safata d'entrada

mostra els detalls. 4 de setembre. 20:33 (Fa 16 hores)Respon

ie! m'han dit que ahir bé, no?
Tinc la versió de l'Hugo, que li ha faltat temps esta matí pa dir-me que poques vegades l'havien tractat tan bé, que va tornar enamorat de Vic, de tu i dels teus amics. I al seu Facebook també li ha faltat temps pa posar:

Hugo Mas ahir va fer un dels millors concerts que recorda. Enamorat de Vic, de la seua biblioteca, de la seua bibliotecària i dels seus amics. Poques vegades m'han tractat tan bé. La cançó de l'alba, com sempre, per a À.V.Quilis.

Me'l vull molt a l'Huguet i estava no sé, com si enviara al xiquet a passar un dia en casa d'algú i tinguera procupaciò tant per si ell no ho feia bé amb els amfitrions com per si passava al contrari (bé, fer-ho bé no seria la qüestió perquè coneixent-te a tu i coneixent-lo a ell pos sé que la cosa malament no podia anar, però jo què sé, que no haguera disfrutat tocant allí per lo que fóra, o que a tu no t'haguera agradat, en fi, com si fóra sa mare). Ara vull tu versión de los hechos! I no sé si ho he dit ja, però açò, tan poqueta cosa que és, m'ha fet una il·lusió tremenda. Què dic tremenda, dic enorme, pa cagar-se. Si vau vore un espèritusanto volant per allí era jo, que estava més allà que ací....

Respon Reenvia

mostra els detalls. 9:15 (Fa 3 hores) Respon

No patisques, dona, no patisques, m'acabava dient l'Hugo cada cop que el trucava. I jo vinga a patir per si no es presentava ningú, que no saps com costa fer sortir la gent de casa, i més per anar a una biblioteca, on ni es pot ni fumar ni es pot beure ni re, i clar, això no ajuda. Quin fart de patir, que ja no sabia què més fer (només em faltava anunciar que hi hauria menjar i drogues de franc, posem per cas, a veure si així). Patir, amb el rellotge tocant-te allò que no sona [1] . Vull dir amb poc marge de temps per a fer què sé jo què. I van venir poquets, però entregats, que se'ls veia a la cara que s'ho estaven passant molt bé [2]. Quina mania amb voler més gent. Com si els ramats fossin garantia de ves a saber què. Vaig aconseguir un equipet de so i no et pots imaginar com sonava l'Hugo. Immens, de categoria. Infinitament millor que en el disc, tanta por que té ell d'avorrir l'auditori quan toca sol. A la segona cançó ja es notava que el tio estava la mar de còmode, que no li calia fer cap esforç per a trobar-se bé. Com un recitalet en familia. Traca i mocador. Ens va cantar, fins i tot, el Chelsea Hotel d'en Cohen!! I clar, al final li vaig dir que d'allà no sortia ningú sense haver escoltat la cançó de l'alba, i, ja posats, el m'aclame a tu, que l'endemà era sant vicent andrés estellés. I mos la va dedicar a tu i a mi (la de l'alba). Pa cagar-se, estimada, pa fer-s'ho tot a sobre. No sé quants érem. Quinze, potser. Però pa mi que d'això ens en recordarem sempre més.

Després vam anar a sopar...

_______________________

[1] A l'original diu els collons.
[2] I aquí, de puta mare.