gestionar l'avorriment

«La literatura només són frases que, si tot va bé, sonen com la veu del qui les ha escrites. Aquesta correspondència entre uns signes i uns sons s'anomena estil. L'estil és el que justifica la literatura. La literatura és el que justifica el respirar dels dies, l'evocació de les olors de les cases on hem viscut, la contemplació atenta de les mutacions dels objectes més insignificants, la melancolia, una certa morbidesa vital, el tacte suau de les fotografies ja rebregades. Però, per damunt de tot, la literatura és allò que justifica l'aposta programàtica per gestionar l'avorriment. L'avorriment és un bé en si mateix: no cal dedicar-li cap apologia. L'avorriment imprimeix caràcter. Ens fa millors persones. No ho dic pas en broma, això.»

Ferran Sáez Mateu. La vida aèria. Pòrtic, 2019. P. 13-14.

rebosteria

Hi ha un parell de dotzenes de coses dignes de ser explicades —i potser exagero— i sempre són les mateixes. Passats els 50, si un ha llegit el que havia de llegir i ha anat parant l'orella, és força improbable que te'n puguin contar alguna de nova. Dos que s'enamoren, uns pirates, aquell que es torna boig, l'altra que se'n va a viure a una casa amb fantasmes, un parell de bufetades a la sortida d'un bar, el coi de viatge a no-sé-on, totes aquestes coses. Ben sacsat, sembla molt abundant, però en realitat és ben poca cosa. És com la rebosteria: tot es redueix a farina, ous, llet, mantega, sucre i un forn. No hi ha gran cosa més, encara que sembli que la varietat de pastissos sigui infinita.

[...] La gran literatura fa veure que explica coses però, en realitat, es limita a sonar d'una determinada manera...

 Ferran Sáez Mateu. La vida aèria. Pòrtic, 2019. P. 326.

lliçons d'estil

«Encara que és una evidència, de vegades es fa difícil d'adonar-se'n: els grans escriptors ho són tant pel que escriuen com pel que deixen d'escriure. La principal diferència entre Flaubert i Balzac és que Flaubert ens estalvia tota la palla que —a tant el quilo— Balzac havia d'anar apilonant per anar pagant els deutes que l'ofegaven. El problema és que aquest fonament invisible del text, sobretot en els autors que prefereixen la sordina als refilets, el sap veure molt poca gent: gairebé sempre es confon la senzillesa treballada amb la facilitat inerme, i fins hi ha lectors que es veurien amb cor de fer-ho tan bé com l'autor. Al final, si s'hi atreveixen, la invisibilitat es converteix en una zona catastròfica.»

Xavier Lloveras. «Rodoreda, Mercè. Lliçons d'estil». A: El mirall dels llibres. Diputació de Girona, 2017. P. 212.

l'estil

El estilo es de unos pocos. Surge de una intimidad muy elevada y misteriosa con un material concreto. No se puede enseñar, se posee. Es un acontecimiento. Ocurre cuando el lenguaje, cualquier lenguaje, deja de ser una herramienta externa y se convierte en la prolongación de un cuerpo. Mano, no martillo. Respiración.

Alessandro Baricco. La vía de la narración. Traducció de Xavier González Rovira. Anagrama, 2023. (Nuevos cuadernos Anagrama; 59). P. 37.

el com

BORJA BAGUNYÀ
L'ordre dels factors
El País
9|4|2021

Fa temps que predomina una mena de lectura a la qual, per sobre de qualsevol altra consideració, només sembla interessar-li el contingut. Primera arrufada de nas: el contingut és indissociable de la forma, ho sé. Però moltes vegades ens aturem en aquesta evidència, feta eslògan, i passem a parlar de què hi passa, a tal novel·la, o de quin món representa o de si l’autor va viure allò que s’hi explica, cosa que em sembla fenomenal, si no es fa al preu de menystenir l’aspecte formal amb què l’autor ha decidit d’escriure-ho. Perquè l’art, la literatura, és formalització: des de la paraula que es tria a l’engiponament de la frase, a l’estructuració del paràgraf, a l’organització del capítol, a la seqüència de capítols, a les simetries o asimetries entre principi i final. Podem pensar que tot això depèn del què, però és, i sempre ha estat, patrimoni del com. Donin un cop d’ull a qualsevol dels clàssics: hi trobaran un esforç per tensar la forma heretada, un qüestionament sistemàtic de la convenció; la gràcia és que aquesta tensió i aquest qüestionament es fan, sovint, des del convenciment que la simple repetició de formes antigues i precuinades ja no val per capturar alguna cosa del món que els és contemporani, algun aspecte de l’experiència del seu present; que tot això que viuen i que veuen ja no es pot explicar amb paraules velles. Aquest és el moll de l’os de la modernitat literària.

A l’altra cara, hi ha el doble risc: de no ser considerat art, o literatura; o, en menor grau, de ser titllat de gratuït. Cada cop més, em sembla topar amb una convicció vaga que la forma és un mer vehicle, i que complicar-la (això és, no limitar-se a reproduir fidelment una convenció) és una coqueteria innecessària. Llavors penso en les mudances, o en els buidatges de pisos de familiars morts, i torno a topar amb la importància de la forma. Penso en els objectes del menjador de mons avis, de quan hi anava a passar tardes del cap de setmana. No eren una simple col·lecció de coses acumulades que farien una bona llista perequiana; eren un paisatge, una unitat, feta de mil relacions, de convocatòries invisibles. La disposició de la taula rodona en relació a la resta de mobles (o a la resta d’habitacions), l’hule amb estampat dels setanta que la cobria, el botó blanc de plàstic de la lampareta de sobretaula, que encenien per consultar la cartellera, les cadires de reixeta, la rajola que refredava els peus. Aquesta qualitat simfònica de la manera com es relacionen les coses es fa brutalment evident a l’hora de desmuntar-les. Ja no és un menjador: són quatre parets, i quinze caixes de cartró. Les coses hi són totes, però el menjador ha desaparegut.

Que l’ordre dels factors no altera el producte potser sigui una veritat matemàtica, però és una falsedat artística i emocional.

la recerca del mot juste

L'estil. Flaubert buscava l'objectivitat i l'estil, l'elecció precisa de la paraula adequada.

[...] Maupassant va ser alumne de Flaubert. Literalment. Es coneixien i Flaubert li va ensenyar a escriure, com es feia. Maupassant va portar el primer conte que va escriure a Flaubert —em sembla que és veritat— perquè el mestre l'hi avalués. Es titulava «Bola de greix» i Maupassant estava molt nerviós. Tenia vint-i-nou anys. ¿Era bo o no? Quan Flaubert el va haver llegit, l'hi va tornar i només va dir: «És una obra mestra». I va afegir: «Només en canviaria dues paraules».

 

James Salter. L'art de la ficció. Sobre llegir i escriure. Traducció d'Albert Torrescasana. L'Altra, 2017. P. 69-70.

 

fluidesa

Fue su manera de poner las comas. Le daba a leer mis textos que ella puntuaba como si cada punto y coma le fueran dictados por Dios. Traté de rebelarme. «La fluidez», le decía, «con tantas comas acabas con la fluidez». Se quedaba en silencio, sonreía y, a lo mucho, replicaba con un «Es tu texto, tú decides». Pero yo no decidía nada, acababa por darle la razón en todo. ¿Qués es la fluidez, al fin y al cabo? En la escuela, cuando el maestro nos pedía nuestras impresiones de lectura sobre algún libro, decíamos invariablemente: «Tiene un estilo fluido», y la respuesta lo dejaba satisfecho. «Estilo fluido» era una máxima incontrovertible como «Dios es bueno». Todos los escritores tenían un estilo fluido. ¡Qué tonto debí de parecerle a ella defendiendo la fluidez de mis textos, como si la literatura fuera una subdivisión de la hidráulica! Ella nunca pronunció la palabra fluido o fluidez, pero ponía comas en lugares recónditos que volvían el camino de la frase más pedregoso, y le otorgaban una credibilidad que antes no tenía. Cuando corregía, sus ojos se concentraban como un cazador que vislumbra la presa. Era tímida, pero en esos momentos se volvía un ave rapaz y temible. Una vez plasmada en la hoja, su puntuación, que podía parecer en extremo escrupulosa y casi pusilánime, se volvía inatacable. «Viniste al mundo a poner comas», le dije una vez. «Sí, las tuyas», contestó sin mirarme. Tenía razón. Antes de conocerla yo conocía las comas, pero no las mías. Mis amigos, que nunca la vieron corregir, no lograban entender que yo hubiera dejado a Susana por una correctora poco agraciada como ella. «Me dio un estilo», les decía. «Te embrujó, que es distinto», decían ellos. «Puede ser, pero me enseñó a embrujar a mi lector», replicaba yo. Sus comas cambiaron no sólo la respiración de mis textos, sino mi respiración corporal. Un estilo, si no es puro maquillaje, te cambia la vida. Y el estilo surge de la puntuación, sobre todo de las comas. Sus comas terribles, casi gotas de plomo en la página, me abrieron los ojos, y nunca se lo agradeceré bastante.

Fabio Morábito. «Fluidez». A: El idioma materno. SextoPiso, 2014. P. 169-170.