dimecres, 29 d’abril de 2009

l'undemà

Ahir ens vam trobar per parlar del llibre de Mishima El mariner que va perdre la gràcia del mar. Tot i que el Barça jugava la semifinal de la copa de Europa (0-0 contra el Chelsea), el futbol no va suposar cap entrebanc, la tertúlia va ser força concorreguda i el debat animat i fructífer.
D’entrada es va dir que és difícil comprendre a un autor tan allunyat de nosaltres a nivell cultural. Malgrat que la globalització ens acosta cada cop més als racons més amagats del món, el Japó encara està envoltat per una capa de misteri que a vegades ens atrau i a vegades ens repèl a causa d’un substrat cultural i religiós molt diferent al nostre.
El Japó que mostra el llibre és el de després de la segona guerra mundial: una societat plenament occidentalitzada, exemplificada a la novel·la per la mare del protagonista i la seva botiga de roba.
Va haver-hi una escena del llibre que va anguniar a tothom; sí, la del gat escorxat. Diuen que hi ha un sutra budista que fa referència explícita a matar tot el que ens manté units a la terra, de desempallegar-nos de totes les sensacions terrenals. Potser té alguna cosa a veure.
La Maria va dir que aquesta escena era per evitar descriure la fi del mariner.
Per cert, tothom tenia l’esperança que el llibre acabés de manera diferent, però coneixent l’autor, no podia acabar d’una altra manera.
És un d’aquells autors que fan molt difícil establir una separació entre l' obra i la vida. I, inevitablement, quan parlàvem de la seva fi no podíem deixar d’exclamar el que va dir Kawabata: malaguanyat.
En Jaume va encetar el tema del llibre com a historia iniciàtica, el protagonista va descobrint coses de la vida a través d’un forat que ha practicat a la paret del seu quarto.
Quan vam parlar de l’Incident, va semblar que fins i tot algú recordava haver sentit la noticia a la televisió allà pels finals de l’any 1970. Beneïda memòria.
Una de les facetes que més van encuriosir de l’autor és el seu afany d’exhibicionisme, que de vegades resulta quasi malaltís.


En definitiva, el club ens ha permès, en alguns casos, descobrir i en altres tornar a llegir, un autor molt important a la història de la literatura, que va estar molt de moda als anys seixanta i setanta i que ara, gairebé quaranta anys després, es segueix traduint i reeditant a tot arreu per gaudi dels lectors curiosos que no en tenen prou amb el darrer Sant Jordi.
P.S.: La foto, Mishima macarró.

14 comentaris:

  1. Avui, i sense que serveixi de precedent, vull fer un panegíric d’en Robert. Podia haver dit elogi, però panegíric sona molt més pilota, on vas a parar. M’explico. En Mitchum tenia el grip –té el grip- des de dissabte. No us alarmeu, sembla microbi vulgar i corrent, res de cosa porcina. Ahir, samurai disciplinat, va abandonar l’escalforeta del llit, es va fotre un Frenadol –ell és de prendre Frenadol-, i va baixar a Vic a moderar el club de lectura. No calia, però ell segueix el Bushido a mort i el deure és el deure. I malgrat que els ullets li feien “chiribitas a lo Marujita Díaz”, el noi d’Olost ho va fer molt i molt bé. Documentat a mort, rigorós, però sense parlar engolat. Com en una conversa de cafè. Li agraeixo especialment la manera de fer. Darrerament he assistit a uns quants aquelarres suposadament culturals, on la cosa va d’egos desfermats a la recerca d’auditori. Molt seriós, molt acadèmic, però amb la dubtosa virtut de fer-te avorrir per sempre fins i tot les coses més maques d’eixe món. Així que gràcies Robert, per la capacitat de transmetre entusiasme. Riure no és incompatible amb plantar cara a qualsevol tema seriosament.
    Gràcies i salut, company.

    ResponElimina
  2. tenno heika banzai!!!!

    ResponElimina
  3. Què vol dir això de tenne... Això de banzai, pels que no tenim ni la més remota idea de japonès, fa una micona d'angúnia. No ho feien servir aquells esverats que volaven amb tota, la mala, intenció d'estavellar-se contra vaixells durant la segona gran guerra?
    Per cert, algú em podria explicar aquesta mania que tenen aquest japonesos de suïcidar-se? Potser sóc molt terrer, però, ningú els ha explicat que per morir-se no cal fer res, només esperar? Que potser me perdo algun matís artístic, pregon, profund, estrany?

    ResponElimina
  4. HOla anònim, benvingut.....Tenno Heiko Banzai, efectivament era el crit que llençaven els Kamikazes (a El Imperio del Sol de Spielberg hi ha una escena molt bonica) abans d'enlairar-se i vol dir: Larga Vida a l'Emperador.
    Respecte a la "mania" que tenen de suicidar-se seria un tema per parlar-ne llarga estona, no crec que et perdis cap matís artistic sinó religiós, jo crec que és el Budisme mezclat amb el sustrat sintoista que fa que la gent d'allà no estigui tant "apegada" a la vida i no vegin la mort com la fi sinó com un simple trànsit...
    Nosaltres estem lastrats per la cultura del pecat, ells no, ells ho estan per la cultura de la vergonya...
    ...de nou, venvingut, anònim...

    ResponElimina
  5. Algun dia podríem llegir al club alguna novel·leta de la Danielle Steel o la Victoria Holt? Ho dic perquè, portat amb gràcia i mala llet ens en faríem un tip de riure...
    Ah, i la tertúlia de l'altra dia va estar molt bé. Trobo que la gent va participar molt. Work in progress...

    ResponElimina
  6. Secundaria la proposta de lectura de Danielle Steel si no fos per la incapacitat de molta gent de fer-ho. Jo, " en mis años mozos", aquells on la ignorància et porta per paisatges estranys, ho vaig intentar. Impossible. Anys més tard ho vaig tornar a provar. Res, un desastre. Finalment m'ho he deixat corre. No sé si les autores són bones o dolentes. Només sé que jo, simplement, en sóc intolerant. Ara bé, si algú pot, estaria molt agraït que en fes cinc-cèntims d'algun títol en aquest blog. Més que res per si ho he d'intentar per tercera vegada.

    ResponElimina
  7. No et puc ajudar, comentarista anònim de les 3:39. Jo em limito a deixar en préstec les novel·les d'aquest parell. I no et pots imaginar com triomfen. Cada any l'Steel encapçala el rànquing de les novel·les més prestades de les Bques. de la Diputació de Barcelona. Però jo no n'he llegit mai cap. Ara, com que sóc una mica punkorra, secundaria la proposta del comentarista anònim de les 12:03. Fins i tot proposaria que la tertúlia la conduís algun crític literari. No, no, espera, per fer-la més grossa: en Lluís Solà. Ja ric.
    De tota manera, si et cal lectura de distracció (coses per a llegir al tren, a la platja, per a passar l'estona sense exigències literàries) no recorris a aquest parell. La indústria editorial ens procura d'altres cosetes més interessants. Crec.

    ResponElimina
  8. Pels anònims de la novel•la rosa, primer de tot benvinguts, gracies per treure el nas.
    Comunicarem la vostra proposta en la propera sessió del club, però si us he de ser sincer, suposo que serà rebutjada. La novel•la rossa no té gaire bona fama, jo el més rosa que he llegit és la biografia de Blake Edwards. Recordo haber llegit fotonoveles però mlai vaig obrir un llibre de la Corin Tellado, per exemple, suposo que pensava que era per “dones”. La veritat és que després de Cumbres Borrascosas totes les histories d’amor em semblen poca cosa. Ara, si la proposta fos recuperar algun títol d’aquelles noveletes de l’oest de Silver Kane, Marcial Lafuente Estefania o algun altre autor oblidat, trobarieu en mi, el més ferm defensor. Penso en El Diablo de Montana, El Poker de la muerte, Mas rapido es el Colt,....deu meu quines tardes, algun dia hem de retre homenatge a aquests autors amb els quals més d’un hem après a llegir (Matilde, quizá esto te de una pista del origen de mis gustos literarios) noveles.

    ResponElimina
  9. Suposo que "pa gustos, colores". Estic en contra de perdre el temps. És clar que llegir es pot llegir tot. Pel que he vist del blog us dediqueu més que a la lectura, en general, a la lectura de literatura. Posar-se ara a llegir l'Steel aquesta, desmereixeria el nivell d'aquest club. Ni que sigui per riure. Seria massa fàcil. Fins i tot avorrit. Una cosa es riure i l'altra riure-se'n. Pels amants de les coses roses, per mi, la Jane Austen. Les Brönte les trobo una mica tèrboles.

    Seguiu així!

    ResponElimina
  10. Tremenda Esmerats1/5/09 0:05

    Waow! Quin tros d'home, oi? Llàstima que se suïcidés... ara que això del gat ja és ben budista, això de fer i desfer en un plis plas per exemplificar que ara hi som i ara ja no hi som i no cal aferrar-se a les coses de l'existència. De tota manera, que em deixen prou temps per anarinant de casa al club i del club cap a casa, que ho trobo molt distret. Què més em recomanaríeu de Mishima? Suara he acabat "La remor de les onades" i m'ha ben trasbalsat. Et toca, aquesta història. Adéu.

    ResponElimina
  11. Benvinguda, Tremenda.
    Les recomanacions de Mishima les deixo per a en Robert,ja que, tret del teatre, em fa l'efecte que s'ho ha llegit quasi bé tot! Però ara és fora, així que hauràs d'esperar a dilluns. Jo et puc parlar de les meves intencions. Penso llegir Confesiones de una máscara (els que l'han llegit me n'han parlat molt bé) i el relat Patrimonio, inclós a La perla y otros cuentos (recomanat per en Mitchum). Crec recordar que el llibre que més agrada a en Robert és El pabellón de oro. Ja ens ho confirmarà. No estàn traduïts al català.
    No poder llegir Mishima en japonès implica, en el meu cas, que pel text hi han passat quatre mans més, a banda de les dues de l'autor. Del japonès a l'angles (les traduccions que comptaven amb el vist i plau de Mishima eren les de John Nathan) i després al català o castellà, perquè tampoc sé anglès. I no es que no me'n refïi dels traductors (sort en tinc!), ni que vulgui matar al missatger, però si fem bona aquella dita italiana "traduttore, traditore", ves a saber què queda del que havia escrit Mishima. Algun dia hauriem de parlar dels traductors. Una feina complicada i apassionant, trobo.
    Res més. Que per molts anys poguem anarinant de casa al club i del club, cap a casa.

    ResponElimina
  12. Qui no té cap...
    M'he descuidat de dir una cosa. Ahir va començar el Festival de cinema asiàtic de Barcelona. Ho dic per si teniu el dimoni japonès ficat al cos i us ve de gust veure la peli que ha guanyat aquest any l'Òscar a la millor ídem estrangera: Departures, de Yojiro Takita. Crec que és la primera peli japonesa que ha aconseguit un òscar.
    Aquí trobareu tota la informació sobre el festival:
    http://www.baff-bcn.org/ca/

    En Quim Crusellas deu anar boig!!
    Bon cap de setmana llarg.

    ResponElimina
  13. Hola Tremenda, la remor és realment trasbalsadora, jo et recomano el pabellon de oro i els contes,...jo aniré llegint tot el que pugui, però encara em falta molt per llegir-ho quasi tot i el que és més complicat, per entendre-ho, malgrat sigui només d'esquitllada....
    ...és un plaer tenir-te al blog...

    ResponElimina
  14. Crees mal Matilde, crees mal. No es la primera (la peli japonesa, digo). La primera fue Rashomon.

    ResponElimina