per què els llibres són com són?

ANNA GUITART
Per què els llibres són com són?
Arallegim
18|1|2025

"Feia temps que treballàvem per poder feraquest cicle, perquè ens sembla molt important i necessari". Ho deia dijous la Iolanda Batallé, la sempre entusiasta directora de la llibreria Ona, i la prova que tenia raó és que va aconseguir acabar les cadires que tenis previstes per a la primera sessió de "Cobertes/Trobades". Durant cinc dijous —ara encara en queden quatre: apunteuvos-hi!— es trobaran a Ona "dissenyadors i equips que creen cobertes de llibres i treballen en el món editorial de la ciutat per dialogar sobre el procés, la inspiració, les lletres, l'edició i les idees que hi ha darrere del que embolcalla els llibres que llegim". Personalment, trobo el tema fascinant. M'encanta la idea de la personalitat editorial, d'aquells llibres que reconeixes a distància: pel disseny, pels colors, saps de seguida a quina editorial pertanyen.

Més d'una vegada m'he volgut comprar un llibre per la coberta, i tenia ganes de sentir parlar del procés. A més, el cicle s'estrenava amb qui l'ha dirigit, el reconeguidíssim dissenyador Enric Jardí, que dialogava amb els editors Roger Aluja i Raül Garrigasait, responsables d'una col·lecció boníssima, la Bernat Metge Universal. Hereva de la centenària Bernat Metge, que edita clàssics grecs i llatins, la Universal publica clàssics en general: van començar amb la Ilíada, però també hi ha Crim i càstig, Robinson Crusoe, Orgull i prejudici o la més recent Middlemarch. Sempre fan unes edicions molt acurades, amb pròlegs de persones que coneixen molt bé els textos però que no són "especialistes", per afavorir la proximitat amb els lectors, i epílegs dels traductors, que sempre són magnífics. El més important per a ells és que es noti que és una col·lecció adreçada al públic general, i amb aquesta intenció van anar a veure l'Enric Jardí, per encarregar-li el disseny de la col·lecció.

Enamorar-se d'una romana escosesa

Es van entendre de seguida. Jardí va explicar que no és habitual tenir l'oportunitat de dissenyar una col·lecció —normalment els encàrrecs són per a cobertes—, i això va fer el projecte encara més interessant: havia de pensar, també, tota la part de dins. Us dic una cosa: que algú parli de vosaltres com Jardí va parlar de la tipografia escollida per a l'interior, una romana escocesa. Quin enamorament tan autèntic! El Roger Aluja va explicar que volien una cosa atractiva, amb un punt d'elegància, i que això va ser important a l'hora de fer els llibres blancs. "Encara que els llibreters ens maleeixin", va dir.

Una idea central que van treballar junts va ser la d'autoritat. "El resultat no és gens modern, ho sé —deia Jardí—, però era l'encàrrec". I va afegir: "Volia fer una col·lecció que tinguis la sensació que fa anys que existeix, que és la que has de llegir. Una col·lecció que quedi, que duri". A cada coberta hi ha un dibuixet, un element que identifica el llibre, i va ser interessant l'explicació de cada tria. La destral de Crim i càstig o el paó d'Orgull i prejudici podien semblar més evidents, però no ho és tant la calavera amb barret rus que va crear Jardí: "És un element que no surt a la novel·la —explicava Garrigasait—, però té una comicitat que remet molt al llibre". Per a La cartoixa de Parma, Jardí va recórrer al ChatGPT. Va fer una cerca molt acurada, entre els criteris demanava elements que apareguessin al llibre, i el resultat va ser un clavell. És l'element que van triar, i funciona molt bé, però el dissenyador va llegir el llibre sencer i va comprovar que no n'apareix ni un, de clavell. La seva conclusió: "El ChatGPT és un cunyat, no sap dir-te que no ho sap!

jaume plensa

JAUME PLENSA

Yorkshire Sculpture Park, Wakefield. UK
7 abril – 25 setembre 2011

te de tèxtil

T-Shirt es el proyecto de Masashi Kawamura quien ha querido representar cinco de las tipografías más emblemáticas: Helvetica, Caslon, Baskervill, Courier y Cooper Black en cuerpo real y como indumentaria. Para este artista, conceptos como typeface (para describir el tipo de letra), carácter o cuerpo son características de la tipografía que se aplican también al cuerpo humano. Este nexo entre la letra y las personas es el que ha llevado a Masashi Kawamura a diseñar esta colección de camisetas y vestidos. 

[Font: MONKEYZEN]

tipus animats

Gentilesa de Juan de Sola & Sons.

el menjalletres

Per a l'omnívor Allau.

El primer cop que menjà una lletra ho trobà divertit. És clar que, de petit, n'havia menjades, de lletres en sopa, però allò de menjar-se una A retallada en paper blanc fou una sensació entre curiosa i estranya. Havia retallat l'A amb cura, a poc a poc, amb unes enormes tisores, mentre observava, ensopit, la tarda que queia més enllà dels finestrals de la terrassa. Era una d'aquelles tardes tristes, que no sabeu què fer i us trobeu aferrant-vos a la petita rutina de regar les plantes, treure la pols dels llibres del prestatge més alt, tallar-vos les ungles..., fins que a la mà no us queden més que les tisores, complagudes a retallar formes sense sentit. I, ara es trobava menjant la lletra cobejosament, com qui tasta una menja sublim. Va retallar una B i una C i una D i les va anar endrapant, cada cop amb més gust. Després, quan la nit era ja una llesca negra, començà a compondre mots: MÀ, PA, BE, XAI, CASA, JOAN, que anava menjant delerosament. Dos dies més tard descobrí que ja no li calia menjar altres coses; que únicament de lletres podia nodrir-se. No li calia ni fruita ni llet ni carn ni llegums ni peix: els queviures convencionals el deixaven cada cop més indiferent i, dues setmanes més tard, ja el repugnaven. Començà a saber distingir unes lletres de les altres, no tant les substàncies de què estaven fetes (això no tenia gaire importància: ben aviat s'adonà que aquest detall no influïa gens en el grau de nutrició) com els diferents tipus, cossos, variants i característiques.

Així, descobrí que les sans-serif eren més digestives que les avec-serif, que, d'aquestes, l'egyptienne era la més pesada, tant que, menjada abans de dormir, produïa insomni o malsons esgarrifosos. L'experiència el feu adonar que la lletra anglesa era bona per a combatre el restrenyiment, l'helvètica demi-gras immillorable contra l'hepatitis i la futura mèdium contra la taquicàrdia. Si de cas menjava futura bold -sempre ben amanida amb unes poques american typewriting- calia fer-ho de cosos menors del 24. Començà a desenvolupar certes preferències: la baskerville, la gill, la stymie...En canvi, odiava la blippo i l'avantgarde. La times li era indiferent; com un lluç bullit, la definí un bon dia, però tot seguit pensà que un lluç ben bullit pot ser boníssim.
Així que es féu imprimir textos en times sobre papers diferents: martelés blaus i verds, couchés rosats, bíblies groguencs...Pel mateix sistema, la venus fina (que fins aleshores havia trobat ensopidíssima) esdevingué -impresa en cos 38 i tinta verd-fosc sobre un satinat blau turquesa- un dels seus plats predilectes. [...]

Als dos mesos, devorava diaris, revistes, prospectes farmacèutics, llibres, caixes lleugeres, de cartró, petits rètols luminosos que progressivament anaren augmentant de volum; i un sopar no era un sopar com cal si no hi era inclòs algun volum de l'Enciclopèdia i un rètol lluminós fet de tub de neon rosat...

Quim Monzó. "Sobre la volubilitat de l'esperit humà". A: -Uf, va dir ell. Quaderns Crema, 1982. P. 35.

tipografia

Vista al bloc Lletraferits.