lectura en veu alta de «la senyora dalloway»

 

Lectura en veu alta de «La senyora Dalloway» de Virginia Woolf

CCCB

11 de juny 2025

El 14 de maig de 1925 va arribar a les llibreries la primera edició de Mrs. Dalloway, i per celebrar el centenari d’aquesta novel·la l’Associació d’Amants de Virginia Woolf organitza una marató de lectura en veu alta.

Durant quatre hores, al Pati de les Dones del CCCB, s’hi llegirà de manera ininterrompuda La senyora Dalloway. Ens hi acompanyaran actrius, traductores, escriptores i tothom que vulgui sumar-se a llegir en veu alta aquesta gran obra de la literatura universal, i així, descobrir un dia a la vida dels personatges creats per Virginia Woolf i les seves passejades per Londres.

* Per tal de participar a la lectura només cal inscriure’s en aquest formulari de l’Associació d’Amants de Virginia Woolf.

* L’entrada és gratuïta i sense reserva prèvia.

un corrent d'aire

 

JUAN JOSÉ MILLÀS
Una corriente de aire
El País
23|5|2025

Hace tiempo, al sacar una novela de un estante de la librería, descubrí el cadáver de un moscardón. Debía de llevar ahí todo el invierno. Lo recogí con una hoja de papel y estuve un buen rato observándolo con la lupa. En el mundo de los insectos, dada su corpulencia moral, podría haber sido ministro, pongamos que ministro del Interior, incluso de Cultura. Lo digo en serio: parecía haber tenido grandes responsabilidades cuando estaba vivo. Me pregunté si las moscas eran moscas por falta de ambición o porque su naturaleza, aunque semejante a la de los moscardones, era distinta. Hice averiguaciones y comprendí que una mosca, por mucho que se esforzara, jamás podría llegar a ministra del Inteior o de Cultura.

Lo observé tanto y tanto que me familiaricé con él y me dio pena tirarlo a la basura. No le hacía daño a nadie, así que volví a dejarlo donde estaba y respeté su intimidad introduciendo de nuevo la novela en su sitio. No sabe uno qué hay detrás de los libros. Muchas veces no sabemos ni lo que tienen dentro. Quiero decir que lees uno hoy y te quedas igual que antes de abrirlo. Lo coges dentro de un año, sin embargo, y te cambia la vida. Me pregunté si las novelas eran novelas por falta de ambición. ¿Podría una novela voluntariosa alcanzar la categoría de ensayo? Algunos autores aseguraban que sí, que una novela buena venía a ser un ensayo tonto, pero otros les asignaban naturalezas diferentes. No sé.

El caso es que me acostaba y me despertaba pensando en el moscardón, que se había convertido en una especie de fetiche al que otorgaba un poder simbólico desproporcionado con relación a su tamaño. Había algo simbólico en la entereza del difunto. Era un muerto con una voluntad férrea de fallecido. No aspiraba a nada más ni a nada menos. Se conformaba con su condición. Un día desapareció, quizá aspirado por una corriente interna de aire. Tal vez se desplazó a la zona del ensayo. O de la poesía.

barallar-se en un club de lectura

BEGOÑA GÓMEZ URZAIZ
Barallar-se en un club de lectura
Cultura|s
La Vanguardia
24|5|2025

Qualsevol que formi part d'un club de lectura vibrant apreciarà encara més el miniassaig titulat El grup de lectura, que apareix en l'últim de Vivian Gornick publicat per L'Altra, ¿Per què alguns homes odien les dones?, traduït per Míriam Cano —tot i això, aquest text en concret no apareix al llibre en castellà, traduït per Cristina Lizarbe Ruiz per a Sexto Piso—.

L'autora novaiorquesa hi parla del seu propi club de lectura, el que té amb el seu famós amic Leonard, que els seus lectors ja coneixen d'altres llibres, i tres integrants més. Com sol succeir en les xerrades de grup, el veritable lubricant és la dissensió, l'embolic, la dialèctica. Escriu la novaiorquesa: "El desacord entre nosaltres, ben argumentat i contundent, és habitual. Entre nosaltres el desacord és un estimulant, no un depressor: el punt de vista oposat contra el qual el teu punt de vista et torna més de tu mateixa del que tenies abans".

«Som cinc. Fa deu anys que llegim memòries plegats. Només ens trobem quan a tots ens va bé. Hi ha anys que això vol dir només sis o set vegades. Tot i així, aquestes trobades sovint sembla que arribin en moments inoportuns, d'aquells que vides com les nostres —devorades per les agendes— no paren de fabricar. Però ningú vol deixar el grup.

No és estrictament la lectura el que ens manté units: hem passat tantes hores asseguts, tots, lluitant per mantenir les parpelles obertes davant la inesperada monotonia d'un llibre que tothom diu que és molt bo. Crec que ni tan sols és la conversa que suscita el llibre. És, més aviat, l'atmosfera que creem quan ens reunim, el que cadascun de nosaltres s'ha anat fent més reticent a perdre.

Abans em pensava que era la conversa. No perquè l'intercanvi fos necessàriament profund, original o fins i tot harmoniós. Al contrari, el desacord entre nosaltres, ben argumentat i contundent, és habitual; de fet, és el que esperem amb candeletes. Entre nosaltres, el desacord és un estimulant, no un depressor: el punt de vista oposat contra el qual la teva pròpia defensa et retorna més de tu mateixa del que tenies abans. 

[...] Hi ha hagut moltes nits que algun de nosaltres ha arribat pensant: «No tinc res a dir sobre aquest llibre» i ha acabat fent una de les aportacions més memorables de la vetllada perquè algú altre ha connectat tan fort amb el llibre en qúestió que l'ambient s'ha electrificat; i, així, tots ens alliberem de la letargia mental que imposa la manca d'implicació. Qui connecta amb quin llibre sempre és una revelació.»

 

Vivian Gornick.  «El grup de lectura». A: ¿Per què alguns homes odien les dones? Traducció de Míriam Cano. L'Altra, 2025.

 

els aforismes de momo

· Els malsons són allò en què es converteixen els somnis a mesura que passa el temps.

· Durant molt temps no vaig saber que jo era àrab perquè ningú no m'insultava.

· No em barallava mai, perquè pegar fa mal.

· A mi mai no m'ha agradat fer llàstima a la gent, sóc filòsof, jo.

· La gent s'aferra a la vida més que a qualsevol altra cosa, és ben curiós si pensem en la quantitat de coses boniques que hi ha al món.

· Li havien passat moltes desgràcies i ara ho pagava, perquè en la vida es paga per tot.

· Com més coses se saben pitjor.

· Els nanos que es punxen [heroïna] s'acostumen a la felicitat i llavors ja han begut oli, perquè la felicitat és famosa precisament per les crisis d'abstinència  que provoca quan no se'n té.

· Sí, ja ho sabia, que tenia tota la vida al davant, però tampoc no pensava amargar-me-la ara, per això.

· Per estar del tot tranquil cal ser mort. A la vida tot és pànic.

· Els que millor dormen són els injustos, que tot se'ls en fot, mentre que els justos no poden aclucar l'ull i s'amoïnen per tot.

· Jo crec que s'ha de començar a viure quan s'és molt jove, perquè després es perden totes les qualitats i ningú no te'n passa ni una.

· Jo ja tenia nou anys o així, i a aquesta edat ja es pensa, menys quan s'és feliç.

·  Les putes són una filosofia de vida.

· Els nens cauen simpàtics quan encara no són perillosos.

· És una llàstima que la senyora Rosa no fos maca, perquè tenia talent per ser-ho.

· Mai no he estat un bebè, sempre tenia altres preocupacions al cap.

· Quan s'arriba a una certa edat, cada cop es reben menys visites, si no és que es tenen fills que s'hi senten obligats per les lleis de la natura.

· A vegades entendre no arregla les coses, més aviat al contrari.

· Els joves necessiten les tribus perquè sense elles es converteixen en una gota d'aigua dins el mar i es tornen bojos.

· Trobo que no hi ha res més fastigós que obligar a viure persones que no es poden valdre i que ja no volen tirar més.

· El senyor Hamil diu que amb les paraules es pot fer tot però sense haver de matar ningú i quan tingui temps ja ho provaré. El senyor Hamil diu que són el més fort que hi ha.

 

Amén, dic jo.

 

deute pendent

JORDI MARTÍN LLORET
Romain Gary, un deute pendent
Núvol
24|2|2014

La literatura d’un país no es limita a la producció que ha estat escrita originalment en la llengua del país. La literatura traduïda també és literatura del país, i els autors estrangers que s’afegeixen als nacionals són com aquells oncles que arriben de fora i que insuflen aire fresc i renovador a la família. La nostra literatura traduïda no es pot queixar de mala salut, però encara té molts deutes pel que fa a la incorporació d’autors estrangers. Un cas flagrant és el de Romain Gary, un escriptor poc conegut al nostre país, malgrat que va tenir una vida de pel·lícula: fill de pares judeorussos —el seu nom autèntic era Roman Kacew—, va néixer a Vilna, la capital de Lituània, el 8 de maig de 1914, i a catorze anys va arribar a França amb la seva mare, una dona amb molt de caràcter, possessiva i amb aires de grandesa, que ja havia decidit que el seu fill seria un gran home —«Seràs un heroi, seràs general… ambaixador de França», fa dir l’autor a la mare en la novel·la autobiogràfica La promesse de l’aube (1960). En efecte, Gary va ser moltes coses al llarg de la seva vida: pilot d’aviació durant la Segona Guerra Mundial, diplomàtic a diverses ciutats d’arreu del món i, fins i tot, guionista i director de cinema. Potser un dels aspectes de la seva biografia que coneixen fins i tot els qui no han llegit cap obra seva és la relació amb Jean Seberg, la bonica i fràgil actriu nord-americana que compartia protagonisme amb Jean-Paul Belmondo en el film fundacional de la nouvelle vague À bout de souffle (1960), de Jean-Luc Godard, durant els vuit anys que van estar casats (de 1962 a 1970).

Gary va ser un personatge polièdric, però per damunt de tot va ser un escriptor francès de literatura amb majúscules que és gairebé inèdit en llengua catalana. I dic «gairebé inèdit» perquè no és «totalment inèdit»: fa deu anys Angle Editorial es va deixar convèncer per un traductor amb vocació de missioner literari i va publicar la primera i, fins avui, l’única traducció catalana d’una obra de Romain Gary. L’obra escollida era La vie devant soi (1975), un gran clàssic modern a França i lectura iniciàtica de molts adolescents francesos. Amb aquesta novel·la, Gary va passar a la història per ser l’únic autor francès que ha guanyat el premi Goncourt dues vegades —la primera, amb Les racines du ciel (1956). Com se les va empescar per aconseguir-ho, tenint en compte que el Goncourt no es pot concedir mai dues vegades a un mateix escriptor?: per la via del pseudònim. Romain Gary volia desafiar la crítica literària francesa, que ja el considerava un escriptor consagrat i estancat sense gaire res més a dir, i demostrar que encara podia sorprendre. Aleshores es va inventar un personatge-escriptor —Émile Ajar— i va ordir una trama tan increïble i tan ben coordinada que tothom, fins el més suspicaç dels periodistes culturals, hi va caure de quatre grapes. El fill d’una cosina germana seva, Paul Pavlowitch, que s’havia introduït en el món editorial gràcies al padrinatge de l’autor, va accedir a prestar la imatge a aquell nou escriptor revelació. Pavlowitch va interpretar el paper d’Ajar en entrevistes concedides a la premsa i a la televisió. Tothom va celebrar amb fervor la irrupció d’aquella veu fresca i carismàtica, i Gary havia triomfat amb el seu estratagema per burlar-se dels judicis categòrics dels crítics. La veritat, que Ajar era Gary, no es va conèixer fins poc després de la mort de l’autor, que el 2 de desembre de 1980 es va disparar un tret per la boca al seu apartament de París, just un any després de la tràgica mort, aparentment també per suïcidi, de la seva exdona, Jean Seberg.

La vida al davant està ambientada al barri parisenc de Belleville, i els protagonistes són la senyora Rosa, una exprostituta jueva, gran i malalta, que regenta una casa d’acollida de «fills de putes», literalment, i en Momo, un nen d’origen àrab molt sensible que s’estima molt la seva protectora. El tret més singular de la novel·la és la veu peculiar del narrador, en Momo, que explica en primera persona el que entén i el que no entén del món que l’envolta. El personatge narrador utilitza un llenguatge literari, esquitxat de tant en tant per incorreccions lèxiques i gramaticals volgudes, per tal que el lector no oblidi que qui explica la història és un nen que vol imitar els grans que parlen bé i que aspira a escriure una novel·la com Els miserables, de Victor Hugo. Així, per exemple, en Momo diu «proxineta» en comptes de «proxeneta», i «amnistia» en lloc d’«amnèsia»; confon avortament i eutanàsia i, de tant en tant, deixa anar sentències com ara: «Les putes són una filosofia de vida.» El 1977 Moshé Mizrahi va portar al cinema aquesta obra sobre el valor vertader de l’amor i de l’amistat sense condicionaments. Simone Signoret es va endur el César a la millor interpretació femenina, i el film va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

En la novel·la hi ha un reguitzell de personatges ben pintorescos, com és el cas de la senyora Lola, un transsexual senegalès que havia estat boxejador i que ara es prostitueix al Bois de Boulogne; o el senyor Hamil, un venedor de catifes cec i jubilat que és saviesa pura. La sordidesa de les històries d’aquests personatges mig resignats al destí que els ha tocat queda rescabalada per la mirada entranyable del petit Momo, plena d’humor, de tendresa i d’esperança. L’obra té molts moments memorables, com el de la descripció del circ d’autòmats instal·lat a l’aparador d’uns grans magatzems, o la sorpresa i el desconcert d’en Momo davant la màgia d’una sala de doblatge.

Quan Angle Editorial em va confirmar que reeditaria La vida al davant per commemorar el centenari del seu autor, vaig decidir que, per primer cop, em sotmetria a l’exercici tan necessari com dolorós de l’autocorrecció. Un traductor mai no hauria de deixar d’aprendre i d’evolucionar —la vida, les lectures—, i si el que has escrit un dia, l’endemà ja no et fa prou el pes, imagineu-vos en el cas d’una traducció que ja té deu anys. El procés ha estat lent, i m’he centrat principalment a esmenar algunes ultracorreccions en què vaig incórrer quan enllestia la primera versió. Un exemple: en Momo utilitza el verb «se défendre» amb el sentit d’exercir la prostitució. En la primera edició de La vida al davant, hi vaig escriure «guanyar-se la vida», amb aquella voluntat que tenim a vegades els traductors de fer el text més comprensible al lector. Però sovint cal distància per adonar-se que aquella paraula o aquella expressió de la llengua original també és o queda estranya, tant com en la nostra. Així, doncs, en el text de la reedició, les prostitutes «es defensen». La vida al davant té diversos nivells de lectura, des del més lúdic, de mer entreteniment, fins al més complex, sociològic i, fins i tot, psicològic.

Han passat cent anys d’ençà del naixement de Romain Gary. Quants anys més hauran de passar perquè puguem llegir en català més d’una obra seva? Editors valents en català que aposteu per la qualitat al marge de les modes, aquí teniu força veta: la primera novel·la de l’escriptor, Éducation européenne (1945), va rebre el premi dels Crítics i va ser traduïda a vint-i-set idiomes. Jean-Paul Sartre la va considerar la millor novel·la sobre la Resistència. Les racines du ciel (1956), l’obra amb què se li va concedir el primer Goncourt, té una adaptació cinematogràfica dirigida per John Huston i protagonitzada per Trevor Howard, Juliette Gréco i Errol Flynn (1958). La promesse de l’aube és la novel·la autobiogràfica en què ret homenatge a la mare, un text fonamental per conèixer i entendre l’autor. Gros-Câlin (1974), que també va publicar inicialment amb el pseudònim d’Émile Ajar, és la peculiar història d’amor entre un home solitari i un pitó adult a la ciutat de París. I Chien blanc (1970) és la crònica de l’experiència de l’escriptor quan ell i Jean Seberg, que aleshores vivien a Los Angeles, van acollir a casa un pastor alemany amb un inquietant instint assassí: era un «gos blanc», ensinistrat al sud dels Estats Units per ajudar la policia a perseguir i caçar persones negres. Hi ha més títols, més pseudònims —Fosco Sinibaldi, Shatan Bogat—; Gary és un autor divers i fascinant, un escriptor inesgotable. I té tota l’obra per traduir. Bé, tota no. De moment, en català tenim La vida al davant per llegir-lo, una promesa de felicitat.

els miserables

PERE CALONGE
Els miserables
El trapezi
21|5|2014

Momo no té edat, no té data de naixement; Momo simplement és diferent. No sap ben bé on comença ni on acaba la seua història, perquè l’únic que ha fet sempre és continuar. No creu en les lleis de la natura, ni troba res de positiu en el fet de tenir tota la vida al davant. La seua experiència de xiquet d’edat inconcreta li ha ensenyat que cadascú es defensa com pot i quasi sempre malament, que la realitat és grisa i cal buscar-hi succedanis, que el dolor i la misèria són el més quotidià. Ha comprovat que la vida no es pot rebobinar com si fos la cinta d’una pel·lícula en un estudi de doblatge; i també la hipocresia de la gent, que no crida fins que no li arriba la pudor de mort al nas. Pot semblar excessiu per a un xiquet de la seua edat, però és que Momo és un fill de puta, que no coneix qui són ni on són els seus pares, obligat a saber-ho tot sense saber res, a deixar de ser un nen a la força. Un nen que viu amb la senyora Rosa, la vella jueva polonesa, supervivent d’Auschwitz i exprostituta, que després de deixar el carrer sobreviu d’acollir en la seua casa del suburbi parisenc de Belleville els xiquets que altres prostitutes no poden mantenir.

 “No sé si m’explico bé però tant se val perquè si se m’entengués segurament el que dic seria més fastigós encara”. I el cas és que Momo s’explica bé, s’explica a la perfecció; però també és cert que sense el seu particular punt de vista, sense aquest filtre, la realitat que ens conta seria molt més sòrdida. És el gran encert de La vida al davant, sense cap mena de dubte: convertir Momo en el narrador en primera persona de la història, adoptar el seu peculiar punt de vista, el seu to, el seu llenguatge també peculiar. La de Momo és una veu única: la d’un petit savi, un petit filòsof les frases sentencioses del qual mereixen quedar subratllades durant la lectura. Amb un estil col·loquial que atorga sinceritat a la narració: més que no llegir-lo, gairebé escoltem un discurs que, sovint, dóna a entendre entre línies molt més del que diu directament. El discurs d’un narrador immadur i ingenu, però que, per això mateix, ofereix una visió alternativa del món dels adults. I així, el to que pren la narració transforma radicalment un paisatge gris en un altre ple de tendresa, d’ironia i d’un humor que quasi mai és negre. En cas contrari, la descripció de la realitat del barri de Belleville, del món de la droga i de la prostitució, de la marginació o de l’odi racial; però també el relat de la progressiva decrepitud de la dona que l’ha cuidat com la mare que no ha tingut, prendrien necessàriament tot un altre color.

En definitiva, la de Gary és —al mateix temps— una novel·la amb protagonista i narrador infantil, i un retrat d’una realitat social miserable i complexa. Però, l’autor aconsegueix defugir tant l’afectació i la sensibleria típica de les primeres, com la mirada moralista o la temptació de jutjar habituals dels segons. El que en resulta és una història colpidora i divertida a parts iguals: una història de supervivència però vitalista, molt vitalista; de suburbis i marginació, però també de solidaritat i de convivència. I d’estima, sobretot, que és allò a què mai no es pot renunciar per a viure. Amb una galeria de personatges secundaris memorables. Com la senyora Lola, el transsexual senegalés que havia estat boxejador al seu país i que es guanya la vida prostituint-se al Bois de Boulogne. O com el senyor Hamil, el venedor de catifes cec, acompanyat sempre d’un llibre de Victor Hugo, que li explica el poder de les paraules i del somni: “El senyor Hamil diu que amb les paraules es pot fer tot però sense haver de matar ningú i quan tingui temps ja ho provaré. El senyor Hamil diu que són el més fort que hi ha”. Però, especialment, amb els dos personatges principals indiscutibles: la senyora Rosa, que arriba a tenir a casa seua —en un sisè pis sense ascensor— fins a deu fills de putes desemparats; i Momo, la veu del qual exerceix de contrapunt d’una realitat que, d’una altra manera, resultaria insuportable. Al mateix temps dèbil i fort, ingenu i lúcid, cínic i fidel, es desenvolupa amb soltesa entre prostitutes, macarrons i gent de mal viure, però s’acompanya d’un paraigua disfressat que anomena Arthur i a qui considera el seu millor amic.

Si sovint s’ha dit que el millor traductor és aquell que passa desapercebut, en aquest cas resulta impossible llegir la novel·la sense tenir present la important feina de tria que suposa traslladar una veu com la de Momo. Una veu plena d’incorreccions lèxiques, de confusions en el significat de determinats conceptes, o de maneres molt personals d’anomenar segons quines coses —com l’ús del verb defensar-se amb el sentit de prostituir-se. La traducció de Jordi Martín Lloret, però, flueix amb la versemblança que demanen els personatges i, molt especialment, la veu narrativa. I si és difícil parlar de La vida al davant sense referir-se a aquesta veu, encara ho és més sense fer esment de les curioses circumstàncies de publicació i de l’atractiva personalitat de l’autor, un veritable personatge en ell mateix. Nascut a Lituània com a Roman Kacew, va ser pilot d’aviació durant la II Guerra Mundial, diplomàtic o guionista i director de cinema, entre altres ocupacions; va estar casat amb l’actriu Jean Seberg, i —com ella— va acabar suïcidant-se. El 1975, amb La vida al davant, va aconseguir guanyar el Goncourt per segona vegada —cosa que no és possible, d’acord amb les bases del premi— adoptant el pseudònim d’Émile Ajar i orquestrant una pantomima en què va involucrar fins i tot un familiar seu, que n’interpretava el paper en entrevistes i fotos promocionals. La novel·la va ser atribuïda a un escriptor jove, d’estil nou i fresc: el contrari d’allò que es deia de Gary.

L’autor mai no va recollir el premi, però, i la vertadera identitat d’Ajar no es va fer pública fins després de la seua mort. En qualsevol cas, és gràcies justament a aquest impostor i a aquesta pantomima, que devem la troballa de Momo. Un personatge de l’estirp de Huck Finn o de Holden Caulfield; el xiquet sense edat, que no vol créixer, però amb uns plans de futur ben clars:

 

i jo també quan sigui gran escriuré els miserables, que és el que sempre s’escriu quan es té alguna cosa a dir.

i quan jo escrigui els miserables diré tot el que em doni la gana sense matar ningú perquè l’efecte és el mateix.

ideal aturats

¿Alguna vez he querido lo mejor? Quizá no tuve jamás lo que hay que tener para querer lo mejor. Cultura y todo eso: el problema no es, o no se reduce a, que algunos de nosotros no estemos hechos para esas cosas. El problema es que, encima, las odiamos. Yo estoy intentándolo. Estoy leyendo bastante. Es la única diversión que todavía puedo permitirme. La lectura es barata, lo reconozco. He leído todas las novelas de intriga sobre temas erótico-financieros que hay en los estantes de Georgina. Paso por la biblioteca pública. La biblioteca pública es un sitio fantástico para los que estamos en paro. Es gratis y tiene calefacción. Te ofrece cobijo...

Martin Amis. Dinero. Carta de un suicida. Traducció d'Enrique Murillo. Anagrama, 1996. P. 390.

[Font: BibliotekariaRadikal‏ @biblioradikal ]

the dramatist

The dramatist, Brigid Ganly, 1945.

un somriure, i potser una llàgrima

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
La vida al davant, Romain Gary
Biografia d'un lector

 

Al marge de les reflexions idiosincràtiques que pugui suscitar el fet, la gran aportació de la literatura castellana és la novel·la picaresca, nascuda amb El lazarillo de Tormes. Aquest gènere consisteix, tal com el defineix Fernando Lázaro Carreter, en “la autobiografía de un desventurado sin escrúpulos, narrada como una sucesión de peripecias”. Ho podríem matisar una mica més: la novel·la mostra precisament com la desventura contribueix de manera decisiva a la pèrdua d’escrúpols, que en cap cas no acaba de ser total, o en tot cas no és percebuda com a tal a causa de la veu autobiogràfica, que aproxima el personatge al lector. Potser és el que vénen a dir el mateix Lázaro Carreter i Claudio Guillén quan afirmen que la narració gira entorn de “un personaje que va haciéndose persona”.

La novel· la picaresca és l’origen de la novel·la amb la qual, segons Ernest Hemingway, neix la literatura nord-americana moderna, la qual Harold Bloom considera un dels tres millors llibres de la literatura nord-americana. Em refereixo a Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, que afegeix al realisme històric i geogràfic propis del gènere un realisme lingüístic innovador, ja que incorpora les característiques de l’oralitat i, específicament, trets dialectals no pas per descurança sinó amb propòsits literaris, és a dir, funcionals. La picaresca nord-americana seria actualitzada al segle vint per una colla d’autors encapçalats pel Salinger de Catcher in the Rye, títol que es resisteix tant a la traducció que Xavier Benguerel va decidir transformar-lo en L’ingenu seductor.

En efecte: la ingenuïtat que enamora és el que tenen en comú el Lazarillo, Huckleberry, Holden Caufield, i també el Momo que narra i protagonitza La vida al davant, contribució no negligible al gènere de la picaresca publicada per Romain Gary el 1975. Com els altres protagonistes, Momo és un adolescent, és a dir, algú que s’endinsa en el món adult amb una mirada infantil.

Com explica el llibre, a la França de l’època era il·legal que les prostitutes visquessin amb els seus fills, els quals eren educats per col·legues retirades com la senyora Rosa, que a la novel·la té a càrrec seu uns quants nens, dels quals Momo (abreviatura de Mohamed), amb deu anys, és el més gran i espavilat. L’acció transcorre a principis dels setanta en una barriada de París que concentra emigració il·legal, drogues, feina porqueria i prostitució. El temps, com en tota novel·la, és un dels personatges principals: Momo va abandonant la infantesa, i la senyora Rosa va deixant endarrere la vida. 

També com en tota novel·la, el protagonista és el llenguatge. La ingenuïtat vital de Momo té conseqüències lingüístiques, com ara quan utilitza paraules sense acabar d’entendre’n el significat: Així, creu que la seva mare adoptiva pateix “senilitat dement”, de la llar on viu en diu “bordell”, als membres de la mateixa tribu els anomena “tribuns”, etc.

 Però els malentesos del narrador fictici de La vida al davant no son només lèxics: Momo és espavilat però li falta informació, de manera que el que no ho entén s’ho inventa. El resultat és una antologia del disbarat que barreja poesia i denúncia, deliri i compassió. Val la pena reproduir-ne uns quants exemples perquè el lector se’n faci una idea: “Abans que jo naixés hi havia barris de barraques, però França els va fer enderrocar perquè no es veiessin”; “La senyora Rosa va haver d’entregar la criatura a un organisme, amb papers falsos per demostrar que existia, i allò li va costar una malaltia, perquè no hi ha res més trist que un organisme”; “A França els menors estan molt protegits i se’ls fica a la presó quan no hi ha ningú que se n’ocupi”; “Un nano retardat és un nen que ha decidit aturar-se a mig camí perquè res no l’acaba de convèncer. Llavors té uns pares discapacitats que no saben què fer-ne.” “Es veu que ja havia mort uns quants homes, però que eren negres entre ells i que no tenien identitat, perquè no són francesos com els negres americans i la policia només es preocupa dels que tenen una existència”.

Com que la senyora Rosa es fa gran i perd els trucs, les prostitutes li van retirant els fills, de manera que a l’últim només queden Mohamed i un altre. Si no fos pels diners que els proporciona la senyora Lola (un antic boxador camerunès que es guanya la vida com a transsexual al Bois de Bologne,), pel doctor Katz, que la tracta de franc, o per la tribu del senyor Waloumba, que l’ajuden a pujar les escales, no se’n sortiria.

Tanmateix, el temps avança implacable, com constata Momo: “Encara no tenia càncer, però la resta del cos se li deteriorava ràpidament”, “Quan no tens ningú que t’estimi va acumulant greix al voltant”, “És una llàstima que la senyora Rosa no fos maca, perquè tenia talent per ser-ho”. Romain Gary excel·leix a l’hora de construir uns límits lingüístics per al text i a moure-s’hi amb comoditat (fa l’efecte que s’ho va passar tant bé escrivint la novel·la com nosaltres llegint-la).

La sinopsi de La vida al davant podria fer pensar que es tracta d’un pamflet: una vella jueva es fa càrrec d’un nen àrab que se l’estima amb totes les seves forces, enmig d’un paisatge de veïns sol·lícits, botiguers que fan la vista grossa i personatges bondadosos en general. Amb tot, el que trobem a la novel·la no és tant ideologia com estampes d’humanitat: l’orfenesa, la tristesa i una joia de viure com la que ens sobta descobrir en els personatges més desgraciats de Fellini o de Céline. La paraula solidaritat no apareix en tot el llibre, però sí les facetes més corporals, més físiques de la humanitat, i també la curiositat infantil d’entendre-ho tot, una voluntat omnicomprensiva que resulta més admirable com menys estimulant és l’entorn. Al capdavall, “Els nens cauen simpàtics quan encara no són perillosos”. Ja es veu que la ingenuïtat de Momo no li impedeix accedir a una lucidesa diamantina, sempre tocada amb un humor que no acabem de saber si és voluntari. Sigui com sigui, el millor del llibre és la relació entre ell i la senyora Rosa, el difícil tema de la vellesa vista per l’adolescència, que ens arriba a través de les paraules d’ell: “Mai no he estat un bebè, sempre tenia altres preocupacions al cap”; “Jo també quan sigui gran escriure els miserables, que és el que sempre s’escriu quan es té alguna cosa a dir”.

Romain Gary (1914-1980) va néixer a la ciutat bàltica de Vílnius, va aprendre rus i jíddisch a casa i polonès a l’escola, es va traslladar a França el 1928, es va afrancesar el nom, va ser pilot de guerra condecorat durant la Segona Guerra Mundial i va publicar una trentena llarga de novel·les, que han obtingut un cert èxit. De fet, és l’únic autor que ha guanyat dues vegades el premi Goncourt: el 1956 amb Les racines du ciel, i el 1975 amb La vie devant soi, publicat amb el pseudònim d’Émile Ajar (que va aconseguir, ja es veu, enganyar crítics i lectors). Algunes de les seves novel·les s’han adaptat al cinema: el 1977 Moshe Mizrahi va dirigir La vie devant soi (també coneguda com a Madame Rosa), que va obtenir l’Oscar al millor film en llengua estrangera, i el 1979 Costa-Gavras va dirigir Clair de femme. També va escriure guions i va dirigir la seva esposa, Jean Seberg, en dues pel·lícules.

La vida al davant, l’únic llibre de Romain Gary traduït al català, va ser publicat per Angle el 2004 i ha estat recuperat arran del centenari de l’autor en l’excel·lent traducció de Jordi Martín Lloret. Han passat gairebé quaranta anys, però el llibre manté l’autenticitat i fins i tot l’actualitat: es pot llegir sense tenir la sensació de viatjar en el temps. Se li podria aplicar la frase que llegim al començament de The kid, l’aportació de Charlie Chaplin al gènere picaresc: A picture with a smile –and perhaps a tear.

una altra volta de cànon

ELENA MEDEL
Otra vuelta de canon
Babelia | El País
15|3|2019

Acérquese a su biblioteca —no importa si una sola estantería, si un pasillo, si varias paredes en una habitación— y fíjese en los libros que ha decidido conservar. Si sobran el tiempo y las ganas, desármela volumen a volumen y amontone a un lado aquellos escritos por hombres, al otro los escritos por mujeres, tantos espacios como identidades de género. Cuéntelos: doce aquí, treinta allá, cero incluso. Repita el ejercicio teniendo en cuenta el origen de la autora o el autor: África, América —y aquí distinga entre los países de América Latina y los del norte del continente—, Asia, Europa, Oceanía. Una vez más, esfuércese en repasar sus lecturas según la raza de quien las escribió, o el idioma en el que se pensaron. Existen otras clasificaciones posibles para su biblioteca basadas en datos menos evidentes, que extraerá de una lectura atenta de la obra, o profundizando en biografías, o que quizá jamás conocerá: orientación sexual, clase social, ideología política, etcétera. Si no le convence lo del desorden, siéntese y enumere las lecturas de los últimos meses. Revíselas según los criterios anteriores. No parece improbable que en sus conclusiones —que en nuestras conclusiones— aparezca un hombre blanco, heterosexual, de clase media-alta —o alta—, europeo o estadounidense, que le saluda con la mano derecha mientras que con la izquierda se sujeta la barbilla, incapaz de soportar el peso de sus conclusiones acerca de los grandes temas de la época que le correspondiese.

Un buen libro es un buen libro con independencia de quien lo escriba, y los temas novedosos se agotaron hace mucho, y la calidad de un texto —quién la fija, quién la decide, si es que se fija o se decide, es otro asunto— se impone frente a cualquier circunstancia externa. Desde luego. Pero los textos no se cargan de inocencia, y quedan marcados por el lugar simbólico desde el que se abordan. Imaginemos un poema sobre un asunto universal y hasta gastado: el amor, por ejemplo. Ese poema ¿utilizará las mismas palabras, las mismas ideas, si lo escribe un hombre o una mujer? ¿Si se escribe en Dakar que si se escribe en Estocolmo? ¿Si lo escribe alguien con la casa pagada o si lo piensa alguien que camina hacia la oficina de empleo? Añadan condicionantes; respondan siempre que no.

¿De qué sirve reflexionar sobre lo que leemos, sobre los motivos por los que leemos esos libros, sobre las realidades que nos muestran y las posiciones desde las que lo hacen? El experimento que proponía al comienzo no responde a una idea mía, sino que circula por Internet acompañado de retos de lectura: durante un mes sólo leeré a mujeres, durante un año intentaré leer un libro escrito por alguien de un país diferente o de una lengua minoritaria. Estas iniciativas, que entroncan con la voluntad lúdica de la lectura —y a la vez con su pulsión de aprendizaje—, suponen pequeños pasos en esa intención no sé si de generar un canon distinto, sí desde luego de plantearnos cuál es nuestra posición ante la lectura, y ante las lecturas que escogemos, y también de afrontarlo con la conciencia de que el canon se construye desde el privilegio.

No se trata de anular obras que hoy consideramos clásicas, sino de añadir nuevos títulos —y con ellos nuevas miradas e interpretaciones— a esas referencias fundamentales. Se trata de leer, de leer más: de escuchar otras voces, de conocer otras experiencias, de saber cómo todas esas historias que ya hemos leído se cuentan desde el punto de vista de alguien cuya voz no había sonado alta. ¿Qué conoceríamos sobre Guadalupe y el conflicto racial entre los franceses de ultramar y los de la Francia metropolitana sin haber leído Corazón que ríe, corazón que llora, de Maryse Condé? ¿Sobre las condiciones laborales de las mujeres españolas de clase baja en los años previos a la Guerra Civil sin Tea Rooms, de Luisa Carnés? Existen la ficción, la imaginación, pero también la posición desde la que se afronta la escritura. Leemos por curiosidad; leemos por el deseo del cuestionamiento de aquello en lo que creemos. ¿Quién pierde si ensanchamos el canon, si estiramos sus límites hasta quebrarlos?

la recerca del mot juste

L'adjectiu és l'enemic més gran d'un escriptor. La gent que no sap escriure ni sap pensar i que en canvi es pensen que adoren la literatura estan enamorats dels adjectius, va dir, per a ells la literatura és sinònim d'adjectius, es passen la vida immersos en un bany d'escuma fet d'adjectius. Jo, en canvi, va dir, sóc incapaç de llegir els llibres farcits d'adjectius. Em regiren literalment l'estómac, va dir. Els adjectius i tota la resta de mots justes se m'entravessen a la gola i em regiren l'estómac. No té res a veure amb el gust, va dir, és una qüestió de metabolisme i fisiologia.

Almenys en això no estic sol, va dir. Els millors escriptors saben que els adjectius són la mort de la narració. És per això que Raymond Chandler no escriu: «Vaig entrar a l'habitació. A terra hi havia una catifa enormement gruixuda feta d'etcètera que etcètera». El que escriu és: «Vaig entrar a l'habitació. La catifa em va fer pessigolles als turmells».

 

Gabriel Josipovici. Moo Pak. Traducció de Ferran Ràfols. Raig verd, 2012. P. 16.

 

llegir no és un passatemps

«Para mí, cualquier lectura tiene dos momentos y el esencial tal vez sea aquel en que no estás encima de las palabras, aquel en el que no estás físicamente leyendo. Cuando suspendes la lectura, levantas la cabeza del texto y estás pensando en algo a partir de lo que acabas de leer. Eso es lo esencial de la lectura para mí. Eso es algo que diferencia claramente la literatura y el cine. Cuando estas viendo una película, la cinta no se detiene, está siempre avanzando y no puedes apartar la vista de la pantalla porque te pierdes. Con la lectura no pasa eso porque la frase siguiente está esperando por ti. Cuando leo lo hago siempre con un lápiz en la mano.

La lectura tiene un tiempo individual muy distinto de otros tiempos, como el de la televisión o el que comentaba del cine. Una persona puede demorarse unas horas, o días, o incluso años en leer un libro que a otra persona le lleva un tiempo completamente distinto. La duración de lectura de un libro es muy personal. Sin embargo, cuando nos dicen que tal película dura una hora y media, se nos está diciendo que durante ese tiempo concreto somos receptores. Por el contrario, la lectura no es una recepción. La lectura no es pasividad, es actividad. La lectura es una actividad que requiere esfuerzo. Yo no soy capaz de leer cuando estoy fatigado. No me gusta nada la idea de que leer es un pasatiempo. No es consumir algo sino un espacio de humanidad, de reflexión, de cambio…

A veces se utiliza como un elogio el hecho de leer de un tirón, pasando una hoja detrás de otra a toda velocidad. Para mí eso no es un elogio. Me gusta la idea de que la lectura obliga a interrumpir la propia lectura...»

Entrevista a Gonçalo M. Tavares. Javier López Iglesias. hoyesarte, 22|4|2014.

vive la france!

CARLOS ZANÓN

Vive la France!

Avui

11|4|2014

Oh, tot és tan deliciosament francès! La novel·la, una petita gran meravella que Angle Editorial ens regala. De fet és una traducció revisada deu anys després de la publicació a la mateixa editorial. Però és que tot al voltant de La vida al davant és novel·lesc. Una nina a l'interior d'una altra nina. Un xaval lituà que es construeix al voltant del seu talent i la idea de la redempció, la justícia i l'amor —a una mare, a una llengua, a una manera de ser eternament jove—. Una història de dignitat i lluita, de joia de viure i de desesperança, de reinvenció, d'existir i no saber fer-ho quan es perd el desig, la vida com a inevitable.

Per on començo? Romain Kacew és Romain Gary i Romain Gary és Émile Ajar. El primer neix a Vílnius el 8 de maig del 1914. Lituània sota domini soviètic. Quan té 11 anys el seu pare els abandona. La mare d'en Romain, ferida i amb el somni de ser actriu i, si podia ser, francesa, emigra cap al país del Pernod. Poc temps després, ja a França, la mare modula el seu fracàs injectant el somni de la notorietat i l'art al seu fill. És ella la que li  dirà que es canviï el cognom, si no és que vulgui ser ballarí o un cambrer en una pel·li de Disney. Abans que Romain Kacew sigui Romain Gary, estudia dret. Combat a la Segona Guerra Mundial. Amb els bons. Després farà feines diplomàtiques per al seu nou país. La seva primera novel·la, Education européene (1945) és tot un èxit. Pas a pas, Gary es converteix en un dels escriptors més prolífics i controvertits de les lletres franceses. Però la mare lituana va morir abans de, fins i tot, veure publicada aquesta primera novel·la. 

La malenconia de la vida

La pèrdua és una constant a la literatura de Romain Gary. La malenconia de la vida viscuda com a reafirmació d'ella mateixa. Molts anys després, la seva ex, l'actriu (Freud pica a la porta!) Jean Seberg (A bout de souffle, per exemple, de Godard), es va suïcidar. El 1956 Romain Gary va guanyar el Goncourt amb Les racines du ciel. Un premi tot prestigi —i 10 euros!— que un autor només pot guanyar una vegada. Segur? Només un cop?

El Goncourt del 1975 va ser per a La vida al davant. Una novel·la emocionant, fresca i directa, que tocava d'una manera molt personal (i francesa: no es pot entendre Pennac sense aquest llibre, per exemple) temes i personatges. El personatge de la novel·la és un tal Momo, un nen musulmà que passa la seva infància acollit acasa de la senyora Rosa, al barri parisenc de Belleville. Ell i els altres nens són fills de prostitutes que per evitar els serveis socials els deixen amb la tal senyora Rosa, una jueva ja gran i en decadència física, fugida dels nazis i de l'horror.

El llibre és tot un esdeveniment. I encara més quan el que ho ha escrit és un desconegut: Émile Ajar. Els rumors sobre la identitat d'aquest autor es disparen. Raymond Queneau? Louis Aragon? Una obra col·lectiva? L'autor no es mostra ni concedeix entrevistes. Un periodista es proposa trobar Ajar i creu que l'ha descobert ensenyant aquí i allà la foto promocional de l'editorial. Té 33 anys i el paio li concedeix dues entrevistes. La novel·la passa a ser pel·lícula el 1978, guanya un Oscar i la seva protagonista, Simone Signoret, guanya el César a la millor actriu.

Quan té 66 anys, Romain Gary es dispara una Smith & Wesson a la boca. És el 2 de desembre del 1980. Entre les coses que va deixar hi havia un llibre. El 3 de juliol del 1981, al programa Apostrohes, el paio que va concedir les entrevistes, Émile Ajar, que de fet era Paul Pavlowitch, confessa la veritat. La vida al davant és obra de Romain Gary. La juguesca queda documentada amb el llibre pòstum de Gary: Vie et mort d'Émile Ajar. El motiu? Ell mateix ho explica: "Estava cansat de ser jo mateix [...] Sempre he estat un altre". Problemes de desarrelament, de perdre la gent que estimes, de la joventut com el País de les Primeres Vegades.

Una història sincera i literària alhora. I un llibre divertit, tendre, vital i controvertit, que sempre serà actual. I el plantejament que estimar no és sinó la nostra resistència a les adversitats. Aquesta encara és una idea radical i revolucionària. De Jesucrist a Momo. De Romain Kacew a Émile Ajar.

foment de la lectura