dimecres, 24 de febrer del 2010

correu ordinari

El 1895 el Marquès de Queensberry, creador de les regles que encara en l’actualitat regeixen la boxa, enfurismat pels rumors de la relació del seu fill Lord Alfred Douglas amb el dramaturg irlandès Oscar Wilde, acusà aquest de “donar-se aires de sodomita”. Quan Wilde va decidir que no podia ignorar la provocació, i que havia de portar Queensberry davant la justícia per difamació, el Marquès, com a venjança, va recórrer tot Londres per fer una llista de nois joves disposats a testificar contra Wilde. Malgrat conèixer l’existència de la llista, Wilde va portar el seu cas endavant. La seva denúncia particular va fracassar al cap de dos dies i el mateix Wilde va haver de respondre a una acusació pública d’acord amb la Secció 11 de la Llei Orgànica de Judici Criminal de 1886, la qual havia convertit en delicte criminal els “actes d’indecència greu” entre homes.
El 19 de maig de 1897, després de dos anys de presó, Wilde va ser alliberat. Va marxar de seguida a l’estranger i no va tornar més a Anglaterra fins a la seva mort el 1900.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Lunes noche
29 de abril de 1895

Prisión de Holloway

Mi más querido muchacho,

Esta carta es para garantizarte mi inmortal, mi eterno amor. Mañana todo habrá concluido. Si prisión y deshonor son mi destino, piensa que mi amor por ti y esta idea, esta aún más divina fe, de que me amas recíprocamente, me sostendrán en mi desgracia y me harán capaz, espero, de soportar mi aflicción con más paciencia. Puesto que la esperanza, o mejor aún la certeza, de encontrarte de nuevo en alguna parte es la meta y el estímulo de mi vida presente, ¡ah!, debo continuar viviendo en este mundo precisamente por eso.

El querido ---------vino a verme hoy. Le he dado varios mensajes para ti. Me dijo algo que me tranquilizó: que a mi madre nunca le faltará de nada. Yo me he encargado siempre de su mantenimiento, y pensar que pudiera padecer privaciones me habría hecho muy desgraciado. En cuanto a ti (gentil muchacho con un corazón como el de Cristo), en cuanto a ti, tan pronto como hayas hecho lo que tengas que hacer, te ruego vayas a Italia y recobres la calma, y escribas esos deliciosos poemas que haces con tan rara perfección. No te expongas solo a Inglaterra por ninguna razón, sea la que fuere. Si un día, en Corfú o en alguna isla encantada, hay una casita en la que podamos vivir juntos, ¡oh!, la vida sería más dulce de lo que nunca ha sido. Tu amor ha abierto las alas y es firme, tu amor viene a mí atravesando los barrotes de mi prisión y me conforta, tu amor es la luz de todas mis horas. Los que no saben lo que es el amor, escribirán, lo sé, si el hado nos es adverso, que yo he ejercido una mala influencia en tu vida. Si eso dicen, escribirás o podrás decir a tu vez, que no es así. Nuestro amor siempre ha sido hermoso y noble, y si yo he sido el blanco de una terrible tragedia, ello ha ocurrido porque la naturaleza de nuestro amor no ha sido entendida. En tu carta de esta mañana me decías algo que me ha dado valor. Necesito recordarlo. Escribías que era mi deber contigo y conmigo mismo vivir a despecho de todo. Pienso que es verdad. Lo intentaré y lo conseguiré. Te ruego que tengas siempre informado a Mr. Humphreys de tus movimientos, pues así cuando él venga podrá contarme lo que estás haciendo. Parece que a los abogados se les permite ver a los presos con bastante frecuencia. De este modo podré comunicarme contigo.

¡Estoy tan feliz de que te hayas ido! Sé lo que ha debido costarte. Hubiera sido una agonía para mí saber que estabas en Inglaterra cuando tu nombre era mencionado en el tribunal. Espero que tengas ejemplares de todos mis libros. Todo lo mío se ha vendido. Alargo hacia fuera mis manos buscándote. ¡Ojalá viva para tocar tu pelo y tus manos! Sé que tu amor cuidará de mi vida. Si muriera, deseo que vivas una amable y tranquila existencia en algún lugar, con flores, cuadros, libros y mucho trabajo. Intenta que sepa de ti pronto. Te estoy escribiendo esta carta en medio de gran sufrimiento; todo un largo día en el tribunal me ha agotado. Queridísimo muchacho, el más dulce entre todos los jóvenes, el más amado y el más amable. ¡Oh! ¡Espérame! ¡Espérame! Soy, como siempre desde el día en que nos encontramos, devotamente tuyo y con inmortal amor.


Oscar

14 comentaris:

  1. Cartas a lord Alfred Douglas, Luis Antonio de Villena, Tusquets, 1987.

    ResponElimina
  2. Els camins de l'amor són inescrutables... precisament ara estic esperant el llibre "Aimeé y Jaguar: una historia de amor. Berlin, 1943", sobre dues dones molt diferents que van estimar-se en l'Alemanya nazi. Colpidor i real.

    ResponElimina
  3. D'altra banda, també he recordat un episodi de L'escurço negre en el que se l'ha de jutjar i escriu al millor advocat d'Anglaterra, en Massingbird...

    PERKINS.- He sentit a dir que és molt astut com a fiscal.

    ESCURÇÒ.- Sí, recordi allò d'Oscar Wilde.

    PERKINS.- Sí, l'Oscar el Mascle. El barbut i forçut Oscar. El terror de les nenes, amb cent catorze fills il·legítims, campió mundial dels pesos pesants, autor d'un pamflet que va ser un èxit de vendes, "Per què m'agrada fer-m'ho amb les noietes". I Massingbird va aconseguir que el condemnessin per marieta.

    ResponElimina
  4. ...ja,ja,ja, és que l'escurçó negre ere molt negre....

    ...jo trobo irresistible la balada de la presó de reading...

    ResponElimina
  5. Hola Matilde, Robert i cia.

    També m'agrada la Balada de la presó de Reading. I sobretot m'agrada, del seu teatre, Salomé.

    Si em permeteu l'autopropaganda bloguera, fa uns vuit mesos vaig escriure un apunt sobre l'obra de teatre The Judas Kiss, de David Hare, que tracta sobre el dia abans de l'empresonament d'Oscar Wilde i el seu posterior alliberament, al cap de dos anys. El trobareu clicant el següent enllaç: The Judas Kiss.

    Salutacions,
    S.

    ResponElimina
  6. ...no només se't permet, Sadurní, sinó que s'agraeix...ara mateix hi corro.

    ResponElimina
  7. Ei, Sadurní, el text de l'apunt l'he tret justament del programa de Judas Kiss!! Plagi, plagi!!!
    Vaig a llegir-te; ah, i aprofito per a felicitar-te pel teu homenatge a Espriu. Molt Bo. Jordi Larios, el poeta de la ginebra!
    una abraçada

    ResponElimina
  8. Ei, Sílvia, gràcies per la propina!!!

    No en sé res d'aquest llibre. Espero que quan l'hagis llegit ens en faràs cinc cèntims (un euro, millor). Gràcies.

    ResponElimina
  9. Què bo Wilde, Matilde, i què bo l'Escurçó negre... Jo sento debilitat per "De profundis". El recull aquest editat per De Villena el tenim a Cerdanyola; ara mateix li faig una ullada.

    ResponElimina
  10. La culpa de tot la té el número de Litoral de l'altre dia, Espai. A partir d'ara, n'aquesta casa rebrem correspondència. Avui Wilde, aviat ens escriurà Rilke...i anar fent, que tot distreu.

    ResponElimina
  11. Coincideixo plenament amb Espai de llibres. De Profundis és un llibre colpidor, molt especialment la segona part en què reflexiona sobre l'ànima humana, el cristianisme, l'amor, etc. Wilde no el trobo ni un gran dramaturg ni un gran novel·lista, però redèu quin pensador! Quin enginy i quina sensibilitat! És d'aquella mena d'autors recurrents: sempre hi acabes tornant! És com si, de tant en tant, necessitessis unes quantes paraules, uns quants pensaments de Wilde perquè el dia et vagi una mica millor...
    Ah! I coincideixo amb la Sílvia Tarragó: brutal (com sempre) el capítol de l'Escurçó que esmenta: sóc un incodicional de l'Escurçó (i del Princep George i del general Melchott i Lord Flasheart i de...)
    Una abraçada a tothom,
    Jordi

    ResponElimina
  12. veí de les Corts25/2/10 13:55

    Era un mala peça aquest Alfred. I un capsigrany! I em continc que em conec. Que si no...

    ResponElimina
  13. Ei, Jordi, jo només li he llegit La balada... i De profundis i fa dos mil anys.
    Cadascú portem a la maleta els nostres autors, suposo. I de tant en tant, és molt gust passar per davant de la prestatgeria on viuen i fer-los una reverència.

    I sí, tens raó, quin enginy! Només cal llegir un parell dels seus aforismes. Pedra picada.

    Uns exemples que acabo de trobar a la xarxa:

    - la vida es demasiado importante para hablar de ella en serio.

    - La única manera de librarse de una tentación es caer en ella.

    - En los viejos tiempos los libros los escribían los hombres de letras y los leía el público. Hoy los libros los escribe el público y no los lee nadie.


    Un crack.

    ResponElimina
  14. Veí, home contingut, el dia que et deixis anar i et desmelenis tremolarà l'univers sencer. N'estic segura. (y yo que lo vea)

    ResponElimina