Donem les gràcies a Jordi Inglès per aquesta col·laboració.
En aquests temps d'indigestió d'informació i de navegació (alguns cops convertida en naufragi) a la xarxa, el que jo voldria fer és explicar com vaig viure la presència del còmic i l'animació japonesos en diferents moments del meu periple vital.
Quan parlem de les primeres pàgines de manga aparegudes a Catalunya (i a tot l'estat, de fet) és inevitable recordar que va ser l'any 1968 a Cavall Fort dins una secció anomenada "Mostra del còmic mundial", però aquest fet anecdòtic no va representar l'autèntic primer contacte massiu de la canalla d'aquest país amb el gènere (també està registrada l'any 68 l'estrena del film japonès d'animació 'La princesa encantada'). En realitat, mentre que al Japó el còmic generalment sempre precedeix a l'animació a casa nostra ha estat a l'inrevés des del primer moment. I arribem al primer moment que voldria destacar, que és l'emissió de la sèrie "Heidi" a TVE (l'única que hi havia, per cert) cap allà mitjans 70s. Ho recordo amb tota la innocència d'un nen de set anys, però la sensació va ser d'absoluta meravella amb uns personatges que malgrat estar dibuixats transmetien molta més emoció que moltes altres sèries amb actors reals, per obra d'uns joves Takahatta-Miyazaki (que anys més tard crearien Studio Ghibli). I una altra dimensió d'aquest fenòmen va ser que de cop i volta no només jo sinó la pràctica majoria de nens de la meva edat eren fidels seguidors de la sèrie, se'n parlava el dilluns a escola i tots col·leccionàvem els cromos i a la nostra manera ens sabiem de memòria les cançonetes del principi i final que assimilàvem fonèticament mentre la pantalla s'omplia d'ideogrames japonesos incomprensibles. El més important és que es va produir una demanda sobtada de material japonès (devorat amb ànsia, i no només pels nens) que a finals 70s va arribar al seu punt màxim amb la sèrie "Mazinger-Z" que va provocar una autèntica bogeria, sense exagerar. De tota manera, aquest èxit no va anar acompanyat (com hauria estat en certa manera lògic) de l'edició del material original en forma de còmic al nostre país, i només es van fer unes adaptacions de baixa qualitat realitzades per autors locals anònims (sense acreditar) encara que alguns prou reconeixibles com Sanchis, el creador de Pumby que va adaptar la peli amb actors reals de Mazinger).
En aquests temps d'indigestió d'informació i de navegació (alguns cops convertida en naufragi) a la xarxa, el que jo voldria fer és explicar com vaig viure la presència del còmic i l'animació japonesos en diferents moments del meu periple vital.
Quan parlem de les primeres pàgines de manga aparegudes a Catalunya (i a tot l'estat, de fet) és inevitable recordar que va ser l'any 1968 a Cavall Fort dins una secció anomenada "Mostra del còmic mundial", però aquest fet anecdòtic no va representar l'autèntic primer contacte massiu de la canalla d'aquest país amb el gènere (també està registrada l'any 68 l'estrena del film japonès d'animació 'La princesa encantada'). En realitat, mentre que al Japó el còmic generalment sempre precedeix a l'animació a casa nostra ha estat a l'inrevés des del primer moment. I arribem al primer moment que voldria destacar, que és l'emissió de la sèrie "Heidi" a TVE (l'única que hi havia, per cert) cap allà mitjans 70s. Ho recordo amb tota la innocència d'un nen de set anys, però la sensació va ser d'absoluta meravella amb uns personatges que malgrat estar dibuixats transmetien molta més emoció que moltes altres sèries amb actors reals, per obra d'uns joves Takahatta-Miyazaki (que anys més tard crearien Studio Ghibli). I una altra dimensió d'aquest fenòmen va ser que de cop i volta no només jo sinó la pràctica majoria de nens de la meva edat eren fidels seguidors de la sèrie, se'n parlava el dilluns a escola i tots col·leccionàvem els cromos i a la nostra manera ens sabiem de memòria les cançonetes del principi i final que assimilàvem fonèticament mentre la pantalla s'omplia d'ideogrames japonesos incomprensibles. El més important és que es va produir una demanda sobtada de material japonès (devorat amb ànsia, i no només pels nens) que a finals 70s va arribar al seu punt màxim amb la sèrie "Mazinger-Z" que va provocar una autèntica bogeria, sense exagerar. De tota manera, aquest èxit no va anar acompanyat (com hauria estat en certa manera lògic) de l'edició del material original en forma de còmic al nostre país, i només es van fer unes adaptacions de baixa qualitat realitzades per autors locals anònims (sense acreditar) encara que alguns prou reconeixibles com Sanchis, el creador de Pumby que va adaptar la peli amb actors reals de Mazinger).
.....continuarà demà
per qüestions generacionals ho seguiré amb interès :)
ResponEliminaJordi Inglès, moltíssimes gràcies per la col·laboració!
ResponEliminaAixò sí que és un autèntic retorn al passat. Heidi, tu. Encara em sé les cançons de memòria
Kuchibue wa nazeee...tooku made kikoeru noooo ... (agüelito dime tu..)
Mazinger Z i Afrodita A (cada cop que ella deia pechos fuera, les quatre nenes de casa jijijiji..)
I tots aquests convivíen a la Pradera amb el pelma-peix-bullit-santurrón-lacrimògen d'en Michael Landon. Clar que això ja és una altra història.
Reitero l'agraiment, Jordi d'Anglaterra. Salut.
¨
ResponElimina(ha saltat aquesta dièresi, poseu-la on pogueu)
Ah... quins records!!
ResponEliminaJordi, felicitats pel post!
Molt interessant!
Jo també vaig començar amb la Heidi, en Marco, el Comando G, El Bosque de Tallac (més conegut com a "Jacky i Nuca"), Mazinger Z...
I van passar els anys i vàrem continuar amb Dr. Slump, Bola de Drac, Cinturó negre, Músculman, Dragon Quest, la genial RANMA 1/2, etc, etc, etc...
Ufff... sí, ho sé... he fet molta companyia a la tele de casa meva, pobreta! ;P
I la febre encara dura! :D
Ja ho sé que ja sóc grandeta, però és que el món del Manga i l'Anime em tira molt! :D