l'undemà

Ahir ens vam trobar per parlar del llibre de Mishima El mariner que va perdre la gràcia del mar. Tot i que el Barça jugava la semifinal de la copa de Europa (0-0 contra el Chelsea), el futbol no va suposar cap entrebanc, la tertúlia va ser força concorreguda i el debat animat i fructífer.
D’entrada es va dir que és difícil comprendre a un autor tan allunyat de nosaltres a nivell cultural. Malgrat que la globalització ens acosta cada cop més als racons més amagats del món, el Japó encara està envoltat per una capa de misteri que a vegades ens atrau i a vegades ens repèl a causa d’un substrat cultural i religiós molt diferent al nostre.
El Japó que mostra el llibre és el de després de la segona guerra mundial: una societat plenament occidentalitzada, exemplificada a la novel·la per la mare del protagonista i la seva botiga de roba.

Va haver-hi una escena del llibre que va anguniar a tothom; sí, la del gat escorxat. Diuen que hi ha un sutra budista que fa referència explícita a matar tot el que ens manté units a la terra, de desempallegar-nos de totes les sensacions terrenals. Potser té alguna cosa a veure.
La Maria va dir que aquesta escena era per evitar descriure la fi del mariner.
Per cert, tothom tenia l’esperança que el llibre acabés de manera diferent, però coneixent l’autor, no podia acabar d’una altra manera.
És un d’aquells autors que fan molt difícil establir una separació entre l' obra i la vida. I, inevitablement, quan parlàvem de la seva fi no podíem deixar d’exclamar el que va dir Kawabata: malaguanyat.
En Jaume va encetar el tema del llibre com a historia iniciàtica, el protagonista va descobrint coses de la vida a través d’un forat que ha practicat a la paret del seu quarto.
Quan vam parlar de l’Incident, va semblar que fins i tot algú recordava haver sentit la noticia a la televisió allà pels finals de l’any 1970. Beneïda memòria.
Una de les facetes que més van encuriosir de l’autor és el seu afany d’exhibicionisme, que de vegades resulta quasi malaltís.


En definitiva, el club ens ha permès, en alguns casos, descobrir i en altres tornar a llegir, un autor molt important a la història de la literatura, que va estar molt de moda als anys seixanta i setanta i que ara, gairebé quaranta anys després, es segueix traduint i reeditant a tot arreu per gaudi dels lectors curiosos que no en tenen prou amb el darrer Sant Jordi.

P.S.: La foto, Mishima macarró.