RACHEL CUSK
La foscor al cor de la família
The Guardian
4|10|2003
(Article publicat en anglès. La traducció és gentilesa del Sr. Google Translate)
Lionel Shriver no és una novel·lista qualsevol: és una dona amb nom d'home i una dona que s'atreveix a escriure que una mare pot odiar el seu propi fill i pot tenir motius. Rachel Cusk parla amb ella sobre assassins en massa adolescents i el llibre que cap editorial volia publicar.
En aquests temps eixalabrats, hi ha, tanmateix, coses que no pots dir; coses que potser tens menys llibertat per dir que mai. Com ara, que la paternitat -la maternitat- no és una vocació superior, sinó més aviat la convocatòria peremptòria de la biologia bruta, per molt que hagi evolucionat la política sexual.
A Amèrica, a principis d'aquest estiu, el New York Observer va informar que una versió literària dramàtica d'aquests sentiments s'havia convertit inesperadament en un èxit feminista clandestí. El llibre es deia We Need To Talk About Kevin i dones destacades es portaven còpies en bicicleta per tota Nova York. Les llibreteres demanaven físicament còpies als seus clients. La novel·lista Pearson Marx va declarar: "Aquest llibre ha donat permís a les dones per sentir coses que no se'ls permetia sentir". La mateixa editora del llibre el va qualificar de "valent".
El seu autor? Lionel Shriver, una escriptora amb nom d'home. El seu tema? Les confessions franques de disgust d'una mare de classe mitjana i amb un alt rendiment, no només per tota l'experiència de color de rosa de la criança, sinó també pel fill en si. I la història de com aquest fill arriba a complir o encarnar aquesta disgust abans, als 16 anys, de vomitar-ho tot en un acte de gran i premeditada maldat. Així doncs, la pregunta és aquesta: va néixer en Kevin un monstre, o l'ambivalència de la seva mare, obsessionada amb la seva carrera, el va convertir en un?
I, es podria afegir, això: l'autor suggereix que la maldat humana és producte d'una maternitat imperfecta? Lluny de ser una investigació lliure i franca sobre la veritat sobre la maternitat, és, de fet, un conte moral republicà que ofereix advertències fosques sobre el preu de l'alliberament de les dones? Aquestes feministes de Nova York han barrejat la seva ambivalència amb el seu antiliberalisme de retorn a l'essencial?
"Amb mi", observa Eva Khatchadourian, la mare en qüestió, del seu fill petit, "en Kevin no es deixava comprar per res tan insignificant i transitori com la llet o els bolquers secs. Si la por a l'abandonament contribuïa a un nivell de decibels que rivalitzava amb una serra circular industrial, la seva solitud mostrava una puresa existencial impressionant; no estava a punt de ser alleujada pel vol d'aquella vaca esgotada amb la seva nauseabunda onada de fluid blanc".
La "vaca esgotada" a la qual es refereix és ella mateixa. "Tu", continua, dirigint-se al seu marit, "consideraves un nen com una criatura parcial, una forma de vida més simple, que evolucionava cap a la complexitat de l'edat adulta a la vista. Però des de l'instant en què va ser posat sobre el meu pit, vaig percebre Kevin Khatchadourian com a preexistent, amb una vida interior vasta i fluctuant, la subtilesa i la intensitat de la qual, si més no, disminuirien amb l'edat. Sobretot, semblava amagat per a mi".
"We Need To Talk..." és la setena novel·la de Shriver. Les altres sis, publicades de diverses maneres aquí i als Estats Units, estan majoritàriament descatalogades. Fins ara, ha subsistit amb poques obres d'èxit literari. Ha rebut crítiques però poques vendes i, potser en conseqüència, les seves relacions amb agents i editors han estat erràtiques.
Es podria esperar que una experiència de marginació al llarg de la seva carrera, tot i que no és gens estranya, l'hagués portat a cultivar una actitud solipsista envers l'escriptura, però sembla que ha persistit en la producció de llibres motivada per un autèntic gust per interactuar, en la ficció, amb el món dels fets. De fet, els seus temes, com el seu nom, han estat força masculins: el circuit internacional de tennis (Double Fault), el terrorisme a Irlanda del Nord (The Bleeding Heart), l'antropologia (The Female Of The Species).
Però el tema de la seva nova novel·la és el més sorprenent de tots, i el més atrevit en el seu ús d'esdeveniments públics com a metàfores d'estats d'ànim privats. We Need To Talk About Kevin va ser concebuda en resposta als tiroteigs escolars de Columbine i altres llocs que van sacsejar els Estats Units durant la dècada de 1990 i van conduir als habituals qüestionaments infructuosos sobre la naturalesa de la violència, la societat i el mal. Però en aquest cas, les respostes habituals (pobresa, drogues, prejudicis) no estaven disponibles. En aquest cas, els nens dolents provenien de llars bones de classe mitjana i els seus pares semblaven tan sorpresos com tothom pel que havia passat.
Tot i això, es presumia que en algun lloc, d'alguna manera, sabien alguna cosa, havien fet alguna cosa, havien de ser responsables d'alguna manera fosca i inadmissible. Shriver sentia llàstima per aquells pares i es preguntava sobre ells: We Need To Talk About Kevin n'és el resultat. És un llibre sobre la distància perillosa que existeix entre el que sentim i el que realment estem disposats a admetre quan es tracta de la vida familiar. És un llibre sobre el que passa quan el bé occidental definitiu -un nen- aprèn que no hi ha límit a l'exercici del seu lliure albir; quan experimenta tant aquesta mercantilització com aquesta agència en un sol instant. És un llibre sobre allò de què necessitem parlar, però no podem.
Mentrestant, l'Eva Khatchadourian, filla americana de pares immigrants armenis, viu una vida en què es compleixen totes les promeses glorioses de finals del segle XX. És rica, alliberada i estimada. Sobretot, és lliure. Emprenedora i milionària quan arriba als 30 anys, mai ha tocat un sostre de vidre: tot i que ha guanyat els seus diners investigant i escrivint guies de viatges econòmics, ha viatjat per tot el món, mai ha viatjat fins als límits de la seva gàbia, la seva campana de vidre. Fins que es queda embarassada, és clar.
L'Eva i el seu marit, en Franklin, s'angoixen, com està de moda, sobre si tenir un fill i quan. Finalment, sembla que s'embarcaran en l'embaràs com l'única manera de posar fi a aquestes converses. "Almenys si em quedés embarassada", diu l'Eva, "passaria alguna cosa". El que passa no és exactament el que esperen. Abans que el fill neixi, l'Eva i en Franklin canvien; o més aviat, assumeixen les seves identitats reals. Això era una cosa que van deixar de banda a les seves llistes de pros i contres, el fet que en la paternitat, per bé o per mal, descobreixes qui ets realment. O si més no, que qui ets realment comença a significar alguna cosa.
Franklin s'esforça per ser, i és, un home americà típic: patriòtic, optimista i desagradable, que menysprea la complexitat. "Temia que massa examen pogués ferir els sentiments, com el maneig benintencionat però brutal d'una salamandra per mans grans i maldestres". Els sentiments d'Eva no són tan delicats: si mai veien la llum, podrien infligir-se algunes lesions. "Aquelles pel·lícules de la natura de salmons femelles lluitant contra el riu per pondre els ous només per desintegrar-se -ulls filmant, escates caient- em feien enfadar. Tot el temps que vaig estar embarassada de Kevin, vaig estar lluitant contra la idea de Kevin, la idea que m'havia degradat de conductora a vehicle, de cap de família a casa".
Des del principi de l'embaràs, Franklin treballa per reforçar aquest descens de categoria, controlant el que menja i beu l'Eva, restringint el seu moviment, assumint l'existència d'un fals món de sentiments, de manera que l'Eva s'embarca en la maternitat com en una doble vida, per increments: "els compromisos més petits, els petits arrodoniments o les lleugeres reformules d'una emoció com una altra que és una mica més agradable o més afalagadora". Quan neix el nadó, aquests compromisos, aquestes "reformules", han servit per donar-li una sensació de dissociació de si mateixa, que s'inflama fins a una alienació total per l'experiència del part. Quan li donen el nadó, "l'abraço tímidament amb les mans. L'expressió de la seva cara retorçada era de disgust. El seu cos era inert; només podia interpretar la seva lassitud com una manca d'entusiasme".
En Kevin no accepta la llet del pit de l'Eva; gira el cap. Crida amb una fúria esgarrifosa cada minut que està sol amb ella. Tan bon punt és capaç de comportar-se de manera independent, es torna rancorós, violent, brutal. No menja davant d'ella, així que ella es veu obligada a deixar-li el menjar en un plat, com un gos. Porta bolquers fins als sis anys. Acomiada tot un grup de mainaderes, cangurs i personal de guarderia. Sotmet altres nens als turments més cruels i inexplicables.
Primer vandalitza les possessions de la seva mare, després la seva carrera: ella decideix que el seu comportament és, en part, el resultat de les seves absències a la feina, així que comença a quedar-se a casa. El seu pare, mentrestant, aparentment és cec a la personalitat fosca i disfuncional de Kevin, o, si més no, assumeix la ceguesa com una estratègia per negar la veritat, ja que interpreta la desesperació d'Eva com a prova que és poc amorosa, antinatural i monstruosa. Franklin s'aboca cada cop més al paper de Pare americà, com si volgués exorcitzar el dimoni de la criança d'Eva amb la integritat de la seva paternitat. Insisteix que es mudin de Nova York als suburbis, lluny de la brutícia i el perill, i més a prop de bones escoles. "Tenies 20 anys per fer el que volguessis", diu quan Eva s'hi oposa. Eva respon que, quan era petita, "els pares manaven. Ara sóc pare, els fills manen. Així que ens fotem anant i venint".
Als suburbis, l'Eva i en Franklin s'allunyen, i les seves identitats contradictòries com a pares han substituït completament els seus harmoniosos jo romàntics. Malgrat el major èxit professional de l'Eva, en Franklin assumeix que, com a mare, ella es retirarà a l'àmbit domèstic, com una monja al seu claustre, mentre que ell tindrà llibertat per continuar amb la seva feina com si res hagués canviat. A mesura que el seu ressentiment i els seus sentiments de separació del seu marit creixen, esdevé menys capaç de controlar el seu comportament envers en Kevin.
Quan ell té sis anys, ella li trenca accidentalment el braç. Poc després, decideix que vol un altre fill, alguna cosa que la pugui alliberar del terror del seu vincle amb en Kevin, alguna cosa que demostri que la seva naturalesa no té cap culpa. Dóna a llum la Celia, una nena com una fada, fràgil i virtuosa i dedicada a la seva mare. En Kevin odia la Celia, mentre que en Franklin és tan ambivalent amb ella com l'Eva ho era amb en Kevin. Quan en Kevin, de 14 anys, li arrenca l'ull a la Celia i li aboca netejador de desguassos a la conca, en Franklin es nega a creure que el seu fill fos el responsable. Uns mesos més tard, aquestes preguntes es tornen acadèmiques. En Kevin, que ara té 15 anys, porta una ballesta a l'escola i assassina nou persones amb ella.
Aquests esdeveniments són narrats per l'Eva en una sèrie de cartes al seu marit, i s'intercalen amb notícies de les seves visites a en Kevin a la presó, on ell compleix una condemna menor d'edat, després d'haver organitzat a sang freda l'assassinat dels seus companys de classe pocs dies abans del seu 16è aniversari. L'Eva ara és una marginada social, però en Kevin gaudeix de la fama, disgustat quan els tirotejos de l'escola de Columbine li roben part del protagonisme, però encantat que s'estigui preparant un guió de pel·lícula de Hollywood que narra la seva història. Li diu a la seva mare que preferiria que en Pitt l'interpretés a ell que a DiCaprio, a qui odia. Ell també l'odia, així que li ho diu. Però no és cert. A mesura que passen els mesos i la glòria de la seva actuació disminueix, la màscara d'en Kevin comença a desaparèixer. Traeix el fet que, lluny d'odiar la seva mare, l'anhela i l'admira. Era el seu pare, amb la seva falsa alegria, el seu amor fals, el que no podia suportar. De fet, ho va fer tot per l'Eva, però ella mai se'n va adonar. Absorbida com estava en els seus autoexamen, els seus dubtes i ansietats i l'ambivalència de la dona moderna, mai es va adonar que ell ho feia tot només per cridar la seva atenció.
Lionel Shriver va canviar el seu nom de Margaret Ann quan tenia 15 anys. Era, diu ella, una noia mascle, però hi havia més que això. "Lionel" no és un pseudònim ni una identitat alternativa. És un àlies que l'allibera en un sentit petit però important. De petita, allà on mirava –entre els seus companys, en el matrimoni dels seus pares, a les prestatgeries de la llibreria–, nois i homes s'ho passaven millor. Així doncs, al llindar de la feminitat, va rebutjar.
Als 46 anys, però, pensa que finalment potser ha perdut la por a allò femení. "Ara porto vestits. I faldilles curtes". Havent guanyat les seves batalles, pot gaudir dels avantatges. O és una mena d'evolució inversa, un univers paral·lel feminista en què ara les últimes i més difícils d'aconseguir són les més tradicionalment bàsiques? Riu i em diu que en una de les seves primeres novel·les, una dona de 59 anys creu que està embarassada, però els seus símptomes resulten ser els de la menopausa.
Shriver va néixer a Carolina del Nord, la segona filla de pares liberals, políticament actius i profundament religiosos. El seu pare era president del formidable Union Theological Seminary de Nova York. La seva mare va començar la seva pròpia carrera teològica quan la seva filla tenia 15 anys. Em pregunto si el retrat enèrgic que fa Shriver a We Need To Talk About Kevin sobre la injustícia institucionalitzada del matrimoni amb fills es va extreure de la seva pròpia experiència infantil de la vida familiar. Ella atribueix als seus pares "el fet que estic molt involucrada amb assumptes morals, tot i que això sempre sona, si més no, poc entretingut. Així que abordo aquests temes amb una certa perversitat, sempre mirant el cas difícil".
No obstant això, després que la seva mare comencés a treballar, Shriver es va assegurar d'assumir una part de les responsabilitats domèstiques que quedaven sota la responsabilitat de la seva mare, independentment de la seva carrera professional. "Hi havia coses sobre el matrimoni en què vaig néixer que em feien sentir nàusees de nena perquè era força tradicional". Més tard, quan va conèixer un home amb qui tindria una relació a llarg termini, la seva mare la va portar a part i la va advertir que tenir fills destruiria la seva felicitat. La seva mare mai va amagar el fet, diu Shriver, que li molestava la rapidesa amb què arribaven els seus propis fills i l'efecte que tenien en el matrimoni. "Mai van poder gaudir de la companyia mútua, perquè de sobte tenien un convidat. I era un convidat per a tota la vida".
Tant si no ho sap com si no, l'ambivalència de la seva mare va tenir un impacte poderós en Shriver. Ella mateixa no ha tingut fills: ha dit que escriure en Kevin li va fer adonar-se "que les meves reserves sobre tenir fills eren estòliques en el meu caràcter i no una cosa passatgera que necessitava superar". El llibre en si ofereix una representació vívida d'aquestes reserves: l'Eva en fa una llista, que abasta tot, des de les "molèsties" fins a l'"altruisme antinatural" i la "rebaixada social". De fet, la novel·la gairebé es pot llegir com una faula de còmic negre en què les pors feministes modernes es fan carn, en què la "igualtat" es mostra pel tros de paper que és, esquinçat sense esforç per la biologia.
I, per tant, està tocant els nervis, als EUA i al Canadà i ara aquí, malgrat que el seu camí cap a la publicació va ser rocós fins al punt de desànim. Quan Shriver va presentar la novel·la al seu agent per primera vegada, l'agent es va horroritzar i va afirmar que la va posar en un "dilema moral", aparentment perquè temia que els nens poguessin copiar l'acte fictici de Kevin. En el seu rigor, no la va enviar, tot i que la moralitat no li va impedir cobrar al seu autor implacable les despeses de fotocòpia. Després de no trobar un altre agent, Shriver va començar a presentar la novel·la ella mateixa. Finalment ho va aconseguir: Counterpoint, una editorial literària americana, va acceptar el llibre per una petita suma. També el distribueixen aquí, ja que les editorials britàniques han lluitat tant contra Kevin com les seves contraparts americanes.
Comença a quedar clar fins a quin punt s'equivocaven. Després de l'article del New York Observer, la cobertura periodística comença a créixer com una bola de neu: no només ressenyes, sinó també reportatges i assajos, les manifestacions d'una part de la societat que no està commocionada, horroritzada o moralment dividida, sinó que està disposada a parlar sobre els fills, la paternitat i els Estats Units, sobre l'amor i la violència, sobre el patriarcat i el feminisme, sobre la veritat.
És el primer tast d'èxit de Shriver, o si més no, el tipus d'èxit que Jonathan Franzen defineix a la seva col·lecció d'assajos, How To Be Alone: el tipus que converteix la publicació d'una novel·la en un "esdeveniment cultural", malgrat que les seves novel·les són tan mundanes com les dels seus companys literaris (masculins), que escriu amb el vigor i la claredat tan admirats a la seva terra natal, que és una aventurera tan valenta com qualsevol home. (Va viure a Belfast durant 10 anys i va escriure una novel·la sobre l'IRA). Sembla que no ens agraden les nostres escriptores d'aquesta manera. No ens agrada que diguin la veritat, o, com va observar Virginia Woolf al seu quadern recentment desenterrat, Carlyle's House, "Ells [els homes] volien la veritat i dubtaven que una dona pogués dir-la o ser-ho".
Per aquesta raó, potser Shriver no encapçala les llistes de més venuts, com va fer Alice Sebold amb The Lovely Bones, una novel·la, al meu entendre, tan impregnada de falsedat com ho és Kevin, de fet. Tots dos llibres tracten sobre la violència i la vida familiar; tots dos comenten la naturalesa de l'Amèrica moderna, les seves fortaleses suburbanes, les seves representacions del bé i del mal. Però mentre The Lovely Bones oferia a una nació posterior a l'11 de setembre una fantasia recuperadora d'immortalitat, del cel com a regne veí de resolució infinita, d'assassinat modificat genèticament per perdre la seva brutalitat, We Need To Talk About Kevin s'arrela deliberadament en esdeveniments la immanència dels quals és dolorosa. Shriver, de fet, no afirma que els assassins siguin comesos per les seves mares: al contrari, ridiculitza la cultura culpable dels pares que, arran dels tirotejos escolars reals, va provocar desenes de demandes per negligència parental. Les persones, fins i tot els nens, són moralment responsables de si mateixes. Les mares no són el gresol ni el taüt de l'ànima humana. La paternitat no és una vocació religiosa, ni tan sols un privilegi: és simplement una part de la vida sobre la qual tenim tant dret a expressar-nos com qualsevol altre.
Això ja li ha provocat algunes crítiques: una crítica al Boston Globe descriu l'Eva com "una dona pretensiosa i arrogant, la moralització de la qual sobre els mals de la cultura americana sembla hipòcrita i estrident". Però, és clar, el que és més desagradable d'ella no és la seva moralització: "L'Eva és, en una paraula, antipàtica. No és, al cap i a la fi, la primera dona de la literatura o de la vida que ha quedat atordida per l'avorriment i l'aïllament de la maternitat. Però, tenint en compte les seves altres queixes, les seves queixes sobre la criança són difícils d'acceptar". Tenint en compte que l'Eva és la mare d'un assassí en massa adolescent, es podria pensar que se li podria perdonar que "es queixés sobre la criança". Penseu-ho de nou. De fet, és exactament aquest tabú, que és una forma de censura, el que és la matèria de les reserves de l'Eva sobre la maternitat, i també de Shriver. Com molta gent de la seva generació, la infància de Shriver va ser una en què les necessitats dels fills van quedar "en un segon lloc distant" per darrere de les dels seus pares. A ella li agradava així: per a ella, la infància era un lloc privat on els adults rarament s'introduïen, un món ple de possibilitats creatives. Li dic que John Updike ho anomenava "negligència saludable".
"No tothom va viure aquesta negligència com a saludable", observa. "Hi ha un fort desig a la meva generació d'"arreglar-ho": donaràs al teu fill la criança ideal que no vas tenir. Però potser això no és ideal, que et mimin. I quan et presenten aquest model de paternitat, i és l'únic que està de moda i és l'únic que veus, fa que assumir la paternitat sigui molt més prohibitiu. És com si haguessis d'esborrar la teva pròpia vida. Has de fer de segon pla: tot s'aboca sobre el nen. Si això no és el que vols, aleshores tot el projecte comença a semblar agre".
Admet que va sentir "un horror absolut d'estar embarassada. No diria que no vaig tenir fills perquè estava petrificada que el meu fill acabés sent un assassí en un tiroteig escolar. Però estava angoixada per una ambivalència omnipresent que es remunta als vuit anys, que va ser la primera vegada que se'm va acudir que s'esperaria que tingués fills. Què passaria si aquestes reserves fossin prou profundes per contaminar la meva experiència de la maternitat i, per tant, la meva descendència?"
També admet un egoisme poc convencional pel que fa a la seva manca de fills. "És per protegir-me del tipus de vida que porto ara i que no vull renunciar. El tipus d'independència geogràfica que experimento. És la protecció d'un físic al qual estic molt lligada". Les seves amigues li solien dir que canviaria d'opinió, que era diferent quan tenies un de propi, que la maternitat rejovenia la teva vida en la seva essència. "He sentit que llencen aquestes coses tan sovint que de vegades sona una mica buit".
I per a un grup creixent de dones (i homes, afegeix ella mateixa) que compren llibres, la sàtira de Shriver sobre les famílies centrades en els infants, capitanejades per bufons adults la vida intel·lectual, per no parlar d'eròtica, dels quals està feta a miques, no podria ser més oportuna. La maternitat, fins i tot en el nostre món alliberat, continua sent un procés de requisició, d'apropiació que es nota més dolorós potser perquè hi ha més coses per apropiar-se. Kevin, diu Shriver, reforça les coses que a la seva mare no li agraden de si mateixa i li treu les coses que li agraden. Crec que tots els pares, encara que només sigui des de certs punts de vista, poden reconèixer-ho.
______________
P.S.: Si no heu entès ben re i preferiu barallar-vos amb l'original, premeu aquí.
