Confesso que, fins com aquell que diu ahir, coneixia ben poc de Ray Bradbury, les inevitables cròniques marcianes, que per cert sempre m’havien deixat glaçat com un llac de plutó (per molt que diguin els científics mai deixaré de considerar-te planeta), alguna adaptació a The Thillight zone i el guió de Moby Dick, la peli de John Huston.. Arrel d’una entrevista al País i de celebrar que un avi de noranta anys gaudeixi d’una vitalitat tant contagiosa em vaig decidir a llegir més coses d’ell. Vaig començar amb un llibre de títol irresistible: remedio para melancólicos, són contes, alguns d’ells deliciosos com un d’uns nens que van a caçar sirenes, després les daurades pomes dels sol, més contes de ciència ficció amb petites (petites,badoc?) dosis de poesia. I darrerament n’he llegit un parell més, que en certa forma es complementen, el vino del estio, que com el seu nom indica transcorre durant els mesos d’estiu i la nova nineta dels meus ulls la feria de las tinieblas. Estem en un poble del mig oest americà durant la dècada dels cinquanta en plena tardor, l’època festiva d’estiu ja només és un record llunyà, és temps poc propici per a la diversió, però ai las! Arriba una fira, i quina fira, heu vist la sèrie de la HBO Carnivale?, bé, aquí paro.....
Tres coses m’han agradat molt d’aquesta novel·la. Una, que escenes importants esdevenen en una biblioteca, la biblioteca pública del poble. Dos, l’home il·lustrat i el venedor de llamps que segueix les turmentes a la recerca de potencials clients i tres, tot. Ha estat un plaer indescriptible descobrir aquesta joia amb regust a episodi de la dimensió desconeguda, gelat de vainilla recobert de xocolata i mercuri fos a temperatures asfixiants. Ara, mateix, tolit, esmaperdut encara per la lectura, afirmo ( a veure si algú m’ho contradiu) que Bradbury ha creat les atmosferes més sorprenents des de Poe. En la meva opinió, qualsevol persona que vulgui escriure, en els contes de Bradbury trobarà tot un curset accelerat de creació i per acabar de reblar el clau pot llegir Zen en el arte de escribir on aconsella als futurs escriptors com fer-ho, tot un curset de narrativa, i de franc!
http://www.raybradbury.com/
Tres coses m’han agradat molt d’aquesta novel·la. Una, que escenes importants esdevenen en una biblioteca, la biblioteca pública del poble. Dos, l’home il·lustrat i el venedor de llamps que segueix les turmentes a la recerca de potencials clients i tres, tot. Ha estat un plaer indescriptible descobrir aquesta joia amb regust a episodi de la dimensió desconeguda, gelat de vainilla recobert de xocolata i mercuri fos a temperatures asfixiants. Ara, mateix, tolit, esmaperdut encara per la lectura, afirmo ( a veure si algú m’ho contradiu) que Bradbury ha creat les atmosferes més sorprenents des de Poe. En la meva opinió, qualsevol persona que vulgui escriure, en els contes de Bradbury trobarà tot un curset accelerat de creació i per acabar de reblar el clau pot llegir Zen en el arte de escribir on aconsella als futurs escriptors com fer-ho, tot un curset de narrativa, i de franc!
http://www.raybradbury.com/
Aquest no l'he llegit (però me l'apunto) però els contes i altres sí, i per a mi el millor és Fahrenheit 451. El temps li ha passat una mica de factura, però tot i així és molt recomanable. I gairebé et diria que per a un bibliotecari encara més!
ResponElimina...ei membrillu, quins records,...encara no fa ni 72 hores que....marededeusenyor....no he llegit Farenheit, però m'hi hauré de posar, no fos cas que el gremi m'ho tirés en cara...
ResponEliminaFahrenheit 451: com solen dir els estudiants, no m'he llegit el llibre però he vist la pel·lícula. La pel·lícula, dirigida per Truffaut l'any 1966, és interessant. Si la trobeu doneu-hi una ullada. L'estètica 60s i la fotografia en general em va cridar l'atenció.
ResponEliminaSalut i fins aviat,
S.
Aviat, ben aviat, Sadurní, que ets el convidat de les Tertúlies amb poetes del novembre...
ResponEliminaMitchum, en la meva opinió, qualsevol persona que vulgui escriure, que és compri una llibreta...i un llapis.
ResponElimina(Sóc antiga, ara ho veig)
Com diu en Sadurní V.: no he llegit el llibre, però he vist la pel.lícula, gràcies a Cineclub.
ResponEliminaMireu que en Sardà va fer anys Crónicas marcianas, quan vaig saber que era un títol de Bradbury sempre pensava, penso que me´l llegiré...
M´agrada Frankie Addams, Carson McCullers.
Imma
El millor de Bradbury, per a mi : "El hombre ilustrado" i "Fahrenheit 451" (OBLIGATORI PER A BIBLIOTECARIS I AMANTS DE LA LITERATURA).
ResponEliminaFarenheit: piròmans (i incendiaris en general), absteniu-vos, plis.
ResponElimina(Els piròmans estan pirats, en canvi els incendiaris tenen mala fe. Els efectes, però, són els mateixos. Fum i cendra).
Dispenseu, és dissabte, treballo i no ho porto bé.
Matilde :
ResponEliminaDeixa'm ser incendiari. Jo sí que cremaria molts llibres (fora de la biblioteca, ei !)
I què és això de "lector comú" ? Hi ha algun lector singular, potser ?
"Fahrenheit 451" -pel.lícula - té com a fascinant, per a mi, el doble paper de Julie Christie i la música de Bernard Herrmann. Per la resta, millor la novel.la.
"El hombre ilustrado" veig que és el títol de l'edició sud-americana del mateix llibre que comenteu.
Ai, estimat Miquel Hyde, quasi que et trobava a faltar, ves.
ResponEliminaAixò del lector comú(corrent, millor) pretén ser un homenatge a la Virginia Woolf. A aquell recull d'articles seus sobre literatura, The common reader. El que té el costum de llegir. Jo ho aprofito per a establir una mena de divisió dels lectors (tan poc vàlida com qualsevol altra): el lector corrent (que ho fa per plaer i sense pretensions) contraposat al lector professional (crítics, filòlegs, entesos en general...)Tots els lectors professionals són també lectors corrents, encara que no ho vulguin. Però no tots els lectors corrents són lectors professionals. O era al revès? Queda prou fosc? Uns i altres són lectors singulars, en la seva accepció filosòfica: "Dit de l'individu, de l'ens individual i del nom que el designa." Mon Dieu...! Quin mal que fa el moscatell...
Jo no cremaria llibres (ni els d'en Coelho; i mira que de ganes no me'n falten), tret que es tractés d'un cas de supervivència tipus "no tinc foc i sí tinc fred".
Amb tots els respectes per la Virginia, jo hi treuria l-adjectiu "common". I no es que et vulgui portar la contraria, Matilde, pero encara que ja se que el terme s-utilitza per entendre ns, no hi crec en aquesta acepcio de lector professional. Mes que llegir, els critics i professors jo crec que relegeixen i analitzen. Nomes faltaria que llegir fos una professio. Ara, un acte de fe, amb permis d-Elias Canetti, potser si que ho es.
ResponEliminaAh, i segueixo pensant que es poden cremar els llibres. Compte que no dic als autors...encara que de ganes no me-n falten, amb algun...
Bé, Miquel Hyde, la cosa va d'un adjectiu. I de que no t'agrada. No sembla greu.
ResponEliminaAh, i sí que n'hi han de lectors professionals; com en diríem sinó d'aquesta figura entranyable?:
"Lector per hores a domicili àrea de Barcelona.
Català, Castellà, Francès i Portuguès.
(lector-companyia i possibilitat d'ajudes domèstiques)
Preu a acordar segons població, hores i cerca de lectures."
(És un anunci de debó, tujuru).
No heu vist la pel.lícula La lectora? Té uns quants anys, francesa, us la recomano.
ResponEliminaMiquel Hyde els comentaris de pel.lícules a la Triadú estarien molt bé.
Imma
la lectrice
ResponEliminaNo he vist "La lectora", però es veu que està molt bé, oi Imma ?
ResponEliminaSi no vaig errat, el mateix director té una versió de "La prisionera", un dels volums de Proust, que està bé també. No les teniu pas a la biblioteca ?
Matilde : més que lectors professionals, són lectors aprofitats. A un malalt, un cec o un vell soltari se li ha de llegir de franc, coi !
ResponEliminaImma : m'agraden les tertúlies i els clubs en petites dosis, i de tant en tant. A més, sovint m'agafen atacs malaltissos de misantropia aguda i d'insociabilitat terrorista, i quasi no m'agrada res del que es fa al voltant de la "cultura"....Prefereixo pair-la en solitari, i quan més clàssic és el producte, millor.
Ai,Miquel Hyde, em sembla que jo també estic patint un d'aquests atacs dels teus. Per acabar-ho d'adobar, ara he agafat la mania de llegir autors morts;i ben morts, que m'han de certificar 50 anys d'experiència com a difunts, sinó, nanai de la China.
ResponEliminaVaig a prendre'm un ibuprofé.
Les pelis, no les tenim; com vols que les tinguem, a qui se li acut...? La novel·la, sí: La lectora, Raymond Jean.
Para mí, Ray Bradbury es un escritor completísimo que está por encima de géneros.
ResponEliminaUn abrazo
Cuidado Sam, agáchate, que hay fuego cruzado. Y todo por un adjetivo!
ResponEliminaTe gusta Bradbury, te gusta McCarthy, vale, pero què libro estás leyendo ahora? Curiosidad y de la simple.
Un abrazo,
I a vosaltres, Dr. Vilardekyll i Miquel Hyde, quines lectures us ocupen? I tu, Imma, què llegeixes ara? A en Mitchum no li demano perquè ja ho sé.
Jo llegeixo Мастер и Маргарита, però en català, El mestre i Margarita, d'en Bulgarov. Poca broma.
KOF KOF KOF. No tinc tos, no. Resulta que el rus de la Margarida és diu Bulgàkov, Mikhaïl. I de Bulgar, res, oi Mitchum?
ResponEliminaEl papà, el doctor i jo estem ocupats en Proust.
ResponEliminaSe m'enfadarà més d'un, però no n'hi ha per a tant, d'en Bulgàkov.
Miquel Hyde,
ResponEliminaAvui he vist a l'aparador de la Llibreria Anglada (la de Plaça) un llibre atribuït a un tal Dr. Miquel Vilardell, titulat Ser metge. L'art i l'ofici de curar. Carai, això de la personalitat múltiple dóna molt de sí.
Pel que fa a en Bulgàkov, tot just començo i ja suo. No n'hi ha per a tant és allò que ara se'n diu sobrevalorat? Penso que se t'enfadaran quatre. Però en ser gats, no cal patir.
Prust, Prust..em sona. És mort?
Sí, el papà i el tal doctor Miquel Vilardell tenen la mateixa edat, i van coincidir a l'institut, però l'un ha esdevingut un prestigiós oncòleg i l'altre...Què més voldria ell que afegir-lo a la seva triple personalitat !!!
ResponEliminaProust no sols t'hauria de sonar si no que, a més, hauria de caure la cara de vergonya a qui no l'hagi llegit. Si anem a les essències, ell és un dels essencials...M'emprenya molt que es llegeixi'n quatre autors pretesament bons, simplement perquè toquen temes d'avui en dia (ha !!) i als clàssics se'ls consideri una llauna.
No t'emprenyis, Hyde, que jo cada dia, a mitja tarda, suco una magdalena en una tassa de til·la. Fa molts anys que no llegeixo Proust(23, exactament), però el recordo com "lo que pasa cuando no pasa nada". I passen tantes coses, quan no passa res.
ResponEliminaRellegint el meu comentari d'ahir, m'he dit, oita tu (jo no dic guaita, no) si n'arriba a ser de curiós això de les paraules i les comes i els punts. I els articles, tan infravalorats. Perquè convindreu amb mi que no és el mateix dir "suco una magdalena" que "suco la magdalena". Avui m'he llevat intel·lectual, veig.
ResponEliminaPotser ja ho heu llegit, però és una cita de'n Ray Bradbury, ho he trobat molt maco, i se m'ha acudit compartir-ho aqui. Em refereixo a l'article "L'olor dels llibres vells segons Ray Bradbury" al blog (preciós) Diari D'un Llibre Vell.
ResponEliminaJo sóc usuari i defensor del llibre electrònic, però és indiscutible que encara no es comparen als llibres en versió "arbre mort" i que en Ray Bradbury tenia raó.
Merci, membrillu, molt xules les dues citacions.
ResponElimina