l'undemà

Ja se sap, darrer dimarts del mes vol dir trobada del club de lectura. Quina manera de ploure, ahir. Malgrat la pluja, vosaltres cap a la biblioteca amb aquella fe. Sou uns parroquians perseverants. Gràcies, noies i nois. Setze noies -inclosa l'Enriqueta Anglada, que ens va voler acompanyar- i sis nois. (L'Imma tenia raó quan apuntava que els participants en clubs són majoritariament dones. Algun dia en parlarem)
Ara toca un exercici de síntesi que requereix, no cal dir-ho, la vostra col·laboració. Així doncs, esperem els vostres comentaris sobre el llibre, sobre el desenvolupament de la tertúlia...etc.

Som-hi.

En Pasqual Bernat, el nostre trencador de gel habitual, va fer una petita introducció sobre l'autora i el llibre, obrint de seguida el torn d’intervencions.

Vam parlar de:

• l'holocaust, en general; del negacionisme, aquesta mena de revisionisme històric que nega l'existència dels fets i descriminalitza el nazisme; de l'antisemitisme racial, originat en les idees antropològiques de la raça sorgides a partir de la Il·lustració, diuen. I no em demaneu com, però també vam passar per Darwin.

• de la M. Àngels Anglada com a escriptora compromesa, fent referència també a El quadern d'Aram i al genocidi armeni.

• d’El violí... com a eina utilitzada als instituts per a parlar sobre l'holocaust.

• de llibres i autors que ens han vingut al cap llegint El violí..: El silenci dels arbres, d’Eduard Màrquez; el Diari, d’Anna Frank; Si això és un home, de Primo Levi; L'amic retrobat, de Fred Uhlman. I no en vam parlar, però aprofito per recomanar: K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i Maus, d’Art Spiegelman, l’únic còmic guanyador d’un Pulitzer.

• dels personatges i de l’argument de la novel·la (força); de l’estil de l’autora, de la construcció, del punt de vista narratiu (poc).

Més o menys. Això sí, cap al final, un d’aquells moments gloriosos que, de tant en tant, ens proporcionen els clubs. Cal una opinió categòrica, i, si pot ser, expressada amb certa contundència. Si tot va bé, les cadires comencen a moure’s, neix un xiuxiueig, tímid d’entrada, però que va creixent fins que s’alça una veu i diu: no hi estic d’acord. Llavors tot va rodat. La gent es deixa anar, -que si penso això, que si crec allò-, les intervencions es trepitgen, i al moderador se li gira feina. Moment “mascletà”, en diré jo a partir d’ara mateix. I, en dir-ho, sé que sóc carn de comentari d’en Mitchum.