l'encàrrec

Ahir em va tocar presentar la novel·la guanyadora d'un premi ben dotat. Dic tocar perquè m'ho va proposar una bibliotecària que veig cada mes i hi vaig accedir per la confiança que ens tenim.

Una cosa que crida l'atenció en aquest país és que, ras i curt, no hi ha públic. ¿Per a qui escrivim? Aquesta pregunta hauria de ser definitiva. No perquè modifiqui l'obra que tenim entre mans, sinó per fer-nos una idea d'on vivim. Diu que només un milió de catalans llegeixen. Un milió, més aviat, de catalanes. Però ¿què és el que llegeixen? ¿Ho compren? Durant el torn de preguntes, un home va preguntar si la novel·la que es presentava era per a senyores, perquè això és el que li havia arribat. L'autor, lluny de ser un escriptor, ni tan sols s'acostava a la voluntat de parlar amb cara i ulls de la novel·la. No és un orador, sinó un comunicador, un comunicador que dóna nous als nens. L'única voluntat palpable era la de no perdre un públic incompetent que li pogués seguir fent preguntes com aquella. Lluny de qualsevol camí independent, conscient, propi, lluny de qualsevol veu relacionable amb el seu nom de ploma, la novel·la constitueix un grapat de tòpics malgirbats i de sucre insofrible, l'un rere l'altre; és una novel·la de fórmula que, això sí, va convèncer i fins i tot fascinar l'auditori. Una novel·la premeditada, dissenyada per al mercat, encarregada per un editor poderós que no conté absolutament res de digne de ser recordat, res que prediqui sobre la condició humana o la il·lumini.

La conclusió és que l'autor té el que vol, que són calés, però no té l'art ni, segurament, tampoc el vol. El pitjor de tot és que és un home intel·ligent, però la intel·ligència només li interessa per ser espavilat. Després de signar, canvi de careta i cap a casa. I cada dijous des de fa anys un club de lectura nou. El que és evident és que això no m'interessa gens, i que no tornaré a acceptar cap encàrrec com aquest. Mai més contra la meva consciència. Mai més una novel·la infecta. Mai més contribuir a aquesta espiral de deliri comercial. Mai més la bajanada congènita. Mai més l'estupidesa alimentada. Ni amb bona voluntat ni amb confiança ni amb res.

La posició que té aquest home resulta que és l'envejada, diguéssim, pels cobejosos, la màxima posició a què pot aspirar un escriptor que tingui la pretensió i l'atreviment de tenir una certa normalitat d'ingressos que provinguin de la seva obra, cosa que en aquest país sembla ser una gran pretensió. El que fa aquest autor no és reprovable, sinó malaltís, i no només té el consentiment d'aquest sector de lectors, sinó que aquests lectors incompetents (encara n'hem de dir lectors?) ho fan possible i ni se n'adonen: col·laboren amb les estafes i els tripijocs que critiquen a l'hora de sopar.

Carles Morell. Les variacions del pols. Quaderns Crema, 2025. P. 45-46.

relleu de colossos

LLUÍS LLORT
Relleu de colossos
El PuntAvui
2|7|2022

Thomas Mann (Lübeck, 1875 - Zuric, 1955), premi Nobel de literatura el 1929, entre molts altres premis i reconeixements, va ser un autor de novel·les èpiques de gran contingut simbòlic, i també d’iròniques, en què mostra la psicologia de l’artista i l’intel·lectual. Títols com ara La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook i Doktor Faustus, a més de molts contes i assajos, l’han convertit en un dels grans autors del segle XX. Colm Tóibín també és un dels grans autors, però del segle XXI.

Nascut a la localitat irlandesa d’Enniscorthy el 1955, just quan Mann va morir, Tóibín és un dels escriptors actuals més lloats de la literatura anglosaxona. És autor de deu novel·les, com ara Brooklyn, El testament de Maria, Nora Webster, La casa dels noms..., i de dos reculls de relats, Mares i fills i Nuevas maneras de matar a tu madre.

Ara presenta El mag (Amsterdam, amb traducció catalana de Ferran Ràfols i, en castellà, a Lumen, amb traducció d’Antonia Martín), la biografia novel·lada de Mann, la suma de dos talents colossals que ja ha rebut reconeixements com ara el Rothbones Folio Prize i ha estat valorat com un dels millors llibres de l’any pel The New York Times, The Times, NPR, The Washington Post, Vogue i The Wall Street Journal.

A partir de la vida íntima de Thomas Mann, Tóibín traça la història del segle XX i exposa una saga familiar èpica travessada per l’amor no correspost, la guerra i l’exili. El 1933, Thomas Mann i la seva dona van abandonar Alemanya anticipant l’horror del nazisme. Ell és l’escriptor més famós del seu temps, però viu turmentat.

Tóibín ha dedicat diversos anys i 450 pàgines a explicar-nos el seu Thomas Mann, narrat per ordre cronològic des del 1891 fins al 1950, 59 anys dels 80 que va viure Mann. “Inicio la novel·la quan ja és un adolescent perquè no em podia imaginar com pensava de nen”, en què el raciocini, per als interessos de Tóibín, és massa limitat. Li proposem un repte, que ens descrigui Mann en només quatre adjectius. Proper com és, ni s’ho pensa: “Complex, inestable, obert al canvi i inquiet.” Prova superada.

El mag explica la història d’un home imperfecte i ambivalent. L’home que amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial va situar-se al costat fosc de la història. El pare de sis fills que va amagar la seva homosexualitat. L’escriptor que va fugir de la pàtria que l’havia inspirat.

Tóibín, amb l’estil ajustat i equilibrat que el caracteritza, posant-se sàviament darrere del que narra, combina documentació, investigació i imaginació per captar la intimitat de Mann. “El que he fet en aquest llibre és imaginar i convidar el lector a imaginar per crear-se una il·lusió: que som a la mateixa habitació que Thomas Mann, que veiem el món i el sentim com ell, que pensem com ell. I això es fa a través d’una immersió, a còpia de detalls, que permeten accedir al seu món”, comenta Colm Tóibín, que viu a Los Angeles però que fa anys que passa temporades a Farrera, al Pallars, on té una casa. Per això entén perfectament el català. El parla poc.

“El procés de documentació ha estat molt lent. L’any 1996 es van publicar tres grans biografies de Thomas Mann i les vaig llegir amb molta atenció, tot i que en aquell moment no estava plantejant-me escriure una novel·la. Un cop ho vaig decidir, vaig llegir molts llibres de rerefons, de l’Alemanya en les dècades del 1920, 1930, 1940... Quan llegia un catàleg editorial o una revista literària em fixava si hi havia cap novetat relacionada amb Mann. Vaig visitar la casa de la seva mare al Brasil, la casa d’Alemanya, la que es va fer construir a Los Angeles”, detalla. La llista de títols dels agraïments al final de l’obra arriba als 35.

“És interessant en la vida de Thomas Mann que hi ha parts sobre les quals tenim molt poca informació i d’altres en què és molt abundant; són aquestes parts molt sabudes les que m’amoïnen més, perquè quan t’ho imagines tot flueix amb molta facilitat, però quan t’has d’atenir al que coneixem de la història, corres el risc d’escriure d’una manera molt avorrida per donar el context.”

El que vol Tóibín no és mostrar l’època i l’home, vol mostrar l’home. “El que m’interessa és la intimitat, i crec que la novel·la és més feliç dins d’aquesta intimitat. No vull entendre Mann, vull crear un personatge que per al lector sigui viu.”

Un dels elements biogràfics que sempre se cita de Mann és que era un homosexual reprimit. “La seva homosexualitat secreta va ser determinant en la seva vida, però hi va haver altres coses importants, com ara quan va morir el seu pare. Ell era un adolescent i va passar de la solidesa de quatre generacions de família de comerciants a no ser ningú. Això va ser una pèrdua molt dura que el va marcar. I també és molt interessant el concepte de façana, ell sempre s’imagina com un heterosexual. Dins d’un personatge n’hi ha un altre, formant capes i, això, per a un escriptor, és molt ric”, afirma Tóibín.

D’aquesta intimitat, del recorregut vital, de les reaccions i els dubtes intel·lectuals de Mann, el que més va sorprendre Tóibín va ser “la seva posició el 1914”. “Esclata la guerra i, de sobte, es torna un prussià militant. Vol sang! Com li va passar a molta gent a França i a Anglaterra, tenia una idea exaltada de la nació, de l’enemic. És curiós que estava escrivint La muntanya màgica i la va aturar per escriure Reflexions d’un home apolític, que és un assaig horrorós, i li va dedicar quatre anys de feina...”

Això va conferir a Mann una nova visió política quan va arribar el nazisme. Ja tenia la lliçó apresa i es va situar a l’altra banda, es va exiliar i mai més va trepitjar Alemanya. “Ell deia «allà on soc jo, és Alemanya», i la gent se’n reia, els sonava a fanfarronada, però el que volia dir Mann és que duia dins seu una sèrie de valors democràtics sorgits de l’Alemanya del segle XIX.”

Mann va formar una gran família, amb sis fills, però no es pot dir que –com la majoria a l’època– fos un gran pare. “Tot comença amb el pare de Mann, que en comptes de casar-se amb la filla d’una altra família de comerciants, ho fa amb una noia que ve del Brasil, amb l’exotisme que això tenia a l’època. Ell fa una cosa similar quan es casa amb la Katia, que és molt diferent d’ell, ve d’una família benestant, és com una princesa i, a més, és jueva.”

Rere un gran home...

Katia es va convertir en la còmplice creativa, llegia totes les obres. “Era molt més intel·ligent que ell, molt més astuta, des del punt de vista polític. Em vaig imposar que, a la novel·la, cada cop que apareix digui una cosa interessant”, confessa.

“Katia sempre li va fer costat, sempre ho va gestionar tot. Penso que ella estava molt satisfeta d’haver-se casat amb aquest home estrany, amb tant de talent. No durant l’etapa de l’exili, que tot es va enfosquir. Hauria estat un clixé que la Katia fos la trista esposa d’un homosexual tancat a l’armari, però quan ho vaig investigar vaig veure que no era així i em vaig alegrar, perquè em permetia allunyar-me del tòpic i crear una relació més interessant. En molts aspectes, el seu va ser un matrimoni reeixit”, com ho és El mag.

una sinistra comèdia

 

Mohamed Mbougar Sarr. La memòria més secreta dels homes.

 

Font: maximumclatellot @maximclatellot.

 

la veritat sobre sancho panza

«SANCHO PANZA va aconseguir, per cert sense vantar-se'n mai, amb el transcurs dels anys i l'ajuda d'una bona quantitat de novel·les de cavallers i lladres, durant les hores del vespre i de la nit, despistar el seu dimoni, a qui més tard va anomenar Don Quixot, de tal manera que aquest, de manera inconscient, va llençar-se a les empreses més esbojarrades —empreses que no feien mal a ningú perquè els faltava un objecte predeterminat, que precisament havia de ser Sancho Panza—. Sancho Panza, un home lliure, va seguir Don Quixot en les seves gestes, va fer-ho de manera impertorbable, potser per un determinat sentit de la responsabilitat, i va obtenir-ne fins a l'últim dels seus dies una diversió gran i profitosa.»

 

Franz Kafka. «La veritat sobre Sancho Panza». Petites faules. Traducció d'Anna Punsoda. Comanegra, 2019.

l'altra vida de thomas mann

ANNA CARRERAS I AUBETS
L'altra vida de Thomas Mann

Núvol
23|6|2022

L’escriptor i crític irlandès Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) escriu El mag durant l’experiència de quimioteràpia que va patir l’any 2018. Vet aquí una biografia fictícia de Thomas Mann que explora la vida i l’època de l’exiliat guanyador del Premi Nobel (1929), equilibrant de manera exquisida l’aspecte íntim i el transcendental. És la segona vegada que Tóibín utilitza la ficció per imaginar el seu camí cap a la ment d’un novel·lista anterior. A The Master (2004) va portar els seus lectors a l’interior de Henry James. Entre Mann i James hi ha alguns paral·lelismes notables que probablement són els aspectes que interessen a Tóibín a l’hora de ficcionar biografies: tots dos van escriure sobre el desig homosexual sense reconèixer obertament la seva opció personal; tots dos van passar bona part de la vida lluny dels seus països d’origen; tots dos tenien germans grans amb els quals mantenien relacions competitives; tots dos eren cosmopolites; i sobretot, tots dos tenien en comú el gust pel raciocini extenuant i les sentències llargues. La pròpia prosa de Tóibín pot ser olímpica i senzilla alhora. Autor de deu novel·les i dos reculls de relats breus, ha estat candidat al premi Man Booker tres vegades i ha estat guardonat amb el Costa Novel Award, entre d’altres premis. Traduïda per Ferran Ràfols Gesa, El mag és la sisena obra de Tóibín publicada a Amsterdam i acaba de guanyar el premi britànic Rathbones Folio de Literatura. 

A El mag, Tóibín fa reflexionar a Mann, després de guanyar el Nobel, sobre si el seu to literari —«feixuc, cerimoniós, civilitzat»— l’identifica com el que més detesten els nous nazis en ascens. Però al costat dels aspectes més artístics, El mag dona molta importància al vessant humà de l’autor de La muntanya màgica: un home familiar, el pare de sis fills que va amagar la seva homosexualitat, l’escriptor imperfecte i ambivalent, fill de mare vídua, amant de l’existència sedentària, de la reclusió del treball constant i de les passejades de tarda per la platja amb la seva dona —la jueva Katia, potser el personatge més deliciós del llibre—, l’home que va desertar la pàtria que l’havia inspirat per a no tornar-hi mai més. Com a tercera línia de lectura, un dels grans temes de la novel·la de Tóibín, com passa en bona part de la ficció de Mann, és el declivi dels costums i la moral, dels conceptes de família, país i institució. Perquè a més d’una biografia novel·lada, El mag és una novel·la èpica que mostra les contradiccions d’un home cèlebre però també les paradoxes d’un segle XX crispat. 

La majoria d’escriptors que proven de fer la biografia literària d’un gran geni se centren en una petita part de la vida de l’homenatjat, com va fer Jay Parini amb el darrer any de Tolstoi a La última estación (1990) o Michael Cunningham a Les hores (1998) sobre Virginia Woolf i d’altres dues dones en el transcurs d’un sol dia. En canvi, a El mag Tóibín busca captar la totalitat de la vida i l’època de Mann, com ho faria un biògraf concentrat, documentat i imparcial. El propi autor afirma que va ser un llibre difícil d’escriure, que la investigació va durar quinze anys i que l’objectiu d’El mag era que es llegís com la història d’una família en un moment turbulent en comptes d’una peça d’investigació històrica. El recorregut de la novel·la abasta des de  la infantesa de Mann, amb un pare conservador i moralista i una mare brasilenya, seductora i imprevisible, passa pel matrimoni amb la Katia i l’èxit literari prematur, i arriba fins a l’exili a Suïssa, França i als Estats Units fugint de l’Alemanya nazi. 

En definitiva, amb El mag el talentós narrador Colm Tóibín ressegueix una saga familiar enlluernadora centrada en la vida de Thomas Mann, un home públic la vida del qual roman en secret, que abasta més de mig segle XX, inclosa la Primera Guerra Mundial, l’ascens de Hitler, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. El talent principal de Tóibín és, sens dubte, captar i transmetre la tensió psicològica de qualsevol acte de creació. 

 

el desordre dels llibres (II i final)

Dividid vuestras librerías por áreas culturales. Divididlas por nacionalidades: literatura italiana, francesa, alemana, hispano-americana. Separad los clásicos griegos y latinos de la poesía, la gráfica de la crítica, organizad el saber por materia escolástica (historia, filosofía, ciencia, arte, teatro, cine...¡qué aburrimiento!). Podéis quedaros con el orden alfabético, por autor, cronológico, cromático (qué horribles los anaqueles de Adelphi en tonos pastel, colocados los libros en degradado desde el verde inglés hasta el marfil...¡Y esas filas de azul Sellerio! O las cadavéricas de los Supercoralli de Einaudi...). Reagrupad vuestros libros según el formato o la editorial, que queda tan de revista de decoración, o por áreas semánticas, que queda muy de profesora democrática. O por altura (!), lo que os convertirá en enanos del sagrado arte del desorden libresco.

Pero a mí dejadme el perfecto desorden. Dejadme alternar cuidadosamente libros altos con otros más bajos, filas de libros en vertical con otras en horizontal; dejadme acumular mis libros sobre libros, junto a libros, bajo libros, nietzscheanamente, Más allá de los libros del bien y del mal, Barion Editor, 1924, ejemplar amarillento, un poco manchado...Dejadme mi único método que es no tener método, procediendo absolutamente al azar, apilando los libros unos sobre otros, según se adquieren (o se roban, cosa que ocurre a menudo), amontonándolos por estratos bibliogeológicos, rellenando huecos, nichos, intersticios y dobles fondos...(el verdadero bibliómano sufre, por naturaleza, de horror vacui) y entregándose, cuando se tiene que buscar un título, únicamente a la memoria, dote de la que andamos sobrados, a diferencia de la cultura. Sí, creemos en el desorden como la forma más alta de conocimiento alternativo.

El vacío, en la naturaleza, siempre acaba rellenándose. De volúmenes. Y las bibliotecas no se hacen: se aumentan. Los libros son plantas trepadoras de papel, que crecen a toda velocidad, agreden los muros, los tabiques, las columnas, las escaleras, los pasillos...Llenan todas las habitaciones y rincones disponibles, infestan todos los ambientes y germinan por desorden espontáneo, infringiendo toda frontera geopolítica, todo sentido cromático, toda exigencia de formato; mezclándose, confundiéndose y —sobre todo— perdiéndose. Al ser la biblioteca doméstica un sistema de entropía máxima, lo mínimo es no conseguir nunca encontrar un libro. Para eso están las librerías, donde va uno a comprarlos, y las bibliotecas públicas, donde va a sacarlo en préstamo. Pero para nosotros no sirve.

Nosotros, si acaso, tenemos tres reglas de oro: una, no prestar nunca un libro; dos, no leerlo, porque se destroza el canto y se estropean las páginas; y tres, no ordenar los libros jamás.

Por lo demás, las mentes más creativas tienen las bibliotecas más desordenadas. Que es otra manera de decir que tener una biblioteca en desorden también es un arte para el que se requiere mucho sentido estético, pocos principios éticos y —ça va sans dire— bastante espacio. Que es lo único que importa cuando se habla de libros.

Luigi Mascheroni. Pròleg a: Massimo Gatta. El desorden de los libros. Traducció d'Amelia Pérez de Villar. Fórcola, 2021.

el desordre dels llibres (I)

Tratar de ordenar la propia biblioteca cuando el número de volúmenes supera una cifra que pueda considerarse significativa —digamos 10.000 libros, porque por debajo de ese número no tiene sentido hablar de ello: es mejor dedicarse a la filatelia, que ocupa menos espacio— es como proponerse domesticar la vida: regular la alimentación, reducir los vicios, reajustar los gastos, seleccionar las amistades, jerarquizar los compromisos, emplear mejor el tiempo libre, organizar el garaje y el sótano...cosas así. Se puede intentar con una o dos estanterías durante un mes; durante un año como máximo una pared. Después, inevitablemente, todo vuelve a sumirse en el caos. Y está bien así. 

Si existe un Dios de los libros (yo me lo inagino como el Bibliotecario que pintó Arcimboldo: un volumen enorme en folio en lugar de espalda y brazos, marcapáginas que hacen las veces de dedos, el rostro formado por libros pequeños, un lomo de libro por nariz y dos opúsculos en lugar de labios...y un abanico de páginas blancas, las páginas de un libro abierto, formando una tupida cabellera) pretenderá  de sus adeptos furor, pasión y Babilonia, que rara vez coinciden con orden, disciplina y compostura. Poseer millares de libros no es una virtud, sino un pecado irresistible que supera incluso a la destrucción de un patrimonio y, a veces, a la de un matrimonio. No es casualidad que la parte más bella del Paraíso de los bibliófilos sea El infierno.

Cuando se vive  con y para los libros el desorden es perfección. El orden absoluto siempre es casualidad. La sobrecarga, ligereza. Y el mejor criterio para poner en orden los libros es no tener ningún criterio. Es más: lo mejor de todo, desde determinado punto de vista, sería no tener ni siquiera un libro, porque así se elimina el problema antes de vernos obligados a afrontarlo. Sería muy bello únicamente soñarlos...

[...] Por lo demás, eso que llamamos desorden no es más que una forma compleja de orden, que está clarísimo en la mente del sujeto desordenante y se manifiesta según esquemas que no son previsibles desde el punto de vista matemático ni programables desde el lógico. A su manera, es algo perfecto. La vida misma, con sus tortuosas estratificaciones, es la más potente de las confusiones. Si nosotros nos permitimos el desorden, ¿por qué no lo aceptamos en nuestros libros?...

 

Luigi Mascheroni. Pròleg a: Massimo Gatta. El desorden de los libros. Traducció d'Amelia Pérez de Villar. Fórcola, 2021.

la diferència entre un crític i un lector normal

Leer es un acto cultural del que todos participamos  —todos los que leemos, claro— de manera semejante. Abrimos un libro y entramos en lo que alguien nos cuenta. Según vamos leyendo nos va gustando, o no, lo que estamos leyendo. Si no nos gusta, podemos dejar de leer, o continuamos haciéndolo bien porque somos masoquistas o bien porque, a pesar de todo, tenemos interés en ver cómo acaba aquello. Cuando cerramos el libro, hacemos un juicio global: me ha gustado mucho, me ha gustado algo o no me ha gustado nada.

La diferencia entre un crítico y un lector normal está en que el lector común no necesita ir más allá de este primer juicio; mientras que el crítico, que debe hacerlo público, tiene que pasar de este primer juicio a una reflexión sobre sus causas: por qué me ha gustado mucho, poco o nada. En este segundo paso parece residir la diferencia que la gente encuentra entre la lectura de un crítico y la lectura común. Se tiende a pensar que el crítico busca a posteriori las razones, y que más que buscarlas acomoda a ellas su lectura. Creo que eso no es cierto. Imagínese el lector que cuando termina de leer un libro alguien le pregunta su opinión sobre él. Me ha gustado, responde, y su interlocutor le pregunta por qué. Si el lector cree que hablar o comunicarse con alguien merece la pena, no se limitará a contestar un mero porque sí o un cómodo «el gusto no puede explicarse». Tratará de buscar las causas de su juicio y para ello tendrá mentalmente que recordar y resumir sus impresiones sobre lo que estuvo leyendo. De alguna forma volverá mentalmente a releer el libro para encontrar esas razones y en razón de esa memoria de la lectura argumentará que los personajes le parecen muy bien construidos, las frases muy bonitas y el tema interesante. No hace otra cosa, el crítico. La diferencia entre la lectura del crítico y la del lector no se encuentra ahí. La diferencia reside en que el crítico, ya durante la lectura, sabe que va a tener que hacer esa relectura que el juicio requiere y, por tanto, se fija más, es decir, a la lectura que llamaremos en principio pasiva o inocente superpone otra lectura crítica. La gente tiende a suponer que esa superposición anula la lectura común sin darse cuenta de que, en realidad, lo que hemos llamado lectura pasiva conlleva también una lectura crítica, pues durante el proceso de lectura se van emitiendo juicios de manera continua. Es más: el hecho de pasar las páginas es en sí mismo un juicio, pues significa aceptar lo leído y suponer que lo que sigue también va a merecer la pena. El lector normal pasa las páginas, salvo que peque de masoquista o una fuerte presión exterior actúe sobre él, a partir de que sus juicios van siendo positivos. En el caso del crítico, la actitud es diferente porque, aun no siendo masoquista, está obligado a continuar hasta el final la lectura del libro aunque sus juicios durante la misma sean negativos. Que esté obligado a leer el libro entero no significa que esto siempre se realice. Personalmente creo que la lectura total es lo mínimo que se le debe exigir al crítico, pero no está mal recordar que cuando este reproche se le hizo con fundamento a Clarín este respondió cruelmente a su autor que, si uno va por el campo y detrás de una tapia ve un par de orejas peludas y escucha un rebuzno, no es necesario saltar la tapia para saber que se trata de un burro. Quiero decir, en todo caso, que la lectura que efectúa el crítico se distingue por una mayor intensidad —o debería distinguirse—, por una atención que nace de las exigencias de su propio trabajo pero que en definitiva no varía cualitativamente de la que hace cualquier lector, pues todo lector es un crítico aunque no ejerza públicamente. Al lector le basta con decir esto me gusta o no me gusta. El crítico está obligado a explicarse y a explicar por qué. Y en ese sentido la crítica al crítico no debería residir tanto en su acierto o no como en si ha sabido o no ha sabido fundamentar su opinión...

Constantino Bértolo. Miseria y gloria de la crítica literaria. Punto de vista, 2022.

les indiscrecions de thomas mann

JORDI LLOVET
Les indiscrecions de Thomas Mann
Arallegim
2|7|2022

Thomas Mann va deixar escrit al seu testament que no volia que els seus diaris es publiquessin fins vint anys després de la seva mort: volia protegir la intimitat de moltes persones que hi citava i no volia que certes indiscrecions posessin en perill la seva fama. Els diaris van començar a aparèixer en la llengua original l'any 1976.

Els lectors de seguida van adonar-se que aquells diaris tenien un interès escàs: Mann hi parla sobretot dels seus mals de panxa i altres incomoditats, del problema que tenia per trobar calçotets ni massa grans ni massa petits adequats als seus atributs, els puros que fumava abans de ficar-se al llit, els esmorzars amb ous passats per aigua, els passejos amb la seva dona o amb el gos, les visites, els viatges que feia i moltes altres petiteses. Coses més importants, com la seva crítica als polítics de la República o l'ambigüitat amb què va considerar la qüestió jueva abans de l'Holocaust, no van quedar prou reflectides en els seus diaris; sí, amb cautela, la seva passió pels jovenets (l'eros dòric), extrem que la seva dona intuïa, possiblement, abans i tot de casar-se amb ell. No és pecat.

Per això hem de celebrar que Colm Tóibín, que va viure a Barcelona entre el 1975 i el 1978, hagi escrit un llibre, El mag, en què omple, amb tots els documents i biografies que ha consultat, les llacunes que Mann va deixar en els seus diaris per prudència, per vergonya o per covardia.

Entre aquests temes, atesa l'homosexualitat desinhibida de Tóibín, aquest no oblida, ans al contrari, presentar-nos nuament les passions amagades de Thomas Mann: per exemple, el fet que la història de Tadzio narrada a La mort a Venècia, cosa que ja se sabia, procedeix d'una passió viscuda per ell mateix, un any abans, també al Grand Hotel des Bains, al Lido. No hi manca, per amor d'objectivitat, l'oscil·lant pensament de Mann en matèria política. només va dedicar una línia a l'ascens de Hitler al poder, i no gaire comentaris més sobre els avatars i barbaritats de la Guerra Mundial.

Tot i que ja disposem de mitja dotzena de biografies de Thomas Mann en diverses llengües, aquesta biografia novel·lada de Tóibín humanitza pròpiament la persona de l'escriptor alemany, respecta —no pot ser d'altra manera— l'obra literària immensa de l'escriptor, però també ens explica, amb més claredat que no va fer-ho Mann, els desficis de la seva llarga vida i les contradiccions del seu pensament polític.

literatura

«La literatura, i sobretot la poesia, és companyia, perquè viu en la memòria, però no «llegim per saber que no estem sols», sinó per no patir tant cada vegada que constatem que sí que estem ben sols, i per tenir alguna cosa per defensar-nos-en, allò de combatre les ofenses de la vida.»

 

Carles Morell. Les variacions del pols. Quaderns Crema, 2025. P. 65.

 

amunt i avall

la documenta recomana el mag

 

 

des de quin on

En el año 2011 se interpuso en Bruselas una demanda para que los tribunales prohibieran la reedición y difusión de Tintín en el Congo. No cabe la menor duda de que, incluso en sus mejores álbumes, el asexuado periodista de Hergé transporta esa visión colonial del blanco moralmente superior del que dependen los otros pueblos incluso para tomar conciencia de su igualdad, incluso para librarse del poder de los blancos. En los peores, Hergé es francamente racista y reaccionario, basta pensar, sobre todo, en los tres primeros: Tintín en el país de los soviet, Tintín en América y el citado Tintín en el Congo. Pero como existe sin duda una relación kantiana y platónica entre la justicia y la belleza, hay que decir que la evolución artística de Hergé es siempre hacia un nivel mayor de justicia y que sus libros más bellos no se agotan en su ideología católico-scoutiana. Ya El loto azul —siempre un poco paternalista— es un álbum inquietante y provechosamente etnodescentrado; y a medida que aprende a dibujar, que complica sus historias, que enreda a sus personajes, Hergé va desprendiendo mundos que no sabe que lleva dentro y que se pueden mirar y explorar desde otros moldes humanos e ideológicos.

Confieso que toda mi formación ha girado en torno a Tintín y a Marx. De niño leí todos los álbumes un mínimo de setenta veces cada uno y, cuando ya no era posible, soñaba —literalmente, soñaba— que Hergé había dibujado un nuevo cómic después de muerto. Tintín no me impidió leer luego El capital ni enredarme en una relación promiscua con el mundo árabe, donde vivo desde hace veinte años. Lo que importa en un libro es desde dónde se lee. Lo normal es que un libro se lea desde otro libro y lleve a su vez a un libro nuevo. Leído desde la Inglaterra victoriana, el Kim de Kipling es una de las más fraudulentas exaltaciones del Imperio británico, pero leído al mismo tiempo desde la juventud y desde Polanyi o Chesterton, es una emocionante defensa de la antropologia elemental y una experiencia fuerte de cosmopolitismo empírico. En el contexto de la Rusia prerrevolucionaria, dominada por la lucha entre eslavófilos y europeístas, Los demonios de Dostoyevski es un estridente panfleto reaccionario que incluso alerta, con fanatismo delirante, de la imparable colusión entre el comunismo y el Papa; pero su atmósfera, su estructura, su pulso psicológico, lo ponen en relación con Nieve de pamuk o con Salto mortal de Oé, dos autores claramente de izquierdas. Lo mismo puede decirse de Hergé. A la espera de que el racismo desaparezca del mundo y cuando Europa, en todo caso, se ha venido definitivamente abajo como "proyecto universal", queda el hecho de que Las joyas de la Castafiore, con sus falsos suspenses y su asfixiante atmósfera claustral, es el equivalente en cómic a Las reglas del juego de Renoir; y que Tintín  en el Tíbet, con ese blanco impulso contra la felicidad y la lógica, podría utilizarlo el plan Bolonia para explicar a Kant en la Universidad. 

Lo que importa de un libro es desde dónde se lee. Lo normal es que un libro se lea desde otro libro y lleve a su vez a un libro nuevo. Si Tintín en el Congo fuese el único libro del mundo, habría que prohibir sin duda su lectura. Pero eso sucede con todos los Únicos Libros, incluidos la Biblia, el Corán y El capital de Marx, de los que aprendemos siempre algo porque no estamos encerrados en ellos. Lo que nos defiende de nuestro cuerpo son los otros cuerpos. No acusemos a la lectura de los besos que damos o de los que no hemos dado. No arrojemos al fuego ni a los enamorados ni las novelas. Contra las malas, están las buenas; y contra la legalización literaria del racismo o del imperialismo o del fanatismo, habrá que encontrar o construir esa combinación platónica de justicia y de belleza desde la cual podamos despreciar Tintín en el Congo y disfrutar de Las joyas de la Castafiore; extraer de Kim y de Los demonios las armas imprescindibles para combatir la arrogancia de Kipling y el integrismo de Dostoyevski.

 

Santiago Alba Rico. Nadie está seguro con un libro en las manos. Lecturas inconvenientes. La Catarata, 2018.