dilluns, 11 d’octubre del 2010

argos

Gravat sobre fusta de E.-C. Ricart


“Mentre s'anaven els dos parlant així l'un a l'altre,
un gos que jeia aixecà la testa i les dues orelles,
Argos, que Ulisses mateix, el de cor pacient, acabava
de criar, sense haver-se'n gaudit, quan partí cap a Troia
la sagrada. I abans els joves solien endur-se'l
a les cabres ferestes i a córrer la llebre o el cérvol;
i ara jeia allí, negligit, en l'absència de l'amo,
sobre un gran munt de fems que a l'indret del portal li tiraven
de les mules i els bous, esperant que els homes d'Ulisses
els anessin duent al clos gran de l'adob de la terra;
allí s'estava ajaçat el gos Argos, tot ple de paparres.
Va reconèixer Ulisses en l'home aquell que venia,
i, bellugant la cua, acalà totes dues orelles:
ja no tingué la força per córrer cap al seu amo.
I ell, que ho veié, girà els ulls i va eixugar-se una llàgrima,
fàcilment amagant-la d'Eumeos; i cuità a preguntar-li:
– És ben estrany, Eumeos, aquest gos enmig de la femta!
Fa bonic, com a raça; però no es veu gaire si era
molt corredor, també per damunt d'aquesta bellesa,
o si només era això, com els gossos taulers de les cases
de senyor, que els mantenen lluents només per la mostra.
I llavors, responent, Eumeos porquer, li digueres:
– Sí, és el gos de l'heroi que ha mort tan lluny de nosaltres!
[ …]
Tal havent dit, entrà en el casal de bon habitar-hi
i anà de dret a la sala, amb l'aplec dels galants senyorívols.
I Argos, l'aferrà una parca de mort tenebrosa,
tot seguit d'haver vist Ulisses al cap de vint anys.”

Homer. Odissea, Traducció de Carles Riba. La Magrana, 1993. Cant XVII. Vol 2. p. 100


P.S.: Odissea, E.-C. Ricart



6 comentaris:

  1. Quan llegeixo aquestes traduccions aprecio més la traducció homèrica en prosa. Entenc que Riba va fer un esforç terrible, i que de passada demostrava la seva erudició i el coneixement de la llengua clàssica, etc... Però m'hi encallo un cop i un altre...

    ResponElimina
  2. “Tot allò que és clàssic és heroicament distant, però mai vell.” (anotació preliminar de Riba a la seva segona traducció de l'Odissea). A mi m'encanta aquesta versió; tan distant com necessària i més per a ser escoltada que llegida, em sembla que reté un deix dels aedes originals.
    Aquest Argos..., no podria ser una gosseta blanca?

    ResponElimina
  3. Després de la meva aproximació al carnerià, res no em fa por. Hexàmetres, a mi!! Això és com la sardana, llargs i curts i anar-hi anant.
    Ah, i sí, la traducció, homèrica!

    ResponElimina
  4. Per què una gosseta blanca, Girb?

    El gravat il·lustra l'edició de La Magrana que cito, dos volums enormes, "bellament ornats", diuen a la portada, amb els gravats d'E.C. Ricart. Per això.

    ResponElimina
  5. M'has fet pensar en la gosseta d'una gran viatgera que també coneixes; al gravat hi té una retirada. Per això, Mu.

    ResponElimina
  6. Girb, m'ho temia. Acabes de ficar el dit a la nafra. L'apunt de demà, Girb, l'apunt de demà!!

    ResponElimina