manga-ànime a catalunya (i 2)

L'emissió per TV de sèries d'animació japonesa va continuar encara que amb comptagotes i sovint utilitzant 'adaptacions' comprades a altres paisos en comptes dels originals japonesos (per no parlar d'alguns doblatges espantosos), però el segon moment que voldria destacar és l'arribada de TV3 i l'emissió la segona meitat dels 80s de "Doctor Slump", una de les millors sèries d'animació de tots els temps. I ho recordo clarament perquè amb dinou anys i estudiant universitari em semblava que ja havia deixat enrere allò dels 'dibuixos animats', però un bon dia em vaig trobar clavat al sofà amb la boca oberta i uns ulls com plats preguntant-me "però què és això?". Molts veuen l'impacte de Dr Slump com el preludi de l'esclat definitiu del manga-anime (amb "Bola de drac") a casa nostra, però la seva altíssima qualitat (el propi Toriyama mai va arribar a igualar ni molt menys superar aquest nivell) fa que tingui entitat pròpia a l'hora de generar una base d'incondicionals amb ganes de descobrir més i més creacions provinents del país del Sol naixent (com un altre gran descobriment, "Capità Harlock"). De tota manera, el tema edició dels còmics originals japonesos va continuar sent l'assignatura pendent (i en canvi va continuar el material 'apòcrif', com va passar amb una altra sèrie d'èxit com "Los caballeros del Zodiaco").
Amb l'arribada de la dècada dels 90 van arribar també els nous canals de la TV privada, i mentre el febrer de 1990 debutava "Bola de drac" a TV3 (destinada a trencar tots els esquemes d'una vegada per totes) ja s'estaven preparant per un desembarcament massiu a canals com Tele-5 ("KOR-Johnny y sus amigos"), Antena-3 ("Ranma 1/2") o Canal+ ("El guerrero samurai"). De tota manera, el tercer moment que voldria recordar seria un Saló del còmic on vaig veure "Akira" per primer cop (en video VOS amb subtítols en anglès, molt abans de que arribés als cines ni que es fes el doblatge) i un altre Saló en que vaig comprovar que era tal la demanda popular per editar els còmics originals japonesos de "Dragon ball" que hi havia compra-venda de... fotocòpies del manga!. Finalment ara sí que les editorials de casa nostra (i sobretot amb Barcelona com a punt de referència) es van posar les piles aviam qui era la primera que començava a editar allò que estava clar que era un negoci segur. En qüestió de quatre dies es va produir una invasió (mai millor dit, primer amb la importació de material en japonès que la gent comprava per mirar els dibuixos sense entendre els diàlegs) de coleccions, clubs de fans (com el mític club 'Otaku' al soterrani de Norma còmics), revistes especialitzades, etc. Per cert, que l'edició de "Bola de drac" en català va fer pensar per un moment que es podria normalitzar per fi la relació còmic-llengua (cosa que no es va produir ni amb material propi com "Capitan Trueno" ni amb els còmics de superherois ni amb el còmic 'per adults' tipus "El víbora" que malgrat ser realitzats majoritariament a Catalunya sempre van quedar al marge del català), encara que va ser només un miratge.
I com s'acostuma a dir, la resta és història.

manga-ànime a catalunya (1)

Donem les gràcies a Jordi Inglès per aquesta col·laboració.


En aquests temps d'indigestió d'informació i de navegació (alguns cops convertida en naufragi) a la xarxa, el que jo voldria fer és explicar com vaig viure la presència del còmic i l'animació japonesos en diferents moments del meu periple vital.
Quan parlem de les primeres pàgines de manga aparegudes a Catalunya (i a tot l'estat, de fet) és inevitable recordar que va ser l'any 1968 a Cavall Fort dins una secció anomenada "Mostra del còmic mundial", però aquest fet anecdòtic no va representar l'autèntic primer contacte massiu de la canalla d'aquest país amb el gènere (també està registrada l'any 68 l'estrena del film japonès d'animació 'La princesa encantada'). En realitat, mentre que al Japó el còmic generalment sempre precedeix a l'animació a casa nostra ha estat a l'inrevés des del primer moment. I arribem al primer moment que voldria destacar, que és l'emissió de la sèrie "Heidi" a TVE (l'única que hi havia, per cert) cap allà mitjans 70s. Ho recordo amb tota la innocència d'un nen de set anys, però la sensació va ser d'absoluta meravella amb uns personatges que malgrat estar dibuixats transmetien molta més emoció que moltes altres sèries amb actors reals, per obra d'uns joves Takahatta-Miyazaki (que anys més tard crearien Studio Ghibli). I una altra dimensió d'aquest fenòmen va ser que de cop i volta no només jo sinó la pràctica majoria de nens de la meva edat eren fidels seguidors de la sèrie, se'n parlava el dilluns a escola i tots col·leccionàvem els cromos i a la nostra manera ens sabiem de memòria les cançonetes del principi i final que assimilàvem fonèticament mentre la pantalla s'omplia d'ideogrames japonesos incomprensibles. El més important és que es va produir una demanda sobtada de material japonès (devorat amb ànsia, i no només pels nens) que a finals 70s va arribar al seu punt màxim amb la sèrie "Mazinger-Z" que va provocar una autèntica bogeria, sense exagerar. De tota manera, aquest èxit no va anar acompanyat (com hauria estat en certa manera lògic) de l'edició del material original en forma de còmic al nostre país, i només es van fer unes adaptacions de baixa qualitat realitzades per autors locals anònims (sense acreditar) encara que alguns prou reconeixibles com Sanchis, el creador de Pumby que va adaptar la peli amb actors reals de Mazinger).

.....continuarà demà

jiro taniguchi, en persona

No, no vindrà pas, dimarts. Ens haurem de conformar amb un parell de videos. En el primer, i cap al final de tot, el podeu veure treballant al seu estudi. El segon és la presentació de l'àlbum Un zoo en hivern, el passat mes de juliol a la Fnac-Montparnasse (París). Cal saber japonès o francès, si es vol entendre alguna cosa; cas contrari, sempre ens quedarà mirar els sants, que també és maco.

PS: una adreça interessant. Diario de lectura de cómics Jiro Taniguchi

del sentit de la lectura

Que sóc noia de poca-soltades i divertiments del tot prescindibles, ja en teniu prou constància. Que quan llegeixo em fixo en detalls aparentment estúpids, com ara les dedicatòries, els agraïments...etc., també. Si llegeixo i, posem per cas, trobo una biblioteca, em fa gràcia, en prenc nota i acabo encapçalant un apunt, o, encara pitjor, enceto una d'aquelles sèries que tant em distreuen (una amenaça formal).

En Barrio lejano (a mi m'ha tocat en castellà) no he trobat dedicatòria, però si una nota final força interessant:

EL SENTIDO DE LECTURA DE ESTE VOLÚMEN ES A LA OCCIDENTAL Y NO A LA JAPONESA POR EXPRESA VOLUTAD (sic) DEL AUTOR. LA ADAPTACIÓN GRÁFICA HA SIDO REALIZADA EN TOKIO POR FRÉDÉRIC BOILET, ENTRE ABRIL Y JULIO DE 2002, EN COLABORACIÓN CON EL AUTOR

Tal qual, amb majúscules i errata inclosa.

Aprofitant l'avinentesa, m'agradaria tocar, ni que fos de passada, un tema que em llama: la traducció de manga. He trobat un article fantàstic d'en Marc Bernabé i la Verònica Calafell, d'on penso robar amb alegria tot allò que em convingui. Si no m'erro, la Verònica va venir a la biblioteca fa cosa de dos anys, i per culpa dels Japanzone (oi, Quim?). Som-hi.

1. Del sentit (físic) de la lectura

"Originalment el manga es llegeix de dreta a esquerra, tant el llibre com les vinyetes de cada pàgina. A l’hora de publicar-lo en català hi ha dues opcions: fer l’anomenat «efecte mirall», que vol dir invertir el sentit de lectura de l’obra (a Shin-chan), o mantenir el sentit de lectura original, com és el cas de Musculman o Fushigi Yugi.

Si es fa «l’efecte mirall» cal estar al cas amb les referències de dreta a esquerra: no té cap més secret, però quan apareix una «dreta» ha de passar a «esquerra», i a la inversa. Si per algun motiu és especialment estrany que sigui així (com en una història del Detectiu Conan, recordem, que s’havia de buscar un «dretà» en un parc d’atraccions), aleshores es pot comentar amb l’editorial per no fer mirall en les vinyetes afectades, per evitar l’estranyesa del lector o l’absurditat del resultat."

Aquí teniu un exemple de lectura a la japonesa, amb vinyetes numerades i tot.

2. Algunes dificultats específiques a l'hora de traduir del japonès.

"la llengua original del manga és el japonès. I com que el japonès s’estructura d’una manera completament diferent de les llengües llatines, l’ordenació d’idees en la ment de l’autor que ha escrit el manga també és diferent. Per exemple, el japonès posa el verb al final de la frase, i combina tres sistemes d’escriptura diferents segons unes regles molt determinades que, entre d’altres, tenen a veure amb l’èmfasi que es vol atorgar a cadascuna de les paraules.

Un altre tret del japonès com a llengua de sortida és l’ambigüitat. Una ambigüitat que es reflecteix en coses tan bàsiques com l’absència de futur en els temps verbals (hi ha passats, presents i complements adverbials, només) o en l’absència de gènere i de nombre. Aquest últim tret permet als autors del manga jugar molt, sense anar més lluny, amb l’ambigüitat home-dona dels personatges, la qual cosa és un maldecap per al traductor a una llengua llatina que, ho vulgui o no, té marques de masculí i femení tant en els substantius com en els adjectius."

En aquest món, tot té la seva conya. Si voleu llegir l'article sencer:

La traducció de manga. Quaderns divulgatius, 36.
Associació d'escriptors en llengua catalana.

peggy sue, hiroshi i nietzsche

Que el sueño de la razón produce monstruos, m'ho va fer entendre, ja fa dies, en Goya, un amic que pinta. Tot i tenir-ho clar, no estava preparada ni per a la parelleta impossible ni, encara menys, pel trio endimoniat que se m'ha format dins del cap. M'explico. Torno a llegir Barri llunyà -ja ho havia fet fa cosa de dos anys i sense cap mena d'interferència- però ara passa que se m'apareix contínuament la Kathleen Turner. Sí, tu, i amb llacets al cap, faldilles de plecs i mitjonets blancs. Sense invitació. La primera reacció natural és fotre-la fora a coces. Passa d'aquí, fuig, que no m'has agradat mai gaire i a sobre no sóc capaç d'afigurar-me què carai representes de bracet amb l'Hiroshi, un home de 48 anys que tot plegat torna als catorze, sabent el que sap l' home de 48. Val més deixar-s'ho córrer, que de vegades la raó té raons que el cor no entén. I al revés.

Que el cervell faci el seu curs. Tard o d'hora se sentirà el clic.

Finalment parlà el clic, i digué: Matilde, que no te'n recordes? si a la pobre Peggy Sue li va passar el mateix que a l'Hiroshi; que vivia una vida grisota, que no li agradava gota, (sovint el clic parla amb rodolins) i de sobte, patam, cap al passat, a veure si, en tornar-hi i amb quatre reformes, millora el futur, que de fet és el present.
Ah, pensà Matilde, en tercera persona i alleugerida.

No sé si l'heu vista. La pel·li, vull dir. Peggy Sue se casó. Si la resposta és no, us la podeu ben estalviar, creieu-me. I això que la signa en Francis Ford Coppola; però no tot pot ser El Padrino II, en la filmografia d'un director. No seria humà.

Fins aquí el perquè de l'estranya parella; ara ve el salt mortal. Aquests dos, la Peggy Sue i l'Hiroshi, tornen enrera però no aconsegueixen modificar els esdeveniments futurs. Sona una mica a Lampedusa, a tot allò de cal canviar alguna cosa per tal que tot continuï igual, oi? Oi, però cal complicar-ho encara més. Arribats a aquest punt (que de fet és coma), ja podeu fer entrar a en Nietzsche, el que ens faltava.

"Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s'introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l'has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innombrables vegades; i se't repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l'extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix aquest instant i jo mateix. L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d'un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!».
(El gai saber)

A Nietzsche, un cop mort déu i creat el superhome, encara li va quedar temps per a parlar d'aquesta mena de peix que es mossega la cua que és la idea de l'etern retorn, una concepció circular del temps que ja ve dels antics egipcis, i de Pitàgores i els primers estoics, passant per les doctrines budistes i hinduistes. No hi ha ni principi ni fi, mireu sinó el cicle de la natura.
Per combregar amb l'etern retorn -i per tal d'anar acabant amb aquest apunt, que ja seria hora- cal acceptar sense embuts la idea de destí, que si no no funciona. I ara em ve al cap un altre monstre, també filòsof. Ruben Blades:

Cuando la manda el destino no la cambia el más pintao,
si naciste pa martillo, del sielo te caen los clavos.

Així que ja podeu anar fent, corpuscles de pols. Che sarà, sarà...i en un bucle infinit. Vaig a prendre'm un ibuprofé. Us deixo amb un gravat d'en Goya, l'amic pintor.

hokusai

No, aquest no és el gravat japonès més famós del món. Podríem dir que els ukiyo-e són els antecedents del manga, literalment ukiyo-e significa pintures del món que flota i els temes solien ser escenes de la vida quotidiana o paisatges. En concret, el que il·lustra el post pertany al gènere shunga, és una il·lustració d’un llibre de 1814 titulat espasmes d’amor. Aquestes petites joies, que tant importants són en la història de l’art (per exemple és coneguda la influència que van exercir sobre Van Gogh), solen ser gravats realitzats en fusta o altres tècniques com la xilografia que majoritàriament es van realitzar entre els segles XVII i XIX. No, tampoc és el més famós del seu autor, Hokusai, un dels més grans gravadors del període Edo, famós per la sèrie de vistes sobre el mont Fuji i la gran onada de Kanagawa entre altres meravelles. De fet, es diu que Hokusai és el primer que va fer servir el mot manga per referir-se a imatges disposades en seqüències, avançant-se un segle a la teoria de la seqüenciació de les imatges de Will Eisner. Com deia, he triat aquesta imatge que intenta relacionar el manga amb l’art del gravat japonès per una altra raó, a veure si algú és capaç d’adivinar-la....

el nostre primer 漫画

Jiro Taniguchi, 14 d'agost de 1947, Tottori. Va començar, com la majoria de dibuixants manga, anant a buscar cafès; en el seu cas com a assistent del mangaka Kyota Ishikawa. El 1970 va debutar en el món de la vinyeta treballant sobretot com a dibuixant i perfilant el seu estil pausat, elegant i tradicional. Si voleu més informació, dalt a la dreta teniu el pdf de la guia. (Si us estimeu més la versió en paper, ja la podeu passar a recollir per la biblioteca).

Aquest mes ens estrenem en això del còmic. A veure com anirà. -Doooosss voluuuuums?, dieu alguns en recollir Barri llunyà. Tranquils; dos volums, però molt dibuix i poca lletra.

Hem demanat ajut als Japanzone.cat, que de manga en saben més que nosaltres. Japanzone.cat és un portal en català, creat el 2001 per tres joves osonencs, on trobareu informació sobre manga, animació, cinema asiàtic i cultura japonesa. En Quim Benito, un dels artífex de l'invent, ens acompanyarà el dia de la trobada mensual. Pel que fa al bloc, a banda de les intervencions en forma d'apunt d'en Mitchum i d'una servidora, mirarem d'apretar tant a en Quim com a un exparroquià que ara viu tres o quatre comarques enllà (Ei, Jordid'Anglaterra, una salutació cordial), per tal que ens signin algun post. Salut i màn(i)ga ampla. Perdó.

P.S: Quant al títol d'aquest apunt, desitjo profundament que aquests kanji (són els caràcters d'origen xinès, de l'època de la dinastia Han, que s'utilitzen a l'escriptura japonesa)vulguin dir manga. (Jordi, Quim, en aquest cas haig de dir kanji en plural o en singular? Confirmeu-me que no fan referència a cap mare, ni cosa per l'estil, si us plau, que ara pateixo) Cap japonès a la sala?