bloom vs poe

Poe és més apreciat pels escriptors que entre els crítics; dels primers, Kafka, Dostoyevski i Borges n’eren fervents admiradors, i d’entre els segons D.H.Lawrence en les seves notes de literatura nord-americana i Harold Bloom en el seu canon del cuento per dir-ho d’una forma planera, el deixen” a caldo”. El senyor de les llistes diu entre altres coses que Poe gairebé no sap escriure i que invariablement guanya en qualsevol traducció. D’altra banda, Mario Vargas Llosa en la introducció a una recent edició de tots els contes, lloa la traducció de Cortazar sobretot per saber trobar “equivalencias lingüísticas y reconstrucciones en nuestra lengua de las peculiaridades estilísticas inglesas y la riquísima orfebreria léxica con que Poe elaboró todos sus textos”.

Sempre és un plaer llegir els llibres de Bloom fins i tot quan la crítica es converteix en escopinada com quan parla de Poe. El pope dels crítics considera a Poe inferior a tots els seus coetanis, jo suposo que perquè no es una veu pròpiament americana com ho són la d’Emerson o Whitman, li retreu la anticipació Freudiana de conceptes com ment i cos, la introspecció, els impulsos i els instints. Entre altres coses l’anomena tecnòcrata de l’art i diu que l’obra de Poe és un himne a la negativitat.

El Canon Occidental, el gran best-seller de Bloom és un llibre amè de llegir i una veritable eina pels caçadors de cultura, però la seva visió de Poe és com la de Roger Corman; per ell tota la tradició canònica de la literatura nord-americana (ell l’anomena americana) gira al voltant del transcendentalisme bostonià. Com a lector de Poe i adepte a la seva secta li diria al senyor Bloom que llegís entre línies, és fàcil, només ha de posar-se la ma oberta davant la cara, unir el dit gros amb el petit i així amb la resta, llegeixi entre línies

Arigato Pol, (el montatge és seu).