el mot 2021

El MOT 2021 posa la mirada en la creativitat  artística vista des de la literatura

Tracy Chevalier, Heather Rose, Rodrigo Fresán, Ignacy Karpowicz, Manuel Baixauli, Perejaume, Alicia Kopf, Jordi Lara i Irene Solà són alguns dels quaranta autors catalans, nacionals i internacionals que  integren la programació de l’edició d’enguany, que reprèn el fil de 2020. 

La setena edició estarà dedicada als processos creatius de les diferents disciplines artís-tiques, explicats des de la literatura. Després  d’haver d’ajornar el festival el març passat a les portes de celebrar-lo, enguany el MOT recupera gairebé íntegrament el programa de l’any  passat, en una edició híbrida que combina presencialitat i virtualitat, i  que per primer cop es podrà seguir en streaming. 

 

 Aquí, el programa complet.

narrar i entendre

PONÇ PUIGDEVALL
Narrar i entendre
El País
21|3|2019

A Sis nits d’agost, Jordi Lara (Vic, 1968) narra la història singular i misteriosa de la mort de l’activista polític Lluís Maria Xirinacs i, com passa amb la majoria de llibres de Javier Cercas, per exemple, l’obra qüestiona la condició del gènere al qual pertany —l’autor la descriu com una “novel·la sense ficció”—, i oscil·la entre la possibilitat de recrear l’assumpte central en uns termes plausiblement inventius o a través de l’òptica assagística. A Sis nits d’agost hi ha una al·lusió contínua a la configuració del que es va llegint: l’escriptor està escrivint un llibre, i el lector ho sap des del principi, sap que el que està llegint no és la història en si, pura i destil·lada, sinó que el que està llegint és el llibre que en conta la història a partir de l’alternança de tres línies. En un primer lloc, hi ha la reconstrucció, amb una vigilància estilística gairebé maníaca i d’una intensitat explosiva enorme, de l’anada de Xirinacs a la muntanya del Ripollès que havia triat per deixar-se morir; en un segon pla, hi ha el procés d’investigació dels avatars de la història, les entrevistes al seu cercle d’amistats, l’accés als papers personals del suïcida, les impressions dels aldeans que van trobar el cadàver, dels mossos d’esquadra i del forense que van dictaminar que era una mort sense que enlloc s’hi detectés cap mena de violència; i, en fi, hi ha tot el que es refereix al procés d’escriptura de l’obra, els dubtes que Lara ha d’anar superant, els esforços que ha de fer per convèncer-se que està davant d’uns fets que val la pena de narrar. L’escriptor mostra en tot moment el que hi ha darrere del que el lector va llegint, que també agraeix que no hi ha hagi experimentalismes exagerats, que fins i tot la proposta esdevingui un relat amb un camí força tradicional, molt propera a una història amb plantejament, nus i desenllaç.

Sis nits d’agost no és la biografia de Xirinacs, i no és tampoc cap llibre que vagi acompanyat de cap missatge ideològic o patriòtic. És més aviat un llibre que ve a demostrar que la literatura pot ser un mecanisme molt propici per indagar i plantejar preguntes de resposta tan difícil com, per exemple, quines poden ser les raons per les quals algú decideix deixar-se morir per inanició. “Segurament, un home en té prou amb una sola raó per llevar-se la vida si ho fa des del dolor, però si ho fa des del goig i la plenitud en calen un grapat”, escriu Lara, per afegir més endavant: “¿No eren, ben mirat, raons intercanviables que tant podien ser justificacions d’una mort com incentius per a la vida?”. Mentre investiga les veritats i les mentides que es van dir i publicar a la premsa arran de la mort de Xirinacs, Lara s’enfronta als misteris que van envoltar la descoberta del cadàver —¿de qui era la tovallola que li va servir de coixí?, ¿qui va penjar els plàstics als arbres que cercaven el prat?, ¿per què la posició del cos no era la més lògica?—, però l’enigma que s’assetja al llarg del relat no és de caire criminal, sinó un d’humà que es projecta en dues direccions: d’una banda, el d’una persona absent, que ja no es pot veure ni conèixer, però que existeix en el record eufòric o en dolor dels amics, i, de l’altra, el de l’investigador, el de Lara, que topa de seguida amb la realitat d’una llei no escrita quan algú se submergeix en la biografia dels altres, que ningú surt indemne de l’examen d’una vida, que ningú en surt de la mateixa manera que hi entra. Al cap i a la fi, indagar sobre la mort de Xirinacs és l’excusa o el motiu que usa Lara per anar a la recerca d’ell mateix, i la necessitat de saber la veritat sobre les circumstàncies de la mort de Xirinacs s’acaba convertint en una cosa diferent del projecte original: les preguntes sobre aquella mort porten l’autor a la necessitat de conèixer-se, a explicar-se la seva pròpia vida i la seva identitat i mirar d’entendre-les mentre ho està fent. La història, ja sigui la pròpia o l’aliena, no pot sobreviure sense el relat.

Sis nits d’agost està a la mateixa altura, o segurament més enlaire, que Una màquina d’espavilar ocells de nit o dels millors relats de Mística conilla, potser perquè aquí Lara no es conforma a buscar només la veritat d’uns fets, sinó també la veritat de la literatura més enllà de la ficció mentre narra i entén la vida.

els nocturns de lara

JOAN BURDEUS
TV3 hauria de ser més com el Canal 33
Núvol
13|2|2020

Els tertulians han anat ocupant el buit que els artistes i intel·lectuals han deixat a la tele, i el món és un lloc més lleig i idiota per aquest fet. Un país vertebrat hauria de veure i escoltar els seus millors artistes als mitjans amb més freqüència i durada del que ho fem a Catalunya. Fer-ho sense pretext, escapar de l’aplanament fresquet i picadet al qual tendeixen les entrevistes dels magazines que es fan a propòsit d’un nou llibre, disc o obra de teatre, és igual d’important. És veritat que molts creadors es neguen a parlar de res que no sigui la seva creació més recent. I, segons com, fan bé: l’eròtica del misteri és fonamental tant per a l’artista com per la recepció del seu treball, i si xerren davant de les càmeres durant massa estona, corren el risc existencial i comercial de desvelar que ells són, també, persones normals. Per això molts s’amaguen darrere un personatge. I com que no pocs personatges naufraguen miserablement en les aigües insípides del postureig, l’ofici acaba adquirint mala fama. Però un bon artista no ha de ser una persona normal del tot, perquè la seva feina consisteix, precisament, a cultivar la sensibilitat, la intel·ligència i l’articulació més enllà que les persones normals. El somni televisiu és el dolç punt mig: artistes savis parlant sense cap pressió espectacularitzadora, amb el temps i el respecte necessaris perquè una conversa esdevingui fèrtil; facilitar les condicions perquè es produeixi aquell sentiment tan poc democràtic però que, en el fons, anhelem poderosament: l’admiració.

Recordeu quan fa que un programa de tele no us ajuda a admirar els personatges que hi desfilen? Contra això lluita Il·luminats, un espai de converses amb “personatges rellevants de la cultura”. Ho poso entre cometes perquè així es descriu el mateix programa, però no hi ha gota d’ironia: són rellevats de debò, i se’ls tracta com a tals. La gràcia és que les entrevistes es fan de nit, en llocs insòlits que no acostumem a veure a les fosques, com ara la Biblioteca de Catalunya, un cementiri, o una escola. La premissa de la nocturnitat és tan senzilla que només podria ser del tot banal o funcionar de meravella. Es dona el segon cas: les trobades entre els convidats i l’escriptor Jordi Lara, creador i conductor de tot plegat, aprofiten el mantell de la nit per dirigir les converses segons la lògica nocturna de la lliure associació. No s’hi parla de temes ni massa superficials ni massa transcendentals: els personatges reflexionen sobre el seu ofici, però també sobre la seva vida i sobre el que veuen en el món. Ni rastre de pornografia emocional. El que es diu es tracta amb afecte sanament reverencial, i sovint s’hi riu, però només quan alguna cosa fa gràcia. Hi ha guió i hi ha muntatge prou treballats per no ser invasius però tampoc superflus, i Lara és un conversador intel·ligent. La comèdia de fer veure que passen la nit sencera als llocs que han triat per parlar és bonica i gens gratuïta. 

Només hi ha sis capítols de mitja hora. Els convidats són Roger Mas, Sol Picó, Tortell Poltrona, Pilarín Bayés, Xavier Albertí i Enric Casasses. Podria haver-hi molts més programes que conduirien a molts més personatges. Però, com tots sabem, el pressupost i l’audiència del canal cultural de la televisió pública catalana han decaigut sostingudament fins als nivells irrisoris d’avui. Encara que Il·luminats es troba sencer a la carta, no existeixen vies fressades per fer una bona estratègia de promoció 3.0, que permeti que un format que és carn de YouTube i que fascinaria i educaria als consumidors digitals que TV3 hauria de voler fascinar i educar, es divulgui com mereixeria. Il·luminats ho té tot per fer de base per a la cultura de consum audiovisual en català que hauria d’arribar i no arriba perquè no s’hi dediquen ni prou diners ni prou esforços. Evidentment, des de Núvol, modernets com som, sempre demanarem més diners i més espai per aquest tipus de programes amb la insistència barrinadora d’una Isona Passola als Gaudí. Però veure Il·luminats també et fa adonar que hi ha un llenguatge que falta a tota la televisió. TV3 es podria assemblar més al 33. Encara que sigui un oxímoron, la televisió convencional podria ser més com la televisió de culte. Plantar la idea que la intel·ligència hauria d’estar al centre de totes les coses, fins i tot de l’entreteniment.

xirinacs, la mort com a afirmació col·lectiva

ESTEVE PLANTADA

Xirinacs, la mort com a afirmació col·lectiva

El temps
8|7|2019

Lluís Maria Xirinacs va portar al límit totes les seves conviccions. En vida, i també en la mort, tal com podem llegir en ‘Sis nits d’agost’, el darrer llibre de Jordi Lara, on l’autor osonenc reconstrueix amb alta destresa literària els darrers dies del filòsof i cèlebre activista, tot un referent de la desobediència civil pacífica i de la no-violència.

“Quin un, en Xirinacs”, diu un dels testimonis del llibre en un passatge. No es podria definir millor la manera de ser i l’autoexigència d’una figura extremadament coherent amb cadascuna de les seves idees i els seus actes. Fins al punt que el 6 d’agost de 2007, quan complia 75 anys, Lluís Maria Xirinacs va pujar a la muntanya i es va deixar morir, tot sol, induint-se un coma i sense infligir-se cap tipus d’autoviolència.

Aquest és el fet des d’on gravita el darrer llibre de Jordi Lara (Vic, 1968), una de les veus més robustes i elegants de la literatura catalana actual, desplegada en una obra que conté les paraules justes, que sempre sap què i com ho vol explicar, fent-nos espectadors privilegiats no només d’uns fets, sinó d’un procés d’escriptura fascinant i abrupte, amb dubtes i molta literatura. Una obra que supera l’anècdota i un personatge tan gran, complex, estimat i incomprès com Xirinacs. 

Sis nits d’agost mostra la pulsió més intima d’un home que puja una muntanya, que s’asseu i s’espera a morir en un bosc del Ripollès. Amb la complexitat de l’evasió i amb l’intent d’escatir quina mena d’experiència és. “S’hi afegeix que aquest home és en Xirinacs”, subratlla. Conscient dels condicionants de la història, quan Lara decideix acostar-s’hi des d’un punt de vista literari, el primer que ha de fer és acotar els perills del relat: “En primer lloc, evitar que la figura de Xirinacs se’m mengi el llibre. I després, que el protagonista sigui el sentit de la mort, no pas ell”.

L’eremita vocacional

“Xirinacs era un nom incòmode, d’una vocació íntima que aflora de menut: ser eremita. La vocació culmina, d’alguna manera, amb la seva mort. Quan puja a la muntanya es retroba, recupera l’ermità. Mor tal com hauria volgut viure, lluny del món, però amb un ull posat al món”. No pas un aïllament com a fugida, sinó per veure el món en perspectiva, en la distància, i fer-ne una diagnosi. “És l’itinerari individual i també col·lectiu que proposa: la fugida del món per observar, per retornar i per mirar d’arreglar-lo”.

Una vocació que també passa per diversos estadis, tots coherents amb la seva evolució i amb la seva manera de pensar i actuar: la desobediència, les vagues de fam i les plantades, culminant amb l’elecció com a senador independent més votat de les eleccions. No en té prou i segueix la lluita, però no treu cap vot amb el BEAN, ni al Senat ni al Congrés. “Fracassa políticament i això el fa desaparèixer. Se’l va bandejar, després del franquisme. El van apartar per incòmode”. Aleshores, Xirinacs emprèn un camí personal, de recerca, buscant fórmules a través de l’economia i la filosofia —el “globalisme”— i amb la creació de les primeres experiències de cooperatives d’autogestió. Fins a culminar amb la desaparició, després d’una darrera plantada l’any 2000, on ell ja veu un despertar col·lectiu que, en part, anunciava el procés independentista.

Què estem disposats a fer com a individus pel col·lectiu?

Sis nits d’agost és una indagació sobre els límits de la llibertat individual i de la llibertat col·lectiva. En la seva mort, Xirinacs intenta acordar les dues coses. “Aquesta història ens diu que hi ha d’altres maneres de viure que s’acosten a la llibertat i que respecten més la dignitat humana. I també, que es pot morir amb dignitat i sense dolor. Una desaparició que, en aquest cas, no és ni una derrota, ni una fugida, sinó una afirmació”. 

La història arriba a Jordi Lara després de patir un accident, el 2016. “Vaig veure la mort tan a prop que no vaig tenir por, sinó curiositat. Se’m va encendre una pregunta”. Això li va provocar un estrès posttraumàtic que el va portar a la preparació de la mort de Xirinacs i, després, a la investigació dels fets. “Vaig pensar molt en el format que havia de tenir el llibre, i em vaig adonar que no en tenia prou amb un llibre periodístic o detectivesc al voltant d’unes circumstàncies concretes, sinó que havia d’escriure’n un que parlés dels sentits d’aquesta mort i dels sentits que pot tenir en les persones”.

La decisió va ser fer una novel·la. “La literatura és l’art de formular preguntes i d’intentar posar noms a les coses que no en tenen, sense buscar respostes. És igual que els fets o els testimonis siguin reals. Havia de ser una novel·la, per l’exercici de posar el focus a les parts més fosques de l’ànima humana”. I Lara ho broda, amb la suggestió de la brevetat, amb la magnífica descripció paisatgística —i el desig, simbòlic, de fondre’s amb la natura—, amb una admirable sensualitat verbal, administrant la informació, jugant amb la veu dels testimonis i la pròpia veu. “He fracassat perquè no he pogut capturar Xirinacs”, diu, al final, el narrador. “Un llibre és l’intent d’atrapar una cosa inaprehensible —diu—. Per això fracassa, perquè la literatura està condemnada a fer-ho en la voluntat de capturar el misteri i la complexitat de la vida i de la mort”.

vampirs amb ullals de cartró

—I veig que em fas sortir, el dia de l'enterrament; suposo que no tinc cap possibilitat d'oposar-m'hi.

—Cap ni una.

Aquest és un fragment de la conversa que mantenen la Cesca i el narrador a l'últim capítol del sis nits, quan ja fa tot el llibre que hi surt, la Cesca. És una presència lògica: d'alguna manera ella té la culpa de que ens estiguin explicant aquesta història. Però hi ha un altre tipus d'aparicions, en els llibres d'en Lara, i ara no parlo de fantasmagories, que també hi són (el Verdaguer de «Lo matí de ma infantesa» o el Xirinacs d'aquí), sinó de personatges coneguts de cameo, com en Hitchcock en les seves pel·lícules. En Perejaume a Lo matí, per exemple, o celebritats locals, de l'ecosistema vigatà, vull dir, com el periodista Jordi Vilarrodà en el sis nits, que potser no és qui et penses, però aviam qui s'està d'associar-lo, si vius per aquí dalt, amb el cap de la secció de cultura d' El 9Nou. Tot fos això. Vull dir que he patit un altre tipus d'aparicions vigatanes més estranyes, en els llibres d'en Lara. La més notable, la d'en C.B.T., artista, en un parell de contes del Mística conilla. I aquella no era explícita, precisament, no amb nom i cognoms. Però el cas és que jo el vaig veure. Em sembla que surts en el llibre d'en, Lara, tio, li vaig dir un dia i ell va arronsar les espatlles, resignat, com si ja hi estigués fet. No deu ser pas la primera vegada que li passa, això de sortir en novel·les, vaig pensar.

Suposo que si ets víctima d'un fenomen paranormal d'aquests (que et trobis, sense consentiment, al mig d'una novel·la, vull dir), no pots fer ben res al respecte. No pots anar a reclamar enlloc. No trobaries ningú que, a dreta llei, ho considerés una vulneració de la teva intimitat ni res per l'estil. Hauries de demostrar, posem per cas, que tu ets tu, encara que no siguis tu. El jutge sentenciaria, És la ficció, estúpid! i et tocaria pagar les costes. Sortiries d'allà sense un xavo (la justícia és cara), mig xarbotat i, en el pitjor dels casos, arrossegant de per vida una crisi d'identitat de cavall. 

En conclusió, aneu amb compte, si teniu tractes amb escriptors. Porteu sempre una cabeça d'alls a la butxaca. 

a dalt de la muntanya

MARC R. JUSTRIBÓ
A dalt de la muntanya
La lectora
7|5|2019

Gairebé tots morim quan no ens queda més remei, ho veiem venir des del dolor de la malaltia o se’ns imposa sobtadament en qualsevol cantonada; esperem la mort amb més o menys resignació o més o menys neguit. Però Lluís Maria Xirinacs va decidir morir d’una manera determinada —«una mort nova feta a mida per a la seva rebel·lia o qui sap què»— i se’n va sortir; es va fondre amb la terra, amb la natura; es va transsubstanciar; en definitiva, es va deixar morir, i sis dies després un boletaire en va trobar el cos, amb una nota manuscrita:

«En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui com jo estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!».

Xirinacs no era algú qualsevol, era un símbol de la lluita antifranquista i per la llibertat del país des de la no-violència, i un pensador amb un sistema filosòfic propi, el globalisme, amb uns quants seguidors i deixebles. Sis nits d’agost és la narració de tot allò en dos plans narratius entrellaçats amb moltíssima habilitat. Un, el d’una veu —la d’un escriptor, no gaire allunyat del mateix autor— que fa un recerca sobre els fets i sobre la vida que l’explica, i l’altre, el distanciament d’aquesta veu de si mateixa per servir el relat pròpiament dit d’aquesta vida i d’aquesta mort.

Una cosa sobre la qual ens podem interrogar quan llegim el llibre és la naturalesa del gènere a què pertany: on és la novel·la? Suposem que en la narració d’un home que investiga la mort del Xirinacs, que hi especula, que la reconstrueix i que en pensa el sentit. Ara bé, l’obra també és un estudi sobre la mort de Xirinacs, que hi posa llum i intenta deslliurar-se dels prejudicis que va despertar just en el moment de passar. Aquesta destresa per barrejar gèneres de Lara ja la hi coneixíem des d’Una màquina d’espavilar ocells de nit.

Tot comença en el segon pla, quan un home passa la seva darrera nit a Barcelona ultimant els preparatius per a l’últim viatge, i a l’alba el seu metge el recull per portar-lo passat el coll de Jou per la carretera que hi va des de Bruguera, al Ripollès, on té previst morir. Anirem descobrint que ja feia temps que Xirinacs ho gestava.

L’honestedat és una constant moral a tota l’obra. Lara no pretén fer cap biografia exhaustiva ni esgotar totes les vies de recerca, no pretén penetrar en el globalisme, ni sentenciar sobre cap aspecte que envolta la vida del filòsof i activista, ni d’exhaurir la bibliografia sobre el tema, el menys important de l’obra; es limita a captar l’esperit de tot plegat a partir dels testimonis amb qui parla, cosa que dóna molta més humanitat a la novel·la i mira d’esbossar a través de la literatura el sentit d’una mort com aquella, perquè creu que el sentit d’una mort com aquella pot explicar la naturalesa de la mort en general. I ho deixa clar d’entrada:

«Jo no vaig conèixer Lluís Maria Xirinacs; no el puc absoldre des de la penyora del record ni en guardo cap incidència que il·lumini aquell final; ni tan sols el vaig veure mai de prop o de lluny per alimentar un mite polèmic que no en va tenir prou de ser-ho en vida». (p.25)

Aquesta honestedat es reflecteix des del moment en què, en el pla narratiu primer, la veu de l’escriptor rep el primer envit per aproximar-se a la figura de Xirinacs, per part de Cesca Prats, que va viure l’època del final del franquisme i de les vagues de fam de Xirinacs a la presó Model per demanar l’amnistia dels presos, i que esdevé l’agent instigador de la recerca i a la vegada simbolitza l’antifranquisme d’aquella època i l’admiració que l’activista va despertar. L’escriptor, d’entrada, confessa que la seva idea predeterminada d’aquesta figura també es basa sobretot en la d’aquella època i és plena de vaguetats. Per tant, no es tracta d’un homenatge, sinó d’un camí que vol traçar per espolsar-se l’ansietat i la depressió que diu que pateix.

I després de fer una primera ronda de contactes, amb el pretext d’un viatge als Estats Units amb el compositor Josep Maria Serracant, al capítol quatre, fa un resum de la biografia de Xirinacs a partir de l’obra Xirinacs, el profetisme radical i no-violent, de Lluís Busquets. Aquest potser és el moment més apedaçat de l’obra, però que el lector no gaire informat no podrà sinó agrair, ja que el situa en el context d’una vida de lluita i compromís per la llibertat individual i col·lectiva, que tant en el llibre com en la vida són de màxima significació per entendre aquesta mort.

I és a partir de converses amb els amics i deixebles de Xirinacs i amb la gent que vivia a la muntanya on va morir que l’escriptor es va interrogant sobre aquesta mort, i va construint-ne una imatge a poc a poc, a mesura que les coses se li revelen, i que mira de ponderar entre la literatura i la vida:

«Però encara més la por de sentir-me massa intrús en la intimitat de les persones que comptava que m’atendrien amb la confiança de difondre el missatge del mestre i amic, quan en realitat no sabia si em governava una impúdica fascinació literària». (p.149)

I encara:

«Ara tenim al davant tot el temps del món. A ell l’empara una intimitat calculada, a nosaltres, els supòsits d’una ficció que es ramifica i que amaga en un sol brancal una veritat que mai no podrà passar per tal». (p.131)

I l’escriptor va reconstruint els fets, aquests supòsits, mirant d’esvair dubtes com ara per què s’havia descordat les sabates per morir, fins al darrer capítol, en què puja a la zona del pla del Pegot i queda impregnat de tota la mística que l’envolta, amb aparició inclosa, que, de fet, fa pensar en el conte «Lo matí de ma infantesa», del llibre Mística conilla, i que rebla tota la recerca en un clímax final, de catarsi i d’epifania, en què els fets ja no tenen importància, la cedeixen tota a la paraula, perquè el camí ja ens ha portat a port, a dalt de la muntanya.

ficar-hi la banya

JORDI LLAVINA
Ficar-hi la banya
Ara llegim
13|4|2019

“Aquesta –confessa l’escriptor Jordi Lara– és una història que segurament no em pertocava”. (Encara que soni com un acudit, sense l’accident de cotxe que l’autor va compartir amb una vaca no tindríem llibre: “Una banya va travessar el parabrisa per enfilar-me”.)

La història se li imposa, doncs, i finalment l’escriu. No sense vacil·lacions. Sis nits d’agost parteix de l’enigmàtica mort de Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932 - Ogassa, 2007), i aborda el procés d’investigació i escriptura que en fa Lara. Sobre el traspàs del filòsof i activista català planen, encara, algunes ombres. Va deixar una nota de comiat, que no acaba d’aclarir res sobre la seva decisió.

Refaig el que acabo d’escriure, talment com si seguís la inspiració del desplegament compositiu de l’obra mateix: “Sis nits d’agost és una semblança parcial, agònica i intensa, del sempre esquiu i amagadís Lluís Maria Xirinacs i Damians, però és també una obra sobre el procés d’investigació i escriptura que en fa Lara”.

Xirinacs es va deixar morir al començament d’agost del 2007. El dia 6, el del seu setanta-cinquè aniversari, es feu acompanyar (amb cotxe) d’un amic metge, Joan Parés, a un paratge muntanyós del Ripollès, el pla de Pegot, prop d’una ermita significativament anomenada Vidabona. L’amic va entendre una decisió tan transcendent i no l’hi va discutir pas. Xirinacs era un home obstinat, amb un sentit espartà de la disciplina. Joan Parés és un dels personatges que apareixen en aquesta novel·la real. Com el boletaire que troba el cadàver, els dos mossos que acuden al lloc, els diversos amics i col·laboradors de la Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs, els periodistes convocats quan es coneix la notícia... I l’escriptor mateix, esclar.

Un home de conviccions fermes

“Xirinacs ho preparava tot a consciència”. No cal dir la pròpia mort!“ Els peus glaçats i el cervell ardent”, era un home de conviccions molt fermes, difícils d’alterar. “Va voler ensenyar a la gent a no tenir por”. Estimava Jesús, i, de fet, va concebre la seva trobada amb la mort com un sacrifici personal, de signe inequívocament cristià: “Ho faig pel meu poble”. Lara signa un exercici brillant d’aproximació a un home que se’ns escapa sempre.

Més encara, firma un assaig d’interpretació: “Potser Xirinacs escrivia per a allò que tots escrivim, per explorar amb un llumí vacil·lant que ens crema els dits les clavegueres del jo”.

L’autor descriu l’escenari mortuori amb una gràcia novel·lesca. Hi ha uns esquinçalls de sacs de pinso, de plàstic blanc, nuats als arbres del voltant. Una tovallola (“una interferència del món d’allà baix”), que el filòsof no duia dins la bossa quan el doctor Parés el deixa a deu minuts d’on el boletaire Rovira va trobar el cadàver. El sentit de tot això no s’acaba de dilucidar. Essent important (són detalls del desenllaç d’una existència quimèrica, al marge de les convencions!), no és, tanmateix, el moll de l’os. Diria que la qüestió moral sobre la qual Lara s’interroga no és tant el significat d’aquella mort sinó el sentit d’una vida de pelegrí apassionat: “Quantes n’havia sospesat Xirinacs entre el catàleg infinit de morts possibles?” Hi ha algun passatge que abandona l’estil vigorós del reportatge literari per fer-se imperiosament líric: “Encara és clar, tot és rentat i ara li toca al fred. Les afraus de Sant Amanç fumegen, el pla és un laberint de xaragalls que sobreïxen, s’alça la ferum de terra picolada. Surt el llangardaix sucós, les primeres formigues fan rebost”. Xirinacs va deixar de prendre unes pastilles. El dia de les exèquies una deixebla del filòsof descriu el fèretre embolicat amb l’estelada “com un tió sota la manta”.

Quin símbol més potent per al temps de símbols sovint estèrils que ens ocupa! Jordi Lara ha escrit un llibre fascinant, diferent de tots els altres que ens havia donat fins ara.

and the winner is...

Avui, no sé a quina hora, es donarà a conèixer l’obra guanyadora de la tercera edició del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Entre els tres finalistes, dos osonencs: en Jordi Lara, amb el llibre que llegim aquest mes, i la Irene Solà amb Canto jo i la muntanya balla (el llegirem al juny). Alea iacta est, que es diu en aquests casos.

la mort sense excusa

JULIÀ GUILLAMON
La mort sense excusa
Cultura|s
La Vanguardia
4|5|2019

Jordi Lara reconstrueix els darrers dies de l’activista i filòsof Lluís Maria Xirinacs, mort l’any 2007, al Ripollès: una mort volguda, sense l’excusa del dolor, “com un nen amagat dins l’armari de casa els pares”

Sis nits d’agost és un llibre sobre el desconcert. El pretext és la mort de l’activista (Jordi Lara s’hi refereix repetidament com el filòsof) Lluís Maria Xirinacs, a Ogassa, al Ripollès, l’estiu del 2007. Una mort que el forense va dir que es va produir per causes naturals. Xirinacs, en qualsevol cas, ho va preveure tot. Un amic el va acompanyar en cotxe a la muntanya, el dia que feia setanta-­cinc anys, el 7 d’agost (sic), que coincideix amb la festa de la transfiguració cristiana (“Jesús, que ja ha anunciat que ha de morir, fa un cim amb tres deixebles i davant d’ells li canvia el rostre i el vestit li lluu”). S’havia acomiadat dels amics, sense donar cap pista. Sis dies després el va trobar un home que feia un volt a veure si trobava algun bolet. 

La clau de tot plegat és una crisi personal. Lara (Vic, 1968) dirigia un programa de música a la Televisió de Catalunya. El van fer saltar de la graella i va passar a fer de redactor pelat. Un dia, tornant d’un concert (toca el bandoneó en un grup de tango) va topar amb una vaca que travessava la carretera. Es va espantar molt. Va agafar la baixa, i va començar a fer una tanda de massatges: la massatgista, que coneixia de temps enrere, havia estat amiga d’en Xirinacs. D’aquesta manera Lara es troba remenant en una història en la qual potser d’una altra manera mai no hauria pensat. Per què aquesta mort volguda? Quina relació tenia Xirinacs amb els seus amics? Algun dels nostres amics ens acompanyaria a morir? Com devien ser les darreres hores de Xirinacs a la muntanya? Què significa la mort per nosaltres?

Lara és un escriptor exquisit, ho sabem d’Una màquina d’espavilar ocells de nit (2008), que va ser un gran debut i que és un llibre que està fet amb fusta de clàssic. Allà la història l’interpel∙lava molt directament. Tractava de la identitat i de la personalitat. La manera d’anar-les definint era parlar d’un seguit d’homes extraordinaris, músics de cobla, i de fer recerca al voltant dels grans compositors de sardanes. Aquí tenim una mica el mateix: hi ha un retrat de Xirinacs, a partir de la biografia de Lluís Busquets i Grabulosa i dels testimonis dels seus companys i seguidors. I hi ha retrats de gent: els darrers pagesos d’Ogassa, un que fa de paleta, el deixeble preferit de Xirinacs, el metge que el va acompanyar en cotxe en el darrer viatge i el músic Josep M. Serracant.  

Hi ha alguna cosa que malda per manifestar-­se, un malestar personal, que la història de Xirinacs posa en dansa, però que no s’arriba a formular d’una manera evident. Un dels personatges parla dels caçadors de senglars. Diu que no poden parar de caçar perquè ells mateixos són la bèstia que empaiten. Lara és un senglaner del món de l’escriptura i Sis nits d’agost, un bosc espès i embardissat, en el qual va buscant respostes al buit existencial de la nostra època. Xirinacs no els hi pot donar, aquestes respostes, però provoca les preguntes des de la grandesa i des de la incomprensió.

la màquina d'espavilar lectors de jordi lara

XAVIER ALIAGA
La màquina d'espavilar lectors de Jordi Lara
El Temps
Núm. 1850
25|11|2019

L’any 2008, Jordi Lara (Vic, 1968) sorprenia amb un llibre, ‘Una màquina d’espavilar ocells de nit’, que ha esdevingut un clàssic contemporani. Una novel·la poètica, apassionada i apassionant, obsessiva, com totes les bones obres, reeditada ara en la col·lecció “Rebrot” del segell Edicions de 1984. Un text que reclama i mereix nous lectors. Noves lectures i relectures.

El pas del temps, la successió frenètica de novetats editorials i la rotació igualment furiosa a les prestatgeries de les llibreries configuren una lògica il·lògica que fa passar desapercebuts molts bons llibres i alguns d’excel·lents. No va ser el cas d’Una màquina d’espavilar ocells de nit, un volum que va causar un impacte considerable almenys en els cercles crítics i entre els lectors curiosos i amb estàndards d’exigència homologables. 

Jordi Lara havia debutat literàriament una dècada abans de la publicació d’aquest llibre, amb el llibre de poemes Pux Orelluda (1998). Després, va anar fent incursions narratives que desembocaren en el seu llibre més important fins ara, una obra que aquest artista multitasca va confessar que el perseguia. Però que no ha aconseguit bloquejar-lo ni anul·lar-lo com a creador. Ni de bon tros: amb posterioritat, Lara ha engreixat el seu portentós currículum amb obres tan rellevants i sòlides com Mística conilla, Premi Crítica Serra d’Or de Narració 2017, o la més recent Sis nits d’agost, finalista, de moment, al premi Òmnium.

Una màquina d’espavilar ocells de nit, amb tot, és sense dubte la seua cimera creativa, una obra que una dècada després continua mantenint la capacitat de seducció i que ha quedat fixada com una de les novel·les importants de la recent literatura catalana. 

Una mostra: coincidint amb el passat Sant Jordi, EL TEMPS va consultar un bon grapat de persones del món de la crítica per triar les propostes narratives que, al seu parer, configuraven el cànon de les primeres dècades del segle XXI. I dins d’una quasi inevitable dispersió, el nom de Jordi Lara va ser un dels més invocats. El motiu, una novel·la que Xavier Pla definia com “un llibre intens, de vegades tendre i melangiós. Una mescla única de ficció, evocació autobiogràfica i assaig cultural, escrita en una llengua transparent, amb una adjectivació que rivalitzaria amb la del mateix Josep Pla”.

Anna Ballbona, mentrestant, justificava haver triat aquesta novel·la de títol rabiosament poètic per ser una proposta que aconsegueix seduir “amb una mixtura precisa de biografia, singularitat, crònica i nostàlgia i tendresa cap a un món que s’apaga”.

Pla i Ballbona sintetitzaven amb punteria les raons que justifiquen que parlem encara del llibre i que, per descomptat, fan de la reedició en format luxós —també s’havia tret en butxaca— un esdeveniment editorial digne de fanfàrries. A Una màquina d’espavilar ocells de nit hi ha la barreja de gèneres que es farà més tard marcador de la literatura contemporània, però també una prosa deliciosa, fluida i exigent alhora, construïda amb un art que s’esculpeix i esmola però que no s’aprèn, que va en la càrrega genètica. Escriptura amb moments sublims, com ara quan el jove protagonista, un músic enrolat en una veterana agrupació, descriu els seus companys. “Però hi havia, sobretot, aquells homes: en Tutusaus, un paquiderm que respirava com ronxava, clatell de mamut amb cascàrria i tot, cèlebre per haver trobat una anxova a l’interior del fiscorn (...); el tiblaire Garcia, llauner jubilat reciclat en pessebrista, de galtes tan psoriàsiques que verdejaven, assidu a les corrides de toros (...); en Baraneres, el xofer, soci del Barça, sastre, donant de sang condecorat, casualment trombonista, però sobretot propietari d’un parell d’orelles com bistecs que ens feia mesurar amb el metre de sastre per demostrar que li creixien a raó d’un mil·límetre al trimestre (...)”. Una màquina infal·lible d’espavilar lectors.

Hi ha en el llibre una  evident càrrega de tendresa i nostàlgia, un je ne sais quoi crepuscular molt commovedor. I, com dèiem adés, un punt passional i obsessiu igualment colpidor, present en la investigació del protagonista sobre el gènere de la cobla, les seues grans obres i els seus herois pretèrits. Per dir-ho sense embuts, Lara és capaç, a través d’un desplegament que combina passió i honestedat extremes, de capturar lectors que mai ens hem sentit interpel·lats per aquesta manifestació musical. Perquè ens agafa molt lluny, perquè no ens agrada, o per ambdues coses alhora. 

Una habilitat, la de portar els lectors a terrenys aliens, algú diria que estranys, la de contar grans històries amb matèries primeres molt focalitzades, reservada a les plomes superdotades. Als escollits. 

un parell d'il·luminats

La sèrie "Il·luminats" ens fa una proposta singular: passar una nit sencera en un espai insòlit conversant amb un personatge rellevant de la cultura. Perquè la nit té mil ulls i afloren les emocions; perquè l'ocupació d'espais que no estem avesats a veure de nit és una oportunitat per viure'ls de manera diferent, perquè l'actitud artística i periodística de la conversa obre espais de llibertat inusitats. 

"Il·luminats" és un programa cultural que és cultura en sí mateix; un espai televisiu de llibertat creativa que convida l'espectador a un viatge singular.

Produït pel Departament de Culturals de TV3 i ideat i conduït per l'escriptor Jordi Lara, "Il·luminats" consta de 6 capítols:

Una nit al Solsonès amb Roger Mas
Una nit al Camp Nou amb Sol Picó
Una nit al cementiri amb Tortell Poltrona
Una nit a l'escola amb Pilarín Bayés
Una nit a les clavegueres amb Xavier Albertí
Un nit amb Enric Casasses a la Biblioteca de Catalunya

 Clic!

escriptors sense llibres

       La Vanguardia. 3|12|2018. 

tres servituds

«La literatura és el combat de la llengua amb el món i del món amb la llengua; el món que es resisteix a ser dit en la seva complexitat, la llengua maldant per dir-lo en la seva complexitat. La literatura es pasta amb les despulles fumejants d’aquest combat.

Ens hi aventurem cada dia els que ens estimem tot això, i alguns ho fem traginant tres servituds: les servituds de l’artista, les de l’escriptor i, per acabar-ho d’adobar, les de l’escriptor català. Ara m’adono que, sense ser-ne gaire conscient o gens, aquestes servituds són en bona part la llavor d’aquest llibre, ‘Mística Conilla’.

T’embranques a crear sabent que la perfecció és la impossible pastanaga, perseveres com un pare per un fill encara que vagin mal dades. Un dels relats del llibre narra en forma d’evangeli la passió i mort d’una directora de cinema que se suïcida com a culminació desastrosa de la seva obra. I tanmateix hi tornes, entre el goig de dir i l’angúnia de no saber si seràs escoltat.

Però ja ets a la palestra, i de cop t’adones que l’arsenal que gastes és ben migrat. En un món que sobrevalora la imatge, has triat la llengua, potser perquè intueixes que fet i fet és el peu de rei per mesurar el món amb singularitat: la llengua, més que cap altra cosa, et fas ser qui ets. És tant un mitjà com una finalitat en si mateixa. En parlo al primer relat del llibre invocant un Verdaguer criatura, que ens l’ha inoculat, la llengua, que batega com un palimpsest sota els nostres textos. També en parlo perquè és una obligació de tot artista recollir la llavor dels que ens han precedit, fer-ne garbellada i projectar-la endavant.

Artista, escriptor, i encara, escriptor català. Això ja no ho tires tant; t’ho trobes i t’hi avens. Que vol dir que saps que treballes amb un filaberquí prou fi, però amb un calibre que és el que és. Saps que només per això et costarà més que a d’altres fer forat. No hi pots fer més i tanmateix hi has de fer més: saps que ningú no dirà el món des de la teva veritat singular, que és en català, i no saps però intueixes que no hi ha valentia més gran que estimar tant un país i una llengua quan l’amor és tan difícil. És un dels temes del segon relat d’aquest llibre.

Ho veuen? Ara ja sé perquè el vaig escriure. Són les dificultats, les servituds, les que donen de debò sentit a la ceba d’escriure, les que fan més feliç la torna dels lectors i la mica de reconeixement d’un premi com aquest».

Discurs de l’escriptor Jordi Lara en recollir el premi Serra d’Or pel seu llibre de relats Mística conilla. Vilaweb. 4|5|2017.

ser-hi o no ser-hi

No sóc gaire de saraus literaris (ni dels altres tampoc, de fet), però el cas és que aquesta setmana passada, el mateix dia i a la mateixa hora, dijous a les set del vespre, concretament, se n'han celebrat un parell a can Colau d'aquells que (em) fan venir set.

1. A la Laie, la presentació en societat del nou (i esperadíssim, parlo per mi) llibre d'en Jordi Lara, el de La màquina d'espavilar ocells de nit.

2. A l'Ateneu Barcelonès, la sessió dedicada als traductors del cicle Diàlegs, on intervenien la Dolors Udina i en Ferran Ràfols.

No vaig poder ser-hi (do de la ubiqüitat a banda), perquè (a sobre) estava de servei. Sempre em quedaran les fotos.

el de la màquina d'espavilar pàjarus

©Xulio Ricardo Trigo.

1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?

La maduració artística d’una idea té lloc a qualsevol lloc. M’agrada molt rumiar conduint, a la cuina i al llit. Això és més important que el lloc on redacto.

Per a la redacció amb l’ordinador m’agrada canviar d’espai. Ja traginava l’ordinador quan encara no hi havia portàtils. M’agrada escriure en fondes i bungalows de muntanya, però llavors busco la peça més petita. Com més petita, millor. La meva idea –ho dic de debò- és comprar-me un confessionari d’església i tancar-m’hi a escriure, feliç en l’estretor i la fosca, en el silenci dels pecats que s’hi han murmurat, en el tuf de la fusta vella.

De moment em conformo amb l’espai blindat que tinc a casa, un petit estudi amb taula, cadira, un piano de paret i una sel·lecció molt rigorosa (per qüestions d’espai) de llibres i films.

2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris? 

Les notes, a mà. Vaig amb llibretes i paperots que després bolco a l’ordinador i destrueixo.

3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?

Si ja tinc les idees clares escric qualsevol dia a qualsevol hora.

Si no sé què vull escriure no escric. Puc passar-me anys sense escriure, només tramant.

4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?

Tinc emmarcada a la paret una foto de la finestra de la cambra que el jove Verdaguer ocupava a la masia de Can Tona, on feia de mestre i mosso i perdia les nits barallant-se amb l’Atlàntida. Veig el que ell veia des de la finestra. Que és també el món de la meva infantesa.

I m’acompanya una coca-cola light. Ara me les compro a França, perque allà en comercialitzen en llaunes mini, les dels avions.

5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 3/24? O si ets dels que escolta música, què escoltes?

Escric tan dejú com puc.

Uso la música per entrar en trànsit i per trobar el to emocional del text que escriuré. He arribat a compondre músiques originals només per emplaçar-me en l’estat d’esperit del que vull transmetre escrivint.

Però llavors, durant la redacció, sóc incapaç d’escriure una sola línia amb música. Em contamina el tempo, m’entrebanca el ritme de l’escriptura, m’abassega el pensament, sento el nom de les notes. No necessito silenci absolut, però res de música.

6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?

Necessito mitja horeta d’escalfament (sortir a badar al balcó, escoltar una música, veure Tarkovski) i llavors amb tres hores escrites de debò ja en tinc prou. He de parar. Si la cosa va bé puc fer tres sessions de tres hores en un mateix dia. Més que això, no m’ha passat mai.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?

He escrit molt en pijama; em dutxo per eixerir-me i torno al pijama.

Això sí: tardor i hivern em poso sempre, per escriure, unes botes de pell amb cremallera a l’empenya, de les que duien abans els capellans i les dones de pagès. Tenen vint-i-cinc anys i encara resisteixen. És l’únic objecte al qual he estat fidel escrivint.

8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?

Mentre covo llegeixo i m’estimulo; mentre redacto, només rellegeixo el que escric -no per reescriure-ho, sinó per no abandonar aquell món que estic intentant bastir i on sóc feliç.

9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Copies de seguretat: en fas? No en fas? 

Jo em faig una estructura prèvia com una calaixera, i a cada calaix hi guardo plots, idees, personatges, imatges, una música, fins i tot una petita seqüència rodada. Canvio de lloc els calaixos mil vegades fins que sento que tot encaixa. No encaixa del tot, en realitat, però m’enganyo per posar-me a redactar finalment. Després vaig molt ràpid. No reescric gens. Retoco alguna coma i no gaire res més.

Em faig moltes còpies de seguretat.

10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut? 

Confio en els meus editors. No deixo llegir res abans d’enllestir-ho, i no en parlo per mandra de parlar de literatura.

Albert Forns. Els secrets de l'escriptura (12): Jordi Lara. TimeOut. 7|11|2013.

dos pàjarus de vic

mmmmmmmmmmm

els pàjarus

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE, 28 de desembre de 2012 a les 19.30 h

VÍDEO INSTAL·LACIÓ, del 07.01.2013 al 09.02.2013

Més informació: ACVIC. Centre d'Arts Contemporànies.

l'undemà (més que passat)

Vuit del vespre. L'autor arriba, puntual i amb camisa negra (preneu nota del detall i penseu en allò que va dir Txèjov: per anar bé, si al principi de l'obra surt una pistola, abans del final s'hauria de sentir un tret). L'assistència, bona; 17 noies i 8 nois, autor inclós. Som-hi.

En Miquel V. (gràcies, nano), aprofitant que fa mil anys havia coincidit amb en Jordi Lara en un parell d'aventuretes culturals, es cuida de donar el tret de sortida, sense haver de lamentar cap víctima. Mestrestant, servidora es baralla amb una càmera de fotos que s'està quedant sense bateria, la foscor de la sala, i la poca traça en això d'enquadrar. Massa guerra per l'hora que és.

Fem el que cal fer: repassem la trajectòria professional de l'autor, li demanem quatre coses sobre la tele i la seva feina al programa Nydia, que si la sardana i els sardanistes, que si la cobla i el tible. De caldre, no calia, que tota aquesta informació la trobeu a la guia de lectura i als apunts que hem anat publicant al bloc, però d'alguna manera s'han de passar els deu primers minuts i més en un lloc on no pots recórrer al consol d'una cigarreta o una copa, que sempre ajuden a accelerar el procés.

Superat el quart d'hora, l'ambient ja era molt més distès; uns s'afluixaven el nus de la corbata que no duien, mentre els més decidits es treien les sabates i plantaven els peus sobre la taula. I a mi se'm va girar feina, que havia de prendre'n nota.

Jordi Lara dixit:

1- que se sent més escriptor que músic,
2- que això d'escriure li agrada, però que tampoc el fa tornar boig, que se li acuden, com a poc, cinc o sis coses que l'entusiasmen tant o més (cuinar, per exemple)
3-que va escriure aquest llibre per fer les paus amb la cobla, mirant de fugir del proselitisme, volent fer literatura. Literatura compromesa amb la llengua, perquè si el compromís s'estableix amb la trama o amb vés a saber què, llavors cal batejar el resultat amb un altre nom.

De la llengua en parlem déu ni do l'estona, que per alguna cosa és la matèria primera. Quan hom comença a llegir Una màquina..., el primer cop d'ull ja detecta el substrat terrós, l'afiliació geogràfica, la llengua de sa mare, per a entendre'ns, però enriquida i ampliada amb Verdaguers, Carners, Ribes i cia., passada pel carrer i el bars i el metro. Una llengua no gens lletraferida (en el pitjor sentit de la paraula, que el té); una llengua rica, precisa i desencarcarada. Musculosa, que diria en Girbén.

A l'artefacte narratiu, també li vam dedicar unes paraules, no gaires. Hores d'ara ja ho sap tothom, fins i tot els que encara no l'heu llegit: Una màquina...no és ni una novel·la, ni un assaig, ni una autobiografia, ni un recull de contes. Són set relats i un epíleg, interrelacionats i autobiogràfics, però ben diferents els uns dels altres pel que fa a la construcció narrativa, escrits en primera persona, on amb l'excusa de la cobla, dels músics i dels compositors i tot això, se'ns acaba explicant una d'aquelles històries d'iniciació, que se'n diu; sí, la cosa va d'un que es fa gran.

El llibre ha agradat i molt. Una part dels tertulians destacaven sobretot el començament, la part més autobiogràfica, el nano dòcil que entra a formar part d'una cobla, el viatge a Andalusia a la recherche dels records no viscuts (la memòria transmesa via gens, segons l'autor) i d'altres ens decantàvem pel capítol dedicat a en Garreta, possiblement el relat més literari de tots, sobretot pel tractament del personatge (recorda a Bartleby, el tal Garreta) i la manera que el narrador té d'enfrontar-s'hi, de mirar de treure-hi l'entrellat i que no saps com, però et trobes a la cuina de l'autor, fent bullir l'olla, acompanyant-lo en tot un seguit de reflexions sobre el fet artístic i l'acte creatiu.

Xino-xano vam haver d'anar a tancar els ànecs, que fora era negra nit de feia estona. Lamentablement no em veig amb cor de descriure el quadre final, que inclou una escena de petició de mà, amb tots els ets i uts, per part d'un lector heterosexual confés, signatura d'autògrafs, i en Jordi Lara sortint a hombros por la puerta grande. Un tip de riure, us ho juro.
I ara que ho penso, no podríem haver imaginat un final millor, que semblàvem una colla de nàufrags feliços i estrafolaris.

l'inventor de sons

Jordi Lara (text) i Llorenç Amer Catà (dibuix). L’Inventor de sons. Vilatana, 2000


Possiblement sigui la canalla el públic més receptiu a la poesia perquè no deixen que la raó els impedeixi gaudir de totes les coses. Hom s’adona que el Sr. Lara és un poeta només de llegir un parell de pàgines de la seva magnífica màquina d’espantar ocells de nit. Aquí hem fet un petit repàs a la seva obra impresa i no podíem deixar de banda aquest deliciós conte infantil que destil·la passió i imaginació.
L’inventor de sons és un personatge que crea instruments musicals i en fa un que evoca plegats el mar i la montanya que no és altre que la tenora.
Al final del conte hi ha un petit apartat pedagògic amb propostes d’activitats i entreteniments educatius i un breu repàs històric al ball rodó que m’ha demostrat la meva ignorància ja que és la primera vegada que he vist escrits seguits els instruments que formen la cobla: el flabiol (que sempre havia anomenat flubiol) i tamborí, tible (?), trompeta, trombé, fiscorn (?2) i contrabaix (o berra).

I bé,.... és demà, a la mateixa hora, vingueu llegits o no (si no hi ha res de nou i deunostressenyor no és d’altre parer) ens visitarà l’autor de la nostra lectura del mes i segur que gaudirem amb la seva presència.

antologia d'urgència

Quatre poemes espigolats des de la prehistòria personal (1986!)
fins a l'últim rampell (del 2005!).
No re.

Això és el que m'ha fet arribar avui en Jordi Lara: una antologia poètica d'urgència. De moment us n'ensenyo tres (dels prehistòrics).

Dispersos

Al suc d'almíbar pur de les ninetes
al fil de l'ull on la parpella cruix,
una puça amb escafandra i xancletes
orina -i amb tot- ho aprofita i cus.

És el secret que la llàgrima acull:
pixa la pena a la volta de l'ull.

(1986, Pux orelluda)


Tannka

Fas la traveta
a tota migradesa:
ets ple i ets plena.
Senzillament persona:
femella i mascle i vida.

(1988, L'atzar aconduït)


Primer sonet

T'amaniré sanefa en la forest
de la vagina; la dent artesana
que et trenarà minúcies, galana
em trobarà lactant al mugró test.

Em contindràs i et contindré i pel gest
serem bèsties siameses, baula humana,
el gust de pell que el bon besar encomana.
El cos serà hivernacle en temps agrest.

La nuditat que aflora t'endevina
tota, bategues muda com un peix.
L'escata és prou estèril, i l'espina,

però llu i això ho és tot. Perquè és escreix,
vacil·la el verb quan la beutat aborda
incaut i bell com l'assutzena borda.

(1988, L'atzar aconduït)