la fatalitat que ens deforma en una novel·la russíssima de gaito gazdànov

 

PERE ANTONI PONS
La fatalitat que ens deforma en una novel·la russíssima de Gaito Gazdànov
Arallegim
28|1|2022

Gaito Gazdànov (Sant Petersburg, 1903 – Munic, 1971) és un dels molts escriptors de la diàspora russa que vagaren pel món fent tota mena d’oficis, enyorant el seu país natal i escrivint novel·les russíssimes, és a dir, intenses, més o menys desesperades i plenes d’idees fortes i de preguntes importants.

Publicada originàriament els anys 1947 i 1948 en una revista en llengua russa editada a Nova York, L’espectre d’Aleksandr Wolf té un punt de partida argumental que enfonsa les seves arrels dramàtiques en la guerra civil que va seguir a la revolució bolxevic. El narrador protagonista, un rus exiliat que fa de periodista a París, va fer la guerra i hi va matar un soldat enemic que volia matar-lo. Va ser en defensa pròpia i ell només tenia setze anys, però el record d’aquell fet li pesa i el rosega, i fins i tot sent que l’ha marcat tant que li ha deformat el caràcter.

Tot fa un tomb el dia que el protagonista i narrador llegeix un llibre, editat dos anys abans i escrit en anglès per un autor enigmàtic anomenat Aleksandr Wolf, on hi ha un conte que narra amb el màxim detall l’episodi del seu crim. La narració és tan exacta que només pot haver-la escrita l’home que ell creia que havia assassinat. Aleshores, el protagonista emprèn la recerca del tal Wolf. Vol confirmar-ne la identitat i, sobretot, vol veure fins a quin punt ha viscut innecessàriament en el pesar i en el remordiment d’una culpa que no li corresponia sentir.

La novel·la és un drama psicològic sobre el món dels expatriats russos –homes i dones que viuen en un present incomplet perquè el passat perdut i ferit que han d’arrossegar fa impossible que portin una vida serena i estable– i alhora és un noir de caràcter existencial. En aquest sentit, Gazdànov fa servir el misteri que articula la trama no tant per generar una intriga que atrapi el lector com per posar en marxa tot un mecanisme de reflexions, de dilemes i de situacions que li permeten aprofundir en el caràcter complicat dels seus personatges i en la fatalitat dels seus destins. Ja se’m perdonarà que ho digui amb una expressió tan suada, però la idea de destí fatal, i la sensació d’impotència, de no poder sinó rendir-se davant la seva força, travessa tota la novel·la, des del començament lent i evocador fins al final violent i precipitat.

Transvasada per Maria García Barris a un català elegant i fluid, la prosa de Gazdànov sona igual de bé tant quan descriu l’amor entre un home i una dona com quan relata la violència o les confessions etíliques entre dos homes. Una petita joia.

la mare també llegeix

 

El País. Cartas al director. 8|10|2025.

 

the circulating library

 Laurie & Whittle, 1804. 

[Sàtira sobre els gustos del públic lector femení. Els prestatges de temes 'seriosos' estan curulls, mentre que les seccions de novel·les, romanços i contes estan buides]

era un estiu, al sud de rússia

ROBERT SALADRIGAS
Era un estiu, al sud de Rússia
La Vanguardia
28|3|2015

Vegin amb quina embranzida arrenca la novel·la de Gaito (Georgi Ivanovich) Gazdánov (Sant Petersburg, 1903-Munic, 1971) El espectro de Aleksandr Wolf: "De todos mis recuerdos. Del sinfín de sensaciones de mi vida, ninguno me resulta más amargo que el recuerdo del único asesinato que había cometido". A partir d'aquesta frase inicial, com venço l'ànsia de continuar llegint voraçment? L'instint em deia que no era el començament d'un clàssic relat policial en què la menció d'un assassinat serveix de cimbell. I és que el llibre de Gazdánov no ho és. Les tres o quatre pàgines següents em semblen excepcionals, no pas pel que expliquen sinó per la seva escriptura formidable. Però, a qui pertany la veu que tot d'una exposa les línies mestres d'una trama el desenvolupament de la qual es correspon amb una experiència de vida?

Era un estiu, al sud de Rússia, durant els temps de la guerra civil. El paisatge del quadre és un bosc afeixugat per la calorassa, enorme i groguenca, d'una poderosa bellesa que enlluerna i atordeix. Per un camí desert, sinuós i ardent, avança mort de cansament i assetjat per la son de dies, un adolescent de setze anys, membre d'un esquadró de russos blancs, que s'ha allunyat dels seus companys. De sobte topa amb l'enemic, un jove com ell que munta una euga blanca. Hi ha un encreuament de trets. L' adversari cau abatut. El narrador descobreix que el tel de la mort transfigura el seu rostre. Se'n va del lloc en el cavall blanc del moribund. En aquella clariana del bosc rus, quan emprèn la fugida perquè li arriben veus d'homes que estan a prop, justament allà, en aquell precís moment, reconeix que "l'assassinat va marcar el principi de la meva vida adulta". Així és com ell qualifica, d'assassinat -no una reacció de legítima defensa- aquell acte violent de guerra en una jornada sufocant d'estiu, al sud de Rússia. Una sensació ambigua tot i que dolorosa de culpa irreflexiva travessarà el llibre de principi a final com un corrent d'aire insà.

Al cap dels anys, ja instal·lat a París i exercint de periodista, l'atzar el porta fins al narrador un llibre amb el títol d'I'll come tomorrow constituït per tres relats escrits en anglès i firmats per un tal Aleksandr Wolf. A la tercera peça titulada La aventura en la estepa que porta com a epígraf una cita d'Edgar Allan Poe, llegeix sense alè la reconstrucció exacta de l'escena de l'"assassinat" que ell havia viscut d'adolescent; el protagonista de la història és així mateix qui la narra, de manera que, horroritzat, el narrador dedueix que Aleksandr Wolf, l'autor del relat, no pot ser ningú més que l'adversari que va matar i la mort del qual continua retreient-se... Des d'aleshores el seu propòsit és aclarir l'enigma costi el que costi. És, en realitat, Aleksandr Wolf un espectre?

interessos compartits

 

En el otoño de 1727, un grupo de amigos de la ciudad estadounidense de Filadelfia se reunió para debatir cuestiones de interés compartido provenientes de sus lecturas. No se trataba de la flor y nata de la sociedad de Filadelfia. Tres de sus integrantes trabajaban en el mismo taller impresor; entre los restantes había un vidriero, un tasador de propiedades, un carpintero y el secretario de un comerciante. Compartían un cerebro curioso y un deseo inagotable de mejora personal, algo especialmente cierto en el caso del hombre que ejerció de principal fuerza impulsora en esta empresa común: Benjamin Franklin. El que terminaría siendo uno de los padres fundadores de Estados Unidos sugirió que reunieran sus libros en una única colección, de modo que todos pudieran acceder a ellos libremente. En 1731, Franklin ya estaba preparado para ir un paso más allá y abrir esta sociedad a un grupo más amplio de ciudadanos de Filadelfia: todos pagarían una inscripción y una cuota anual, lo que permitiría la creación de una biblioteca de uso compartido. Así nació la Library Company of Philadelphia, la primera biblioteca por suscripción del mundo. Al contrario que muchos otros proyectos como este, la Library Company sigue en funcionamiento en la actualidad...

Andrew Pettegree; Weduwen, Arthur der. Bibliotecas. Una historia frágil. Traducció de Enrique Maldonado. Capitán Swing, 2024. P. 319.

 

biblioteca popular l'avenç

JULIÀ GUILLAMON
Biblioteca Popular L'Avenç
La Vanguardia
25|9|2025

A l'estiu em cuido molt. Pujo i baixo muntanyes, menjo amb coneixement, bec poquíssim. A més, com que puc treballar i escriure a qualsevol banda, allargo l'estada fora de casa tant com puc. Quan torno a aparèixer al món civilitzat, tinc un pic d'autoestima perquè la gent diu que em veu primet i jo em trobo desentelat i actiu, amb ganes de menjar-me el món. Els llibres, els discos i les sèries que abans de marxar m'ensopien ara em semblen interessantíssims. Després de dos mesos en un apartament de lloguer, amb les quatre coses justes, camino per casa i tot és un descobriment. És així que, a la llibreria del passadís on tinc els llibres vells, veig les cobertes carbasses de la Biblioteca Popular L'Avenç que em criden.

—Ep, noi!

La Biblioteca Popular L'Avenç es va publicar a Barcelona entre 1903 i 1926. Va néixer per iniciativa de Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, cosí del pintor Ramon Casas. Se'n van publicar 152 volums. Són uns llibres petits (10,5x15,5 cm). Enganyen: són primets, però és que el paper és molt fi, cada llibre té al voltant de 200 pàgines. Si algú vol entendre per què la cultura catalana és tan singular i tan important (alguns no ho volen entendre, no cal que els hi expliqui) n'hi ha prou amb mirar-se una mica aquests llibres. La coberta carbassa s'avança, amb dos pebrots, al disseny carbassa d'Edicions Proa (del 19289 que s'anticipa a Penguin (fundada el 1935). Els autors? Sterne, Ruskin, Walt Whitman, Swift, Blaise Pascal, Maeterlink, Ibsen, Tolstoi, Sacher Masoch (escriptors catalans a part). És a dir, que el 1903 (feia setanta anys de no res de l'Oda a la Pàtria), la cultura catalana es postulava com una cultura moderna, connectada als grans corrents internacionals amb una col·lecció a l'abast de tothom (cada volum costava 50 cèntims). Cultura de qualitat i cultura de masses: el 2x1 perfecte.

Aquesta trentena de llibres de la Biblioteca Popular L'Avenç que conservo amb reverència i que han estat contents de veure'm després de l'estiu tenen un significat molt especial per mi. A casa no hi havia gaires llibres ni gaires cèntims. La relació amb la cultura catalana era benintencionada i difusa: no sabíem res de res. Gràcies al boom econòmic dels seixanta (i com que ma mare s'escarrassava treballant a l'hostal) vaig poder estudiar. A classe vaig sentir per primer cop que hi havia una revista que es deia L'Avenç, que havia estat un nucli del modernisme literari. Sortia de la universitat, feia un volt per Barcelona, i a la Llibreria Època de la plaça de Sant Jaume, 6 (ara és un Pans&Company) i a la Llibreria Salas del carrer Jaume I, 5 (ara és una botiga de souvenirs) hi trobava piles d'aquells llibres meravellosos de la Biblioteca Popular L'Avenç. Amb totes les desgràcies que havíem passat i la ciutat, la cultura i el país eren d'una peça. Podies estirar el fil des de quaranta llocs diferents i entrar a la història, ser-ne part i ajudar perquè seguís. Que malament que ho hem fet.

l'esclat de la literatura a les ones

MAR ROCABERT MALTAS
L'esclat de la literatura a les ones
Quadern | El País
20|9|2025

Cinc anys després de l’esclat dels primers pòdcasts sobre llibres en català, l’oferta a les ones s’ha multiplicat i diversificat en projectes que s’han professionalitzat i d’altres que segueixen, voluntàriament o no, oferint programes més casolans. Aquella primavera del 2020, quan van començar a emetre, reclosos a casa per la pandèmia de covid, pòdcasts com Mentrimentres, sobretot d’entrevistes, o Tàndem, dedicat a la literatura infantil i juvenil (LIJ), poc s’esperaven que avui encara serien a l’aire i, a més, que s’haurien convertit en referents. De seguida s’hi van anar sumant altres projectes, i el panorama va quedar ben nodrit de programes enfocats en els llibres, una parcel·la menystinguda a la televisió.

Si als inicis, els pòdcasts van créixer majoritàriament entre amants de la lectura, vinculats al sector editorial o fins i tot en aules universitàries, però en general de forma amateur, l’oferta s’ha anat modulant i algunes editorials, com Barcino, acaben de llançar el seu propi pòdcast, La Contracoberta, que reivindica els clàssics amb la veu de Clàudia Rius, o la llibreria Ona, que també emet el seu propi projecte, L’illa de Maians, més centrat en lectures actuals a càrrec de Bernat Dedéu.

És notòria la dissociació entre la publicació i venda de llibres de LIJ i el poc ressò que tenen als mitjans de comunicació. Potser per això, Marina Llompart i Guillem Fargas han aconseguit posicionar molt bé Tàndem, un pòdcast de freqüència mensual, centrat en els llibres per a aquestes franges d’edat i en la mediació literària. De fet, del pòdcast, que s’ha convertit en referència per a professors i altres professionals del sector, ha sorgit una cooperativa que ofereix formacions.

Casualment, el març del 2020 tenien els dos primers episodis a punt i va resultar el millor moment per començar, explica Marina Llompart. “Vam tenir temps per projectar on anàvem i la gent es va refugiar en aquests continguts”, recorda. Ara comencen la setena temporada i des de la tercera estan vinculats a Betevé, una aposta que els ha permès oblidar-se de la part tècnica. “Però seguim sent totalment independents”, remarca.

Encara que s’ho prenen com una afició perquè no en poden viure, sí que reben la subvenció de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) per a pòdcasts culturals en català, una ajuda que ha impulsat el sector. Ja no són els únics de LIJ, també han sorgit noves veus com la de Poc Cas, que està vinculat a Vilaweb. “Tenim una bona convivència perquè el seu contingut, més de conversa, és molt diferent”, assegura.

Precisament, La Setmana del Llibre en Català ha programat el col·loqui Els pòdcasts i els dies: la literatura catalana a Spotify. Hi participen Juliana Canet, que condueix amb Marina Porras Club Tàndem, un vídeo pòdcast que s’endinsa en novel·les de referència, que es pot veure a 3Cat; Blanca Pujals, que juntament amb Carlota Freixenet reivindica la literatura victoriana i altres novel·les clàssiques angleses amb Punkis Decimonòniques, amb sessions amb públic al restaurant Jok de Barcelona; i Bernat Reher, la cara més visible del pòdcast Mentrimentres, que comparteix amb tres doctorands com ell, Berta Galofré, Joan Rius i Carlos Francesch. A més, hi serà Clàudia Rius, de La Contracoberta, en una sessió conduïda per Pep Antoni Roig, productor del pòdcast de Barcino.

Bernat Reher té clar que el seu format ha de continuar sent informal. Va començar sent una conversa d’alumnes d’Humanitats de la Pompeu Fabra. “Tothom s’ha institucionalitzat i nosaltres seguim a la nostra, amb el to de conversa, amb un punt cutre perquè no tenim estudi ni recursos”, reconeix. “Tothom ens ve a subornar perquè tothom vol que parlem del seu llibre”, diu cofoi Bernat Reher, que també grava alguns capítols en col·laboració del festival Barcelona Poesia.

Mentrimentres també va començar el 2020 i va tenir una etapa una mica “gamberra a Twitter”, recorda Bernat Reher, que els va situar en alguna polèmica. No parlen només de novetats, també toquen clàssics, i el que més els agrada és el format d’entrevista relaxada. “Fem una cosa de diumenge a la tarda, però aquí apareix l’esperit crític, la contradicció, i això sempre m’ha interpel·lat, mantenim la idea que a nosaltres no ens encotilla res ni ningú”, explica abans de mencionar que “han sorgit com un bolet iniciatives que s’han apuntat a la Corpo, al Pimavera, i es nota en la qualitat i els guions, que van amb pressupost i velocitat de transatlàntic”. “Són formes de marquèting interessants”, remarca, però no és l’objectiu de Mentrimentres, que fins i tot ha retornat l’última subvenció de l’ICEC perquè no tenien capacitat per gastar-la. De fet, molts dels seus programes es graven en pocs dies i coincidint amb La Setmana.

Posa com a exemple el Mentrimentres Oriol Magrinyà, director de Barcino, entre els pòdcasts que escolta. Per això, potser, s’ha engrescat a oferir un pòdcast per promoure els clàssics, però no només els que ells publiquen, com mostra el segon episodi dedicat a Pla. Amb periodicitat quinzenal, la primera temporada té deu episodis. “No és només per vendre llibres, el nostre objectiu és més fundacional, com l’editorial.

Després de constatar que “hi ha molt desconeixement i prejudici amb els clàssics”, Oriol Magrinyà explica que no es podien limitar al seu catàleg, i prova d’això és que el 30% o 40% d’autors que sortiran a La Contracoberta no es publiquen amb Barcino. “Volíem trobar l’equilibri entre un pòdcast conversacional i un pòdcast amb rigor i especialistes”. Explica que ha tingut “molt bona acollida, amb un miler d’escoltes en una setmana per episodi”, que és una xifra molt bona perquè, a grans trets, la mitjana en aquest segment se situa en els 500 oients per programa. També avança que pot ser un bon material per als instituts. “Crec que estem en un moment efervescent, van apareixent iniciatives molt xules”, opina sobre l’esclat dels pòdcasts literaris.

Entre iniciatives personals i estretament vinculades a les xarxes, com Llibres, i Punt!, del compte Els Book Hunters; Llegiu, que el món s’acaba, que s’apropa als llibres a partir de temàtiques i on precisament també participen aquest últims; o d’altres més acadèmics, com Parlem de literatura?, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), també hi ha alguns programes de ràdio dedicats als llibres, com pot ser Ciutat Maragda, dirigit per David Guzman, a Catalunya Ràdio i a 3Cat, o La Pila, un nou espai amb Andrea Genovart i Marc Cerrudo, també a la ràdio pública i a la plataforma unificada. Tots ells promouen la lectura, una activitat que obre nous mons, enriqueix i és un consol en moments difícils. Si són massa o encara no n’hi ha prou, els lectors ho decidiran.

l'ànima del misteri

MANUEL HIDALGO
El alma del misterio
Cultura | El Mundo
2|4|2017

Al terminar la lectura de El espectro de Aleksandr Wolf, hace un par de años, tuve la incomparable y muy placentera sensación de haber descubierto a un autor al que siempre volvería a leer con fruición. Es más, ya estaba deseando leer otra novela suya. Esa maravillosa corazonada se ha confirmado plenamente con El retorno del Buda, ahora editada, como la anterior, por Acantilado.

El descubrimiento, por si fuera preciso aclararlo, fue personal. Gaito Gazdánov ya estaba requetedescubierto. El espectro de Aleksandr Wolf se tradujo por primera vez al castellano hace más de 60 años, en vida de su autor. Pero lo cierto es que en España sus obras no se habían vuelto a difundir con fluidez hasta la presente década. Y en su Rusia natal, hasta muy poco antes.

Gazdánov se alistó como voluntario en el Ejército Blanco a los 15 años y cinco años después, tras haber combatido en Crimea durante la guerra civil rusa, inició un exilio por Turquía y Bulgaria que le llevaría a establecerse en París. Terminó el instituto, lo que son las cosas, después de haber tenido la oportunidad de matar y morir en el frente.

Al publicar su primera novela, Una noche con Claire (1929), pasó a formar parte de una de las primeras oleadas de escritores rusos exiliados tras el triunfo del comunismo soviético. A esa misma generación, aunque cuatro años mayor, perteneció Vladimir Nabókov, nacido como Gazdánov en San Petersburgo, la ciudad en la que vivió y murió, 20 años antes, Dostoievski.

Gazdánov, de origen familiar osetio —en la otra punta de Rusia, al este del mar Negro—, nació en San Petersburgo, sí, en 1903, y las vicisitudes laborales de su padre, que era guarda forestal, le llevaron a dar tumbos por Ucrania y Siberia. Un origen humilde, pues, muy distinto al aristocrático de Nabókov.

Por eso, y habiendo perdido a su padre y a sus dos hermanas en su niñez, cuando Gazdánov llegó a París con 20 tacos tuvo que buscarse la vida como pudo. Fue obrero y oficinista, y, sobre todo, durante mucho tiempo —incluso después de haber publicado sus primeros libros con éxito—, taxista en turno de noche, experiencia que le llevó a escribir —hay mucha autobiografía en sus obras— Caminos nocturnos (1939), que podemos leer en castellano en Sajalín.

También podemos leer en español la citada Una noche con Claire, el reencuentro en París de un hombre con la mujer de la que estuvo enamorado, tiempo atrás, en su juventud, antes de que los violentos conflictos de Rusia los separaran. Esta primera novela —escrita en ruso como todas las suyas— ya dio a conocer suficientemente a Gazdánov y entusiasmó a Máximo Gorki. El autor de Los bajos fondos, leninista en su día, estaba entonces muy enfrentado a los comunistas y sus intentos de publicar la novela en Rusia fueron un fracaso. La obra de Gazdánov estuvo íntegramente prohibida en la URSS hasta la disolución del régimen soviético, y eso que en sus novelas no se transparentan sus ideas, ni mucho menos, sus ideas anticomunistas.

En París, con ímprobo esfuerzo, Gazdánov, mientras trabajaba y escribía —que también es trabajar, por cierto—, completó estudios de Historia en la universidad de La Sorbona, participó en los cenáculos culturales de los rusos emigrados y se introdujo en la masonería. En los años 30, se casó con una rusa, Faina Dmitrievna Lamzaki, con la que vivió hasta su fallecimiento en 1971, a causa de un cáncer de pulmón.Y luego vino la Segunda Guerra Mundial. Con tal motivo, Gazdánov colaboró muy activamente con la Resistencia francesa y ayudó a los judíos perseguidos, de manera que a continuación le fue concedida la nacionalidad francesa.

Pese a ello, el escritor consideró oportuno trasladarse a Múnich en 1953 para aceptar una oferta como periodista cultural en Radio Liberty, esa emisora —que tuvo un centro de emisión en Pals (Girona)— creada por los norteamericanos para hacer propaganda antisoviética durante la Guerra Fría. Volvió a París, seis años después como enviado de la emisora, y regresó a Múnich en 1967 y hasta su muerte.

El caso es que, antes de este ir y venir entre París y Múnich, Gaito Gazdánov —que llegó a publicar 10 novelas, muchos cuentos, algún ensayo y numerosos artículos— ya se había consagrado plenamente con esas dos obras maestras que son El espectro de Aleksandr Wolf (1947) y El retorno del Buda (1949), que tienen no pocos elementos en común.

Aparte de seducir por su insuperable elegancia estilística —yo diría que musical y pictórica, incluso que cinematográfica, dentro de su contundente cariz literario—, las dos transcurren en París, recogen personajes y ambientes del exilio ruso y de los mundos marginales, tienen por momentos ingredientes entre lo irreal y lo directamente onírico, son callejeras y nocturnas y contienen, entre lo metafísico y lo existencial, un hondo espiritualismo. Para tranquilidad general, habrá que añadir que, además de amor, en las dos hay crimen y sinuosa investigación, con tramas de intriga y misterio que hacen cautivo al lector. Lo tienen todo, vaya.

La primera parte de una idea imbatible. Un excombatiente del Ejército Blanco mató sin testigos y en un solitario paraje a un enemigo que previamente le había disparado. ¿Cómo puede ser que ahora un libro escrito por un tal Aleksandr Wolf cuente el episodio con todo detalle? Hay que encontrar a ese hombre. En la segunda, un pobre estudiante con enajenantes episodios de delirio es el principal sospechoso del asesinato de un vagabundo al que ayudó y que luego heredó una fortuna que, en agradecimiento, le ha legado en su testamento. ¿Quién va a creer que es inocente?

Gaito Gazdánov está enterrado en un cementerio precioso, en el cementerio ruso de Sainte-Geneviève-des-Bois, a veintitantos kilómetros de París, en el que también descansan, además de ilustres aristócratas, militares, políticos y escritores del exilio, el bailarín Rudolf Nuréyev y el cineasta Andrei Tarkovski.

 

com fer-se escriptora

 

Lorrie Moore. «Cómo hacerse escritora». A: Autoayuda. Traducció de Alejandro Pareja. Salamandra, 2002.

Font: Juan Pablo Villalobos @VillalobosJPe

escriptors

 

Víctor-M. Amela

Álvaro Colomer
Els escriptors ja no són bohemis ni beuen, avui neden i fan esport
La Contra | la Vanguardia
9|9|2025

Quants escriptors coneix?

Dos centenars o potser més, n'he perdut el compte.

Què és un escriptor?

L'individu més important d'una societat.

Ah, sí?

Busca un país a internet...i et sortiran els seus escriptors: l'escriptor resumeix l'ànima d'una comunitat en una època.

L'escriptor encara té aura?

Més l'escriptor "d'abans" que els d'avui.

Quina és la diferència?

Abans era obra-persona: el veies en un cafè i volies ser ell! Avui el veus i...pots repudiar la persona i admirar la seva obra.

Avui tothom escriu una novel·la.

Ja: faig classe en una escola d'escriptura.

I què hi veu?
El que vol escriure escriu. El talent es veu. I hi ha els de "no he tingut temps".

Què és fonamental per ser escriptor?
Les "hores natges", que diu Leonardo Padura: hores de feina regular, disciplina.

Si li dic "pensi en un escriptor"...
Enrique Vila-Matas. És el meu model d'escriptor amb consciència d'escriptor.

Quins tipus d'escriptors hi ha?
Els de mapa (abans d'escriure han preparat un esquema) i els de brúixola (escriuen seguint els seus pressentiments).

Quantes hores escriuen els escriptors?
Es dosifiquen, la majoria. Aramburu escriu en tirades d'hora i mitja, amb parades per distreure's, per descansar.

"Tres pàgines al dia", deia Racionero.
O una! I en un anyet obtindràs un llibre de 365 pàgines. Graham Greene aconsellava escriure només 500 paraules diàries.

Però molt bones.
Alguns escriptors, abans de posar-s'hi, pensen molt en el que escriuran. Irene vallejo mira el sostre des del sofà. Fernández Mallo mira la tele sense veu...

I s'hi posen al matí o de nit?
Alicia Giménez-Barlett és de matí, i a les quatre dina. Després practica jardineria. Ignacio Martínez de Pisón llegeix i practica idiomes al matí, escriu després de dinar...L'escriptor noctàmbul és un mite.

I l'escriptors bohemi i dipsòman?
Avui els escriptors fan esport, no beuen ni fumen ni tranuiten: corren, neden...Gabi Martínez corre a punta de dia i es dutxa amb aigua freda tot l'any. Cercas corre. Però avui estan nedant més que corrent, he vist: Puértolas neda, Reverte neda...

Algun altre esport?
Pérez-Reverte abans es posava botes militars i feia salts al seu jardí. Luna Miguel...es masturba: després d'un primer orgasme, escriu sense buscar ja el segon...

Deu saber més excentricitats...
Fernando Aramburu li llegeix l'escrit al seu cactus: Mendizábal, li diu. Eva Baltasar escriu davant un mirall: es va mirant als ulls i preguntant-se si és sincera.

Escriuen sempre a casa?
Abans fingien escriure en bars..., però a casa reescrivien. Soledad Puértolas escriu a la cuina. Sara Mesa ha instal·lat el seu escriptori al bany.

Bé hi deu haver escriptors normals.

Héctor Abad Faciolince treballa en dos escriptoris, un per a les emocions tristes, un altre per a les alegres. Carme Riera escriu amb dos ordinadors, un per al català, i en un altre tradueix cada frase al castellà.

"Cada mestre"...

Mesa escriu davant els seus ninots mirant-la. Ramón Andrés s'envolta de llibres del to a què aspira en el llibre que escriu.

Li han explicat trucs d'escriptura?

Martín Caparrós: quan una frase se t'encalla, si la converteixes en hendecasíl·laba (onze versos), fluirà! La unitat de pensament en espanyol és hendecasíl·laba, diu.

També és important la primera frase.

Luis Mateo Díez la compara amb el fanal que il·lumina la façana de l'edifici: hi entres i vas encenent llums pel passadís, les frases que segueixen.

I per continuar escrivint fins al final convé...tenir salut.

Escriure obsessivament pot ser insalubre: a Rosa Montero li queien els cabells en una època que escrivia quasi sense menjar. El metge la va renyar i la va medicar.

I si hi ha un bloqueig narratiu, què?

Hemingway aconsellava deixar una idea penjada per a l'endemà. Així sempre hi ha alguna cosa per començar a escriure.

Alguna confessió d'escriptor que l'hagi sorprès?

Elmer Mendoza, autor de novel·la negra, cada matí demana perdó a Déu per les persones que aquell dia matarà per escrit.

Una altra confessió.

Bernardo Atxaga indica a la seva dona com acabar la novel·la que està escrivint...si ell morís abans de poder acabar-la.

Doni un bon consell al futur escriptor.

Disciplina...i confiança! "Els poetes que desapareixen són els que van tenir dubtes del seu talent", sentencia Raúl Zurita.

errar el tret

 

JORDI LLAVINA
Errar el tret
El PuntAvui
7|6|2015

M'agradaria que aquest article servís no sols per convidar el lector a conèixer la torbadora novel·la de fantasmes de Gaito Gazdánov (El espectro de Aleksandr Wolf, publicada per Acantilado), sinó per sortir immediatament a la recerca de la llibreria més pròxima per aconseguir-ne un exemplar. Reconec que no havia sentit mai parlar d'aquest autor rus, que la present és la primera notícia que en rebo. No és, val a dir-ho, una novel·la gaire canònica pel que fa a la forma. Sembla que jugui a fer despistar el lector. Quan ens acostumem al to d'una de les històries, apareix un nou personatge que crea la seva pròpia línia argumental. I, al final, poc abans de trobar-se dos dels protagonistes, hi ha un episodi de thriller que encara ara no sé a què treu cap. Al capdavall, tot lliga la mar de bé, i sembla que l'atzar, en una ciutat tan gran com París o en un país tan extens com Rússia, treballi de valent perquè totes les peces del puzle narratiu de Gazdánov encaixin a la perfecció. I, tot i això, tot i les objeccions que hi puguem posar, aquest és un llibre portentós, que reflexiona sobre la inevitabilitat del destí, del malfat, i sobre tot allò que no hem acabat de pair del nostre passat i que, per tant, sempre més ens continuarà passant factura. Potser en cap altre frase de la novel·la no se sintetitza tan bé el nucli de la qüestió com en aquesta: “Usted estaba convencido de que me había matado, yo estaba convencido de que usted había muerto por mi culpa, pero ninguno de los dos estaba en lo cierto.”

El protagonista és un home que ha viscut sempre escindit perquè, de ben jove, i en una incerta campanya militar, va matar un home. O es pensa que el va matar, ben mirat, perquè un dia, tot llegint un llibre de contes, hi troba, magníficament explicada, la història que va viure ell mateix i que no ha deixat de torturar-lo ni un sol dia d'ençà d'aquell, per la qual cosa comença a sospitar que l'autor ha d'haver estat la seva presumpta víctima mortal. Els detalls coincideixen plenament: resulta gairebé impossible que l'escriptor hagi creat la seva narració ex nihilo, assistit només per la seva imaginació. El presumpte mort és, també, un home escindit. Com si d'aquells dos éssers que l'atzar va ajuntar fatalment un dia i durant ben pocs minuts, n'hagués quedat només un (i, encara, dividit en dues meitats inconciliables).

Aquest és el nus argumental d'El espectro de Aleksandr Wolf, una història psicològica que té algunes pàgines de sofisticada novel·la de misteri, i que es llegeix amb un autèntic plaer (molt bona la traducció de Maria García Barris). Narrada en primera persona pel que n'hem dit el presumpte assassí, sembla que les coses comencen a canviar quan aquest coneix una dona molt atractiva. El lloc on es troben atzarosament no pot ser més ple d'encant: a la cua davant el recinte on està a punt de celebrar-se un important combat de boxa.

En la cèlebre novel·la L'última trobada (que aquests dies hem recordat per causa de la trista mort de Rosa Novell), Sándor Márai també ho feia dependre tot d'un tret que, en aquell cas, no s'arribava a consumar. Gazdánov ens proporciona un artefacte ben tancat, protagonitzat per tres menes de personatges insatisfets. De vegades, la vida és un caçador contumaç amb mala punteria. No em sembla, pel que he escrit més amunt, una novel·la perfecta. I, en canvi, és un dels llibres que més m'han fet gaudir en aquests últims mesos. I us el recomano encaridament.

 

aquest vici impune

«Si volgués explicar la meva vida, perquè la meva explicació sigui versemblant, hauria de tenir, obligatòriament, dues parts: el que he viscut i el que he llegit. No hi ha una jerarquia d'aquestes dues divisions essencials, no he dit el que he viscut de debò i el que tan sols he llegit, la vida i la lectura no són dues nocions complementàries, sinó oposades, que no se sumen, sinó que es descompten l'una de l'altra. Les hores, les setmanes, els anys de lectura són estones en què la meva pròpia vida s'ha quedat llançada com una peça de roba a la riba del riu dels llibres; durant les hores, les setmanes, els anys de lectura no he viscut per a mi, de manera que em sembla gairebé injust que aquest temps s'afegeixi a la meva edat.

Quan vaig llegir per primera vegada Els germans Karamàzov, tancava el llibre i mirava el meu voltant i el món real em resultava inversemblant, m'insultava la seva manca de contorns. En les pauses de lectura vivia com en una espècie de mareig, incapaç de dir res, desconcertada per saber que pertanyia a un univers tan aliè. De fet, sempre he recordat molt vagament els esdeveniments que he viscut que no pas les pàgines que he llegit. 

L'escriptor i el lector que porto dins no s'estimen. El primer és obligat a viure la seva pròpia vida, única, reveladora, l'altre està sempre disposat a relliscar envers altres vides; el primer s'és suficient a si mateix, l'altre sempre necessita dels altres; el primer és revoltat i egòlatra, l'altre sotmès, desitjós de ser senyorejat; mai la pàgina escrita pel primer és estimada per l'altre, mai podré ser el meu propi lector.

Durant una temporada em meravellava el gran nombre de persones apassionades per les descripcions de viatges. Només quan vaig comprendre que la lectura és un viatge, vaig entendre també el desig de sortir a un espai inèdit, impossible d'atènyer d'una altra manera. Alguns llegeixen per llegir, altres perquè es vegi que han llegit, altres per divertir-se, altres per aprendre, però la majoria, els lectors de debò, són els que s'evadeixen a través de la lectura. En aquest sentit cap altre art no pot ser comparat amb la literatura, en aquest punt la literatura és comparable amb les drogues. Valery Larbaud exclamava: "Aquest vici impune, la lectura!" I, és clar, només el fet que encara era poc practicat li va impedir a Déu incloure també aquest pecat a les taules de la llei.»

Ana Blandiana. La por de la literatura. Traducció de Corina Oproae. Àdia; Cafè Central, 2017. P. 19.

a la merda els llibres

CARLOTA GURT
A la merda els llibres
Arallegim
13|9|2025

Hi ha dies que tornes de vacances i entres en una llibreria immensa de la teva ciutat, on, tan bon punt passes la porta, el primer que trobes és una selecció de llibres sota un rètol que diu Booktokers, una selecció de llibres amb cobertes cridaneres i noms desconeguts, tots ells més gruixuts del que són en realitat (la mida de lletra, els marges, el gramatge del paper poden fer miracles, multiplicar les paraules i els paràgrafs per alimentar una multitud gregària i afamada), i tot seguit hi ha un altre pany de paret amb els més venuts, les novetats (incloent-hi novetats que fa un any que són al carrer) i els llibres recomanats, alguns dels quals és increïble que recomanin, tot i que no t'hauria de sorprendre perquè ja saps que en aquesta llibreria recomanats és sinònim no de la lectura entusiasta del llibreter sinó del pagament que ha fet l'editorial per poder tenir el seu llibre en un lloc destacat, així que passes de llarg l'entrada i arribes fins al racó mig amagat al final de tot, rere una columna, on han castigat els escriptors catalans, i allà hi trobes un llibre amb una coberta que només pretén imitar la coberta d'un altre llibre que s'ha venut no pas com xurros (que ara ja no es venen) sinó com iPhones, i que serà llegit només per aquest motiu: ser la imitació d'una coberta, ser una repetició. I en dies com aquests penses: "A la merda els llibres".

Hi ha dies en què encara eres de vacances en una ciutat a l'altra punta del món, una ciutat que ella sola té gairebé cinc vegades els habitants del teu propi país sencer i que sembla vinguda del futur com una promesa o una profecia o una maledicció, una ciutat on has vist milers de commuters zombificats sistemàticament amb els mòbils en vagons abarrotats i silenciosos, i ben pocs fullejant un llibre (¿Un de cada mil? ¿O és una xifra massa optimista'). I en dies com aquests penses: "A la merda els llibres".

Hi ha dies que la teva parella publica un llibre, i no un llibre qualsevol, no, un bon llibre que parla de la confusió col·lectiva i personal en el món inenarrable en què vivim, un llibre amb una prosa esmolada i líricament encabronada, amb idees lúcides i ironia i tendresa, i saps que tant li fot que sigui un llibre magnífic, perquè això no és garantia de res —ni de vendes, ni de lectors, ni de reconeixement, ni d'interès—. I en dies com aquest penses: "A la merda els llibres".

Hi ha dies que et passa pel cap un conte que podries escriure, un conte sobre un món on tothom va sempre pentinat i hi ha sogres calbes i xofers menuts i incomprensiblement bruts, i rumies quina serà la primera frase i com seguirà i per una estona, per unes setmanes, t'hi engresques, però no trobes mai el moment d'escriure'l, perquè has de rendir i facturar (traduccions, articles, col·laboracions en mitjans) i has de cuidar-te de la canalla (quadrar la logística familiar amb les classes de piano, i ocupar-te del gran que de cop viurà a Barcelona: hauràs de facturar encara més, doncs, ¿com t'ho faràs?), i tenint tot això al cap, ¿com vols escriure un coi de conte sobre persones que van sempre pentinades i xofers bruts? És més, encara que l'escriguis, sospites que tampoc no el llegirà gairebé ningú, perquè ens han ficat al cap que els contes no ens agraden, igual que ens han ficat al cap tantes altres falsedats que ens hem cregut i les repetim com si fossin les nostres pròpies veritats. i penses. "A la merda, a la merda, a la merda".

Però també hi ha dies en què et poses a llegir amb escepticisme —no sembla en absolut un llibre que et podria agradar— una novel·la sobre un combat de boxa juvenil femenina, una primera novel·la que es titula Cop de llum escrita per una californiana de trenta-sis anys que es diu Rita Bullwinkel, una novel·la amb una faixa que diu que per poc no guanya el Booker, el Pulitzer i uns quants premis més, i ja saps que les faixes són una camama i que sovint, massa sovint, els llibres no compleixen les expectatives,  però comences a llegir aquesta novel·la improbable i t'entusiasma i en dies com aquest no penses en absolut ni per un sol mil·lisegon: "A la merda els llibres".

O dies en què comences per fi Les noies, de l'Emma Cline, que feia massa que el tenies pendent, i desitjaries ser prou hàbil per trobar més estones per ficar-te dins aquell món que t'és tan aliè i que alhora pots entendre tan bé perquè l'autora fa unes frases que se t'injecten a l'ànima i te l'inflen i te la fan més tibada i més lluent, llibres com bòtox espiritual, i aquests dies tampoc no penses "A la merda els llibres", sinó tot el contrari:  "Més llibres, per favor, més llibres".

O dies que t'agafen unes ganes salvatges golafres desesperades de llegir Escenaris, la nova del Toni Sala, i et dius que te l'has de guardar com qui es reserva un bon vi per a una ocasió especial, perquè vols gaudir de la promesa i de l'ànsia, ja que un cop llegit no el podràs tornar a llegir per primera vegada. Com les dones que abans es guardaven la virginitat per a algú que la mereixés.

Hi ha dies i dies. Comença un altre curs i un altre pols entre uns dies i els altres. Un pols que —fatalment— ningú no guanyarà.