En Miquel V. (gràcies, nano), aprofitant que fa mil anys havia coincidit amb en Jordi Lara en un parell d'aventuretes culturals, es cuida de donar el tret de sortida, sense haver de lamentar cap víctima. Mestrestant, servidora es baralla amb una càmera de fotos que s'està quedant sense bateria, la foscor de la sala, i la poca traça en això d'enquadrar. Massa guerra per l'hora que és.
Fem el que cal fer: repassem la trajectòria professional de l'autor, li demanem quatre coses sobre la tele i la seva feina al programa Nydia, que si la sardana i els sardanistes, que si la cobla i el tible. De caldre, no calia, que tota aquesta informació la trobeu a la guia de lectura i als apunts que hem anat publicant al bloc, però d'alguna manera s'han de passar els deu primers minuts i més en un lloc on no pots recórrer al consol d'una cigarreta o una copa, que sempre ajuden a accelerar el procés.
Superat el quart d'hora, l'ambient ja era molt més distès; uns s'afluixaven el nus de la corbata que no duien, mentre els més decidits es treien les sabates i plantaven els peus sobre la taula. I a mi se'm va girar feina, que havia de prendre'n nota.
Jordi Lara dixit:
1- que se sent més escriptor que músic,
2- que això d'escriure li agrada, però que tampoc el fa tornar boig, que se li acuden, com a poc, cinc o sis coses que l'entusiasmen tant o més (cuinar, per exemple)
3-que va escriure aquest llibre per fer les paus amb la cobla, mirant de fugir del proselitisme, volent fer literatura. Literatura compromesa amb la llengua, perquè si el compromís s'estableix amb la trama o amb vés a saber què, llavors cal batejar el resultat amb un altre nom.
De la llengua en parlem déu ni do l'estona, que per alguna cosa és la matèria primera. Quan hom comença a llegir Una màquina..., el primer cop d'ull ja detecta el substrat terrós, l'afiliació geogràfica, la llengua de sa mare, per a entendre'ns, però enriquida i ampliada amb Verdaguers, Carners, Ribes i cia., passada pel carrer i el bars i el metro. Una llengua no gens lletraferida (en el pitjor sentit de la paraula, que el té); una llengua rica, precisa i desencarcarada. Musculosa, que diria en Girbén.
A l'artefacte narratiu, també li vam dedicar unes paraules, no gaires. Hores d'ara ja ho sap tothom, fins i tot els que encara no l'heu llegit: Una màquina...no és ni una novel·la, ni un assaig, ni una autobiografia, ni un recull de contes. Són set relats i un epíleg, interrelacionats i autobiogràfics, però ben diferents els uns dels altres pel que fa a la construcció narrativa, escrits en primera persona, on amb l'excusa de la cobla, dels músics i dels compositors i tot això, se'ns acaba explicant una d'aquelles històries d'iniciació, que se'n diu; sí, la cosa va d'un que es fa gran.
El llibre ha agradat i molt. Una part dels tertulians destacaven sobretot el començament, la part més autobiogràfica, el nano dòcil que entra a formar part d'una cobla, el viatge a Andalusia a la recherche dels records no viscuts (la memòria transmesa via gens, segons l'autor) i d'altres ens decantàvem pel capítol dedicat a en Garreta, possiblement el relat més literari de tots, sobretot pel tractament del personatge (recorda a Bartleby, el tal Garreta) i la manera que el narrador té d'enfrontar-s'hi, de mirar de treure-hi l'entrellat i que no saps com, però et trobes a la cuina de l'autor, fent bullir l'olla, acompanyant-lo en tot un seguit de reflexions sobre el fet artístic i l'acte creatiu.
Xino-xano vam haver d'anar a tancar els ànecs, que fora era negra nit de feia estona. Lamentablement no em veig amb cor de descriure el quadre final, que inclou una escena de petició de mà, amb tots els ets i uts, per part d'un lector heterosexual confés, signatura d'autògrafs, i en Jordi Lara sortint a hombros por la puerta grande. Un tip de riure, us ho juro.
I ara que ho penso, no podríem haver imaginat un final millor, que semblàvem una colla de nàufrags feliços i estrafolaris.
