el com

 

BORJA BAGUNYÀ
L'ordre dels factors
El País
9|4|2021

Fa temps que predomina una mena de lectura a la qual, per sobre de qualsevol altra consideració, només sembla interessar-li el contingut. Primera arrufada de nas: el contingut és indissociable de la forma, ho sé. Però moltes vegades ens aturem en aquesta evidència, feta eslògan, i passem a parlar de què hi passa, a tal novel·la, o de quin món representa o de si l’autor va viure allò que s’hi explica, cosa que em sembla fenomenal, si no es fa al preu de menystenir l’aspecte formal amb què l’autor ha decidit d’escriure-ho. Perquè l’art, la literatura, és formalització: des de la paraula que es tria a l’engiponament de la frase, a l’estructuració del paràgraf, a l’organització del capítol, a la seqüència de capítols, a les simetries o asimetries entre principi i final. Podem pensar que tot això depèn del què, però és, i sempre ha estat, patrimoni del com. Donin un cop d’ull a qualsevol dels clàssics: hi trobaran un esforç per tensar la forma heretada, un qüestionament sistemàtic de la convenció; la gràcia és que aquesta tensió i aquest qüestionament es fan, sovint, des del convenciment que la simple repetició de formes antigues i precuinades ja no val per capturar alguna cosa del món que els és contemporani, algun aspecte de l’experiència del seu present; que tot això que viuen i que veuen ja no es pot explicar amb paraules velles. Aquest és el moll de l’os de la modernitat literària.

A l’altra cara, hi ha el doble risc: de no ser considerat art, o literatura; o, en menor grau, de ser titllat de gratuït. Cada cop més, em sembla topar amb una convicció vaga que la forma és un mer vehicle, i que complicar-la (això és, no limitar-se a reproduir fidelment una convenció) és una coqueteria innecessària. Llavors penso en les mudances, o en els buidatges de pisos de familiars morts, i torno a topar amb la importància de la forma. Penso en els objectes del menjador de mons avis, de quan hi anava a passar tardes del cap de setmana. No eren una simple col·lecció de coses acumulades que farien una bona llista perequiana; eren un paisatge, una unitat, feta de mil relacions, de convocatòries invisibles. La disposició de la taula rodona en relació a la resta de mobles (o a la resta d’habitacions), l’hule amb estampat dels setanta que la cobria, el botó blanc de plàstic de la lampareta de sobretaula, que encenien per consultar la cartellera, les cadires de reixeta, la rajola que refredava els peus. Aquesta qualitat simfònica de la manera com es relacionen les coses es fa brutalment evident a l’hora de desmuntar-les. Ja no és un menjador: són quatre parets, i quinze caixes de cartró. Les coses hi són totes, però el menjador ha desaparegut.

Que l’ordre dels factors no altera el producte potser sigui una veritat matemàtica, però és una falsedat artística i emocional.

 

la veu d'alemanya

ALLAU
La veu d'Alemanya
The Daily Avalanche
21|6|2023

Novel·lar la biografia d’un personatge cèlebre no resulta fàcil i no sempre s’aconsegueix que el protagonista esdevingui un humà creïble i consistent amb les contradiccions característiques que és el que ens fan precisament humans. Tinc al cap els exemples recents dels llibres sobre Benito Mussolini i Jacint Verdaguer que amb la seva prolixitat de detalls acabaven difuminant la persona retratada, o dit en forma de parèmia, l’abundor d’arbres no deixava veure el bosc. Tanmateix l’irlandès Colm Tóibín se n’ha sortit amb nota ja en un parell d’ocasions; primer el 2004 amb The Master, el relat dels anys de maduresa de Henry James, i el 2021 amb The Magician (El mag, Amsterdam, juny del 2022, excel·lent traducció de Ferran Ràfols), que abasta la vida sencera de Thomas Mann (1875 - 1955). Es tracta de dos autors que no podrien ser més diferents, ja que mentre James és sovint considerat com el paradigma de l’artista encimbellat en una torre d’ivori, Mann va ser un home totalment imbricat a la història del segle XX. 

Nascut en una família de comerciants de Lübeck, va ser testimoni adolescent de la liquidació del negoci patern. Esdevingué una celebritat local als 26 anys ran de la publicació de la saga dels Buddenbrooks i durant la Primera Guerra Mundial fou un ferm defensor de la iniciativa bèl·lica alemanya. Per la seva posició social, pel seu matrimoni amb una rica hereva (que li donà sis fills) i pel seu caràcter retret i moderat, Mann bé podria ser la representació vivent del seny i l’ordre burgès. Però també va ser un dels primers a denunciar l’ascens del feixisme nazi i, des de l’any 1933, un incòmode exiliat, primer a Suïssa i aviat als Estats Units. Des de l’altre costat de l’Atlàntic el novel·lista esdevindria la consciència d’Alemanya, el representant i portaveu de tots aquells compatriotes que no havien estat abduïts pel nazisme.

Tampoc la seva vida privada fou especialment planera, començant per unes tendències homosexuals assumides, però habitualment sublimades, de les quals els seus diaris ofereixen un bon testimoni. I en aquest àmbit la complicitat de Katia, l’esposa, va ser determinant i la converteixen en una de les figures més memorables de la novel·la. I, si Mann sentí sempre aversió pel drama, les tragèdies familiars, en especial el suïcidi, el colpejaren repetidament. La seva abundant fillada, tres d’ells obertament homosexuals, el mantingueren força distret amb les seves particulars inquietuds. I no cal oblidar el seu germà Heinrich, també escriptor, i en part el seu reflex subversiu i turmentat.

Amb tot aquest material Tóibín disposa un enfilall d’escenes que, sense cap voluntat exhaustiva, dóna una idea molt completa dels llocs i les circumstàncies on es mouen unes figures absolutament tridimensionals. El mag aborda amb contenció i eficàcia qüestions importants sobre la pàtria, la família, la solidaritat, la llengua materna, la guerra o el fet de pertànyer a una religió determinada. A més enllaça les vivències de Mann amb la seva obra literària per no perdre de vista en cap moment quin era el seu principal ofici. I ho fa tot amb una amenitat no exempta de veracitat que gairebé ens fa pensar que ens trobem davant d’una novel·la de ficció pura. En qualsevol cas és sens dubte el millor llibre que he llegit enguany, o potser el millor de les dues últimes temporades. O, com a mínim, el que m’ha fet gaudir més. Recomanadíssim! 

què implica que els homes llegeixin menys ficció?

LETICIA ASENJO
Què implica que els homes llegeixin menys ficció?
Arallegim
15|11|2025

 

Fa uns anys vaig tenir un professor d'escriptura creativa que, el primer dia de classe, va dir, solemne. "Al meu curs no hi acceptaré novel·les roses ni de fantasia, ja podeu canviar de projecte si veniu amb aquestes idees". Aquesta afirmació, impròpia d'algú que ha d'acompanyar l'aprenentatge de les noves veus, va més enllà d'una preferència literària i condensa una herència antiga: la idea que hi ha literatures serioses i literatures menors. No és casual que el menyspreu acostumi a caure del cantó dels gèneres considerats tradicionalment femenins: la literatura romàntica, la fantasia i l'autoficció, mentre que el pensament, associat culturalment a l'esfera masculina, s'ha considerat l'emblema de la literatura seriosa.

Un estudi del 2017 va analitzar més de mig milió de ressenyes de Goodreads, la plataforma de lectura més gran del món, i va observar que el 76% de les ressenyes eren fetes per dones (tot i que les publicades per homes rebien més likes). Les dones puntuaven més alt els subgèneres romàntics (romàntic contemporani i paranormal) i els homes els relats, la no-ficció, la història o la biografia. En el contingut de les ressenyes, elles destacaven el romanticisme, les relacions i la fantasia; ells, l'estructura i l'estil. En els còmics, les dones ressaltaven la positivitat i l'estètica, mentre que els homes es fixaven en els superherois i el crim.

Diferents estudis en diversos països confirmen que les dones llegeixen més que els homes. A Catalunya, segons l'estudi d'hàbits de lectura i compra del 2024, el 79,5% de les dones i el 68% dels homes llegeixen llibres; el 29,5% i el 23,5%, respectivament, revistes, i el 65,7% i el 58,3%, continguts en xarxes socials. En la resta de mitjans (diaris, còmics, webs, blogs i fòrums) no s'observen diferències significatives entre sexes.

Més enllà de les xifres, aquestes dades revelen dues maneres d'entendre la lectura. Per a moltes dones, la ficció és un espai d'intimitat i empatia, on s'exploren emocions, vincles i vulnerabilitat (estudis en neurociència i psicologia mostren que la ficció afavoreix la teoria de la ment, és a dir, la capacitat d'entendre els estats mentals propis i els dels altres). Per a molts homes, en canvi, llegir vol dir informació, acció i anàlisi. Aquesta diferència, resultat d'una educació sentimental desigual, té conseqüències emocionals i socials profundes. els homes han estat socialitzats per analitzar i comprendre el món des de fora, però no tant per connectar-hi. en un moment històric en què parlem d'una epidèmia de soledat masculina, amb més aïllament, menys amistats íntimes i menys habilitats de comunicació emocional, la manca d'espai per a la introspecció que ofereix la lectura, en especial la de ficció, és més rellevant del que sembla.

Associar sensibilitat amb feblesa i convertir la distància emocional en un atribut masculí ha estat una arma de doble tall: les dones creixen amb més llicència per expressar emocions; els homes, en canvi, es veuen privats d'espais per representar-les o de llenguatge per comprendre's i comprendre les seves relacions. I, al final, les dones acaben carregant la gestió emocional dels homes que les envolten (allò que es coneix com a mankeeping), i el resultat és la insatisfacció per a tothom.

Potser l'epidèmia de soledat que afecta els homes no és només manca de relacions, sinó de llenguatge per sostenir-les. El foment de la lectura, i en especial de la ficció, ja no és només una qüestió cultural, doncs, sinó una necessitat de salut pública.

 

diumenge

no em toqueu l'infinitiu, gràcies

 

DE RAYMOND CHANDLER A EDAWARD WEEKS

En enero de 1947, el famoso novelista Raymond Chandler escribió una carta al editor de The Atlantic Monthly, Edward Weeks, con la intención principal de hablar del título de una colaboración que había escrito para dicha revista y que al fin apareció al año siguiente con el título «Noche de Oscar en Hollywood». Pero la cita que con el tiempo se ha convertido en una de las más famosas de Chandler aparece en la segunda mitad de la carta, un mensaje maravillosamente lírico que Weeks debía transmitir a la correctora tipográfica. 

18 de enero de 1947

Estimado señor Weeks:

Me temo que me deja sumido en la perplejidad. Yo creía que el título «Idolatría del amuleto en Hollywood» era perfectamente válido. No veo por qué hay que asociarlo con el crimen y el misterio. Pero usted manda. No opinó lo mismo cuando escribí sobre otros escritores. He pensado en títulos diversos, como Noche en el banco de Hollywood, La última opción de Sutter, El burdelillo de oro, Sólo faltaban los elefantes, El cojo de la fragua, El vodevil fue y la palmó y otras chorradas por el estilo. Pero nada que suponga una bofetada en toda la jeta. Por cierto, le ruego que transmita mis cumplidos al (o la) purista que lee sus pruebas de imprenta y le diga que suelo escribir en una especie de jerga deslavazada, más o menos parecida a como hablan los camareros suizos, y que si me da por partir un infinitivo, maldita sea, lo parto para que quede partido, y que si interrumpo la aterciopelada suavidad de mi sintaxis más o menos culta con unas cuantas palabras repentinas de cotorreo vernáculo de bar, lo hago con los ojos bien abiertos y la mente relajada, pero atenta. Tal vez el método no sea perfecto, pero no tengo otro. Creo que su corrector se esfuerza amablemente por ayudarme a permanecer en pie, pero aunque agradezco su diligencia, en realidad soy capaz de caminar recto yo solito, siempre que haya dos aceras y la calzada discurra entre ambas.

Si se me ocurre algo, le mando un telegrama.

Con mis mejores deseos,

la solitud del lector de llarga distància

La solitud del lector de llarga distància
L'acció paralel·la
5|2|2022

El lector àvid de bones lectures viu en els nostres dies un malson terrible del qual no sap com despertar. No pas per manca de lectures, com es podria pensar, sinó per excés. Ell, aquest amic nostre lector, havia desitjat sempre estar al dia de les novetats que anaven sortint: seguia de prop un bon grapat d’autors i editorials, s’informava des dels seus canals preferits a la xarxes i visitava sovint les llibreries que solia freqüentar. Però aquest 2022 s’ha col·lapsat, ha vist que li era impossible seguir el ritme, estar al cas de cada nova publicació, i ha comprovat sobretot que li era impossible econòmicament adquirir tots els volums que li feien el pes i, encara menys, llegir-los: la columna de noves adquisicions que s’alça a casa seva amenaça de caure-li al damunt i endur-se’l a l’altre barri.

L’entenem. A nosaltres ens ha passat el mateix. Hem desistit de seguir el ritme. I, ves, no és pas culpa de ningú en concret; aquí tothom fa el que ha de fer: els autors escriuen, els editors publiquen, els distribuïdors distribueixen i els llibreters venen. Bé, matisem això darrer: els llibreters omplen les llibreries, venen uns quants llibres i fan devolucions. El cicle —el temps de vida d’un llibre a les llibreries— s’ha escurçat amb els anys, cosa inevitable si als aparadors disponibles cal donar cabuda a les novetats.

Però aleshores sorgeix una pregunta que també és inevitable: si nosaltres, lectors i compradors de certa mena de llibres —de certa mena de literatura, per exemple, publicada per certes editorials petites o independents—, no podem seguir el ritme i deixem de comprar molts dels nous títols que apareixen perquè no donem l’abast, llavors qui els comprarà? No, per descomptat que no som els únics lectors i compradors d’aquests llibres, però això que ens passa a nosaltres no els deu passar a molts d’altres? No hi ha el perill que grans llibres, bons, interessantíssims, molt ben editats, es quedin sense vendre perquè a massa gent els han passat per alt?

Totes les preguntes retòriques són un pèl tramposes, venen carregades d’un punt de mala fe i poden ser injustes. En som conscients. Però la realitat és la que és, la que ja sabem. Els autors, la part més feble del negoci, sobretot des del punt de vista dels drets i de la remuneració, viuen un moment efervescent: escriuen com no ho han fet mai abans, i les editorials estan colgades d’originals. Amb bona voluntat, volen donar sortida a molts d’aquests originals, als quals s’afegeixen els encàrrecs i les traduccions d’obres d’altres literatures i altres èpoques, les reedicions, etc. Per sobreviure cal fer bullir l’olla, i això vol dir no aturar la màquina, no parar d’editar. Potser aquesta és la raó que s’editin tants volums petits, de poques pàgines, bufons, llaminers: permeten fer bullir l’olla. Comparativament són molt més cars que els llibres gruixuts —hi ha un preu mínim independent del nombre de pàgines—, i són més fàcils d’editar: costa menys preparar-ne l’edició i la impressió, treure’ls al carrer, vendre’ls. Tenen uns avantatges indiscutibles, ningú no ho nega: són manejables, vendibles, i sovint es tracta de petites perles, obres escarides d’un gran interès i de molt valor literari i artístic; a més, són fàcils de dur d’una banda a l’altra, ràpids de llegir, s’adeqüen a moltes situacions dels lectors. Econòmicament, són com els cafès per als bars: el producte que ofereix més rendiment i que garanteix un mínim de calaix.

Tanmateix, aquesta mena de volums té un problema: infesta el mercat, accelera el ritme d’edició, esgota el lector. El lector que, per exemple, s’ha embrancat en una lectura llarga, que es troba al bell mig d’una d’aquelles obres de 600, 1.000 o 2.400 pàgines, un d’aquells llibres que en un any com aquest —en un any de molts Anys en majúscula, farcit de celebracions i efemèrides literàries— pot ben ser l’Ulisses, A la recerca del temps perdut o l’obra completa de Joan Fuster, o qualsevol altra d’aquesta envergadura. Què deu pensar aquest lector? Més val que no pensi en res de tot això; més val que, solitari, immers en la seva lectura, miri de concentrar-se en allò que està fent sense distreure’s per tot el que s’esdevé al seu voltant. Prou que s’ho trobarà quan arribi a meta, quan enllesteixi la lectura que té entre mans i, exhaust però content, aturi els ulls en l’aparador d’alguna llibreria. El panorama amb què ensopegarà serà desolador: veurà desenes, centenars de noves obres que corren davant seu i que ja no es veu amb forces de perseguir, multitud de títols que jeuen per aquí i per allà, amb ganes de cridar-li l’atenció. Atabalat, sentint-se de cop un ésser desfasat i sobrepassat, un lector d’una altra època, ves que no acabi fent allò que tant temen d’amagat els editors, els distribuïdors i els llibreters: tornar cap a casa amb les mans buides, escollir qualsevol vell volum de la seva biblioteca i rellegir.

la biblioteca com a autobiografia

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
La biblioteca com a autobiografia
Ara
12|3|2022

En el llibre que va dedicar a les maneres d’ordenar les biblioteques, Roberto Calasso confessa que no li agrada que la gent vegi la seva. És una sensació comprensible. Els llibres que tenim, i la manera com estan disposats, fan possible una entrada directa en la nostra intimitat. Per la mateixa raó, sentim un cert plaer quan ens fiquem a la biblioteca privada d’algú i provem d’entendre com té ordenats els llibres, que es deu assemblar molt a la manera com té ordenat el món. He vist els llibres que tenien Josep Pla i Salvador Dalí, però m’he perdut el més important: la manera com els tenien a casa seva.

La primera decisió és si cal dignificar els volums en mobles atractius, o optar per estanteries barates que permetin estalviar i, doncs, acumular més llibres. Com que les biblioteques odien els buits i els volums tendeixen a desbordar-se, tard o d’hora es presenten qüestions d’ordre pràctic. ¿És lícit col·locar els llibres de manera horitzontal? ¿Com podem evitar que es formin columnes sobre els mobles o, encara pitjor, a terra? En una primera fase podem assumir aquella regla de Mad Max i la cúpula del tro: “N’entren dos, en surt un”. Ara bé, quan els llibres han conquerit tot l’espai disponible, s’imposa la sostenibilitat més estricta: per cada llibre que entra, tant sí com no n’ha de sortir un altre. Aquest règim, aparentment draconià, facilita que ens posem al dia, que deixem anar llast, que ens desfem d’aquells volums que fa temps que intuïm que no llegirem, aquells que a cada mudança els agafem més mania. 

Biblioteques sense complexos

He vist biblioteques que mostren sense complexos les inclinacions del propietari: els còmics de Conan, els Reader’s Digest de fa trenta anys, la col·lecció de premis Planeta, els llibres il·lustrats sobre la Segona Guerra Mundial, les novel·letes de Silver Kane, els llibres atrotinats de Henry Miller, els bestsellers de Frederick Forsyth i de García Márquez, els Folch i Torres i els Jack Kerouac. Tot és humà, tot és comprensible... excepte la manca de llibres.

“Vaig buscant un sistema d'ordenació”, canta Quimi Portet. A mesura que anem creixent, no només acumulem més llibres, sinó que actualitzem la manera de col·locar-los. És un exercici d’autoconsciència, ja que saber com ordenar els llibres equival a conèixer les nostres estanteries mentals. Hi ha lectors que separen autors vius i morts, homes i dones, autors orientals i autors occidentals. Però tots els ordres es revelen insuficients, també l’alfabètic i el cronològic, el de llengües i el de gèneres literaris, el de colors i el de mides, el de l’estima. Les urgències imposen el seu criteri, igual com s’imposen els estrats vitals i els llibres que apleguem perquè versen sobre el tema que ens ocupa –i que sovint es mantenen junts, com aquells alumnes que no se separen des del primer any d’escola–. Però també els llibres mateixos imposen les seves normes. Els antics es neguen a barrejar-se amb els nous, els innovadors no volen relacionar-se amb les recopilacions. I encara hi ha els sui generis, destinats a conviure a la lleixa dels solitaris: el llibre de papiroflèxia, el de falgueres, el d’esgrima...

Si ens resistim a deixar un llibre a algú no és només per por que no ens els torni. És també per no alterar la convivència de l’estanteria, i sobretot perquè no volem que ningú llegeixi les notes que vam escriure fa temps al marge de les pàgines, intuint que ens adreçàvem al nostre jo del futur. Quan recuperem un llibre que vam llegir fa deu o vint anys, fa gràcia trobar-hi aquells comentaris que ja no reconeixem com a propis. ¿Vam ser nosaltres els que vam subratllar aquelles frases banals? En aquest diàleg íntim no hi volem estranys.

El bon veïnatge entre llibres

Una biblioteca comença a ser digna d’aquest nom quan no localitzem el llibre que hi busquem. En contrapartida, també hi trobem llibres que havíem oblidat que teníem. Encara millor: busquem un llibre, i al costat en trobem un de més adient, ja que el bon veïnatge és un dels criteris bàsics d’ordenació. Com aquell personatge de la novel·la La casa de papel, de Carlos María Domínguez, evitem situar a prop escriptors que hagin tingut diferències. ¿A qui se li acudiria posar un llibre de Martin Amis a tocar d’un de Julian Barnes, o un Espriu al costat d’un Josep Pla? Les normes d’una biblioteca victoriana obligaven a separar els llibres escrits per homes dels escrits per dones, excepte si els autors estaven casats. Com els personatges de Toy story, a les nits els llibres tenen vida pròpia. 

Aquest article està dirigit a la gent que sosté que és el mateix llegir un llibre que un PDF. Doncs no. Les mancances dels PDF són considerables. No fan olor, no es superposen en estrats volumètrics, no els podem passar la mà pel llom, no propicien les troballes inesperades. Els PDF no es poden apilonar en columnes salomòniques, no cauen amb la sorollosa alegria del mikado, no els pot queixalar el gos (va per tu, Max). Al contrari que les biblioteques personals, les carpetes d’ordinador amb arxius en PDF no es poden considerar obres d’art, ni tampoc autobiografies en 3D.

enamorar-se gràcies als llibres

DAVID GUZMAN
Enamorar-se gràcies als llibres com Dua Lipa
Quadern | El País
6|11|2025

En l’era de la turboviralitat, l’objecte llibre ha ingressat a l’Olimp de les celebritats com un dels nous status symbol. A l’aparador global de la xarxa, estrelles com Rosalía, Emma Watson, Natalie Portman o Reese Whitherspoon comparteixen les seves lectures i algunes tenen el seu propi club. El de Dua Lipa es diu Service 95, i compta amb una newsletter, un pòdcast i una recomanació mensual en què la cantant apareix amb la novel·la com qui estrena un accessori: el llibre ungit d’un intangible anomenat glamur. Ara hem sabut que Dua Lipa i el seu promès, l’actor Callum Turner, van fer match perquè casualment llegien el mateix títol i, alehop, eren a la mateixa pàgina. La novel·la en qüestió és Fortuna, d’Hernán Díaz, i sigui o no del tot certa, el millor de la història d’amor llibresca és que forma part d’un dels somnis més recurrents de qualsevol lletraferit: enamorar-se amb la mediació d’un llibre, la literatura com a gran alcavota capaç d’encendre la flama entre dos lectors.

El súmmum d’aquest ideal s’esdevé quan l’espurna s’encén en el context idíl­·lic d’una lliberia, un espai que el cinema ha sabut sublimar com a topos sentimental i temple de l’amor romàntic. A la llibreria de Notting Hill és on entra un bon dia Julia Roberts i deixa bocabadat el llibreter Hugh Grant. A la Pageant Book Store de Manhattan és on un enamorat Michael Caine, a Hannah i les seves germanes, regala a Barbara Hershey una antologia d’e.e.cummings i li recomana, amb tota la intenció, el poema que acaba dient “nobody, not even the rain, has such small hands”. A la Marks & Co. de Londres és on Helene Hanff envia cartes bibliòfiles al llibreter Frank Doel a la meravellosa 84 Charing Cross Road. A la Shakespeare and Company de París es retroben Ethan Hawke i Julie Delpy Abans del capvespre, la segona part de la trilogia. I a la Strand Books de Nova York és on Dash i Lily, de la sèrie homònima, intercanvien un quadern vermell que marcarà el Nadal de les seves vides.

Però la millor escena de la millor pel·lícula no podrà superar mai l’instant d’amor més sublim amb un llibre com a mitjancer, que es troba al famosíssim cant cinquè de l’Infern. Paolo i Francesca són al cercle dels luxuriosos perquè llegien junts un llibre, la història d’amor furtiu entre Lancelot i Ginebra, i, just en el moment en què els personatges es fan un petó, ells també van sucumbir a la passió adúltera. Tal com com ho diu Francesca i en traducció de Sagarra: “En ésser on diu que la rialla clara / es va fondre amb els llavis de l’amant, / aquest, que ja de mi ningú separa, / la boca em va besar tot tremolant. / Galeot fou el llibre i qui el va escriure! / Aquell jorn el llegir no anà endavant”. Galeot, a la novel·la artúrica, era el senescal de la reina Ginebra que va fer possible la trobada amb Lancelot, i avui, gràcies a Dante, a Itàlia galeotto té el significat d’intermediari amorós. Una operació de metaliteratura en tota regla amb l’infern com a càstig i l’eternitat com a premi. Joventut, divina comèdia.

vida, mort i consciència

Avui, a dos quarts de set del vespre, ens trobarem per parlar de la vida. Si l'Arsuaga i en Millás us han fet passar una bona estona i en voleu més, esteu de sort, perquè la cosa continua amb la mort i la consciència. Fins després!

 

per què la literatura no?

VÍCTOR SUNYOL
Per què la literatura no?
El 9Nou
14|11|2025

 

No fa gaire, en una sobretaula d'havent sopat ens vam posar a parlar de llibres. De la Julita de Martí Genís, vam anar a parar al Curial e Güelfa, al Werther, a Raimon Casellas, al Camí de llum, al Frankenstein i a moltes d'altres novel·les.

Una conversa animada on cada un hi deia la seva, parlava dels personatges, les escenes o els moments que trobava més interessants, divertits o rellevants i es confrontaven opinions. No tots els de la taula havien llegit els llibres, però tothom seguia el diàleg amb interès i curiositat i hi participava.

Això no és normal. Passa amb sèries, però no amb llibres. L'entorn de la narrativa, de la literatura, ha quedat reduït als clubs de lectura, que no deixen de ser un gueto daurat. Tots els mitjans de comunicació tenen espais dedicats a les sèries (bàsicament americanes), en horaris privilegiats i amb especialistes, mentre la literatura ja no hi és ni testimonial.

Així, la tradició cultural pròpia i la literatura deixen de ser presents en l'imaginari col·lectiu, en la identitat popular. La desertització és imparable, i la pèrdua d'identitat.

Per obra i gràcia dels mitjans els castellers van passar de ser residuals a ser omnipresents. Per què no es fa amb la literatura? La resposta, de tan clara espanta.

cites literàries exprés

 

 

arsuaga&millás de cos present

 

San Telmo Museoa
26|2|2021

 

mansuetud

PERE BRINCS
Mansuetud
Vilaweb
12|03|2022

En el llibre La vida contada por un sapiens a un neandertal, Arsuaga (que és el sapiens) li explica a Juanjo Millás (el neandertal) que, la humana, és una espècie tranquil·la:

—T’has adonat de la quantitat de gent que hi ha ací? -li fa notar a l’escriptor mentre mengen en un restaurant japonès-, i com de tranquils estem tots? El que vull dir -aclareix- és que som una espècie domesticada.

L’antropòleg empra el mateix parlar efectista durant tot el llibre. És capaç de dir alguna cosa mentre sembla que està afirmant el contrari, estira el llenguatge perquè resulte rocambolesc i això desconcerta el lector o, en el seu context habitual, els alumnes. És una bona tècnica per a mantindre l’atenció i l’admiració, de les quals deu nodrir-se l’ego del professor. De fet, al llarg dels capítols quan explica, per exemple, la biomecànica del bipedisme diu que caminar és caure contínuament, o que va ser el llançament de pedres el que va acabar amb l’hegemonia dels forts, ja que la força va ser substituïda per la política. L’efecte de les frases és innegable i, a parer meu, la certesa del contingut també.

Al llibre a penes se li noten les costures de la planificació editorial i discorre pels diferents escenaris que Juan Luis Arsuaga tria per a il·lustrar les diferents teories que entendrà com a imprescindibles per a poder respondre —encara que siga alguna— les preguntes metafísiques clàssiques que ronden tota l’estona entre línies. Visitaran una jogueteria per a comprovar la neotènia amb què estem bastits els humans, és a dir, la perpetuació de trets infantils durant l’edat adulta; igual que els peluixos, per a despertar en l’altre un sentiment de protecció i no d’agressivitat. També passaran un matí en un col·legi on veuen com els xiquets de tres anys ja presenten allò que la psicologia evolutiva anomena teoria de la ment. Un tret propi dels humans i que ens fa estar sempre amb el radar engegat, sondejant què pot estar pensant l’altre i, si no ens convé, com fer perquè canvie el seu pensament.

Durant el temps que Millàs recollia informació per al llibre, també passejaren per un cementeri, anaren a un sex-shop per a parlar de la importància de la grandària testicular per a una espècie, al museu del Prado on estan registrats els diversos cànons de bellesa segons l’època, i a la cova de la Covaciella, al conceyu de Cabrales, per a contemplar els bisons pintats ara fa catorze mil anys.

La tesi de fons de l’antropòleg és l’evolucionisme darwinià. Com a anècdota conta que, per damunt de tot, Darwin va tractar de refutar la idea de Paley sobre l’existència del rellotger diví. Aquest teòleg i filòsof del segle XVIII, al seu torn, va intentar provar l’existència de Déu amb l’analogia entre la maquinària d’un rellotge i la complexitat de l’univers. Per això afirmava que, si trobàrem un rellotge al bell mig del camp, no dubtaríem a pensar que va caldre un creador per a construir-lo. De la mateixa manera, l’heterogeneïtat del món, que és molt més complexa que un rellotge, ens du a pensar que existeix un rellotger diví: Déu. Però, a poc a poc, va argumentant a Millàs que Darwin va demostrar que no existia tal mecànic, sinó que era el rellotge que s’havia fet a si mateix.

Potser per això, per aquesta càrrega científica que el paleontòleg ha de suportar, Millàs descriu la percepció que té d’ell com un tipus vitalista, però que de tant en tant mostra símptomes d’una angoixa vital que el deu afligir en secret. “Absències budistes” sol emprar per a descriure els moments de trànsit del científic.

Però, tornant a la conversa del restaurant japonès, la conclusió és que som una espècie tranquil·la, domesticada, com demostren els comensals capficats en el sushi, sense intentar furtar-se el mos els uns als altres. Proves d’aquest comportament són la sociabilitat que mostrem, la tendència al gregarisme i la pèrdua d’agressivitat. Aquesta última circumstància —afirma Arsuaga— s’ha consolidat al llarg dels mil·lennis expulsant del grup els individus més violents i, aleshores, evitant-los la reproducció i, per extensió, la perpetuació de la seua genètica agressiva.

—Nosaltres som l’espècie domesticada del neandertal —afirma l’antropòleg per a desconcertar.

—Però no m’has dit encara —li reprotxa Millàs— qui és el nostre amo.

—No hi ha amo perquè no ens han domesticat, ens hem autodomesticat. El perill és que algú se n’aprofite, d’aquesta docilitat. Perquè si ens hem fet com xiquets i mansos de cor, doncs pot vindre un fill de puta i…