dijous, 9 de setembre del 2010

pip, de cameo



Amb en Robert i el meu cap de vacances (i quan dic cap, no vull dir jefe), l'Allau en plena ofensiva dickensiana (que no deixa res per verd), i jo a trompades amb en Carner (l'artífex -mai millor dit- de la traducció que estic llegint d'allò de les esperances), no sé què carai dir de Dickens, tret que a Vic hi ha una cerveseria homònima, a la Plaça de la Pietat. Així les coses, comprendreu que m'hagi vist abocada, sense remei, a les poca-soltades.
La d'avui va de cameos i de Pip, el protagonista de Grans Esperances. Bé, cameo no és exacte, que la cosa va un pèl més enllà d'una aparició breu, però sé que m'ho sabreu perdonar tot, que és molt, prou que ho sé, també.



És la primera obra traduïda al català de Lloyd Jones (Nova Zelanda, 1955) Finalista del premi Booker.

Sinopsi:
Quan esclata el conflicte i els soldats arriben a l’illa de la Matilda [sic], d'entre tots els habitants només hi queda un home blanc, el curiós senyor Watts. Els nens l’anomenen Pop Eye i és l’únic que els pot donar classe. El senyor Watts comença a llegir-los en veu alta Grans esperances, del seu amic el senyor Dickens.

Aviat, l’heroi de Dickens, Pip, comença a fer-se més i més vívid als ulls de la Matilda. Pip es converteix en una persona real; l’amistat més gran de la seva vida acaba de néixer. Però Matilda no és l’única que creu en l’existència d’en Pip. I, en una illa en guerra, el poder de la imaginació pot ser una cosa molt perillosa.



Text de contraportada (jo diria contracoberta):

Les dificultats del dia a dia aclaparen la Blanca, però no li impedeixen de tirar endavant. Potser perquè a l’orfenat va llegir vuitanta-quatre vegades Grans esperances de Charles Dickens, o potser perquè, quan té atacs de migranya, se li apareix el fantasma del mateix escriptor que, assegut en una cadira, li llegeix i li fa companyia. La Blanca, que està a l’atur, que no pot comprar un tutú nou a la seva filla i que no s’entén amb el seu exmarit, troba un refugi en dos veïns: la Gina –una jove cambrera guapíssima que vol ser miss– i el Samuel –un neuròleg en crisi que es preocuparà de la seva salut.
La novel·la de Dickens és una obra que sedueix per la naturalitat del to, que entrellaça vida i literatura i que consagra Neus Canyelles com una gran escriptora. Una novel·la que acompanyarà el lector fins molt després d’haver-la llegida.



12 comentaris:

  1. Ahir vaig estar fullejant la novel·la de la Neus Canyelles. No vaig gosar comprar-la, tot i que segur que és una fan de "Grans esperances" (84 vegades, senyordéumeu!)

    ResponElimina
  2. 84 cops són massa per a una vida tan curta. Se li n'ha anat la mà.
    Ara ens aniria molt bé que algun amable lector (d'aquesta casa i d'una, oquisapsi d'ambdues de les obres anteriorment citades) ens en fes cinc cèntims. Aniria bé, però tampoc per a llençar coets...

    ResponElimina
  3. No es pot jutjar una novel·la pel text de la contracoberta i alhora considerar-se un esser racional. Sabent això, dic igualment que el llibre de la neus Canyelles em sembla un d'aquells estrepitosos "déja vu",i vus mil cops. Agafar uns quants personatges estrambòtics que passen per situacions estrafolàries i ajuntar-los està una mica vist. Afegeix una mica de llibre d'autoajuda que incorpori la literatura clàssica i ja ho tens.Amb un bon programa d'ordinador no caldria ni tan sols haver de pagar drets d'autor.
    Un d'aquells llibres per llegir el dia que ja me'ls hagi llegit tots.

    ResponElimina
  4. Ai, Mitchum de mis entretelas, si n'arribo a estar de perjudicada que avui t'he dit Robert!!!!
    I miss you.

    ResponElimina
  5. Ai MU, que em sembla que jo no seré l'amable lectora que et faci 5 cèntims de primeramà... Bufff!
    La pila que tinc al rebost pendent de llegir em temo que és eterna. So sorry. Gràcies pel cameo. Té gràcia la cosa.

    ResponElimina
  6. Qui vol els comentaris d'éssers racionals que hagin llegit la novel·la, si es té la sort de comptar amb l'opinió d'en Lluís, que ni l'ha ensumada?? Qui, eh, qui?
    Sort en tinc, d'aquestes estones...

    ResponElimina
  7. Estic com tu, Eulàlia, que a la meva pila ja se li pot començar a dir abocador. A sobre, i des de fa un parell de mesos, no em ve de gust llegir. I clar, això no ajuda.

    ResponElimina
  8. Veí de les Corts10/9/10 11:33

    Hi ha bon ambient al Dickens??

    ResponElimina
  9. Pse...ara no sabria què dir-te, Veí. Parlem de Vic, no sé si m'entens...
    La guiness és bona i les crispetes, un pèl revingudetes. No es pot tenir tot.

    ResponElimina
  10. ah! parleu d'aquella ciutat on tothom et mira amb cara de: "tu ets de fora, oi?" ^^ molt adequat Dickens doncs, ara, no sé si podem tenir grans esperances ... d'acoooord estic molt atacada :P

    ResponElimina
  11. Avera, Clidi, Vic no es l'alegria de la huerta, no, és veritat, i he conegut gent més hospitalària, sí, també, ara tenen un jenesecuá..., vigatanisme, en diuen ells, que a mi me pone... d'acoooord, jo també estic atacada perduda!

    ResponElimina