M. Mercè Miró i Vila (1928-2010)
Quan hom treballa a la biblioteca pública d'una ciutat petita (i amb una mica de voluntat), es forma part d'un ecosistema on són representats tots el papers de l'auca.
En un lloc així, la paraula usuari no es fa anar gaire perquè els parroquians tenen noms i cognoms. Sí, la cosa va un pèl més enllà de la pura transacció i amb el temps es van teixint fils estranyíssims, per no dir-ne complicitats. Per aquesta raó, quan ens arriba la notícia del traspàs de la M. Mercè Miró, se'ns ha mort la filòloga-guardiana dels autors vigatans, sí, però també la dona d'extrema timidesa, amiga de la M. Àngels Anglada. I una entusiasta de Camilleri.
___________________P.S.: Aquí, la seva pàgina web.La fotografia correspon al dia que vam celebrar la lectura pública de textos de la M. Àngels Anglada. Anant bé, l'últim cop que va trepitjar la biblioteca. Anant bé, l'última foto.
Ho sento.
ResponEliminaAquestes persones per les quals no ets client ni usuari ni pacient ni ciutadà ... són "els jardiners que fan florir les nostres ànimes", utilitzant la metàfora de Proust que ha possat l'Olga Xirinacs en el seu post d'avui.
Mira, ho acabava de veure a El 9 Nou digital, em sap molt greu, havia estat professora meva a l´Institut Jaume Callís, de llengua anglesa. També la veia pels carrers de Vic, i sobretot havia compartit amb ella i altres Tertúlies de poetes i activitats de la mateixa biblioteca.
ResponEliminaTaüt,
xiprers que es vinclen,
ulls que ploren,
boira que regalima
llums morades.
Pilar Cabot.Els rossinyols insomnes
Imma