llegim amb mentalitat de rebuig?

LETICIA ASENJO
Llegim amb mentalitat de rebuig?
Arallegim
19|9|2026

Fa uns anys, els investigadors Pronk i Denissen, de la Universitat de Tilburg, van estudiar la presa de decisions en les aplicacions de cites. Van descobrir que a mesura que els participants passaven perfils en rebutjaven cada cop més (entre el primer i l'últim, la probabilitat d'acceptació queia un 27%). No és que els perfils empitjoressin, sinó que empitjorava la mirada. Ho van anomenar mentalitat de rebuig: en lloc de buscar motius per escollir algú, acabaven buscant-ne per descartar-lo, perquè la promesa d'algú millor sempre està a un perfil de distància.

Aquesta no és una situació exclusiva del món romàntic digital. En un experiment ja clàssic, Iyengar i Lepper van mostrar als clients d'un supermercat sis o vint-i-quatre varietats de melmelada. L'expositor gran atreia més gent, però els qui només podien triar entre sis productes acabaven comprant molt més. És a dir, que l'abundància resultava atractiva fins que arribava el moment de decidir.

El problema de l'excés d'oferta

De la mateixa manera, en el sector literari mai no havíem tingut tants llibres diferents publicats al nostre abast. Centenars de milers de títols conviuen en catàlegs físics i virtuals, i cada any que passa se n'hi afegeixen mil més. Un llibre ja no competeix amb els quatre que tenim a la tauleta de nit, sinó amb una biblioteca potencialment infinita. És possible que, amb tanta oferta, acabem llegint també amb mentalitat de rebuig?

Les dades diuen que, de fet, no llegim menys. Segons el baròmetre del 2025 de la Federació de Gremis d'Editors (una enquesta de la patronal del sector), el 66,2% de la població espanyola llegia llibres en el seu temps lliure, la xifra més alta fins ara. Això ens diu que la gent llegeix, però no quins llibres. La pregunta pertinent seria, llavors, com decidim què mereix ser llegit davant de milions de possibilitats.

A la pràctica, no ho decidim sols i sovint confiem en algú que ens redueixi les opcions. És a dir: llibreters, amics lectors, crítics, premis, booktokers o, sense que ens n'adonem, l'algoritme de les plataformes. El que comença com una comoditat pot acabar sent dependència.

Aquesta externalització, a més, no és neutra. Una editorial independent, per exemple, publica poc i té una línia editorial declarada i uns criteris identificables. En un gran grup, en canvi, el que difícilment falla és el rendiment econòmic. Pot tenir segells amb qualitat i personalitat pròpies, però es mantenen o es buiden de contingut segons convingui sense que els lectors acabin sabent mai qui pren les decisions ni per què. A Això s'hi suma la capacitat de col·locar títols a les taules de novetats, als suplements i, sovint, als mitjans que el mateix grup controla. Així, el suposat catàleg infinit i divers que tenim a l'abast acaba reduït per una visibilitat cada cop més concentrada i dirigida.

Aquesta és la gran paradoxa: com més gran és la nostra llibertat aparent per escollir, més depenem de qui ha escollit abans que nosaltres. Davant d'aquest panorama, la llibertat que ens queda potser ja no és només triar el proper llibre, sinó saber en qui confiem per escollir-lo i per què.

la classe de grec de han kang

CARLOS BUENO LLASAT
La classe de grec de Han Kang
Núvol
9|9|2023

Tornat a Seül des de l’Alemanya on va emigrar de petit, un professor és a punt de perdre la vista i l’únic suport que li resta: les seves classes de grec antic. Una alumna desperta la seva atenció perquè és incapaç de pronunciar ni un sol mot. Ell dóna per fet que és sord-muda, però el que no sap és que ha perdut la parla d’ençà que va morir la seva mare i va perdre la custòdia del fill. De fet, la dona s’ha apuntat al curs amb l’esperança de recuperar la seva capacitat comunicativa amb una llengua que ja ni es parla.

Aquest és el plantejament de La classe de grec, de la sudcoreana Han Kang. Una novel·la amb un ritme més aviat assossegat i que avança molt paulatinament (no en va, va trigar uns deu anys en completar-se). Aquesta lentitud, que cada cop s’accentua més, ajuda a l’autora a expressar la solitud que patim els éssers humans quan no som capaços de connectar amb els altres. Ho fa a partir de dos personatges fràgils i que passen desapercebuts. Tots dos es veuen cada cop més aïllats en una societat que els és agressiva d’una forma a vegades més subtil i d’altres més evident. Kang, però, no fa ús d’una violència explícita, sinó que construeix la tensió en uns passatges plens de bellesa i en què el dolor es va filtrant per degoteig.

L’altre gran protagonista de la La classe de grec és el llenguatge, definit per l’escriptora com “un arc que no aconsegueix fer diana”. Professor i alumna hi han mostrat interès des de petits, però, tot i això, en molts moments de la seva vida s’han sentit incapaços de comunicar-se. L’autora ens ho explica a través d’una gran quantitat de records evocats per un narrador en tercera persona en el cas d’ella (ja que la seva situació l’impedeix parlar de si mateixa en primera) i una veu a mig camí entre la tècnica epistolar i el monòleg interior en el cas d’ell. Totes dues històries s’acabaran trobant per fer esclatar la tendresa d’un ésser humà que l’autora defineix com a ésser d’amor.

Això sí, els capítols dedicats a la vida del professor són molt més llargs que els de l’alumna, i això es pot entendre com un reflex de la pèrdua de la parla que pateix ella o del sotmetiment de la dona en una societat masclista (en una escena, per exemple, veiem com ell no para de xerrar ridículament tot i ser només respost pel silenci d’ella). Han Kang valorava aquest divendres al CCCB la importància que té el silenci per a ella com a mitjà d’expressió. “De la mateixa manera que un soroll sembla més fort de nit que de dia, en el silenci s’expressen millor els sentiments de la protagonista”, diu l’escriptora sudcoreana.

Han Kang va triar el grec antic per la presència d’una veu mitja plena de matisos que no existeix en coreà, i ha destacat que li fa especial il·lusió la traducció al català tenint en compte el tema de la novel·la. Han Kang ha estat traduïda a més de 30 llengües i guardonada amb diversos premis, entre els quals destaca el Man Booker International Prize per La vegetariana, que es va arribar a adaptar al cinema. En català, també s’han publicat les seves obres anteriors Actes humans (2018) i Blanc (2020). Aquesta vegada, però, la publicació no surt de la mà de Iolanda Batallé i :Rata_ (Grup Enciclopèdia Catalana), sinó de La Magrana. A més, la traducció s’ha dut a terme directament del coreà al català per part d’Hèctor Bofill i Hye Young Yu, qui ja han treballat abans amb els textos de Kang.

és de dostoievski, no de kafka

 

Pau Badia Roca. Instagram.

últimes paraules

Hay escritores a los que la muerte les alcanza perfectamente preparados y acicalados. Por ejemplo, al poeta japonés Kiyu, que antes de morir escribió: «Anochece:/ también a mí, rocío de quienes me procrearon,/ me ilumina el crepúsculo». A otros, en cambio, les sorprende de cualquier manera: «Doctor, ¿no cree que habrá sido el salchichón?» fueron las últimas palabras de Paul Claudel.

Es de suponer que lo que se cita a veces como «últimas palabras» son agudezas de chistosos sin muy buena intención. Pero si perduran es porque estuvieron bien inventadas. Por otro lado, en ocasiones se les ha otorgado una seriedad que no poseyeron. Ni el «¡Más luz!», de Goethe, ni el «Está bien», de Kant, fueron esa especie de últimos mensajes trascendentales que se ha querido ver en ellos. Lo que pedía Goethe era que corrieran un poco la cortina de la ventana de su habitación. El «Está bien» de Kant fue un simple balbuceo de aprobación ante el caldito que acababan de acercarle a los labios. Así lo contaron los asistentes.

[...] Las últimas palabras de los escritores son todo un género literario. «Llamad a Brianchon, llamad a Brianchon», pedía Balzac en sus últimos momentos. Brianchon era un médico de una de sus novelas. Algunos murieron excitados ante lo que preveían, como Theodore Dreiser: «¡Ya voy, Shakespeare!». Otros, cabreados por lo que había sucedido, como Eugene O'Neil: «Lo sabía, maldita sea, lo sabía, nací en un hotel y moriré en un hotel». Las dos frases finales de H.G. Wells fueron: «Podéis iros. Me encuentro perfectamente». Más perspicaz estuvo Ibsen «Al contrario» dijo cuando la enfermera que le atendía acaba de asegurar que se encontraba mucho mejor.

[...] En cualquier caso, las que todos queremos para nosotros son las que han quedado registradas para la historia como las últimas palabras pronunciadas por Lord Byron antes de su muerte. Se despidió de los amigos con quienes charlaba después de cenar, se dirigió a su dormitorio y les deseó: «Buenas noches».

Iñaki Uriarte. Diarios: 1999 - 2003. Pepitas de calabaza, 2010. P. 169-170.

han kang, una premi nobel jove, contundent i silenciosa

JORDI NOPCA
Han Kang, una premi Nobel jove, contundent i silenciosa
Arallegim
10|10|2024

La Reial Acadèmia Sueca de les Ciències ha premiat amb el Nobel de Literatura la contundència, compromís i lirisme de l'obra de Han Kang (Gwangju, 1970). L'autora de Corea del Sud és coneguda sobretot per la novel·la La vegetariana, i va ser la porta d'entrada per a molts lectors a la rica i enigmàtica literatura produïda en un país que ha donat també figures reconegudes internacionalment com Lee Seung-U, Kim Young-Ha i Bae Suah. L'Acadèmia ha atorgat a Kang el guardó literari més prestigiós del món –i un dels més ben dotats, amb 950.000 euros– per "la seva intensa prosa poètica, que confronta traumes històrics i exposa la fragilitat de la vida humana". Quan han trucat a l'autora per comunicar-li la decisió del jurat, "acabava de sopar amb el seu fill després de passar un dia com qualsevol altre", han explicat. Kang ha assegurat que en cap cas s'esperava una notícia com aquesta, i que ha celebrat el premi "prenent un te i en silenci". "Em sento molt honrada –ha afegit–. Des de ben petita he crescut llegint llibres de la meva literatura i també traduccions. Em sento molt unida amb la tradició del meu país, així que espero que el Nobel sigui una bona notícia per als lectors de literatura coreana i també per als meus amics escriptors".

És la primera vegada que una autora de Corea del Sud rep el premi Nobel de literatura, i mai una escriptora asiàtica l'havia guanyat (tot i que sí que ho havien fet homes com Mo Yan i Kenzaburo Oe). També és la quarta guardonada més jove, després de Pearl S. Buck, Sigrid Undset i Selma Lagerlöf: ha rebut el premi amb 53 anys. L'obra de Kang "travessa gèneres i temàtiques diverses per mostrar empatia amb els vulnerables i fer-ho amb una capacitat metafòrica remarcable", segons ha recordat Mats Malm, secretari de l'Acadèmia Sueca. Poc després, Ann-Karin Palm, escriptora i membre del comitè del Nobel, ha afegit que la seva obra és "d'una riquesa i complexitat remarcables".

Tot i que va debutar com a poeta el 1993, ha estat gràcies a les seves novel·les i narracions, dures, sovint compromeses socialment i líriques, que Kang ha aconseguit obrir-se camí internacionalment. La vegetariana, que va publicar en català i castellà l'editorial Rata el 2017 gràcies al bon olfacte de Iolanda Batallé, ha tingut un llarg recorregut. Va començar quan en va aparèixer la versió en coreà el 2007 i va culminar amb la concessió del Man Booker International 2016. “La novel·la va ser ben rebuda per la crítica literària i per una minoria de lectors seriosos –recordava l'autora quan va viatjar a Barcelona per primera vegada per presentar la novel·la–. Així i tot, la reacció general va ser una altra: es va considerar que el llibre era estrany i que el personatge principal, la Yeonghye, era extrem. La Yeonghye porta la seva idea de deixar de menjar fins a les últimes conseqüències. Jo la veig com una paràbola que descriu què passa quan algú descobreix la violència que hi ha al món i en si mateixa com a ésser humà i es proposa rebutjar-la”.

Una novel·lista que trasbalsa i enganxa

Des de La vegetariana, la relació de Kang amb els lectors catalans no s'ha aturat. L'autora ha visitat Barcelona com a mínim en dues ocasions més: la primera, per parlar d'una de les seves novel·les més polítiques, Actes humans (Rata, 2018; publicada en coreà el 2014), i la segona, amb motiu de l'edició de La classe de grec (La Magrana, 2023), que va presentar durant la Setmana del Llibre en Català. "Recordo una gentada impressionant escoltant-la parlant en coreà en un silenci absolut –explica Joan Riambau, director literari de La Magrana, Rosa dels Vents i La Campana, de Penguin Random House–. Després de la presentació, Kang explicava que quan va començar a passejar La vegetariana pel món, la gent no sabia situar Corea del Sud al mapa. Al cap dels anys, no només li demanen dedicatòries, sinó que molts lectors han après a saludar-la en la seva llengua".

Les històries, sovint dures i traumàtiques, que explica Han Kang a les seves novel·les li han permès connectar amb les noves generacions de lectors, igual que han fet autores com Kim Ae-Ran, Won Pyung-Sohn i Kim Hye-jin. "Quan vaig començar a preparar l'editorial Rata buscava llibres literaris escrits des de la necessitat –recorda Iolanda Batallé–. Una agent de Nova York em va passar La vegetariana quan encara no estava publicada en anglès. La vaig llegir de seguida i em va trasbalsar i commoure. Li vaig dir que no només volia publicar La vegetariana, sinó els altres llibres que tingués. Va ser així com també vam acabar fent Blanc i Actes humans". Anys després, quan Riambau va tenir l'oportunitat de publicar Kang des de La Magrana –després que Enciclopèdia Catalana deixés Rata en stand-by– hi va veure "una autora capaç de retratar la part més íntima de la condició humana", que a més de "plantejar reflexions profundes a les seves novel·les poc seduir un públic lector força ampli gràcies al magnetisme i la bellesa del seu estil".

L'amor de Kang pel català

Actes humans, que La Magrana recuperarà aviat, igual que va fer fa uns mesos amb La vegetariana, està inspirada en la massacre de Gwangju, la ciutat on l'autora va néixer. Entre el 18 i el 27 de maig del 1980, l'exèrcit va matar entre 1.000 i 2.000 persones que es manifestaven a favor de la democràcia i els drets humans. "El que em fa por són els soldats, no els morts", deia un dels personatges a la novel·la. "Els malsons m'han il·luminat el camí mentre escrivia –explicava Kang el 2018–. Un dels motors narratius d'Actes humans és un jove que surt a buscar el seu germà gran, desaparegut enmig d'una manifestació. El noi arriba a un poliesportiu on hi ha centenars de cadàvers no identificats, i passa allà cada tarda amb dues noies, acompanyant les famílies que volen saber si algun dels seus parents ha estat assassinat pels militars".

Quan l'any passat va presentar La classe de grec, Han Kang va tenir unes paraules d'amor cap a la llengua catalana. "Tots els idiomes minoritaris són importantíssims –assegurava l'autora–. Mantenir el català és molt important, i per això estic molt contenta que la novel·la s'hagi traduït a aquesta llengua. No vull que el català acabi desapareixent com el grec clàssic de la novel·la, vull que visqui eternament". La novel·la explora el silenci i la incomunicació a través d'una dona que ha perdut la parla i el seu professor de grec antic, un home que cada vegada hi veu menys, i torna a ser un bon exemple de la mirada inclement i alhora tendra de l'escriptora.

La concessió del premi Nobel a l'escriptora sud-coreana ha despertat l'interès d'Abacus Futur per tornar a posar en circulació Blanc, que havia publicat Rata el 2020. El grup reeditarà la novel·la properament, tal com ha anunciat el seu director editorial, Ernest Folch. Es tracta d'una meditació sobre la mort de la germana de la narradora dues hores després de néixer, i de com aquesta absència l'ha acompanyat sempre. Publicada en coreà el 2016, precedeix l'últim llibre de Kang, Els adeus impossibles (2021). "Des de La Magrana estem treballant perquè pugui sortir abans de Nadal, i si no pot ser arribarà segur abans de Sant Jordi –avança Joan Riambau–. És una grandíssima novel·la que parteix de l'estada d'una dona a casa d'una amiga en una illa on hi va haver una revolta reprimida amb molta violència per part de l'exèrcit coreà. En aquella casa, la protagonista descobreix els records traumàtics que va patir anys enrere aquella família". La novel·la promet emocions fortes, expressades amb la contenció i l'elegància habituals en Han Kang.

 

QUATRE NOVEL·LES IMPRESCINDIBLES PER CONÈIXER L'AUTORA

1. 'La vegetariana' (Rata, 2017 i La Magrana, 2024; trad. Mihwa Jo i Raimon Blancafort)

Publicada en coreà el 2007, la novel·la ha tingut una llarga i imparable trajectòria internacional. Traduïda a una quinzena de llengües, i mereixedora de premis com el Booker (2016), parteix de la decisió d’una dona de deixar de menjar carn. La decisió marca l’inici d’una relació cada cop més conflictiva amb l’alimentació, fet que l’acabarà distanciant de la família i del món.

2. 'Actes humans' (Rata, 2018; trad. Alba Cunill)

El 1979, només un any abans de la massacre que explica Actes humans, Han Kang i la seva família van marxar de Gwangju i es van instal·lar a Seül. El 2016, l'autora va publicar un dels seus llibres més polítics, inspirats en aquella revolta i en la posterior repressió policial per part de l'exèrcit del país.

3. 'La classe de grec' (La Magrana, 2023; trad. Hèctor Bofill i Hye Young Yu )

Entre La classe de grec (2011) i Actes humans (2016), Kang va recuperar la faceta de narradora breu i de poeta, amb les quals s'havia donat a conèixer als anys 90. La novel·la explica la peculiar relació entre un professor de grec antic i una alumna que ha perdut la parla. Ella acaba de perdre la mare i la custòdia de la filla. Ell s'està quedant cec.

4. 'Blanc' (Rata, 2020; trad. Alba Cunill)

De tots els llibres disponibles en català de la premi Nobel, Blanc és el més experimental. Parteix de l’enumeració, en principi intranscendent, de tot de coses blanques, però la narradora acaba fent un exercici d’introspecció que viatja cap al centre del seu patiment, que radica en la mort de la seva germana només dues hores després d'haver nascut.

de les narracions que han guanyat algun premi literari

«Per tancar els anomenats gèneres utilitaristes, que amb tres de mostra ja n'hi ha prou i massa, m'agradaria esmentar un darrer gènere (el vint-i-dosè, i tercer dels utilitaristes), que no és un altre que el format per les narracions que han guanyat algun premi literari. En aquest cas, la utilitat del gènere és clara i evident, i rau en el fet que guanyar un premi literari és una circumstància que, d'entrada, ens ha de fer arrufar el nas. Que per exemple van guanyar cap premi Robert Walser o Franz Kafka?, Virgina Woolf o James Joyce?, Carson McCullers o Katherine Mansfield? No, no pas, i ni tan sols Homer, en el seu moment, va guanyar res, ni tan sols el dret a existir. En canvi, autors contemporanis seus (contemporanis de Walser, Kafka, Woolf o Joyce, no d'Homer) com per exemple Karl Adolph Gjellerup, Henrik Pontoppidan o Verner von Heidenstam, autors que sens dubte deuen haver llegit, van guanyar el Premi Nobel de Literatura, que segons diuen és el de més anomenada de tots.

Es dona la circumstància, potser no del tot prescindible, que tant el senyor Gjellerup, com el senyor Pontoppidan o el senyor Von Heidenstam, a més de lluir uns cognoms impronunciables, eren tots ells nascuts en països nòrdics, i, ves per on, el premi l'atorgava i l'atorga l'Acadèmia Sueca. La mateixa Acadèmia Sueca que va ser incapaç de premiar el que potser va ser el millor escriptor suec de tots els temps, Hjalmar Söderberg, malgrat que sis dels primers vint premis Nobel van ser concedits a escriptors nascuts en aquesta mena de països freds, inhòspits i pràcticament despoblats. No insistiré en l'argument, que sempre m'ha agradat tirar la pedra i amagar la mà.

Actualment, el tema resulta encara més problèmatic, atès que el nombre de premis ha crescut de tal manera que probablement hi ha més premis que escriptors, si em permeten una molt petita exageració, que sovint exagerar és la millor manera de ser precís. Així, en el millor dels casos, que un autor rebi un premi només respon a l'atzar, a l'atzar de ser al lloc adequat en el moment adequat, a l'atzar que l'obra premiada resulti del particular gust d'algun membre del jurat, a l'atzar que els membres del jurat no es posin d'acord i ho acabin decidint a pedra-paper-tisora, a l'atzar d'això, a l'atzar d'allò, sempre a l'atzar. I, en el pitjor dels casos...Bé, en el pitjor dels casos, ja saben a què respon.

És per això que cal dividir els premis en dues categories. La primera, la dels premis que es donen per atzar, i la segona, la dels premis que no es donen per atzar. Per això, els recomano sospitar de les narracions que guanyen els primers, i evitar de totes passades les que guanyen els segons, els que no es guanyen per atzar.

Malauradament, o no, els premis no serveixen de brúixola inversa, de manera que no guanyar cap premi no és pas garantia de qualitat, ni tampoc haver-lo guanyat garantia de no qualitat. És com les vendes, que vendre molts o pocs exemplars d'un llibre només vol dir el que vol dir, que s'han venut molts o pocs exemplars, atès que ni tots els llibres que es venen molt són prescindibles, ni tots els que es venen poc resulten no prescindibles. Aquestes coses van com van.»

Josep Girós. Teoria de gèneres. Una aproximació pràctica. La Segona Perifèria, 2026. P. 113.

la crítica literària de george orwell

ANTONI GÓMEZ
La crítica literària de George Orwell
Levante
4|9|2026

Sabíem que George Orwell, en realitat Eric Blair (l’Índia, 1903-Londres, 1950), era un gran escriptor, i no únicament per la premonitòria i lúcida al·legoria distòpica '1984', o per l’altre gran best-seller 'Animal farm' (La rebel·lió dels animals) o pel celebrat 'Homage to Catalonia' (Homenatge a Catalunya), però no sabíem que també va ser un crític literari excepcional.

Tot això ha sigut possible gràcies a la selecció de textos de Pau Dito Tubau que ha publicat en edicions de 1984, 'Per què escric'. Són ressenyes i assaigs que causen una gran perplexitat per la llibertat de pensament, la fluïdesa, la ironia, i fins i tot la sàtira; la bona argumentació, al capdavall, amb simplicitat i exactitud, com diu Tubau: destil·len una prosa planera i comprensible. Però, ara bé, l’anàlisi és brillant, espurnejant, amb un coneixement de causa i un cinisme francament intel·ligent.

L’assaig sobre Henry Miller és magistral. Mai no havia llegit una anàlisi sobre el 'Tropic of Cancer' tan elaborat i perspicaç: “És un d’aquells llibres que maduren a poc a poc en la pobresa i en la foscor, per part de persones que saben el que han de fer”. O de les latrines de la Guerra Civil Espanyola: “Una de les experiències essencials de la guerra és no poder escapar mai de les olors repugnants d’origen humà”. L’home que es puja els pantalons mentre corre no és un feixista, diu d’un soldat franquista al qual està a punt de disparar des de la trinxera dels milicians del POUM.

Descriu amb tanta lucidesa el món dels anys trenta i quaranta, la base del pensament de les seues conegudes denúncies del totalitarisme, d’esquerres i dretes, que sembla perfectament actual: “L’objectiu implícit d’aquest pensament és un món malson en el qual el líder, o alguna camarilla governant, controla no només el futur, sinó també el passat. Si el líder diu d’un esdeveniment com aquest que “mai no va passar”, bé, és que mai no va passar.” El concepte de veritat objectiva s’està esvaint al món, diu. Paraules veritablement actuals.

Del poeta Yeats diu que la seua poesia és “afectada” i “artificial”, que és un intel·lectual de tendència feixista i medievalista. De Mark Twain que és el bufó tolerat del Mississipi. Finalment, explica que allò que el mou és la voluntat de fer-se escoltar i prendre partit davant la injustícia. Molt recomanable, francament.

la lot(eria) del sistema literari català

CARLOTA GURT
La lot(eria) del sistema literari català
Quadern | El Pais
18|9|2026

Sovint rondino del sistema literari català, no pas per esport, sinó per batallar per uns mínims de sentit comú. Avui, però, no em vull queixar; acaba d’arrencar la Setmana del Llibre en Català, que és una de les coses que funcionen prou bé per a tothom: és un bon aparador, s’hi venen un munt de llibres i és un lloc de trobada del sector (això no ho menystingueu: gràcies que sortim de la cova i compartim cerveses o actes, de cop el món editorial esdevé menys hostil, i els ressentiments, menys esmolats).

Un altre èxit de país són els cente­n­ars de clubs de lectura. Els autors hi anem de tant en tant, sobretot gràcies a les subvencions per fomentar el contacte entre lectors i autors (vet aquí una tercera cosa que rutlla i que ­—incre­ï­ble!— està ben pagada). Ara bé, hi ha una queixa recurrent entre els coordinadors dels clubs: els lots. M’explico. En general, per fer un club, calen deu o vint exemplars disponibles del llibre; com que no sempre és possible, i com que portar-los d’altres biblioteques implica un esforç considerable, hi ha els lots: algunes obres tenen un estoc addicional fora de préstec normal que serveix per nodrir els clubs. Els coordinadors se’m queixen que la llista és limitada, de manera que acaben llegint el que hi ha i no el que voldrien llegir. Una llàstima, tenint en compte que una de les gràcies dels clubs és descobrir coses que normalment no llegiríem.

La llista de lots existents no és de consulta pública, així que ens limitarem a fer una ullada al catàleg de ­CePSE (comú a Catalunya, no inclou lots com els de les diputacions), on hi ha lots de 2.805 obres per a clubs, de les quals unes 2.300 són per a adults. Els autors que hi estan representats són va­riats, tot i que, esclar, hi figuren els que més funcionen per motius econòmics o literaris. 2.300 són molts? Tenint en compte que inclouen tota la producció mundial de tots els temps, potser no són tants.

Tenir o no tenir lot també condiciona la vida econòmica dels autors (com a referència: el 2025 vaig ingressar ­­3.300 €­ amb els clubs; el 2024, 5.500 €). Si no hi ha lot, pocs clubs faràs. I qui decideix de quines obres hi ha lot? D’una banda, els clubs poden fer peticions, tot i que, si es consideren massa minoritàries, possiblement seran desestimades; també les biblioteques fan propostes, o la mateixa central; però com que no hi ha una coordinació de compra de lots que vetlli pels criteris obvis —equilibri, diversitat, qualitat, etc.; és a dir, per la salut lectora—, la llista s’acaba construint amb pedaços.

Fent-hi una ullada, em sobta, per exemple, que hi hagi tretze obres de Paul Auster o vuit de Henning Mankell, o inclús tots sis volums de la saga Blackwater, mentre que no hi ha ni el Tsunami d’Albert Pijuan ni cap llibre d’Adrià Pujol ni tampoc cap dels volums de la trilogia biogràfica de Coetzee.

Una de les possibles solucions per als autors d’aquí seria fer com a Noruega, on l’Estat compra mil exemplars dels llibres dels autors nacionals, i destinar-ne unes desenes a lots; això, a més, compensaria el greuge de la remuneració per préstec públic que reben els autors, una xifra irrisòria, fins i tot ofensiva, que no respecta el que estableix la directiva europea en aquest sentit. Si us sembla, ho comentem al bar de La Setmana.

un estiu amb han kang

GONZALO TORNÉ
Un estiu amb Han Kang
El País
28|7|2025

La vegetariana, la novel·la que va donar fama a Han Kang, última guanyadora del Premi Nobel de Literatura, narra les transformacions de Yeonghye primer en vegetariana, després en objecte artístic i finalment en planta. Tot passa en una dimensió mig literal i mig simbòlica on el sentit de les situacions se’ns esmuny. Observem la Yeonghye des de tres angles familiars diferents: el marit que no l’aprecia, el cunyat que la desitja de manera obsessiva i la germana que se’n fa càrrec amb recança. En tots tres casos, la Yeonghye és víctima d’abusos: la violència del pare, l’egoisme del cunyat i la incomprensió de la germana. Però és cert que la conducta de Yeonghye frega l’intolerable, tibant els límits dels comportaments socials, i ens fa dubtar si la novel·la va dels càstigs que afronta qualsevol dona que se surt de l’establert o de l’horror de sentir que una persona estimada se’ns escorri, per una malaltia mental, de les mans.

La classe de grec arrenca amb una imatge de Borges: la ceguesa que s’interposa entre els amants com una espasa desembeinada. Fer servir en una novel·la els miralls i paral·lelismes erudits de Borges acaba sovint en desastre, i per acabar-ho d’adobar, Kang pretén aixecar l’espasa i reunir els amants.

Els protagonistes de la novel·la són dos fills d’un déu menor, una dona que ha perdut la capacitat de parlar, llegir i pensar en paraules, i un home que des de nen sap que la vista li anirà minvant fins a enfonsar-se en la tenebra. Kang no ens estalvia la descripció crua de les seves horribles privacions, i ens confronta amb la pèrdua de la custòdia del fill de la dona i la caiguda en les ombres del professor.

Kang ens ofereix mostres de les seves millors habilitats: els passejos nocturns dels personatges, on els estímuls sensorials es barregen amb estats d’ànim molt complexos, o els records que espurnegen amb una emotivitat insòlita dins la grisor del present… Però sobretot sobresurt en l’habilitat d’expressar verbalment les privacions de l’afàsia i la mà mestra amb la qual condueix, al caire de precipitar-se en el ridícul, la història d’amor entre els protagonistes, que en una escena al límit de la disgregació lírica aconsegueixen per fi unes hores de descans eròtic després de travessar el desert dels seus respectius esgotaments. Perquè aquesta novel·la acaba bé.

Actes humans és ara per ara la millor de les seves novel·les i una de les principals de la dècada. Explica la repressió patida a Gwangju, ciutat natal de Kang, l’any 1980, per la dictadura militar.

Kang no ens estalvia cap horror, i combina recreacions d’una lentitud gairebé sàdica amb brots expressionistes que empenyen a tancar els ulls. Però no es tracta només de sadisme; per sota d’aquesta successió d’escenes s’afirma una arrel moral: la voluntat de no oferir cap consol literari o humanístic a les tortures, assassinats i vexacions. No transformar mitjançant el narcisisme literari els supervivents en víctimes que hagin de comportar-se d’una manera determinada, o “superar” el que van viure seguint còmodes receptes psicològiques. No se’ns ofereixen dreceres: ni elevacions poètiques ni transcendències de fira.

Kang ensenya la ferida i ensenya com no es tanca. Mostra com el trauma perviu, i també les dimensions irrecuperables d’amputar vides per uns instints de dominació que són tan humans com respirar, però que l’autora menysprea.

Enmig d’aquesta massa d’abusos resplendeixen els records de les vides escapçades (moments de felicitat que Kang condensa en escenes on es menja síndria o es camina per la vorera assolellada del camí), la tristor de les possibilitats avortades i el riu d’emotivitat que acumula tota vida per modesta que sigui.

Kang assenyala un últim sofriment per als seus veïns: no saber com parlar del que va succeir, les descàrregues de dolor informe que s’obstrueixen en vergonya i vexació. L’autora s’arroga, sense heroismes, la tasca d’estructurar un relat on reconèixer-se i explicar-se. Reclama servir la seva comunitat.

Kang posa en boca del germà d’una de les víctimes unes paraules que serveixen de guia i model: “Que si li dono permís? I tant que sí. Però escrigui-ho bé, que sigui una historia ben explicada, i que ningú pugi profanar el record del meu germà”. Un repte del qual Kang ha sortit, per a alleujament de la seva comunitat, sorpresa del públic i orgull dels seus col·legues, triomfant.

Aquest recompte no quedaria complet sense esmentar Blanc, una novel·la sobre el dol recentment recuperada, ni el seu últim llibre, Els adeus impossibles, on de nou s’estableix un pont terrible i fascinant entre el sofriment personal dels supervivents i els espectres polítics. Kang aixeca un bosc de testimoniatges borrosos, dolor psíquic i amputacions per on s’obre pas una tremolosa amistat entre dones, decidides a recobrar el caliu de la confiança sota l’amenaça d’una imponent nevada.

consell

 

el gènere dels gèneres

XAVIER PÀMIES
El gènere dels gèneres
La Vanguardia
11|11|2026

A Teoria de gèneres (Ed. Segona Perifèria), Josep Girós fa un exercici de virtuosisme enciclopèdic. A partir d’un tema tan autoreferencial com la literatura —particular o general, sovint no hi ha cap diferència entre l’una i l’altra—, simula una conferència/ponència en què l’erudició és ironia (i viceversa). El contrast entre la forma, el to i el contingut confirma que la millor ironia és la que fuig de l’obvietat i dels subratllats. Ho deia el poeta simbolista Rémy de Gourmont, que és un nom que em podria haver inventat perfectament: “La ironia és una forma de clarividència”.

La torrencialitat del discurs segueix el criteri radiofònic de no deixar ni un segon de silenci, només les pauses en què l’autor recomana lectures que haurien d’ajudar el lector/oient a seguir un fil deliberadament tentacular. La taxonomia que proposa l’autor distingeix diverses categories de narracions. Dos exemples: les protagonitzades per persones que caminen o les que són admirablement imperfectes. Cenyint-se a una eloqüència que parodia els excessos de la retòrica acadèmica, i a un estil que busca l’espiral com a zona de confort, el discurs es fragmenta en digressions que poden degenerar en un llarg capítol de notes. Un capítol que, assumint el risc de saber que les notes són una nosa i un obstacle amb el qual molts lectors detesten ensopegar, aquí té un dissonant sentit complementari. Les notes també són un índex d’autors i devocions diversos: des de Robert Walser fins a Franz Kafka, Pere Calders o Charles Dickens passant per Jane Austen, Agota Krisfof, Quim Monzó, Montserrat Roig o la inevitable Mercè Rodoreda.

I, com a tota conferència/ponència, Girós proposa unes conclusions sobre els gèneres literaris que circulen en direcció contrària a la normativa reglamentària. Amb vehemència, ens recomana que no llegim per aprendre a ser més cultes. Ni per ser més savis, erudits o millors persones. I, seguint aquest compendi de raons per no llegir, arriba a una conclusió que, disfressada de consell, té categoria de mandat: “Llegeixin per plaer, en tot moment i en tota circumstància”. És un consell amb doble fons. El consell d’algú que coneix prou bé els plaers de la lectura i de l’escriptura per saber que els consells s’han inventat tant com a estímul per ser seguits com per servir de provocació i ser explícitament o implícitament transgredits. Contra l’etiquetatge que potencia l’enganyifa de les pseudoerudicions, Teoria de gèneres comet la temeritat de donar consells i, alhora, apel·lar al que un clarivident proverbi africà —que també m’hauria pogut resumeix així: “Demana consell al teu enemic i fes el contrari del que t’ha dit”.

digue'm quins llibres llegeixes i et diré com ets

LETICIA ASENJO
Digue'm quins llibres llegeixes i et diré com ets
Arallegim
5|9|2026

Fa temps que em fixo que, especialment en les pel·lícules o sèries romàntiques, les accions queden deslligades dels personatges. És a dir, quan un personatge s'encaterina d'algú, l'estima faci el que faci. Així, les mentides, els abandonaments o les crueltats no dissolen mai l'enamorament, perquè el que s'estima és una essència i els comportaments són només soroll ambiental que, com a màxim, molesta. De fet, és el mateix mecanisme darrere de l'astrologia o de la decisió de votar un partit polític perquè confiem més en el que diu que fa que no pas en el que realment fa.

Si volem lluitar contra aquest mal hàbit que és el pensament acrític o màgic però no sabem per on començar a conèixer de debò una persona, estem d'enhorabona, perquè la literatura ens pot donar un cop de mà. La investigadora Annalyn Ng i el seu equip van portar a terme un estudi amb l'objectiu d'esbrinar fins a quin punt els llibres que triem llegir diuen alguna cosa de qui som. Per fer-ho, van agafar més de 24.000 etiquetes que els lectors de Goodreads van posar sobre les seves lectures i les van creuar amb els perfils de personalitat de 61.662 persones, mesurats amb els big five, cinc dimensions independents, cadascuna entesa com un continu (és a dir, tots ens situem en algun punt en cada una d'elles): l'obertura és la curiositat intel·lectual i l'atracció per la novetat; la responsabilitat seria l'organització i la disciplina; l'extraversió és la necessitat d'estímul social; l'amabilitat seria l'empatia i la cooperació; i, finalment, el neuroticisme, que és la tendència a experimentar emocions negatives.

Van trobar que les persones amb obertura buscaven novel·la filosòfica, lectures universitàries i clàssics, mentre que les menys obertes, fantasia lleugera i contingut fàcil de digerir. Les neuròtiques triaven narratives que reflectien el seu propi estat, com finals tristos, temes de salut mental o realitats alternatives que els permetien escapar-ne. En canvi, les emocionalment estables anaven cap a l'autoajuda i la no-ficció. Les responsables llegien per formar-se, i les que ho eren menys buscaven humor i llibres juvenils. Les extravertides preferien temes socials, com memòries i novel·la romàntica, mentre que a les introvertides els agradava la fantasia, la ciència-ficció, el terror i el manga.

La correlació més alta de tot aquest estudi va ser amb el grup d'etiquetes back-burner, les que es posen als llibres que s'han aparcat: els títols que més gent comença però no acaba eren precisament els que agradaven a les persones amb més obertura mental.

Així que, per començar a saber com és la persona que tenim davant, ara ja no en tindrem prou amb saber si li agrada llegir, sinó que caldrà preguntar-li què llegeix i també quins llibres deixa a mitges. Sherlocks literaris o astròlegs: trieu el vostre lluitador.

el filtre invisible

RAMON FONT TERRADES
El filtre invisible
Núvol
20|8|2026

Aquest estiu m’han coincidit dues experiències que m’han fet reflexionar sobre l’estat actual del món editorial. D’una banda he compartit una llarga conversa amb un amic que treballa com a lector professional per a una gran editorial i que em va explicar amb detall quins criteris se’ls exigeix aplicar quan valoren els originals (parlem de ficció pura, no d’història, thriller ambiental, etc.) que arriben a la seva taula, i que resumit en poques paraules, consisteix en el fet que els manuscrits han de tenir ritme, evitar les descripcions excessives i no entretenir-se en llargues digressions, perquè el lector no s’ha d’avorrir. De l’altra he rellegit La piel del tambor, de l’Arturo Pérez-Reverte que conté descripcions minucioses d’esglésies, pintures, carrers, rostres, atmosferes i pensaments; passatges en què l’acció gairebé s’atura perquè sigui l’espai qui parli. La contradicció entre les dues coses, per tant, era inevitable i em va porta ha pensar sobre quina era la norma a seguir i sobre què és exactament el que avui es considera acceptable al mercat editorial.

I fent memòria de la majoria de les darreres novel·les actuals que he llegit, vaig arribar a una conclusió incòmoda: costa d’imaginar que manuscrits com A la recerca del temps perdut, Ulisses, La muntanya màgica, o fins i tot La piel del tambor, enviades avui sota un pseudònim desconegut, superessin el filtre inicial d’una gran editorial. No resulta difícil imaginar que actualment aquests manuscrits toparien amb informes que no parlarien tant del valor literari com de la necessitat de retallar, i qüestionarien el ritme, la longitud o l’excés de digressions.

De la contemplació a la immediatesa

Imaginem un editor sotmès a objectius comercials obrint un manuscrit de mil pàgines que comença amb un home evocant la seva infantesa a partir del gust d’una magdalena sucada en te. O una novel·la, sense gairebé puntuació, que dedica desenes de pàgines a seguir el corrent de consciència d’un personatge durant un únic dia a Dublín. És fàcil pensar que molts d’aquests textos difícilment arribarien avui a passar cap filtre de lectura.

La literatura contemporània ha anat abandonant, progressivament, la contemplació en benefici de la immediatesa. En un món on l’atenció competeix constantment amb les notificacions del mòbil, les plataformes digitals, les xarxes socials i l’entreteniment audiovisual, una part del sector editorial ha assumit que el lector actual necessita estímuls continus, perquè ha donat per fet que la seva capacitat de concentració ha minvat. El diagnòstic dels editors es repeteix sovint: «És massa lent.» «No passa res.» «Cal entrar abans en la història.» «Hi sobren descripcions.» «El lector desconnectarà a la pàgina cinc.»

El privilegi del cognom

Hem parlat dels clàssics i ho hem fet en condicional, i això ens pot fer pensar que les coses a la literatura han canviat i han evolucionat, com ho ha fet el món en general. Però d’en Pérez-Reverte podem parlar-ne en present, perquè és un cas que resulta especialment il·lustratiu. Per què ell pot escriure llargues descripcions sense que ningú les qüestioni mentre que a un autor desconegut probablement li serien retallades? El motiu és menys literari que comercial.

Després de dècades d’èxits, Pérez-Reverte s’ha convertit en una marca. El lector que compra una novel·la seva sap què hi trobarà i, sobretot, està disposat a concedir-li temps. No compra només una trama; compra una veu, una manera d’explicar el món. Però si esborrem el nom de la coberta de La piel del tambor, el mecanisme de la indústria canvia. L’editor modern veuria un potencial text d’aventures o de misteri llastrat per un excés de decorat. L’exigència de la immediatesa l’empenyeria a despullar la novel·la de bona part de la seva atmosfera per convertir-la en una narració molt més funcional, i molt probablement les 589 pàgines de La piel del tambor, es reduirien a menys de la meitat.

Aquest és el privilegi dels autors consolidats. Un escriptor desconegut, en canvi, encara no gaudeix d’aquest crèdit. Ha de demostrar des de la primera pàgina que sap atrapar el lector. La indústria difícilment li permetrà dedicar deu pàgines a construir una atmosfera abans que passi res.

La dictadura del ganxo

Aquest canvi respon també a una transformació del model editorial. D’una banda, hi ha una raó purament econòmica: imprimir volums de 800 pàgines d’un autor desconegut representa un risc financer inassolible per a la majoria de segells en l’actual crisi de costos de producció. D’altra banda, s’ha imposat una determinada manera d’entendre el relat: el que podríem anomenar la «dictadura del ganxo» o el cliffhanger constant. Sembla que totes les estructures narratives hagin de copiar els algorismes de Netflix. Cada capítol ha d’acabar en un punt àlgid, els diàlegs han de ser ràpids i la trama ha d’avançar en línia recta. La descripció, que durant segles havia estat una eina essencial de la narrativa, s’ha començat a percebre com un enemic, com un obstacle arquitectònic que frena el desig de saber «què passa després». 

Però també cal ser honestos. No tota descripció llarga és necessària, ni tota digressió és or literari. Molts manuscrits milloren quan algú els talla cent pàgines de més, i bona part de la feina d’un editor consisteix precisament a distingir la contemplació que construeix d’aquella que només omple. Però el problema no és que existeixi la tisora, sinó que s’hagi convertit en l’únic criteri, aplicat de manera cega a qualsevol text que s’aturi a respirar. No es tracta de reivindicar la prolixitat, sinó la llibertat de ritme: que un llibre pugui ser lent quan ho necessita, sense que això el desqualifiqui d’entrada.

Què hi perdem?

Evidentment, la literatura d’alta densitat, la més exigent, no ha desaparegut, però s’ha vist desplaçada cap a la perifèria: cap a les editorials independents de culte, els premis literaris o a nínxols de públic fidel que encara busca alguna cosa més que una història que avanci de pressa. No obstant això, la qüestió és una altra. Què estem perdent quan eduquem escriptors i lectors sota la cultura de la tisorada permanent? 

Quan tota descripció és sospitosa, quan qualsevol pausa narrativa sembla un defecte, quan extirpem la minúcia del paisatge o el flux reposat del pensament d’un personatge, i quan el ritme es converteix en l’únic criteri de qualitat, estem convertint la literatura en un simple guió de televisió encobert, i estem empobrint la literatura. Les descripcions no són un farciment. Són les que donen volum als personatges, respiració als espais i profunditat al temps. Són les que converteixen una successió de fets en una experiència humana. Si només ens importa l’acció, potser la història avançarà més ràpidament, però ens haurem descuidat de carregar a la motxilla el motiu pel qual valia la pena fer el viatge.

Segur que aconseguirem novel·les que es llegeixin més de pressa. Però la pregunta és: en quedaran gaires que valgui la pena recordar? Perquè la gran literatura mai no ha consistit només a voler saber què passa després, sinó a descobrir què ens passa a nosaltres mentre llegim. 

 

la lectura com a rebel·lió

 

JUAN GABRIEL VÁSQUEZ
La lectura como rebelión
El País
1|8|2026

[...] El lector de ficciones, tal como yo lo entiendo, es un constante insatisfecho. Esta insatisfacción es íntima, pero también es profundamente política. Es íntima porque detrás del vicio de la lectura hay una razón que todo lector serio reconoce desde sus comienzos: la frustración que nos causa tener una sola vida, en el sentido de que la vida se acabe —salvo que uno tenga las consolaciones de la fe, que no es mi caso— con la muerte biológica; pero también por tener una sola vida en el sentido de estar fatalmente encerrados en una sola identidad. Para bien o para mal, algunos no nos resignamos a esta camisa de fuerza; nuestra sed de experiencia, nuestra curiosidad inagotable por lo que son los otros, no se apaga en el curso tacaño de una sola vida: queremos tener más vidas, ser otras personas, y la ficción es, como deia George Eliot, the nearest thing to life, lo más cercano a la vida. No asesinamos como Raskolnikov ni tenemos que lidiar después con la culpa; pero casi. No morimos con el gusto del arsénico en la lengua, como Madame Bovary; pero casi. Y en ese casi se juega todo. Lo que tiene lugar en ese casi es un ensanchamiento de nuestra noción de lo humano, un descubrimiento persistente de todo lo que el ser humano puede contener, de la diversidad vertiginosa y a veces aterradora de lo que somos: lo que somos capaces de pensar y lo que somos capaces de hacer. Los lectores de ficción nos asomamos a los recodos más siniestros de los otros; y, si no nos llenamos de espanto, es porque la lectura nos ha enseñado que en nosotros existen también esos recodos siniestros.

Y la insatisfacción es política porque el lector de ficciones es un rebelde y un disidente, siempre consciente —y a veces de maneras dolorosas— de que los ciudadanos vivimos a merced de potentes fuerzas narrativas; fuerzas que son políticas, sí, pero también religiosas o tecnológicas o una mezcla de las tres, y que intentan siempre imponernos su versión de nuestro pasado y nuestro presente de manera que nos puedan conducir hacia  su versión preferida de futuro. La literatura es incómoda porque crea disonancias en las verdades oficiales, rompe la unanimidad y provoca grietas en el conformismo, y eso resulta con frecuencia intolerable para los poderes que controlan nuestras sociedades. En otras palabras: si el poder político es la capacidad de imponer un relato a una sociedad en un momento dado, la ficción, que es amoral y revoltosa, que tiene la mala costumbre de proponer otro relato o de cuestionar los valores del relato ortodoxo, acaba siempre por abrir espacios que sólo puedo llamar de resistencia. Y esto es en nuestros días más importante que nunca, pues asistimos, de unos años para acá, a un nuevo tipo de autoritarismo que amenaza nuestras libertades de maneras imprevisibles, un autoritarismo difícil de ver y por lo tanto de combatir, pero extremadamente peligroso.

Ustedes imaginan ya a qué me refiero. El éxito económico de las plataformas tecnológicas se basa en su capacidad para secuestrar la atención del usuario y no soltarla, y para ello mienten, manipulan, explotan el odio y el resentimiento y el miedo, todo mediante mecanismos que se inspiran deliberadamente de la ludopatía o la adicción a las drogas. Pues bien, la atención que requiere la lectura de una novela y las condiciones en las que leemos (silencio, lentitud, concentración, la terca voluntad de imaginar al otro) encajan mal con las características dominantes de las nuevas tecnologías: el ruido, la rapidez, la atención fragmentada, la desconfianza narcisista en lo que el otro representa. En el mundo de las nuevas tecnologías, los valores de la lectura de ficción no son sólo rebeldes: son subversivos. En este mundo que nos pide reducir al otro a su identidad fabricada por algoritmos, es subversivo dedicar 20 horas a penetrar hasta los pliegues más profundos de su conciencia; en este mundo que juzga y condena con tanto entusiasmo en los tribunales digitales, es subversivo el intento por comprender las acciones de otro hasta sus últimas ambigüedades, hasta sus últimas contradicciones. A propósito de esto recuerdo a menudo a Milan Kundera cuando habla de la novela como "territorio donde se suspende el juicio moral". La moral de la novela, dice Kundera, se opone a "la indestructible práctica humana de juzgar de inmediato, sin cesar y a todo el mundo". El ensayo se escribió en 1993, pero no he encontrado en estos 20 años una mejor definición de lo que son las redes sociales.

Decía Theodor Adorno que el fascismo surge cuando hay una falta de introspección. Dicho de otro modo: es mucho más difícil para un movimiento autoritario seducir a una persona que mira hacia adentro. Pues bien, las nuevas plataformas pretenden privarnos incluso de nuestra vida interior, colonizar nuestra conciencia las 24 horas del día y, por esa vía, avanzar en el proyecto político más pernicioso de nuestro tiempo: el control total del ciudadano, su vigilancia constante y su reducción a una media-voluntad crédula, dependiente, engañada y desorientada, incapaz de distinguir la verdad de la mentira e infinitamente vulnerable a las manipulaciones más grotescas. Contra este proyecto, que tiene el apoyo sin resquicios de fuerzas políticas muy poderosas, ¿qué podemos hacer los individuos?.

Como mínimo, conservar la soberanía sobre nuestra atención, que es el patrimonio más precioso del que disponemos: tan precioso, que todos los días se invierten millones de dólares en el intento por dominarla. Leer un libro sin que el libro nos lea a nosotros: he aquí un pequeño —y enorme— acto de resistencia. En esta guerra que se libra por dominar la conciencia de los ciudadanos, en esta guerra invisible que tantos menosprecian o desdeñan porque no ocurre en ninguna parte y no parece tener víctimas, un lector de novelas de papel ejerce un mínimo acto de libertad que también es un acto de insumisión y aun de rebeldía: es, como quería Camus, un hombre que dice no. Y yo creo que nuestras democracias lo necesitan más que nunca.