MONTSERRAT DAMESON
La paradoxa del pseudònim
Núvol
30|6|2026
“Saber escriure bé vol dir saber-se fer responsable de tots els sentits d’allò que un escriu”, deia Joan Fuster. Aquesta és la referència que em va venir al cap de seguida que vaig assabentar-me de l’eclosió de No té nom, una revista que vol fer crítica cultural en què els seus columnistes signin rere pseudònim. L’ús de pseudònim com a anècdota no és gaire cosa més que això: una anècdota que troba –o hauria de trobar– el seu mateix sentit de ser en el text que se signa. L’ús de pseudònim com a norma, però, treballa sobre la idea que el crític no ha de poder ser criticat. Com a mínim, que no ha de poder ser criticat frontalment. Així, amb la intenció de voler disputar la crítica a aquells mitjans que tot sovint confonen crítica amb espai publicitari, amb la intenció de voler eixamplar la conversa cultural perquè pugui existir debat fora del que és oficial –i corromput–, el pseudònim converteix la crítica en una conversa petita.
La paradoxa del pseudònim, doncs, és que precisament perquè un no ha de fer-se responsable dels mots que escriu, allò que haurien de ser els fonaments literaris –o teatrals, o cinematogràfics, o audiovisuals, o artístics– que justifiquin la posició del text i del crític que hi posa la cara, poden ser reduïts a prejudicis personals sense que ningú pugui fiscalitzar-los, perquè desconeixem el subjecte a fiscalitzar. Com que el gest de la justificació intel·lectual es fa innecessari perquè el crític no pagarà amb el prestigi del seu nom, com que qui ha de bastir els arguments els basteix sabent que no haurà de retre comptes i que, per tant, és indiferent com els basteixi, la crítica corre el risc d’empobrir-se. En aquests termes, el pseudònim capa la funció mateixa de la crítica, que és permetre a qui la llegeix de conrear un domini d’idees, un lloc propi des d’on mirar-se la cultura. Un criteri, vaja, que pugui explicar-se més enllà de les dèries de cadascú. El pseudònim, volent eixamplar el marc de la crítica, el constreny.
La diagnosi és clara i compartida: en el sistema de mitjans i en l’enxarxat cultural actual, la crítica és un fangar i participar-ne sense plegar-se als interessos de determinats mitjans –i de determinades empreses, i de determinades ideologies– sovint suposa una condemna silenciosa a l’ostracisme. I un desencís paral·litzant, per què no escriure-ho. A més a més, la participació no està exempta d’equilibris: l’altra cara de la fatxenderia que té a disposició el pseudònim és la correcció política i la pulsió autocensora que ha de resistir qui signa amb el seu nom en segons quin mitjà. Per poder continuar escrivint-hi atenint-se a la línia editorial del mitjà en qüestió, vull dir. Entre una cosa i altra, al mig, hi ha l’opció de signar amb el nom sense renunciar a l’honestedat i sense equilibris. Perquè sobreposar-se a l’instint de protegir-se i, alhora, assumir les conseqüències d’allò que s’escriu donant la cara és l’únic que permet posar en relleu les mancances de la crítica cultural i, a la vegada, no renunciar a la qualitat que la crítica mateixa ha de tenir.
Una crítica en què el crític escriu sense tenir present la possibilitat que haurà de defensar allò que ha escrit és menys fèrtil que una crítica desemmascarada. I una crítica feta per preservar una determinada posició o el favor de segons quin mitjà no és una crítica, és un anunci. En aquest context, l’eclosió de mitjans en què es publica amb pseudònim assenyala un problema de fons, però no pot resoldre’l: posa l’accent en “protegir” l’autor, més que en ferir el sistema que fa que calgui “protegir” l’autor. És un pegat circumstancial que, a la llarga, no permet transformar la dinàmica imperant, perquè no desafia i no s’encara amb la discussió cultural. El pseudònim, bo i emprar-se amb la intenció de conservar un espai de llibertat, fa de cultura que es replega i es resigna a no canviar mentre pugui cultivar un raconet al marge del marge. Una cultura en què ens rebaixem a dir allò que pensem només quan assumim que no tindrà conseqüències és una cultura de gent rendida. Aquest és el negatiu de la cultura en què fer crítica a contrapel té un preu molt alt. I jo diria que, encara ara, són precisament els crítics que estan disposats a pagar-lo amb el nom els qui tenen a les mans la possibilitat de canviar un sistema de què tots en veiem les perversions, els fraus i les costures.
cultura sense embuts
