Aquest mes tornem a ensopegar amb un d'aquells escriptors que barregen vida i obra de tal manera que resulta quasi impossible destriar l'una de l'altra.
Ho dic perquè des que he començat a llegir coses sobre Jack London, no puc evitar pensar en Mishima. El detonant (prou que sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis) ha set aquesta remaleïda foto de Jack en calçotets, que m'ha dut de pet a la de Yukio en ienesecuá. Tots dos són capricorn (Poe també, per citar-ne un altre d'aquests de vida...sucosa?, adelerada?, singular?...què tal mogudeta: vida mogudeta). Tots dos es van suïcidar; tots tres, de fet, perquè encara que els altres dos no ho fessin tan explícitament com el japonès, a veure qui gosarà negar-me que Poe i London van decidir anar passant abans d'hora. Poe tenia 40 anys, els mateixos que London. Mishima, 45. Poe i London sempre tenien molta set. En fi, ja m'enteneu, aquesta mena de detalls que fan llegenda.
Cal anar amb compte i procurar que el personatge no superi l'escriptor. Dic jo.
La vida del London és un autèntic laberint, i ell era un tipus ple d'inquietuds i de contradiccions. Un home com cal. Sobre l'instint autodestructiu no sé pas, jo crec que hi ha gent que es cansa d'anar fent la viu viu i no tenen ganes de fer-se vells. Cosa comprensible. La forma de fer-ho ja indica altres coses. Jo, el sistema Mishima no el practicaré.
ResponEliminaSóc capricorn i crec que no és un signe que es caracteritzi per vides "trepidants". Aquest trio "calaveres" devia ser-ne l'excepció.
ResponEliminaSóc capricorn i la meva vida, vista de prop, fa badallar, de tan quieta com sóc.
ResponEliminaAra, al terrat tinc una guerra muntada que tela marinera...
...ben buscada aquesta relació; amb la foto ja es nota que uno fue lobo de mar y el otro la mar de lobo...
ResponElimina...en MV estarà content allà a la pampa peruana...
...Hola Matilde...que bueno que viniste...
A mi este m'agrada molt però que molt, aixina que si se'l tracta en pròxims capítols em fa que m'ho passaré ole.
ResponEliminaI una foto del Poe en calçotets no tens? Per acabar de tancar la simetria, dic.
ResponEliminaJo ni soc capricorni, ni tinc massa set, ni una vida mogudeta, ni em faig fotos en roba interior, així que espero passar dels 40!!
He firmat des d'on no tocava, però la d'abans era la Comtessa sense el 2.0
ResponEliminaLa vida de JacK London és quasi millor que les seves novel·les, Lluís. El personatge és tan seductor...no li falta ni un ingredient. Aventurer, autodidacta, individualista, defensor de la integritat i de la dignitat...irresistible.
ResponEliminaNo podem ignorar el personatge, l'aurèola romàntica i tot això, però hem de mirar d'acostar-nos a l'escriptor tan nets com sigui possible.
Quant a això de no voler fer-se vell, doncs mira, si no em vaig llençar (llençar o tirar?) daltabaix d'un balcó als vint anys, ara em penso que ja no ho faré. De fet, tinc molta cura del futur cadàver, amb la intenció d'allargar l'estada tant com pugui. Quan el deixi a la ciència, la pobre podrà aprofitar ben poca cosa.
Ai Mitchum, he tornat i he trobat un tipus assegut a la mateixa cadira que el darrer dia que vaig treballar. Pa mi que ha tret arrels. Com era allò de Lampedusa, allò de canviar alguna cosa per tal que tot quedi igual..Però és que n'aquesta casa res no es mou. Ni la cosa. En fi. Ens veiem després, Mitch.
ResponEliminaAi SM, que tu quedaràs per a llavor!!
ResponEliminaPoe's underwear, res de res. Màxim Poe amb levita, pastat per terra i moooolt gat.
Sí, comtessa, sí, aquest mes la cosa va de London. I benvinguda que sereu. Fins i tot sortirem a navegar!!!
ResponEliminaAi, Allau, que se m'ha acudit un altre capricorn de vida trepidant. Va néixer el mateix dia que tu; l'han retratat (i molt)en calçotets marca Inri; es va deixar matar als 33. No sé si tenia molta set.
ResponEliminaMatilde, encara serem els únics capricorns que no ens hem deixat retratar en calçotets (bé, I presume).
ResponEliminaA veure si es van suïcidar perquè no soportaven recordar aquestes fotos "en paños menores".... Quina manera de passar a la posteritat!
ResponEliminaAquí un altre capricorn que no recorda haver-se retratat mai en calçotets. La foto de Jack London no la coneixia... i no sé si me n'alegro gaire d'haver-la vist. No tinc paraules.
ResponEliminapuf! sort que sóc cranc! és que els calçotets no m'escauen :P si m'hagués de guiar per les imatges, molt em temo que London no me'l llegiria gaire, en canvi el senyor mixet aquest ... :)
ResponEliminaI presumes bé, Allau, que jo dec ser dels capricorn de la tribu de Salinger: res de fotos. Ni en bragues ni sense.
ResponEliminaVeí, quin signe ets? Als altres no us ho demano perquè em penso que ja ho sé (tinc una memòria prodigiosa per a les foteses!)
ResponEliminaSM i Lluís Bosch són sagitari; la Clidi, cranc, com en Mitchum; la comtessa em penso que va néixer a l'agost, ergo Lleó o Verge...
.-..jo ara m'he canviat Matilde, ara sóc virgo, com la vicenteta...
ResponElimina- Quina Vicenteta?, preguntà Matilde sabent que fóra millor no preguntar...
ResponEliminahttp://ca.wikipedia.org/wiki/El_virgo_de_Vicenteta_(sainet)
ResponEliminade rimbaud a Bernat i Baldoví..i tiro porque me toca
...el parlar bé no costa un patxo!!
ResponEliminaSi és que ets un pou de saviesa, Mitchum.
..això és l'edat Mathilde (digo Matilde), quan van estrenar el flim tu, segur, encara no habies nascut...
ResponEliminaPer cert, desde que has arribat això és una altra cosa...what's the history ? Morning Glory!!!
Clidi, he fet veure que no he sentit res d'això del senyor mixet, pecadora de la pradera...
ResponEliminaVisca la literatura!!!
Jo sóc model d'equilibri i justicia. Balança. Matilde. Déu n'hi dó!
ResponEliminaEstá claro que Mishima tenía algo de samurai, tanto que al final en su suicidio se abrió el vientre mientras un discípulo le cortaba limpiamente la cabeza. En fin, ese japonés estaba un poco colgado, como su paisano Kawabata que también se abrió, pero no en canal, para el otro mundo con su propia mano. De todas las maneras, los dos son escritores que me interesan y releo junto a otros que no citaré pues suenan más a nombre de motocicletas, aunque no hay que perder de vista a Banana Yoshimoto que existe más allá de Kitchen.
ResponEliminaEn cuanto a Jack London, con esos gayumbos de cuello alto que le dan una pinta de palurdo que no veas, también es un escritor que por lo menos vivió algunos de sus interesantes relatos, lo cual le hace merecedor de un interés literario en la actualidad que para mí está muy por encima de otros santones de la narrativa yanqui.
Un abrazo
Matilde, si no coneix a El Virgo de Visanteta ja tarda!!! En efecte sóc verge (sí, casta i pura)
ResponEliminaAcí té la història cantà:
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=sTq74yT3-r4
com diuen per ahi dalt, res, de London a Bernat i Baldoví... com botar de rajola a rajola!
Gràcies, comtessa, ara m'hi poso.
ResponEliminaAquests rebots són la sal de la vida! I el pebre i la guinda.
Sam, en cuanto al interés literario que despierta la obra de London, debo decir que ahora que intento recabar tota la información posible sobre el escritor no hago más que encontrar datos curiosísimos y pormenorizados de su biografia. Estoy comprobando cómo se le ignora en las historias de la literatura. Busco un estudio crítico, ya sabes, uno de esos que hablen del fraseo y del estilo, y nada, no hay manera. En el material que encuentro casi siempre se le reserva un puesto junto a Verne y Salgari y el resto de los autores incluidos en las colecciones para jóvenes. Se ve que la crítica siempre ha pasado de él y que ese desprecio nace del enorme éxito de ventas que siempre le acompañó. Ya sabes, rollo aahhpuagggbetseller. Es uno de los escritores mejor pagados de la historia, y sus cincuenta (o más) títulos publicados le permitieron pasar de no tener donde caerse muerto a amasar una fortunita que le permitió construirse un rancho, armarse un velero y arruinarse como dios manda no sé cuántas veces.
ResponEliminaEnfin, acabo con unas palabritas que le dedica el cieguito (en esta casa el cieguito=Borges) en su Introducción a la literatura norteamericana:
Su estilo corresponde a la realidad pero a una realidad recreada y exaltada por él. La vitalidad que animó su vida anima su obra, que seguirá atrayendo a las generaciones más jóvenes.
Bien poca cosa.
Això meu no és normal.
ResponEliminaUn comentari més llarg que el post!
Pienso que a Jack London nunca le perdonaron en el fondo sus orígenes marginales, su vitalidad y arrogancia que le llevaba a defender sus ideas si era posible hasta con los puños, lo cual dice mucho de que London no era un escribiente de mesa camilla. Ejemplos, antes de su paso fugaz por la Universidad, fue ladrón de ostras, para continuar amancebado con una prostituta, buscador de oro, parado de la larga marcha que terminó con fuego y sangre -en ella veo a un descendiente mío-, corresponsal en el horror ruso-japonés, y por fin rico hasta la coronilla que aplacaba sus dolores de alcohólico crónico con morfina y heroína... Todo un dechado de virtudes que afloran a menudo en sus historias. En fin, en otra onda y lugar, como le pasó a Blasco Ibañez, un gran vendedor de libros y escritor de éxito internacional, a quien no podían soportar sus coetáneos, dígase la denominada generación del 98.La gente de las letras impresas y sus alrededores es muy envidiosa y crea ficciones maldicentes sobre la vida de quienes viven de la literatura. La lucha por la vida, que diría Baroja.
ResponEliminaPerdón por el alargamiento.
Un abrazo
QUINA URTICÀRIA QUE M'HA SORTIT LLEGINT-VOS !!!
ResponEliminani capricornis ni capicues ni astrologia barata ni suicidis ni hòsties, llegim-los i prou, recony !!!
jack london té un conte que és dels millors que he s'han escrit MAI : "EL FUEGO DE LA HOGUERA"
a més, es clar, d'obres mestres com "John Barleycorn", que són molt poc conegudes...en fi, molt bo...
la resta, estupidesa hollywoodenca !!
Fote't, Hyde. Vull dir fot-et.
ResponElimina[ja heu tornat? és que sóc patidora de mena]