisme. I si ens poses a prop un espai on puguem coincidir amb més enderiats per la lletra impresa, ens hi llancem de caps.

Aquesta fórmula, ben senzilla, explica l'èxit creixent dels Clubs de Lectura arreu de les biblioteques públiques del país. Cada any es multipliquen. Ara mateix, a Figueres, la Biblioteca Fages n'ofereix onze. Estan pensats per a mainada, joves i adults, i ofereixen tastets mensuals de narrativa, poesia, teatre i literatura experimental. Conformen una bacanal deliciosa, com va dir l'editora Maria Bohigas.

Cada club compta amb una vintena llarga de participants; malgrat això, força gent s'ha quedat a fora. Els culpables d'aquesta febrada, sens dubte, són els mantenidors de cada grup. Uns professionals afables i engrescadors que converteixen cada sessió en una celebració festiva, on tothom pot dir la seva i se'n torna a casa amb més ganes de llegir. Els clubs de lectura són un invent magnífic. A part de servir d'antídot contra la pèrdua de prestigi dels llibres, consoliden les biblioteques com espais de trobada cordial, oberts a tothom i capaços de satisfer ciutadans d'edats i procedències diverses. No està gens malament, oi?

A propòsit de Lila, dimarts passat a la Triadú.

and here’s to you, mrs. robinson... ♫

Si bien Joyce Carol Oates y Anne Tyler son algo mayores que ella, las tres comparten de un modo u otro una generación de narradoras excepcionales. Pero Oates lleva casi sesenta novelas escritas (su productividad acabará denominándose síndrome Oates), y Tyler, una veintena. Robinson, en cambio, se toma su tiempo, pues publicó el año pasado apenas su cuarta novela, Lila, que es la que ahora nos ocupa y que sucede a Vida hogareña (1980), Gilead (2004) y En casa (2008). De vocación muy tardía —publica su primera novela a los 37 años—, espera casi un cuarto de siglo para regresar a las librerías con una novela, Gilead, con la que ya gana el Premio Pulitzer. Cuatro libros y su voz ya parece indispensable.

Una breve trayectoria a pesar de la cual enseña escritura creativa en el célebre Iowa Writer’s Workshop, en el que impartieron clase John Cheever o Philip Roth. Su autoridad sobre jóvenes talentos es ya innegable, como lo es su capacidad para generar poderosos discursos teóricos. Lean, si no, su volumen The Death of Adam: Essays on Modern Thought (1998). Profesa la fe protestante y ejerce de militante congregacionista, entendiendo la escritura como una forma de enseñanza y a un tiempo como un modo de alcanzar a sentir cierta redención. Algún lector suyo tal vez haya llegado a pensar en alguna ocasión que muchas de sus páginas, en Gilead tanto como en esta Lila, hacen las veces de deprecación, de jaculatoria. En sus textos anidan citas del Génesis, de Ezequiel, del Libro de Job o de Filipenses, porque la Biblia recorre su literatura como impregnó la de Faulkner, menos contenida, más brutal, igual de trascendente en un mundo cada día más banal.

Nada en Marilynne Robinson resulta convencional. Su talento es insólito como su narrativa es visceral a pesar de que si hay alguien que domina la retórica del relato, esa es Robinson, que ensaya siempre con éxito las interrogaciones retóricas, la sintaxis del versículo, el estilo indirecto libre, la écfrasis, el diálogo, pese a no ser uno de sus fuertes, o ciertas epifanías domésticas, entre cómodas con floreros y mecedoras, porches y la naturaleza que Dios creó alumbrando la pesadumbre de la vida cotidiana. Lila sucede en el pueblo de Gilead, Iowa, como Gilead y En casa, las novelas que configuran una suerte de trilogía de un lugar polvoriento pero de algún modo prodigioso. Comienza como el drama de orfandad y penuria picaresca de la pequeña Lila —con escenas cercanas en atmósfera a las que se leen en las obras más celebradas de Steinbeck acerca de obreros nómadas y míseros durante la Gran Depresión— y va progresivamente iluminándose hasta convertir sus últimos capítulos en una callada apoteosis de amor y de sosiego interpretada en la escena de la vida por Lila, adulta y redimida, el piadoso reverendo John Ames (“la Biblia era más verdad que la vida para él”), que regresa de novelas anteriores de Robinson y que se recupera con Lila de las décadas de viudedad y soledad emocional a las que el Señor le condenó, y sin asomo de duda la fe, que inunda la obra entera de Robinson, para la que parece que Simon y Garfunkel compusieron, con lejana complicidad, esta célebre canción: “And here’s to you, Mrs. Robinson. Jesus loves you more than you will know (wo, wo, wo). God bless you please, Mrs. Robinson. Heaven holds a place for those who pray. (Hey, hey, hey…, hey, hey, hey)…”.

Lila es un cántico espiritual del Midwest en el que crecen los geranios y las violetas, en el que mil ataduras emocionales constriñen la trama, y en el que no tiene cabida la laicidad.

Javier Aparicio Maydeu. Cántico espiritual en el Midwest. El País. 14|5|2016.

la biblia, una llibreta i un llapis

Quan la Lila llegia un cartell a la Mellie, «Botiga», la Mellie deia: «Aviam, qualsevol ho veu, que això és una botiga. ¿Què vols que diguin les paraules? ¿Presó del comtat? No fa pinta de ser res més que una botiga, ¿oi?». Si la Lila llegia «Confeccions» o «Merceria», llavors la Mellie deia: «Bah, t'ho estàs inventant. Això que dius no vol dir res».

Però la Lila sabia llegir, i la Doll n'estava molt contenta...Tant se valia el que pensés la gent. Deia que segur que li faria servei. Potser algun dia sí que n'hi faria. Però en general la Mellie tenia raó: llegir li deia coses que igualment ja sabia. No Tenim Feina Per A Ningú. Va fer-li servei per saber els noms dels pobles que estaven massa empobrits i massa oblidats per necessitar cap nom, i per això havies de llegir el cartell per saber com es deien. Però, amb tot, un dia que comprava una llauna de mongetes i un cabdell de cordill a la botiga, també s'hi va comprar una llibreta i un llapis. Només és que tenia curiositat per saber el que encara no havia oblidat. Havia doblegat el cantell d'aquella pàgina i en va copiar les paraules: «El dia que vas venir al món, no et tallaren la badiella, no et rentaren amb aigua per netejar-te, no et friccionaren amb sal, no et faixaren amb bolquers. Ningú no s'apiadà de tu, fent-te una sola d'aquestes coses per compassió. Fores llançada en ple camp, de fàstic que feies, el dia que vingueres al món. Jo passava vora teu i vaig veure com espernetegaves en la teva sang. I et vaig dir: "Viu". I et vaig veure en la teva sang i et vaig dir: "Viu"». La primera vegada que sento això de salar una criatura, va pensar. Va anar escrivint les lletres a poc a poc i amb molt de compte; li costava fer la lletra tan ben feta com la feia de petita, però es va proposar escriure una miqueta cada dia. «Tot és qüestió de pràctica», deia la mestra, quan els seus deures eren tan barroers, comparats amb els dels altres, que la Lila se n'avergonyia fins al punt que quasi li saltaven les llàgrimes. «Només cal que practiquis una mica més.»

Llavors va començar a esperar els matins amb candeletes. Així que era prou clar, s'asseia al llindar de la porta amb la llibreta als genolls i escrivia. Copiava paraules, perquè no estava segura com s'escrivien, i així era la manera d'aprendre'n. Però ¿qui ho sabria, si no les escrivia bé? No la visitava ningú. Tot i això, li feia vergonya de pensar que ella mateixa ho trobaria d'una ignorància supina si no fos que era massa ignorant per ni tan sols adonar-se'n. I, doncs, escrivia: «Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà». Caòtica i desolada. Les tenebres cobrien l'oceà. Li agradaria fer algunes preguntes sobre allò al pastor. Ho va tornar a escriure tot, deu vegades...

Marilynne Robinson. Lila. Traducció d'Esther Tallada. Edicions de 1984, 2015. P. 51-52.

_____________

P.S: Ez 16, 4-6 i Gn 1 1-2.