el museu més gran de la literatura

 

XAVI AYÉN
El museu més gran de la literatura
La Vanguardia
5|4|2026

 

Tot a la Xina, un país de més de 1.400 milions d'habitants, adquireix unes dimensions descomunals. Per exemple, el lloc de la nostra cita amb Mo Yan seria l'enveja dels nostres programadors culturals (o dels dissenyadors d'espais nous, com ara la futura biblioteca estatal de Barcelona). El Museu de la Literatura Moderna, a Pequín, administrat per la poderosa Associació d'Escriptors, és el museu dedicat a la literatura més gran del món, amb 30.000 metres quadrats. Fundat el 1985, la seu actual, inaugurada el 2000, és un complex imponent de tres edificis i bells jardins, que és, alhora, centre d'exposicions, arxiu dels fons dels escriptors i lloc de diversos seminaris i actes culturals. La col·lecció permanent és un recorregut exhaustiu pels segles XX i XXI de la literatura xinesa, que permet des de sentir la veu dels autors més destacats trucant-los per un telèfon vermell fins a passejar-se per la reproducció a mida natural de les seves habitacions de feina, amb el mobles reals que van tenir. El centre té 929.800 peces, i 203.900 són considerades "relíquies culturals", entre llibres, revistes, manuscrits, cartes, diaris, enregistraments d'àudio i vídeo, fotos, obres de cal·ligrafia, pintures i altres objectes.

serveis socials

👉 Clic!

CLARA VILASECA VILARASAU

La biblioteca, refugi per a persones sense llar a Lleida: "Podem entrar sense donar explicacions"
3CatInfo a la delegació de Lleida
1|4|2026

booktook catalunya, una polèmica

POL VIÑAS
BookTok Catalunya. Una polèmica
Núvol
1|4|2026

Fa uns dies, en ple rampell d’avorriment, se’m va acudir dir per Twitter que «les booktokers d’aquest país promocionen dia rere dia els pitjors llibres que et puguis imaginar». Era un dir, però un dir amb el qual estic força d’acord, com dir que BookTok Catalunya (i, en general, el gruix de creació digital en català) és una merda com un piano. Amb raó, el tuit va fer que les booktokers en qüestió —moltes de les quals no sabia que existien— s’indignessin i em responguessin. Ara estem en guerra. Una guerra no volguda amb la Literatura com a víctima que, pacifista de mena, soc el primer de condemnar. Com em va dir una franca enemiga: «deixa tranquils als (sic) altres amb els seus xiringuitos (sic), no?». I de grat ho faré, però deixeu que m’expliqui abans d’alçar bandera blanca.

BookTok és la comunitat lectora —majoritàriament femenina— de TikTok, hereva del que abans es va dir Bookstragram i, encara abans, BookTube. És important esmentar-ho perquè la degradació del fenomen va lligada al canvi de canal: d’entrades de blog i vídeos de llarga durada hem passat a reels de quaranta segons i carrusels de fotos. Són formats compatibles, no cal dir-ho, desvirtuats avui per la primacia dels segons, més breus i superficials i adequats a les necessitats del mercat. Recomanar més llibres i més ràpid és una manera d’adaptar-se, o resignar-se, a una audiència amb una capacitat d’atenció cada dia més reduïda, però també (i sobretot) a una indústria editorial viciada per la sobreproducció oligopolística.

Per això els formats estrella de BookTok —l’homogeneïtzació és absoluta— són la foto de coberta i la videoressenya exprés, ambdues farcides de sinopsi parafrasejada i tres o quatre tòpics sobre la lectura, i gràcies. La virtut és que és un format de prescripció que no requereix haver llegit el llibre. De fet, molts cops el contingut es penja abans de llegir-lo, si és que es llegeix: «mireu què m’han enviat els amics [tots són amics] de Penguin, quina bona pinta!», fent desaparèixer definitivament qualsevol línia entre publicitat, prescripció i estil de vida. No ens escandalitzarem perquè la gent promocioni allò que no ha consumit, coses mil vegades pitjors s’han vist i es veuen als mitjans tradicionals. Però és curiós, per no dir trist, que un gremi que reivindica tant el plaer de la lectura acabi actuant, per inconsciència o interès, com qui l’entén només com un negoci.

Totes aquestes crítiques no són sinó avivades per l’ànim cofoi del gremi. En un gag del 2020, Lisa Kudrow parodia una portaveu republicana que repeteix el mantra «conservative voices are being silenced» mentre cita tots els mitjans que li han donat veu. M’ho va recordar un vídeo recent en què la usuària Marta Sangrà (amb més de vint mil seguidors a Instagram) denunciava que les booktokers pateixen un «silenci mediàtic» perquè no participen de tertúlies i debats culturals ni se’ls dona veu. Bé, he fet treball de camp i, abstenint-me de llistar tots els reportatges, entrevistes i taules rodones que s’han arribat a fer sobre BookTok, sols recomanaré que, abans de reclamar espais i micròfons, reflexionéssim tots plegats si tenim alguna cosa valuosa a dir. 

Un altre doble joc victimista és el de la utilització del terme «friqui». És una reivindicació que fa un gran servei, durant l’adolescència, a la solitud de molts nois i noies —sumada a la qüestió lingüística, cada vegada més rellevant i violenta. Ara bé, amb vint-i-tants i estudis universitaris, faríem bé de deixar d’abusar de l’estigma i la incomprensió i de fer veure que, en el nostre entorn, la lectura no és font de capital simbòlic i reconeixement social. Un reconeixement, no ens n’oblidem, que també donen les xarxes, i d’aquí les invitacions a actes institucionals i l’encàrrec i publicació de llibres (que podem afegir sense problema a la llista de porqueria que es recomana).

Passem als arguments. El primer, molt suat: que BookTok democratitza la cultura. Sangrà parla de «fer-la accessible a tothom»; Ania Posada (amb quasi quinze mil seguidors), de fer que «tothom pugui trobar un llibre que li agradi» (i ho rebla amb un «si vull recomanar llibres superficials i de merda, tampoc puc? Anda tira.»). Però centrem-nos. Quan la lectura es pren com un fi en si mateix, fer-la accessible s’acaba confonent amb fer-la fàcil, divertida, guai —perquè, d’entrada, no ho és— i demonitzar o desmerèixer l’exigència i la dificultat. La «democratització», aplicada a aquest gaudi superficial, equival a la infantilització del públic, i no s’ha de celebrar. Encara que sembli contradictori, és exactament el mateix ús que legitima l’anihilació de la literatura a les escoles, instituts i mitjans de comunicació que tant ens agrada denunciar. Fer distincions, qüestionar el mercat, s’anul·la amb acusacions hipòcrites de pedanteria, tot apel·lant a la llibertat d’un lector pobre i desvalgut que sort en té dels llibres «superficials i de merda» i de qui els recomana.

També parteix d’aquesta concepció de «literatura» el fet de convertir la lectura en un estil de vida. El protagonisme no el tenen els llibres sinó qui els llegeix i en l’audiència, més que un interès genuí, hi ha un consum aspiracional. [Un incís: això fa temps que és així i, fins a cert punt, és inevitable; darrerament, això sí, com en altres nínxols, el contingut ha anat derivant en un pseudocoaching personal que explota l’autosuperació i l’emotivisme barat]. És un estil de vida promogut per les mateixes editorials, d’altra banda, perquè ser qui llegeix també és ser qui llegeix determinats llibres. A casa nostra, l’èxit més evident és el de Viena, però també es pot aplicar a la fetitxització pop de Rodoreda o la sobreintel·lectualització dels quadernets Anagrama. Que no se’m malinterpreti: aconseguir crear una identitat, un univers amb estètica pròpia, és una virtut editorial. Existeix, tanmateix, el risc (si ho sumem al que s’ha dit) de posar la superficialitat al centre de la vida literària.

Val a dir que BookTok Catalunya és força millor que les seves versions castellana i anglesa. I aquí entra un segon argument: criticar, en aquest nostre país ocupat, és d’acomplexats. Ho volem tot perfecte, però la mediocritat forma part de la normalitat cultural. És el mateix argument que s’aplica a la música comercial, la telebrossa o els llibres més venuts de Sant Jordi. La resposta és que la crítica també forma part d’una societat normal i, precisament, el que és propi d’acomplexats —i censors— és bandejar-la amb l’excusa nacional. Un problema de país petit, això sí, és que alguns creadors, per necessitat personal o falta d’especialització col·lectiva, hagin de fer tots els papers de l’auca i acabin rebaixant-se i frivolitzant (recomanant sense distinció L’assistenta i La mort i la primavera, per exemple) per l’enganyós motiu que «algú ho ha de fer». Una cosa és legitimar la mediocritat, l’altra és buscar-la activament. I estic fart de veure arreu elogis a l’estupidesa i gent fent-se l’estúpida a posta, assumint d’antuvi que el públic també ho és.

El que dic pot sonar excessiu perquè aquí tots som l’última merda, però per això mateix cal dir-ho. Renunciar al criteri, empetitir-se, imbecil·litzar el públic, fer de cara amable d’una maquinària editorial sense escrúpols…: val la pena, tota aquesta denigració, a canvi d’una mica d’atenció, llibres regalats, unes poques campanyes de promoció i més pocs encara esdeveniments sense càtering? No és un preu molt baix? No hi ha una forma de fer les coses millor? Encara més: no faria bé, qui no se senti interpel·lat per aquesta crítica, de denunciar també les frivolitats i clientelisme del gremi, en comptes de tancar files i justificar el desgavell? Poques coses són tan inspiradores com sentir algú parlar sense filtres d’allò que el fascina i, creieu-me, és molt saludable revisar, de tant en tant, què ens en queda, d’aquesta fascinació. Ara callo, però, i deixo tothom tranquil amb el seu xiringuito (sic).

 

les infinites formes de l’abús de poder

CRISTINA CARBONELL

Les infinites formes de l’abús de poder

elDiario.es

27|1|2015

Ara que per desgràcia està tan a l’ordre del dia l’abús de poder en totes les seves manifestacions, llegir la novel·la de l’australiana Fiona McFarlane pot servir per ampliar la perspectiva sobre el ventall de formes que pot prendre aquesta mania que està a punt d’esdevenir obsessiva compulsiva.

En la història que se’ns proposa la víctima és la Ruth, una dona gran, vídua, amb dos fills amb qui gairebé només parla per telèfon. Sola, doncs, en el dia a dia, amb la companyia dels seus gats, es passeja pel dia i la nit, visitada pels records i les pors personificades (o animalitzades, més aviat).

Un dia, però, rep la visita de la Frida, una assistent social enviada suposadament pel govern perquè l’ajudi fins on calgui en les seves necessitats quotidianes. L’ànima càndida del lector podria començar a intuir l’inici d’una història d’amistat profunda i dolça, però no és ni de bon tros el que s’esdevindrà.

De mica en mica i com qui no vol la cosa, la Ruth serà sotmesa a una estratègia de manipulació física i psicològica aparentment subtil. A mesura que passen els dies, el poder que la cuidadora exerceix damunt la víctima protagonista és cada cop més fort i l’abús a la vulnerabilitat que comporta la vellesa acaba desembocant en uns fets tràgicament tristos.

Tot l’entrellat narratiu va calant en la ment del lector, com la humitat que podem imaginar vivint a la vora del mar, en la casa aparentment idíl·lica que se’ns retrata com a escenari de tota la història, una escenografia molt plana, gairebé teatral. L’autora ens fa deambular per un seguit d’emocions boniques i altres tristes, de tendres i de cruels, de possibilitats i d’impotències. I ho fa així, de mica en mica i com qui no vol la cosa fins a fer-nos caure en un final que acaba esdevenint un punt previsible.

portes tancades

Muchas veces, sobre todo siendo escritora, siento que es obligación ante mí y ante los pares haber leído algunos libros. Los elogios se olvidan fácil, pero la maledicencia nunca. Trato de no leer posteos o comentarios sobre mí, pero hay uno que no se me olvidará, no recuerdo de quién por suerte. Decía algo así como que no importa cuántos premios, no importa cuántas ventas y lectores, la literatura es tan noble y tan grande que alguien como Mariana Enriquez no la tocará jamás.

Yo me lo creo con bastante frecuencia.

Uno de mis grandes fracasos es En busca del tiempo perdido. Durante muchos años la edición absoluta era de Alianza Editorial, traducción de Pedro Salinas. Otros decían la de Estela Canto. Intenté ambas y nunca pude terminar Por el camino de Swann. Me destruye de desinterés. Es un lugar común morir en las puertas de Proust, pero es muy extraño no poder leer un libro que es de tan fácil entrada, tan amable en su lenguaje. Tengo un e-book, como resguardo, todos los tomos en francés, por si alguna vez llego a tener el nivel necesario para leerlo, algo que no sucederá —al menos no de forma realista— en esta vida.

No se trata solo de libros famosamente largos o considerados retos. Tampoco pude terminar El entenado de Juan José Saer. Pierdo la atención enseguida. Uno de mis amigos más queridos, Salvador Biedma, ultra saeriano, tenía una librería que se llamaba Colastiné. Por él y en secreto, lo intenté una vez más. Es lo mismo que con Proust: no me importa lo que le pasa al protagonista y tampoco me interesa la prosa. De las dos Marguerite, Duras y Yourcenar, me encanta la escritura pero creo que nunca terminé ninguno de sus libros, los abandono como una deja por la mitad un vaso cuando no hay suficiente sed. No volveré jamás a intentar con Jane Austen. Los ritos de maridaje de las mujeres de su época no me importan, y todos los libros me parecen iguales. Entre las puertas más cerradas está el muro Thomas Pynchon quien, según los que me conocen, debería estar entre mis favoritos. No sé ni de qué se tratan sus libros, las traducciones al español me parecen malas; lo intenté en inglés y me pregunté por qué estaba haciendo tanto esfuerzo mientras recibía tan poco a cambio.

Insisto, no son escritores que no me gustan. Son escritores que no puedo, o que no sé, leer.

Mariana Enríquez. «Las velas». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 104.

escriure

«Escriu a mà. Escriu el llibre d'una vegada, estúpida consentida. Escriu el llibre que voldria llegir una persona que agafa un tren de tretze hores per anar a una ciutat on no està segura que vulgui anar, per estar amb un home amb qui no està segura que pugui estar, que deixa enrere el seu matrimoni el dia de Cap d'Any, nerviosa per haver fet que un altre home caigui rendit als seus peus, i que acaba d'escoltar la llista de cançons que li va fer el seu exmarit i que li trenca el cor, perquè ara veu clarament el que ell sent i el que ha estat pensant tot aquest temps, i té un nus a l'estómac, i potser acabarà tornant amb ell però encara no ho vol fer, i aquesta sensació d'estar perduda, aquest desig que algú agafi el seu cor i el deixi dins d'un bol de sang càlida i el submergeixi en la sang amb les mans, que li netegi el cor amb delicadesa, que el poleixi com una perla fins que en surti més compacte, més brillant, a punt perquè el tornin a dipositar al taüt del seu pit, de manera que pugui baixar del tren com algú que ha rebut una bona educació i molt amor, algú que es pot mirar als ulls a si mateixa sense hipocresia i que pot mirar els altres als ulls sense hipocresia, per comprendre els altres i que els altres la comprenguin, algú que és com una pluja refrescant i una floració sobtada...; escriu el llibre que voldria llegir aquesta persona. Escriu la novel·la. Escriu sobre les persones a poc a poc, perquè les persones actuen a poc a poc. Escriure alguna cosa honesta en comptes d'un munt de mentides ben dites. Escriure aquest llibre de nou. Escriuré el que cal escriure. Escriure els teus llibres dels pebrots és l'únic que fa que alguna cosa valgui la pena. Escriuré sempre? Escriure un llibre sobre el fet de ser una fracassada.»

 

Sheila Heti. Diaris alfabètics. Versió de Maria Bosom. Angle, 2025. P. 84.

 

l'assistenta

La protagonista d’El convidat nocturn és Ruth, una dona de setanta-cinc anys que viu sola en una casa a Austràlia, davant la platja, després que el seu marit morís cinc anys enrere. Fins ara se n’ha sortit, però amb els dos fills vivint lluny i cap amiga de confiança a prop, potser ha arribat el moment que algú l’ajudi.

No és estrany, doncs, que rebi amb agraïment la visita de Frida, l’assistenta que li envia el govern perquè en tingui cura, de moment un parell d’hores al dia i després d’una manera més continuada. De mica en mica, Frida es fa càrrec d’una àmplia gamma d’assumptes: la neteja, el menjar, la sanitat, les gestions bancàries. A l’últim, s’instal·la a la casa.

De vegades, Ruth té dubtes sobre Frida. Li fa l’efecte que amaga algun interès inconfessable. En una ocasió, Ruth queda tancada a casa. Un altre dia, és abandonada a la sorra de la platja i amb prou feines té forces per tornar. Segur que Frida la vol ajudar? És clar que darrerament es confon, perd la memòria i no està ben segura del que succeeix. D’altra banda, Frida li renta el cap amb tendresa, li prepara plats deliciosos, se’n cuida de tot, fins i tot del tigre que a la nit Ruth sent com es passeja per la casa...

 

Vicenç Pagès Jordà. «L'assistenta». A: L'Avenç, Núm. 408 (Gener 2015).

 

llibres

 

«Si llegir és un del plaers (i una de les necessitats) de la joventut, rellegir és un dels plaers (i una de les necessitats) de la vellesa. Saps més coses, comprens més bé la vida i la literatura, i tens l'interès addicional de contrastar el teu jo més jove amb el teu jo més gran. De tant en tant m'agrada rellegir un llibre amb el mateix exemplar exacte amb què el vaig descobrir per primer cop dècades abans: i allà, posem per cas, en un text de l'època d'estudiant sobre una novel·la de Flaubert, trobo totes les anotacions que ara, a primer cop d'ull, et fan pujar els colors a la cara. Passatges clau subratllats, exclamacions al marge d'«Ironia!», «Simbolisme!», o «Imatge repetida!», etcètera. I sovint, malgrat que semblen ingenus i forassenyats, aquests comentaris són ben bé els que podria fer de nou (tot i que no tan explícitament) unes quantes dècades després. Aquell lector més jove no anava errat: sí que allò era irònic, sí que allò era simbòlic, sí que allò era una imatge repetida. No penso que les persones siguem lectors més intel·ligents als seixanta-cinc anys que als vint-i-cinc; simplement, som més subtils, i més capaços de fer comparacions amb altres llibres i altres escriptors, gràcies als coneixements suplementaris que aporten més anys de vida.»

Julian Barnes. «Llibres». A: Canviant de parer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2025. P. 53.

llegir a soles en una habitació

ANTONIO MUÑOZ MOLINA
Leer a solas en una habitación
El País
14|3|2026

En el mundo privilegiado, ir a la escuela puede ser un hábito aburrido y banal, y la educación un bien nada brillante, mucho menos valioso que el dinero y el éxito. Fuera de aquí, la educación es a veces un don por el que vale la pena arriesgar la vida, y caminar hacia la escuela y pasar el día en ella puede ser un sueño que no se cumpla nunca, o una trampa mortal. En Gaza, el ejército israelí se ha especializado heroicamente estos últimos años en bombardear las escuelas con la misma saña que los hospitales. En sus tiendas de refugiados en su propio país, niños y niñas rescatan libros y cuadernos escolares de los escombros y aprenden caligrafía donde pueden, en papeles rotos, en los márgenes de periódicos y libros medio quemados.

El poeta Czeslaw Milosz contaba que durante la ocupación alemana la resistencia polaca mantenía escuelas, bibliotecas y hasta universidades clandestinas, y, aparte de luchar contra el invasor con las armas en la mano, organizaba conciertos y funciones teatrales para mantener vivo el amor del conocimiento y la belleza. Lo mismo hacían los judios confinados en los guetos, y hasta en los campos de exterminio. Uno de los pasajes más conmovedores de Si esto es un hombre es aquel en el que Primo Levi, a punto de rendirse al embrutecimiento de la miseria y el miedo, consigue recordar y recitar de memoria un pasaje de la Divina Comedia. El que ha pasado hambre mantendrá siempre un respeto litúrgico hacia los alimentos. Para los condenados al analfabetismo, el saber es el alimento necesario del espíritu y su imposibilidad o su escasez, una privación de la que nunca se consuelan.

He visto desde niño que el ansia de aprender con mucha frecuencia estaba más acentuada en las mujeres, sin duda porque para ellas era más grave la condena a la ignorancia. Las madres de la clase y la generación de la mía se han pasado la vida sintiendo amargura de lo que no pudieron aprender, y la nostalgia de una escuela a la que solo asistieron de manera esporádica, y en circunstancias precarias. Mi abuelo materno, casi del todo autodidacta, escribía con muy buena letra, aunque a veces juntara las palabras y cometiera faltas. Mi abuela solo sabía firmar su nombre, con mucha torpeza. mi madre recordaba como un breve paraíso los días que pasó en la escuela antes de la guerra, y aunque su memoria ya va disgregándose, aún conserva un rastro del resentimiento que alimentó siempre contra las normas de un mundo en el que todo se conjuraba para impedirle aprender.

La frustración personal la compensaban esas mujeres empeñándose, a veces contra la indiferencia o la oposición de los hombres, en que sus hijas y sus hijos estudiaran. Entre los escasos regalos de Reyes que recibíamos mi hermana y yo siempre había algún libro. Para elegirlos, nuestra madre se dejaba aconsejar por el dueño de la papelería en la que comprábamos también los materiales escolares.

Lo que no tuvieron en la infancia, cuando la pobreza y la obligación del trabajo se lo vedaron, pudieron disfrutarlo con mucho retraso, pero no menos felicidad, cuando en los años ochenta se matricularon, ellas sobre todo, aunque también muchos de ellos, en las ecuelas para adultos, en las que unos maestros jóvenes se les aparecían como héroes providenciales. Ahora escribían con corrección y claridad, aunque siempre despcio, porque a esas edades era más difícil que se volvieran ágiles con el bolígrafo aquellas manos endurecidas por el trabajo. Y además se descubrían leyendo con una fluidez y una comprensión que no mucho antes les habrían parecido imposibles. Leían sin silabear, y pasaban con mucho cuidado las páginas, humedeciendo el pulgar con un gesto preservado o revivido de la infancia.

Durante muchos años, y hasta hace muy poco, mi madre ha sido una lectora asidua de literatura. Se sentaba con las gafas de coser y abría el libro alisándolo sobre la mesa, y luego sobre un atril, y decía que se olvidaba de poner la televisión, y el tiempo se le pasaba sin sentir. Leía Don Quijote de la Mancha y le daban ataques de risa. Leía Fortunata y Jacinta y se indignaba con las crueldades de señorito explotador de Juanito Santa Cruz, y el destino de infortunio al que se veía arrastrada Fortunata, en un mundo en el que no había posibilidad de albedrío para una mujer sola. Cuando se le empezaron a debilitar la vista y las manos, mi hermana introdujo en el uso del Kindle. Pesa menos, y se puede agrandar la letra tanto como haga falta. Hay señoras nonagenarias que dan órdenes impacientes a Alexa, como a una sirvienta algo alelada, para que les cambie de canal, y tecnólogos futuristas que nunca imaginaron que los abuelos fueran a ser el mejor público del libro electrónico.

La habitación propia de Virginia Woolf es una conquista tan decisiva para una lectora como para una escritora. Mi madre leyendo tranquilamente a solas en su habitación estaba gozando de una de las reivindicaciones fundamentales de su vida. En los museos holandeses hay muchos cuadros del siglo XVII que retratan mujeres solas que leen en uno de esos interiores confortables y limpios que no se ven nunca en la pintura española de la época, igual que no se ven mujeres lectoras, a no ser la Virgen María, que ve su soledad importunada por un ángel. Ha estado brevemente en España la gran activista pakistaní Malala Yousafzai y le ha dicho a Patricia R. Blanco en una entrevista: "Leer un libro sola en su habitación es un acto de resistencia para una niña afgana". Malala sabe de lo que está hablando. Creció en una región de Pakistán donde los talibanes, para asegurarse de que las niñas se quedaban sin educación, bombardeaban escuelas. Hija de un padre con vocación de educador y activista social, a los 12 años Malala dominaba perfectamente el inglés, además del urdu, su lengua nativa, y escribía con seudónimo un blog para la BBC, en el que daba cuenta de los abusos de los talibanes contra niñas y mujeres en su provincia. Descubierto su verdadero nombre, los mulás integristas la condenaron a muerte por la herejía femenina de adquirir una educación.

En los países privilegiados, chicos y chicas salen de un examen y se lanzan ávidamente a la libertad de la calle. A los 15 años, volviendo en autobús de un examen junto a unas amigas, Malala vio que un hombre barbudo gritaba Allahu Akbar delante de ella y le ponía una pistola en la cara, y ya no vio más. La bala le atravesó el cerebro pasando muy cerca de un ojo, y quedó alojada en su espalda. Estuvo durante meses entre la vida y la muerte. Volvió del coma con una determinación invariable de seguir aprendiendo, pero ahora no quería ser doctora, sino activista por la educación de las niñas.

En nuestro mundo de desganado cinismo, el aprendizaje es una cosa más bien superflua, y las escuelas y las universidades de los ricos, lo mismo en Madrid que en Harvard, no ofrecen ya una educación; tan solo venden credenciales y contactos. Pero algo muy serio, profundo, hasta peligroso, tiene que haber en el deseo de aprender de una niña de 15 años para que se considere necesario asesinarla. Malala salió de Pakistán no por ver mundo, sino para que no la mataran, y se doctoró en Oxford, además de ganar a los 17 años ese Premio Nobel de la Paz que al octogenario Donald Trump le da tanta rabia no haber conseguido. Malala, ahora una mujer de 28, consagra su prestigio universal a la causa de la educación de las niñas, y no parece que pierda ni la serenidad ni el entusiasmo. Hay en el mundo, nos dice, 120 millones de niñas que no pueden ir a la escuela. Quién puede imaginar lo que pasaría si esa formidable multitud pudiera escapar al cautiverio de la ignorancia.

sempre que estic a punt de publicar un llibre

Siempre que estoy a punto de publicar un libro me siento impaciente por saber qué clase de libro es. Por supuesto, no lo averiguaré hasta que los críticos no hayan sacado sus reseñas. Pero sí sé de antemano cuál será el veredicto del público porque tengo un método infalible y sencillo para descubrirlo. Es el siguiente —por si les interesa saberlo—:

Siempre leo el manuscrito en privado a un grupo de amigos formado por:

 

· Un hombre y una mujer sin sentido del humor.

· Un hombre y una mujer con un sentido del humor normal.

· Un hombre y una mujer con un sentido del humor extraordinario.

· Alguien con agudo sentido práctico.

· Alguien sentimental.

· Alguien que necesita que haya moraleja y un propósito.

· Alguien con un talento natural para encontrar fallos y errores.

· Un entusiasta, alguien que disfruta con -casi- cualquier cosa.

· Alguien que se guía por los demás y que aplaude o condena conforme lo haga la mayoría.

· Media docena de chicas y chicos inteligentes, sin clasificar.

· Alguien que disfruta con la jerga y con un tono ligero, informal y familiar.

· Alguien que detesta eso mismo.

· Alguien de mentalidad ecuánime y judicial.

· Un hombre que siempre se duerme.

Estas personas representan de forma fehaciente al público en general. Su veredicto predice con acierto el veredicto del público. No hay entre ellos ninguno cuya opinión no me resulte valiosa, pero el hombre del que más me fío —aquel a quien observo con la mayor preocupación—, el que más influye en mi decisión sobre si publicar el libro o quemarlo, es el hombre que siempre se duerme. Si a los quince minutos se ha dormido, quemo el libro; si se mantiene despierto durante tres cuartos de hora, publico —y publico con la mayor seguridad y confianza. Porque la intención de mis obras es entretener; y sentando a este hombre cómodamente en un sofá y cronometrándole, puedo predecir con muy poco margen de error el grado de éxito que voy a alcanzar. Su veredicto ya me ha hecho quemar varios libros: cinco para ser exactos.

Mark Twain. Who is Mark Twain?, Harper Collins, 2009. Traducció de Mercedes García Lenberg.

Llegit a: Trama y Texturas, núm. 9, octubre 2009.

quan els lectors fem d’espietes

LLUÍS A. BAULENAS
Quan els lectors fem d’espietes
Arallegim
8|11|2014

AUSTRÀLIA, MÉS A PROP

Ja ens hem acostumat a l’allau brutal, inclement, d’informació que patim actualment. Per això si t’arriba a les mans una novel·la que et dóna la possibilitat més o menys verge d’accedir a informació inesperada, recuperes l’antiga sensació de lector espieta, de lector voyeur. Una de les característiques de la novel·la, des de sempre, és la de situar el lector davant d’una realitat (més realista o no, inventada o fidel, etc.). La bona novel·la t’explica una història, un argument, crea situacions, juga amb les frases i els mots, et clava els personatges a la imaginació… i deixa que el missatge hi quedi darrere. Hi és, però no es veu. I el lector, quan acaba la lectura, ho nota, de vegades de manera imperceptible. Aquesta introducció ve a tomb de la publicació d’Angle de la novel·la El convidat nocturn, de la jove escriptora australiana Fiona McFarlane (Sydney, 1978). Aconsegueix perfectament el que acabem d’indicar amb una història situada a Austràlia protagonitzada per una vídua amb imaginació desbocada, que té fills grans i absents i viu sola en una casa al costat de la platja. L’Estat, sembla que d’ofici, li atribueix una mena d’infermera-assistent a càrrec dels contribuents (sí, amics i amigues, hi ha llocs on això existeix). La novel·la explica la relació entre aquesta assistent i la protagonista. És molt entretinguda, va passant per diversos moments i culmina amb un final amb molta tensió, francament potent. Per a un lector català, també significa poder tornar a gaudir de l’anonimat de l’espia.

MCFARLANE I COETZEE

Ens ha recordat molt l’aproximació a la realitat del premi Nobel J.M. Coetzee. Sobretot, amb L’home lent (Edicions 62, 2005), en què s’explica també una història que passa a Austràlia. Un home de mitjana edat té un accident, perd una cama i acaba basant la seva vida en la relació que manté amb la seva assistent, immigrant d’origen croat. Tant Coetzee com McFarlane ens permeten mirar per un forat com és la societat australiana actual. Una cosa semblant va passar amb l’esclat de la novel·lística nòrdica d’Europa. Si l’acció de la novel·la de McFarlane passés als Estats Units, amb el mateix argument, seria molt diferent perquè la informació que en rebem és aclaparadora. Per posar-ne uns exemples gairebé a l’atzar: tant si esmentem el magnífic Richard Ford, com les anades i vingudes pel desert de Sam Shepard, com la provocació postmoderna de Ian McInerney, ens ho empassem sense moure una pestanya. Coneixem millor els Estats Units que Catalunya o Espanya. En canvi, encara ens podem permetre el luxe de fer de voyeurs amb una novel·la que està molt bé i, a més, situada a Austràlia. I no ens negaran que aquesta sensació d’espieta, sense molestar ningú, dins de la llei (i de la Sagrada Constitució, quina por), és d’allò més reconfortant encara que es tracti d’un valor afegit.

el llibre

«El llibre em diu que tot em portarà a escriure de nou, que tot em portarà al fons del meu cor. El llibre em sembla estèril i buit, ara mateix, com un braç pansit que no es pot alçar per donar-te la ma, un braç atrofiat i una mà. El llibre encara no està acabat, però no passa res. El llibre és bo. El llibre és difícil. El llibre és preciós i gairebé perfecte. El llibre es va obrint pas a través meu. El llibre que tens al cap és el llibre que faràs, i no hi ha cap llibre millor que el que tens al cap, ni tampoc hi ha cap llibre pitjor. El llibre sortirà tard o d'hora. El llibre tancat, com una crosta damunt d'una ferida. El llibre va per bon camí: va guanyant bellesa, simetria, proporció, harmonia i una certa llibertat».

 

Sheila Heti. Diaris alfabètics. Versió de Maria Bosom. Angle, 2025. P. 60. 

 

 D'aquest llibre de la Heti us en vaig parlar aquí.

 

llocs comuns

Hay dos lugares comunes del lector que no entiendo: uno es adelantarse y leer el final. Nunca lo hice y no se me ocurre, solamente lo hago si tengo una novela floja en un concurso y quiero ver si mejora la escritura para poder considerarla. Y segundo, nunca compré un libro por la tapa. Así que no entiendo lo de juzgar un libro por eso. Los diseños bellos son un placer y me encanta tenerlos, pero como mucho mi reacción ante una tapa fea es "qué tapa más fea", y después me llevo el libro si es que me interesa leerlo.

Mariana Enríquez. «La bajamar». A: Archipiélago. Una formación lectora en veintinueve islas. Ampersand, 2025. P. 219.