Jackson Pollock. Autumn Rhythm (Number 30), 1950.
Metropolitan Museum of Art. NY.
266.7 x 525.8 cm.
aquí la biografia, aquí una exposició al Moma,
aquí un article, i aquí una pel·li.
dilluns, 2 de novembre del 2009
productes de temporada
Jackson Pollock. Autumn Rhythm (Number 30), 1950.
Metropolitan Museum of Art. NY.
266.7 x 525.8 cm.
aquí la biografia, aquí una exposició al Moma,
aquí un article, i aquí una pel·li.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
cagu'n l'expressionisme abstracte: em sembla que l'he penjat al revés.
ResponEliminaBona, aquesta! je je je
ResponEliminaVisca l'impresionisme, encara que no l'entengui. Em vol dir alguna cosa o no hi he de buscar tres peus al gat?
Al revés i tort, maca...
ResponEliminaEl quadre m'agrada molt, soc una experta amb art.
ResponEliminaEi, Dolors (és la més veterana de la biblioteca; 67 anys ben repicats. L'estendard de la vella guàrdia. Fiiirrrmes.), benvinguda, ja era hora!
ResponEliminaFerran, tu mateix. Ara, el millor que es pot fer amb un gat és pentinar-lo...
Pollock és agosarat i fascinant. Em vaig llegir la seva biografia a rel de la lectura prèvia de "Busca mi rostro", una de les darreres novel.les de John Upike, basada, en part, en la seva vida i, sobretot, la de la seva dona, pintora una mica eclipsada per Pollock. En aquell llibre, l'autor donava com a referència la biografia, que és de lectura obligada si es vol conèixer la personalitat d'aquest artista. Molt recomanable. Més d'un cop m'he preguntat si la seva tècnica del "goteig" es podria aplicar també a l'escriptura...
ResponEliminaEl dia 17 de novembre ya serán 67 amb cinquanta. Aviat serà hora d'anar preperant la "butxaca" per el comiat.
ResponEliminaQuè vols de regalet de jubilació? (Tingues seny, si us plau; res de boys i guarreridas).
ResponEliminaDr. Vilardekyll,
ResponEliminaSi apliquéssim el dripping a la literatura hauríem de parlar de l'escriptura automàtica dels surrealistes?
Viquipèdia, la casa gran de la gent cultivada:
L'escriptura automàtica és una forma de fer que aflori el subconscient. Consisteix a situar el llapis sobre el paper i començar a escriure, deixant fluir els pensaments sense cap coerció moral, social ni de cap tipus. És un mètode defensat i usat principalment per André Breton i els surrealistes, en la primera meitat del segle XX.
Sí, ja hi havia pensat en l'escriptura automàtica. De fet, és força semblant, però ben mirat són llenguatges i materials incomparables.
ResponEliminaMatilde : de debò creus que la gent cultivada recorre a la Viquipèdia ? Els veritables cultivats van als llibres, no ? (i no em refereixo, NOMÉS, a les enciclopèdies).
ResponEliminaHyde, era un intent d'ironia de la fina. Home, sembla mentida. Els veritables cultivats van a l'hort.
ResponEliminaNo fotis que després dels lectors corrents vindran els veritables cultivats? Taim, plis.
ResponEliminaJohn Upike, busca mi rostro. Me l'apunto.
ResponEliminaPer cert, Dr.Vilardekill: no hauries de concentrar una mica més aquest saber literari (i cinèfil) que tens? Vull dir que no valdria més concentrar-se en 5 o 6 (10 a tot estirar), però aprofundir amb ells fins a l'extrem? jo encara diria més (perdó he agafat el tic dels Dupond i Dupont), aquest saber tant dispers no t'acaba per dispersar tu, alhora de plasmar el que saps en un tros de paper? Saps què passa, que és el que em passa a mi, i he decidit concentrar tots els meus esforços en Faulkner, McCarthy, Goytisolo, Ford, Pynchon i 4 més, i deixar estar els altres perquè és evident que no puc abastar-ho tot. En fi, no sé si m'he explicat!
Adéu siau a tothom.
Ferran, jo no sé que et dirà el Doctor. (Ja havies concertat hora?)
ResponEliminaNomés d'imaginar-me aquesta concentració reduïda que proposes ja badallo. I no precisament perquè no m'interessin els autors que cites. És per culpa de la meva remaleïda natura dispersa. Cadascú per on l'enfila.
Això sí, ves amb compte, corres el perill d'esdevenir un erudit. I no se m'acut cosa més afartadora que un erudit. vade retro.
Merci Matilde, ho tindré en compte. Veus, jo bedallo quan la cosa se'm dispersa. Hi ha tant per triar, i sobretot tot (en general) es tant "merda" que val més focalitzar el tema, penso jo, eh.
ResponEliminaPd: i per què no ser un erudit en una matèria i un patata en les demés?
ResponEliminaI per què no "curiós i diletant" en totes (les matèries)? Dic jo.
ResponElimina...arribo tart però agraeixo l'entrada,...m'agrada ballar el ritme de tardor marcat per pollock...
ResponEliminaSegueixo amb interès la vostra polèmica, Matilde i Ferran, però com que no tinc gaire temps diria que el que faig ara és rellegir els (meus) monstres sagrats, i ignoro una mica (o bastant) el que es va publicant. No sé cap on va el teu consell, Ferran, però no m'agrada gaire pregonar els meus coneixements sobre determinades matèries, no tant per semblar immodest o pedant, sinó perquè a vegades es confón cultura en acumulació de dades. Per això últim, ja hi ha internet. Ara estic asaborint Proust, i això és subjectiu i intransferible.
ResponElimina... i una mica esgotador. Però dono fe que l'acabaré!
ResponElimina