dilluns, 27 de setembre del 2010

anna akhmàtova

A la comtessa d'Angeville, que no és boig qui a casa torna, o sí, chi lo sa.















La figura d'Anna Akhmàtova és cabdal en la poesia russa del segle xx, no solament perquè suposa un lligam innegable amb la tradició puixkiniana, sinó també perquè va saber encoratjar i donar suport als nous poetes joves que anaven sorgint, com ara Ióssip Brodski o Anatoli Naiman. Juntament amb Osip Mandelstam va encapçalar l'Acmeisme, movimient artístic de principis del segle XX que, en oposició al Simbolisme, preconitzava l'ús d'un llenguatge poètic que contingués significats exactes. Les seves primeres composiciones líriques, Capvespre (1912) i El rosari (1914) utilitzen, doncs, imatges concretes per presentar detalls íntims. Les obres posteriors, como Anno domini MXMXXI (1922 ), introdueixen temes patriòtics, però no apaivaguen els crítics soviètics, que consideraven als acmeistes massa personalistes. No va tornar  apublicar més poemes fins a 1940, data de la publicació d'Iva. El seu poema més conegut Rèquiem (1935-1940) no es va editar a la URSS fins 1987, ja que per la seva temàtica, una elegia als presoners d'Stalin, va ser considerat massa polèmic. Tanmateix, durant l'última dècada de la seva vida va escriure diversos poemes caracteritzats per la gran bellesa de les seves imatges. Entre ells el seu autobiogràfic Poema sense heroi (1962).


El Nord 

Nu. Akhmàtova dibuixada per Amedeu Modigliani, 1911.
L'oest calumniava i creia en si mateix,
i l'est luxuriós traïa;
el sud em restringia l'aire avarament,
somrient, sorneguer, rere les vigoroses línies.
Però, en canvi, de genolls s'estava el trèvol;
la humida lluna cantava en el corn de la perla,
mentre que el vell amic, el nord fidel,
com bonament podia em consolava.
En sufocant defalliment llanguia
i m'ofegava en la fetor i la sang,
ja no aguantava més aquesta casa...
I llavors fou quan la Finlàndia de ferro
va dir-me: "Tot ho coneixeràs, tret
de la joia. Però no importa, viu!"

1964

Anna Akhmàtova. Poesia Completa. Traducció i edició de Jaume Creus. Edicions de 1984, 2010. P. 510.






12 comentaris:

  1. Ai, comtessa, si em llegiu, sabeu que aquesta nit he tingut un somni molt estrany. Doncs que vós éreu en un llit king size de Londres, fent temps per tal d'agafar un avió cap a Alacant, i se us apareixia Sta. Egèria i així us parlà:

    -Henriette (sí, amb aquesta familiaritat, tu), abans de tornar a casa fóra bo que féssiu escala a Vic, per tal de presentar els vostres respectes a la vostra patrona i amiga estimada meva, sta. joaquima de vedruna, que allà descansa.

    I vós, ni corta ni peresosa, cap a Vic que hi féieu i em passàveu a recollir per la biblioteca, i totes dues buscant com boges el lloc on guarden el cos incorrupte de sta. joaquima, que com comprendreu no forma part de la meva ruta habitual i què sé jo, pobra de mi.
    Total, que al final el vam trobar, i senceret que el tenen, el cos incorrupte, i dintre d'una urna.
    Per sort, m'he despertat en el just moment de la prostració, què voleu que us digui, que a mi no em fa goig la contemplació dels pobres finats així exposats.
    I la primera cosa que he fet aquest matí ha set informar-me sobre on carai guarden tals despulles. I ja ho sé. Al carrer dels caputxins, a l'oratori de l'antic Manso de l'Escorial.

    I si llegiu això i no sou la comtessa, dispenseu.

    ResponElimina
  2. El post acompanyat de dibuix, foto i sobretot de comentari de la senyora matilde, referint-se a santa joaquima de vedruna és d'aquells per emmarcar.

    ResponElimina
  3. Em sap greu perquè avui la cosa atufa molt a "bloc personal encobert". Dispenseu-me, amables lectors.

    ResponElimina
  4. Mira,no ho volia dir però fa temps que el bloc tira cap a la cosa personal. Tampoc no passa res,i si es troba l'equilibri fins i tot hi surts guanyant. Els teòrics en diuen multidisciplinar, o polisèmic, o no sé què.

    ResponElimina
  5. Tant de bo el meu cap (i avui, quan dic cap no vull dir testa) també ho trobi multidisciplinar!!
    [de fet és "la meva cap", però no m'anava bé]

    ResponElimina
  6. Imprescindible l'edició del Jaume Creus dels poemes de l'Akhmàtova. Ben recomanada, encara que sigui entre tufs de personalisme :-)

    ResponElimina
  7. Avui m'he procurat una coartada de primera, oi SM? ;-)

    ResponElimina
  8. i bé, potser no és pas natural que una biblioteca parli d'escriptors i escriptores (paper, bits? pourquoi pas?), muses i "musos"? ara, el cos incorrupte de la santa ja costa més de calçar ;) sortosament el somni és un recurs ben literari :) Si la comtessa vol fer un tomb per Montserrat allí també hi ha una biblioteca i unes quantes mòmies (al museu eh! ^^)

    ResponElimina
  9. Clidi, que el cos incorrupte surt al pis dels comentaris, i aquí hi ha barra (o desbarra, segons com) lliure!!
    No sé si té flaca per nostra senyora de montserrat, la comtessa. Això de sta. joaquima li ve de que va anar a les vedrunes, unes sores.
    I pa mòmia, una que hi ha al museu episcopal de vic. I tampoc és una metàfora, ni re.

    ResponElimina
  10. Però és que ningú no té res a dir sobre la millor cançó de la història? Pobre Drake...

    ResponElimina
  11. Would you love me for my money
    Would you love me for my head
    Would you love me through the winter
    Would you love me 'til I'm dead
    Oh, if you would and you could
    Come blow your horn on high
    ... lalalà

    Una gran cançó, David, sí senyor. Nick, Nick, hurra!

    ResponElimina