maleïda bestiola estimada

Mai no vaig poder dominar la maleïda bestiola estimada. Estudiava força, estudiava molt i sempre em semblava poc. Algú em va dir que si no la remenava prou vindrien espores per l'aire i se m'hi farien líquens a la fusta, i m'ho vaig creure de culpable que em sentia.

Encara em fa por; fins i tot així, desmantellada en tres cossos dins la pelfa verda de l'estoig, cansada però no rendida, com supervivent d'una guerra. L'agafo amb molta cura; em tomba una fortor de bavalla resseca i fustam d'envelat, de l'aire de totes les places respirades que un dia van circular pel canó fosc de l'instrument. Són tres quarts de quilo de fusta seca, tallada en lluna plena perquè no es corqui, i un quart de quilo d'alpaca repolsada per a la campana i la quinzena de claus. M'agrada que pesi. La torna esquívola, emprenyadora: si em vols em tindràs, però et costaré. I així i tot mai no la tens completament. No t'hi pots amorrar més d'un minut seguit sense haver de reposar, desfets el llavi i el polze. És excessiva. Una mala peça. Em fascina.
[...] Componc els tres cossos amb un gest d'autòmat que encara duc dins. L'alço com una ofrena que em faig. L'ensumo: sento com respira, innocent i perillosa. Fico el polze dret als posadits de sota, els altres dits busquen els forats com llodrigueres. Ja. Els capcirons estremint-se de gust: el vell, retrobat encaix. El meu índex dret, per exemple, quants cops ha basculat sobre el fa sostingut?
I enceto el ritual ridícul que porto de cap. Encaixo el tudell amb la doble canya. Punxo un cedé escollit a la cadena i em calço els auriculars. El silenci que precedeix a l'explosió.


Una màquina d'espavilar ocells de nit, p. 134-135.


Parla de la tenora, tot i que pot semblar que la cosa va d'un que mira de fer sonar la doble canya d'una noia, per tal d'arrencar-li un fa sostingut. Ara em direu, va, Matilde, si això és més vell que l'anar a peu. I tindreu raó. És l'evocació d'una escena eròtica. I com que ja sabeu que estic molt delicadeta de les sinapsis, voilà el monstre d'avui. El text està escrit en gíglic.

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente su orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, las esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentía balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

Julio Cortázar, Rayuela, capítol 68