divendres, 29 de maig de 2009

l'undemà (passat)

Dimarts al vespre 16 sospitosos armats amb llibres (catorze habi- tuals+dues noves incorporacions; onze noies + cinc nois) es van reunir a la biblioteca per parlar d’una estranya epidèmia de ceguesa blanca que afecta a la humanitat. Val a dir que cap dels assistents semblava tocat per la síndrome, ans al contrari, feia l’efecte que la lectura de l’Assaig sobre la ceguesa els havia afuat la mirada, la qual cosa sembla indicar que aquest reducte humà del darrer dimarts de cada mes ha trobat la vacuna contra la insòlita malaltia. Ja cal que s’afanyin a patentar-la abans la notícia no arribi a orelles de la indústria farmacèutica. Sembla ser, pel que vaig poder entendre, que aquest antídot no és altre que fer anar el cap, intentar actuar amb sentit crític, és a dir, jutjar el valor de les coses un cop examinades.

L’atzar –substantiu imprevisible- va voler que mentre els setze sospitosos llegien la novel·la, el món real, entestat en superar la ficció, patís un brot de grip amb tot l’aire d’acabar en pandèmia, i que de dir-se porcina (lleig) ha passat a dir-se A. Podeu imaginar la sorpresa dels setze sospitosos i com la coincidència va aplanar el camí de tal manera que els paral·lelismes campaven sense obstacles.
Feta la introducció, convindria anar per la crònica de la trobada, que per això m’han cridat.

El motor narratiu de la novel·la és una epidèmia de ceguesa blanca d’orígen desconegut que l’autor utilitza per mostrar-nos un escenari desolat i extrem, quasi de ciència ficció, on els personatges (sense nom, se’ls identifica amb algun tret distintiu) dibuixen l’ésser humà, la condició humana. Hi surt tot. L’instint de supervivència, la guerra, el poder basat en la força, la injustícia, la religió, la por, la solidaritat, la tendresa...Així doncs, la podríem definir com una novel·la al·legòrica.
Algú va pensar, però no ho va dir, que aquesta epidèmia d’origen desconegut recorda aquell pobre Gregor Samsa que un dia –noranta-quatre anys després encara no se sap per què- es va allitar home i es va llevar escarabat. Segur que un dels escriptors preferits d’en Saramago és Kafka.
Pel que fa a l’estil, les frases són llarguíssimes, no puntua de manera convencional, les comes són punts, no indica els diàlegs amb un guionet, els paràgrafs són capítols...Alguns crítics han dit que el seu estil recorda l’oratòria religiosa. Té la seva conya, tractant-se d’un ateu.
Tothom va coincidir que malgrat l’aspror -“prosa que sembla de paper de vidre, va dir en Jaume”-, al final t’acostumes, li agafes l’aire i ja està.
Cal afegir el to irònic, la mirada incisiva de l’autor, que d’això també se'n va parlar. En Jaume i en Pere, que han llegit d’altres Saramago, (per a la majoria l’Assaig... ha set el primer) van apuntar que el sentit de l’humor és fonamental en la seva obra (a El viatge de l’elefant, per exemple)...
Una hora va passar en dos minuts. I els setze sospitosos armats amb llibres van abandonar la biblioteca amb la mirada lluent, com acabada de sortir de ca l'oculista.

P.S.: el quadre que il·lustra aquest apunt és del pintor flamenc Pieter Bruegel (1525-1569) i es titula La paràbola dels cecs.

7 comentaris:

  1. Només de començar em pensava que parlaves de la bacanal blaugrana, una mena també d’epidèmia que ha afectat a molta gent aquesta setmana.
    A mi el seu estil em recorda la oratòria “a seques” vull dir la parla en la qual entenem i comprenem certes coses segons el context i la pronuncia. El cert és que va ser un col•loqui molt interessant. Confesso que no vaig parar gaire atenció a l’humor, però prometo fer-ho en la meva propera lectura Saramagiana que segurament serà assaig sobre la lucidessa....Bon cap de setmana (llarg) Matilde i lectors del Blog....

    ResponElimina
  2. Això vol dir que finalment us l'heu empassat? I a sobre va agradar? Fantàstic. I la Tremenda, aquella que rosegava cols, qui sap com li ha anat a ella...
    A mi també em sembla que la seva manera d'escriure intenta reproduir oralitat, parlar de dret amb el lector, tipus monòlegs interiors d'en Joyce a l'Ulisses.
    Robert, mentre duri la bacanal blaugrana no hi ha crisi ni grip nova que valgui. Pa i circ per un tub. Vosaltres rai que ja heu trobat la vacuna...
    Bon cap de setmana, també llarg a can Fanga.

    ResponElimina
  3. Carai Sisi, usted por aquí...
    ...una duda me corroe, estuvo usted entre nosotros el pasado martes?

    ResponElimina
  4. Veí de les Corts29/5/09 20:12

    M'agrada molt aquest quadre de Bruegel. Aquests tons, aquests colors.

    ResponElimina
  5. Hola Veí, "currant" el dissabte?, això és un bibliotecari com cal..
    Si que és guapo el quadre, si,... els colors...i la composició li dona una sensació de moviment acullonant. I a més, te molta relació amb la novel·la fins i tot il·lustra la portada d'alguna edició ves a saber si per suggeriment del mateix Saramago.
    Les pintures del Brueghel aquest, jo les relaciono amb El Bosco i Cranach, parlen d'una època molt fosca amb una paleta exhuberant...hem de posar més pintures.

    ResponElimina
  6. Hola,
    us voldria proposar El monestir de l´amor secret, Ma Dolors Farrés, un bon llibre. Escriptora de la comarca, i el lligre es situa a les Guilleries, Vic...en un altra època. Això sí!
    Imma

    ResponElimina
  7. Prenem nota, Imma. Hem de parlar amb els de la biblioteca de Torelló per acabar de fer la programació. A veure què passa. Merci pel suggeriment.

    ResponElimina