l'undemà

Ahir ens vam trobar per parlar del llibre de Mishima El mariner que va perdre la gràcia del mar. Tot i que el Barça jugava la semifinal de la copa de Europa (0-0 contra el Chelsea), el futbol no va suposar cap entrebanc, la tertúlia va ser força concorreguda i el debat animat i fructífer.
D’entrada es va dir que és difícil comprendre a un autor tan allunyat de nosaltres a nivell cultural. Malgrat que la globalització ens acosta cada cop més als racons més amagats del món, el Japó encara està envoltat per una capa de misteri que a vegades ens atrau i a vegades ens repèl a causa d’un substrat cultural i religiós molt diferent al nostre.
El Japó que mostra el llibre és el de després de la segona guerra mundial: una societat plenament occidentalitzada, exemplificada a la novel·la per la mare del protagonista i la seva botiga de roba.

Va haver-hi una escena del llibre que va anguniar a tothom; sí, la del gat escorxat. Diuen que hi ha un sutra budista que fa referència explícita a matar tot el que ens manté units a la terra, de desempallegar-nos de totes les sensacions terrenals. Potser té alguna cosa a veure.
La Maria va dir que aquesta escena era per evitar descriure la fi del mariner.
Per cert, tothom tenia l’esperança que el llibre acabés de manera diferent, però coneixent l’autor, no podia acabar d’una altra manera.
És un d’aquells autors que fan molt difícil establir una separació entre l' obra i la vida. I, inevitablement, quan parlàvem de la seva fi no podíem deixar d’exclamar el que va dir Kawabata: malaguanyat.
En Jaume va encetar el tema del llibre com a historia iniciàtica, el protagonista va descobrint coses de la vida a través d’un forat que ha practicat a la paret del seu quarto.
Quan vam parlar de l’Incident, va semblar que fins i tot algú recordava haver sentit la noticia a la televisió allà pels finals de l’any 1970. Beneïda memòria.
Una de les facetes que més van encuriosir de l’autor és el seu afany d’exhibicionisme, que de vegades resulta quasi malaltís.


En definitiva, el club ens ha permès, en alguns casos, descobrir i en altres tornar a llegir, un autor molt important a la història de la literatura, que va estar molt de moda als anys seixanta i setanta i que ara, gairebé quaranta anys després, es segueix traduint i reeditant a tot arreu per gaudi dels lectors curiosos que no en tenen prou amb el darrer Sant Jordi.

P.S.: La foto, Mishima macarró.

dues biografies

Henry Scott Stokes, Vida y muerte de Yukio Mishima. Muchnik, 1985.
John Nathan. Mishima biografia. Seix Barral, 1985.

Henry Scott Stokes va ser corresponsal al Japó de la revista anglesa Time durant més d'una dècada i va tenir contacte directe amb l'autor d' El remor de les onades. La biografia de la que teniu la portada a l’esquerra va ser publicada el 1974 per, segons el mateix autor "rastrejant la seva vida, explicar la mort de Mishima". Tot i que sovint ha estat titllada de massa "periodística", és a dir propensa al sensacionalisme, no es pot negar que l'autor s'acosta al personatge amb respecte i consideració. El llibre comença amb una impressió personal de l'autor i les entrades del seu dietari dels darrers dies del biografiat. A mi, el que més m'ha agradat és la detallada crònica d'unes maniobres militars del Tatenokai al mont Fuji a les quals va ser convidat. L’altra és la millor, rica en detalls, conté fragments inèdits de contes primerencs i poemes de joventut com per exemple del seu primer conte publicat: un bosque en plena floración. Nathan, que pasava per ser el milllor traductor de Mishima, ens parla de la gènesi del títol de la novel·la que llegim aquest mes. Diu que en japonésès titula Gago no Eiko, que no té una traducció fàcil. El mot està format pels caràcteres que signifiquen carregar (remolcar) i glòria. Com que les variants que considerava no li satisfeien, va demanar consell al propi Mishima que li recomanà un títol llarg a l’estil “a la recherche du temps perdu”; de les opcions que tenien van triar el mariner que va perdre la gràcia del mar. El llibre no va assolir les xifres de vendes que tan l’autor com l’editorial esperaven i es va produïr la famosa escena de Mishima demanant perdó capcot als seus editors per no haber aconseguit un best-seller.

el mariner que va perdre la gràcia del mar

Dos són els principals obstacles que em trobo al llegir Mishima, la meva total ignorància de la llengua japonesa que m'impossibilita acudir en cap cas als originals i el, gairebé també total, desconeixement de la cultura i manera de ser tan peculiar del poble nipó. Malgrat tot, res m'impedeix gaudir de la literatura d'aquest autor, encara que hagi de ser a través de traduccions, la majoria de segona mà.
Aquest mes llegim El mariner que va perdre la gràcia del mar, a la biblioteca us podem proporcionar les versions de Jesús Zulaika Goicoechea i de Josep M.Fulquet, ambdues (suposo) basades en la canònica traducció de John Nathan. Aquesta novel•la curta va ser publicada el 1963 i es podria considerar com el revers de La remor de les onades i un intent de recuperar la seva fama internacional que començava a davallar. L'obra fou escrita poc després de ser portat als tribunals per difamació (Després del banquet, una crua sàtira d'un polític lliberal) i tot just abans d'afrontar el que seria el seu testament literari i obra mestra absoluta; la tetralogia que forma El mar de la fertilitat.
Ja en parlarem.
Com a curiositat us podem dir que l'obra va ser portada al cinema l'any 1976 pel cineasta Lewis John Carlino, que està protagonitzada per Kris Kistofferson y Sarah Milles i que l'acció està transportada al port de Dover. Aquí: trobareu tota la informació.