«Es podria dir que en principi tots els escriptors tenen com a finalitat més o menys confessada ser llegits. Una finalitat o intencionalitat que, al llarg de cada trajectòria literària individual (o fins i tot des dels seus inicis), va modulant-se discretament, adaptant-se en consonància amb la repercussió real que l'obra en qüestió produïx en el públic lector. Així, i com a paradigma de l'adaptació, ens podem trobar amb la figura de l'escriptor que ràpidament percep que allò que escriu mai serà carn de majories, ni objecte de fervors massius, i converteix la seua reduïda parròquia en una sort de happy few per als quals viu i alena un cercle elegit que comprén, es commou i lloa —carregadíssim de raó i sapiències, no cal dir-ho— les virtuts d'una obra només accessible per a eixa selecta minoria.
Eixe arquetip tan comú beu en realitat d'un estat de coses absolutament incontestable. El públic lector —entenent ací per públic lector tot aquell amb capacitat de llegir —és, en les nostres societats, universal. Una altra cosa és l'hàbit lector o la pulsió lectora, el cultiu passiu i devot de les lletres quasi com una religió, com un costum diari, i que defineix i forma part de la vida dels afectats per este mal. I és des d'eixos cercles d'on sorgixen aquells happy few que en realitat sostenen l'ecosistema literari, la seua ampla base —molt més ampla del que en principi podríem sospitar— que es retroalimenta de manera constant en discretes però múltiples i fecundes ramificacions.
Assolir una repercussió o un èxit massiu en matèria llibresca, tot i la seua presència aclaparadora en els moderns mitjans, és l'excepció, i arrossega des de sempre un cert i comprensible desdeny provinent d'aquells cercles lletraferits. Eixe desdeny no naix només des d'una més o menys confessable incomprensió o enveja, sinó també d'una realitat palmària: bona part de les obres que aconseguixen altíssimes quotes de vendes o popularitat patixen de nivells de qualitat ínfims, i funcionen en molts casos com a simples corretges de transmissió de modes (quan no modes en si mateixes) o com a purs artefactes d'entreteniment on el format —el llibre, al remat— resulta merament accidental, convertint-se en objectes de consum prou més allunyats del que podria pensar-se del pur fet literari: d'ací, probablement, el seu èxit massiu.
Però també hi ha hagut excepcions, convergències entre enormes popularitats i vendes i més que raonables qualitats. I moltes. Una de les principals és la del molt i injustament oblidat William Somerset Maugham...»
Toni Sabater. «Una vil·la a Florència: l'ofici i solvència de Somerset Maugham». A: Els dies inquiets. Notes sobre literatura. Drassana, 2024.
