maria barbal a la triadú

un poema de bukowski

Pa mi Su, que li dec.

Aquestes imatges tan llustroses donen fe de la visita de la Care Santos, el passat 31 de maig. Encara que l'auditori sembli fruit d'un càsting molt estricte (pel que fa a l'edat i el sexe, si més no), la veritat és que era una jornada de portes obertes, tot i que la participació estava assegurada per mitjà dels integrants d'alguns clubs de lectura de les biblioteques de la comarca que havien llegit Habitacions tancades i tenien l'oportunitat d'intercanviar impressions amb l'autora.

No us en puc donar detalls del desenvolupament de la sessió perquè només vaig estar al cas just els primers deu minuts, quan la Care va trencar el gel fent un elogi general de les biblioteques, amb menció especial a la de la seva infantesa, la de La Caixa Laietana de Mataró. A continuació, i com qui fa el ronso abans d'entrar en matèria, que no era altra que parlar de la seva novel·la, l'escriptora -tal i com m'havia advertit l'amic Espai de llibres- es va dedicar a parlar dels llibres del altres, i ens va recomanar, ferventment, el poema que Bukowski va dedicar a la biblioteca pública de Los Angeles, amb motiu de l'incendi que va patir el 29 d'abril de 1986. 

Acabat l'encomi, tot va ser Habitacions tancades. I com que jo no l'havia llegit i, a sobre, havia de tornar al taulell de préstec, doncs re, desconnexió total. I ja podeu suposar com vaig matar el temps. No havia sentit a parlar mai d'aquest poema de Bukowski. Aquí el teniu.

THE BURNING OF THE DREAM

the old L.A. Public Library burned
down
that library downtown
and with it went
a large part of my
youth.
I sat on one of those stone
benches there with my friend
Baldy when he
asked
"you goona join the
Abraham Lincoln
Brigade?"
"sure," I told
him.
but realizing that I wasn’t
an intellectual or a political
idealist
I backed off on that
one
later.
I was a reader
then
going from room to
room: literature, philosophy,
religion, even medicine
and geology
early on
I decided to be a writer,
I thought it might be the easy
way
out
and the big boy novelists didn’t look
too tough to
me.
I had more trouble with
Hegel and Kant.
the thing that bothered
me
about everybody
is that they tok so long
to finally say
something lively and/
or
interesting.
I thought I had it
over everybody
then.
I was to discover two
things:
(a) most publishers thought that
anything
boring ad something to do with things
profound
b) that it would take decades of
living and writing
before I would be able to
put down
a sentence that was
anywhere near
what I wanted it to
be.
meanwhile
while other young men chased the
ladies
I chased the old
books.
i was a bibliophile, albeit a
disenchanted
one
and this
and the world
shaped me.
I lived in a plywood hut
behind a roominghouse
for $3.50 a
week
feeling like a
Chatterton
stuffed inside of some
Thomas
Wolfe.
my greatest problem was
stamps, envelopes, paper
and
wine,
with the world on the edge
of World War II.
I hadn’t yet been
confused by the
female, I was a virgin
and I wrote from 3 to
5 short stories a week
and they all came
back
from The New Yorker, Harper’s
The Atlantic Monthly.
I had read where
Ford Madox Ford used to paper
his bathroom with his
rejection slips
but I didn’t have a
bathroom so I stuck them
into a drawer
and when it got so stuffed with them
I could barely
open it
I took all the rejects out
and threw them
away along with the
stories.
still
the old L.A. Public Library remained
my home
and the home of many other
bums.
we discreetly used the
restrooms
and the only ones of
us
to be evicted were those
who fell asleep at the
library
tables–nobody snores like a
bum
unless it’s somebody you’re married
to.
well, I wasn’t quite a
bum. I had a library card
and I checked books in and
out
large
stacks of them
always taking the
limit
allowed:
Aldous Huxley, D. H. Lawrence
e.e. cummings, Conrad Aiken, Fyodor
Dos, Dos Passos, Turgenev, Gorky,
H.D., Freddie Nietzsche,
Schopenhauer,
Steinbeck,
and so
forth…
I always expected the librarian
to say, "you have good taste, young
man. . ."
but the old fried and wasted
bitch didn’t even know who she
was
let alone
e.
but those shelves held
tremendous grace: they allowed
me to discover
the early Chinese poets
like Tu Fu and Li
Po
who could say more in one
line than most could say in
thirty or
a hundred
Sherwood Anderson must have
read
these
too.
I also carried the Cantos
in and out
and Ezra helped me
strengthen my arms if not
my brain.
that wondrous place
the L.A. Public Library
it was a home for a person who had had
a
home of
hell
BROOKS TOO BROAD FOR LEAPING
FAR FROM THE MADDING CROWD
POINT COUNTER POINT
THE HEART IS A LONELY HUNTER
James Thurber
John Fante
Rabelias
de Maupassant
some didn’t work for
me: Shakespeare, G. B. Shaw,
Tolstoy, Robert Frost, F. Scott
Fitzgerald
Upton Sinclair worked better for
me
than Sinclair Lewis
and I considered Gogol and
Dreiser complete
fools
but such judgments come more
from a man’s
forced manner of living than from
his reason.
the old L.A. Public
most probably kept me from
becoming a
suicide
a bank
robber
a
wife-
beater
a butcher or a
motorcycle policeman
and even though some of these
might be fine
it is
thanks
to my luck
and my way
that this library was
there when I was
young and looking to
hold on to
something
when there seemed very
little
about.
and when I opened the
newspaper
and read of the fire
which
destroyed the
library and most of
its contents
I said to my
wife: "I used to spend my
time
there. . ."
THE PRUSSIAN OFFICER
THE DARING YOUNG MAN ON THE LYING TRAPEZE
TO HAVE AND HAVE NOT
YOU CAN’T GO HOME AGAIN.

A El documentalista enredado trobareu informació sobre l'incendi i una versió en castellà del poema.

safata d'entrada

mostra els detalls. 4 de setembre. 20:33 (Fa 16 hores)Respon

ie! m'han dit que ahir bé, no?
Tinc la versió de l'Hugo, que li ha faltat temps esta matí pa dir-me que poques vegades l'havien tractat tan bé, que va tornar enamorat de Vic, de tu i dels teus amics. I al seu Facebook també li ha faltat temps pa posar:

Hugo Mas ahir va fer un dels millors concerts que recorda. Enamorat de Vic, de la seua biblioteca, de la seua bibliotecària i dels seus amics. Poques vegades m'han tractat tan bé. La cançó de l'alba, com sempre, per a À.V.Quilis.

Me'l vull molt a l'Huguet i estava no sé, com si enviara al xiquet a passar un dia en casa d'algú i tinguera procupaciò tant per si ell no ho feia bé amb els amfitrions com per si passava al contrari (bé, fer-ho bé no seria la qüestió perquè coneixent-te a tu i coneixent-lo a ell pos sé que la cosa malament no podia anar, però jo què sé, que no haguera disfrutat tocant allí per lo que fóra, o que a tu no t'haguera agradat, en fi, com si fóra sa mare). Ara vull tu versión de los hechos! I no sé si ho he dit ja, però açò, tan poqueta cosa que és, m'ha fet una il·lusió tremenda. Què dic tremenda, dic enorme, pa cagar-se. Si vau vore un espèritusanto volant per allí era jo, que estava més allà que ací....

Respon Reenvia

mostra els detalls. 9:15 (Fa 3 hores) Respon

No patisques, dona, no patisques, m'acabava dient l'Hugo cada cop que el trucava. I jo vinga a patir per si no es presentava ningú, que no saps com costa fer sortir la gent de casa, i més per anar a una biblioteca, on ni es pot ni fumar ni es pot beure ni re, i clar, això no ajuda. Quin fart de patir, que ja no sabia què més fer (només em faltava anunciar que hi hauria menjar i drogues de franc, posem per cas, a veure si així). Patir, amb el rellotge tocant-te allò que no sona [1] . Vull dir amb poc marge de temps per a fer què sé jo què. I van venir poquets, però entregats, que se'ls veia a la cara que s'ho estaven passant molt bé [2]. Quina mania amb voler més gent. Com si els ramats fossin garantia de ves a saber què. Vaig aconseguir un equipet de so i no et pots imaginar com sonava l'Hugo. Immens, de categoria. Infinitament millor que en el disc, tanta por que té ell d'avorrir l'auditori quan toca sol. A la segona cançó ja es notava que el tio estava la mar de còmode, que no li calia fer cap esforç per a trobar-se bé. Com un recitalet en familia. Traca i mocador. Ens va cantar, fins i tot, el Chelsea Hotel d'en Cohen!! I clar, al final li vaig dir que d'allà no sortia ningú sense haver escoltat la cançó de l'alba, i, ja posats, el m'aclame a tu, que l'endemà era sant vicent andrés estellés. I mos la va dedicar a tu i a mi (la de l'alba). Pa cagar-se, estimada, pa fer-s'ho tot a sobre. No sé quants érem. Quinze, potser. Però pa mi que d'això ens en recordarem sempre més.

Després vam anar a sopar...

_______________________

[1] A l'original diu els collons.
[2] I aquí, de puta mare.