Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oscar wilde. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oscar wilde. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 de setembre del 2025

arrogància

 

Miquel Berga
Arrogància
El PuntAvui
14|9|2025

 

L'improbable lector dels meus articles ja sap que l'amic Oscar wilde té sovint la deferència de dir-hi la seva. La companyia d'una ment brillant sempre és d'agrair. Ara, la seva arrogància estava a la altura del seu talent. No ho dissimulava pas. Per això, quan va sortir a rebre els aplaudiments enfervorits del públic la nit de l'estrena d'El ventall de Lady Windermere, els ho va agrair amb aquestes paraules: "Estic encantat, ladies and gentlemen, de veure que els ha agradat la meva obra. El seu entusiasme em fa pensar que hi han trobat quasi tants mèrits com els que hi trobo jo." Al pic de la seva fama i emborratxat d'èxit, Wilde va cometre un acte d'absurda arrogància amb el pare del seu jove amant que li va comportar un judici, dos anys de presó amb treballs forçats i misèria fins a la mort. L'experiència de l'èxit i el plaer es van reconvertir en una penosa reflexió sobre el dolor i la degradació ètica. Si Wilde va ser arrogant ho va pagar amb escreix. Els artistes tenen, sovint, una convicció íntima, innata, del seu destí elevat. Potser és cosa d'irlandesos perquè un altre dublinès com Wilde, James Joyce, ha quedat com el súmmum de l'arrogància de l'artista. Ho va dir sense embuts: "L'única demanda que faig als meus lectors és que dediquin la seva vida a llegir les meves obres." Bufa! Als 20 anys, Joyce va visitar el seu compatriota, el poeta i Nobel de literatura, W.B. Yeats, 17 anys més gran que ell. L'objectiu era explicar-li amablement per on fallava la literatura del gran poeta. Com que la conversa no progressava gaire, Joyce li va demanar quants anys tenia. Yeats li ho va dir. La resposta de Joyce: "Ja ho veig. T'he conegut massa tard i ja no tens remei. Ets massa vell." Insolent? Arrogant? Imparable?...A vegades, però, hi sabia posar humor. "Mestre —li va dir un jove—, puc besar la mà que va escriure Ulisses?" "Millor que no —va replicar el geni—, aquesta mà ha fet moltes altres coses."


dimecres, 27 d’abril del 2022

de wilde a clegg

 



DE OSCAR WILDE A BERNULF CLEGG
1891

En 1891, poco después de leer El retrato de Dorian Gray, un joven perplejo llamado Bernulf Clegg escribió al autor y le pidió en tono educado que le explicara la afirmación de que «el arte es más bien inútil», que aparece en el prefacio de la novela. Se llevó una sorpresa al ver que, en su rápida respuesta, Wilde hacía exactamente lo que le había pedido.

Estimado señor:

El arte es inútil porque su propósito consiste simplemente en crear un estado de ánimo. No pretende instruir, o inducir a la acción en ningún sentido. Es estupendamente estéril y lo que define su placer es la esterilidad. Si tras la contemplación de una obra de arte se produce cualquier tipo de actividad, o bien la obra es de segunda categoría, o el espectador no ha conseguido captar por completo la impresión artística.

Una obra de arte es inútil como lo es una flor. La flor se abre para su propio gozo. Nosotros obtenemos un momento de gozo al contemplarla. No hay nada más que decir sobre nuestra relación con las flores. No forma parte de su esencia. Es accidental. Es un uso erróneo. Me temo que todo esto es muy complicado. Es que es un asunto largo.

Atentamente

Oscar Wilde


Shaun Usher. Cartas memorables: curiosas y divertidas, reveladoras y trascendentes: más de cien misivas de gente anónima y personajes célebres de la historia. Salamandra, 2014.


divendres, 31 de desembre del 2021

els crítics


A vegades es diu que [els crítics] no llegeixen de cap a cap les obres que se’ls exigeix que critiquin. És cert. O si més no ho hauria de ser. Si les llegissin de cap a cap, esdevindrien perfectes misantrops […]. Ni és necessari. Per conèixer la collita i qualitat d’un vi no cal beure’n tota la bóta. Amb una mitja hora n’hi ha d’haver prou per determinar si un llibre té algun o cap valor. En realitat n’hi ha prou amb deu minuts, si es té el sentit de la forma. ¿Qui té ganes de passar a gual un volum avorrit? Es tasta i ja s’ha complert: més que complert, diria.

Oscar Wilde. El crític com a artista. Traducció de Pau Cañigueral Batllosera. Edicions de l'Ela Geminada, 2020. 

divendres, 29 d’agost del 2014

la utilitat de l'inútil


L'artista és el creador de coses belles.
L'objectiu de l'art és revelar-se i ocultar l'artista.
El crític és aquell que pot traduir a un altre estil o a un altre material la seva impressió de les coses belles.
La crítica més alta, igual que la més baixa, és una forma d'autobiografia.
Els que troben sentits lletjos en coses belles són uns corruptes sense encant. És un error.
Els que troben sentits bells en coses belles són els cultes. Per aquests hi ha esperança.
Els escollits són aquells per qui les coses belles només signifiquen la bellesa.
No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més.
L'antipatia del segle XIX pel realisme és la ràbia de Caliban en veure's la cara en un mirall.
L'antipatia del segle XIX pel romanticisme és la ràbia de Caliban en no veure's la cara en un mirall.
La vida moral de l'home és un dels temes de l'artista, però la moralitat de l'art consisteix en l'ús perfecte d'un mitjà imperfecte.
No hi ha cap artista que vulgui demostrar res. Fins i tot les coses verdaderes es poden demostrar.
No hi ha cap artista que tingui afinitats ètiques. En l'artista les afinitats ètiques són un manierisme d'estil imperdonable.
No hi ha cap artista que sigui mòrbid. L'artista ho pot expressar tot.
Per l'artista, el pensament i el llenguatge són instruments d'un art.
Per l'artista, el vici i la virtut són materials per l'art.
Des del punt de vista de la forma, el model de totes les arts és la del músic. Des del punt de vista del sentiment, el model és l'ofici de l'actor.
Tot art és a la vegada superfície i símbol.
Els que van més enllà de la superfície corren un risc.
El que l'art realment reflecteix no és pas la vida, sinó l'espectador.
La diversitat d'opinions sobre una obra d'art demostra que es tracta d'una obra nova, complexa i vital.
Quan els crítics discrepen, l'artista està d'acord amb si mateix.
Podem perdonar algú que creï una cosa útil sempre que no l'admiri. L'única excusa per crear una cosa inútil és admirar-la moltíssim.
L'art sempre és perfectament inútil.


Oscar Wilde. Prefaci a  El retrat de Dorian Grey. Traducció de Jordi Larios. Quaderns Crema, 2008.

dimecres, 24 de febrer del 2010

correu ordinari

El 1895 el Marquès de Queensberry, creador de les regles que encara en l’actualitat regeixen la boxa, enfurismat pels rumors de la relació del seu fill Lord Alfred Douglas amb el dramaturg irlandès Oscar Wilde, acusà aquest de “donar-se aires de sodomita”. Quan Wilde va decidir que no podia ignorar la provocació, i que havia de portar Queensberry davant la justícia per difamació, el Marquès, com a venjança, va recórrer tot Londres per fer una llista de nois joves disposats a testificar contra Wilde. Malgrat conèixer l’existència de la llista, Wilde va portar el seu cas endavant. La seva denúncia particular va fracassar al cap de dos dies i el mateix Wilde va haver de respondre a una acusació pública d’acord amb la Secció 11 de la Llei Orgànica de Judici Criminal de 1886, la qual havia convertit en delicte criminal els “actes d’indecència greu” entre homes.
El 19 de maig de 1897, després de dos anys de presó, Wilde va ser alliberat. Va marxar de seguida a l’estranger i no va tornar més a Anglaterra fins a la seva mort el 1900.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Lunes noche
29 de abril de 1895

Prisión de Holloway

Mi más querido muchacho,

Esta carta es para garantizarte mi inmortal, mi eterno amor. Mañana todo habrá concluido. Si prisión y deshonor son mi destino, piensa que mi amor por ti y esta idea, esta aún más divina fe, de que me amas recíprocamente, me sostendrán en mi desgracia y me harán capaz, espero, de soportar mi aflicción con más paciencia. Puesto que la esperanza, o mejor aún la certeza, de encontrarte de nuevo en alguna parte es la meta y el estímulo de mi vida presente, ¡ah!, debo continuar viviendo en este mundo precisamente por eso.

El querido ---------vino a verme hoy. Le he dado varios mensajes para ti. Me dijo algo que me tranquilizó: que a mi madre nunca le faltará de nada. Yo me he encargado siempre de su mantenimiento, y pensar que pudiera padecer privaciones me habría hecho muy desgraciado. En cuanto a ti (gentil muchacho con un corazón como el de Cristo), en cuanto a ti, tan pronto como hayas hecho lo que tengas que hacer, te ruego vayas a Italia y recobres la calma, y escribas esos deliciosos poemas que haces con tan rara perfección. No te expongas solo a Inglaterra por ninguna razón, sea la que fuere. Si un día, en Corfú o en alguna isla encantada, hay una casita en la que podamos vivir juntos, ¡oh!, la vida sería más dulce de lo que nunca ha sido. Tu amor ha abierto las alas y es firme, tu amor viene a mí atravesando los barrotes de mi prisión y me conforta, tu amor es la luz de todas mis horas. Los que no saben lo que es el amor, escribirán, lo sé, si el hado nos es adverso, que yo he ejercido una mala influencia en tu vida. Si eso dicen, escribirás o podrás decir a tu vez, que no es así. Nuestro amor siempre ha sido hermoso y noble, y si yo he sido el blanco de una terrible tragedia, ello ha ocurrido porque la naturaleza de nuestro amor no ha sido entendida. En tu carta de esta mañana me decías algo que me ha dado valor. Necesito recordarlo. Escribías que era mi deber contigo y conmigo mismo vivir a despecho de todo. Pienso que es verdad. Lo intentaré y lo conseguiré. Te ruego que tengas siempre informado a Mr. Humphreys de tus movimientos, pues así cuando él venga podrá contarme lo que estás haciendo. Parece que a los abogados se les permite ver a los presos con bastante frecuencia. De este modo podré comunicarme contigo.

¡Estoy tan feliz de que te hayas ido! Sé lo que ha debido costarte. Hubiera sido una agonía para mí saber que estabas en Inglaterra cuando tu nombre era mencionado en el tribunal. Espero que tengas ejemplares de todos mis libros. Todo lo mío se ha vendido. Alargo hacia fuera mis manos buscándote. ¡Ojalá viva para tocar tu pelo y tus manos! Sé que tu amor cuidará de mi vida. Si muriera, deseo que vivas una amable y tranquila existencia en algún lugar, con flores, cuadros, libros y mucho trabajo. Intenta que sepa de ti pronto. Te estoy escribiendo esta carta en medio de gran sufrimiento; todo un largo día en el tribunal me ha agotado. Queridísimo muchacho, el más dulce entre todos los jóvenes, el más amado y el más amable. ¡Oh! ¡Espérame! ¡Espérame! Soy, como siempre desde el día en que nos encontramos, devotamente tuyo y con inmortal amor.


Oscar