l'undemà (passat)

Dimarts al vespre 16 sospitosos armats amb llibres (catorze habi- tuals+dues noves incorporacions; onze noies + cinc nois) es van reunir a la biblioteca per parlar d’una estranya epidèmia de ceguesa blanca que afecta a la humanitat. Val a dir que cap dels assistents semblava tocat per la síndrome, ans al contrari, feia l’efecte que la lectura de l’Assaig sobre la ceguesa els havia afuat la mirada, la qual cosa sembla indicar que aquest reducte humà del darrer dimarts de cada mes ha trobat la vacuna contra la insòlita malaltia. Ja cal que s’afanyin a patentar-la abans la notícia no arribi a orelles de la indústria farmacèutica. Sembla ser, pel que vaig poder entendre, que aquest antídot no és altre que fer anar el cap, intentar actuar amb sentit crític, és a dir, jutjar el valor de les coses un cop examinades.

L’atzar –substantiu imprevisible- va voler que mentre els setze sospitosos llegien la novel·la, el món real, entestat en superar la ficció, patís un brot de grip amb tot l’aire d’acabar en pandèmia, i que de dir-se porcina (lleig) ha passat a dir-se A. Podeu imaginar la sorpresa dels setze sospitosos i com la coincidència va aplanar el camí de tal manera que els paral·lelismes campaven sense obstacles.
Feta la introducció, convindria anar per la crònica de la trobada, que per això m’han cridat.

El motor narratiu de la novel·la és una epidèmia de ceguesa blanca d’orígen desconegut que l’autor utilitza per mostrar-nos un escenari desolat i extrem, quasi de ciència ficció, on els personatges (sense nom, se’ls identifica amb algun tret distintiu) dibuixen l’ésser humà, la condició humana. Hi surt tot. L’instint de supervivència, la guerra, el poder basat en la força, la injustícia, la religió, la por, la solidaritat, la tendresa...Així doncs, la podríem definir com una novel·la al·legòrica.
Algú va pensar, però no ho va dir, que aquesta epidèmia d’origen desconegut recorda aquell pobre Gregor Samsa que un dia –noranta-quatre anys després encara no se sap per què- es va allitar home i es va llevar escarabat. Segur que un dels escriptors preferits d’en Saramago és Kafka.
Pel que fa a l’estil, les frases són llarguíssimes, no puntua de manera convencional, les comes són punts, no indica els diàlegs amb un guionet, els paràgrafs són capítols...Alguns crítics han dit que el seu estil recorda l’oratòria religiosa. Té la seva conya, tractant-se d’un ateu.
Tothom va coincidir que malgrat l’aspror -“prosa que sembla de paper de vidre, va dir en Jaume”-, al final t’acostumes, li agafes l’aire i ja està.
Cal afegir el to irònic, la mirada incisiva de l’autor, que d’això també se'n va parlar. En Jaume i en Pere, que han llegit d’altres Saramago, (per a la majoria l’Assaig... ha set el primer) van apuntar que el sentit de l’humor és fonamental en la seva obra (a El viatge de l’elefant, per exemple)...
Una hora va passar en dos minuts. I els setze sospitosos armats amb llibres van abandonar la biblioteca amb la mirada lluent, com acabada de sortir de ca l'oculista.

P.S.: el quadre que il·lustra aquest apunt és del pintor flamenc Pieter Bruegel (1525-1569) i es titula La paràbola dels cecs.