«A casa ja no llegeixo llibres des de fa anys, aquí a la Sala Bordone ja he llegit centenars de llibres, però això no vol dir que hagi llegit sencers tots aquests llibres a la Sala Bordone, en tota la meva vida no he llegit ni un sol llibre sencer, la meva manera de llegir és la d'algú amb alt grau de talent que fulleja, que prefereix fullejar que llegir, i per tant fulleja dotzenes i, si es dóna la circumstància, centenars de pàgines, abans de llegir-ne una de sola; però quan aquest home llegeix una pàgina, la llegeix tan a fons com ningú i amb la dèria més gran per la lectura que es pugui imaginar. Sóc més fullejador que lector, ha de saber, i m'agrada fullejar exactament igual que llegir, durant la meva vida he fullejat milions de vegades més que no pas llegit, però en fullejar sempre he tingut almenys tanta alegria i autèntic plaer espiritual com en llegir. De fet és millor que, al cap i a la fi, llegim només tres pàgines d'un llibre quatre-centes mil vegades més a fons que un lector normal, el qual ho llegirà tot, però ni una sola pàgina a fons, va dir. És millor llegir dotze línies d'un llibre amb la màxima intensitat i per tant penetrar-hi completament, com podríem dir, que llegir tot el llibre com un lector normal, el qual al final coneix tan poc el llibre que ha llegit com un passatger aeri el paisatge que ha sobrevolat. Ni tan sols en percep la silueta. Així, avui tothom ho llegeix tot volant, ho llegeixen tot i no coneixen res. Jo entro en un llibre i m'hi instal·lo en cos i ànima, pensi-ho bé, en una o dues pàgines d'un treball filosòfic com si penetrés en un paisatge, en una naturalesa, en una formació estatal, en un accident terrestre amb totes les meves forces, i no només a mitges i volent-ho a mitges, per investigar-ho i després, un cop investigat amb tota la minuciositat disponible, deduir el tot. Qui ho llegeix tot no comprèn res, va dir. No és necessari llegir tot Goethe, tot Kant, tampoc és necessari tot Schopenhauer; un parell de pàgines de Werther, un parell de pàgines de les Afinitats Electives, i al final sabem més sobre aquests dos llibres que si els haguéssim llegit de dalt a baix, cosa que en qualsevol cas ens faria perdre el plaer més pur. Però per a aquesta dràstica autolimitació cal tant valor i tanta força espiritual, que només es pot tenir molt de tant en tant, i nosaltres mateixos la tenim molt de tant en tant; la persona que llegeix és voraç com qui devora carn de la manera més fastigosa i com qui devora carn es fa malbé l'estómac i la salut completa, el cap i tota l'existència espiritual. Fins i tot entenem millor un tractat filosòfic si no el devorem tot sencer d'una tirada, sinó que només en picotegem un detall, a partir del qual després podrem arribar al tot, si tenim sort. De fet el plaer més gran ens el donem els fragments, de fet com també en la vida experimentem el plaer més gran quan la considerem com un fragment, i que espantós ens resulta tot plegat i ens resulta en el fons la perfecció acabada. Només quan tenim la sort de convertir en fragment una cosa sencera, acabada, de fet una cosa consumada, quan ens posem a llegir-ho, n'obtenim un gran goig, i eventualment el goig més gran. La nostra època ja fa molt temps que no la podem suportar com un tot, va dir, només si la veiem com un fragment ens resulta suportable. El tot i allò que és complet ens resulten insuportables, va dir.»
Thomas Bernhard. Mestres antics. Traducció de Clara Formosa Plans. Còmplices, 2011. P. 26-28.
.jpg)
