Un dia d'abril, no recordo exactament quin, em vaig despertar i em vaig dir: s'ha acabat tocar el piano. I no vaig tornar a posar la mà a l'instrument.
Thomas Bernhard, El malaguanyat.
He arribat

als 44 anys sense haver llegit ni una línia de
Bernhard.
Afortunadament, penso ara que acabo de tancar
El malaguanyat, que si arribo a ensopegar amb aquest llibre als vint (i si l'hagués entés, oi Jaume Puig?) sospito que ara estaria
fent vacances amb l'Ovidi Montllor, que és com dir criant malves. I si en faria de dies.
Res de ressenyes (no en sé); ni miraré d'explicar-vos com m'ha quedat el cos, metonímies a banda, després d'aquestes cent i escaig pàgines (no vull). He fet passar massa camions, mentre el llegia. Tràilers immensos, d'aquells de
val més que no t'atropellin.
Afortunadament (avui, per segon cop), en Jaume Puig em va deixar la feina feta, abans de ser devorat per
Борис Савинков, una mena de terrorista rus, entestat a enfonsar-li la Nau.
Aquí us ho explica tot la mar de bé (no, el seu afer amb Boris
el terrorista, no; vull dir que parla del llibre).
Em cal, però, i per tal de justificar el vídeo que segueix, fer-vos saber que la cosa va de tres artistes, tres músics, tres pianistes. I que un d'ells és en
Glenn Gould. (avís per a despistats: aquest va existir de debò). I que una de les grans obsessions de Gould van ser
Les variacions Goldberg, de Bach, una de les meves peces preferides del calaixet aquell de la música clàssica. I que de tots els vídeos que puc triar sobre Gould i
Les variacions, em quedo amb aquest, un documental rodat per
Manuel Huerga l'any 1992. Coses meves.