l'undemà (versió oficial)

Volia quedar bé, avui. Mirar de confegir un resum de la reunió amb puntadetes delicades.  Polit,  arregladet, vaja. Una crònica on no hi faltés pas res, ni l'alegria del retrobament després del parèntesi estival, ni l'emoció d'encetar la quarta temporada, ni el passet endavant que ha suposat llegir això de les Esperances, el nostre primer "totxo", ni el gloriós experiment de comptar, per primer cop, amb un presentador de muralles enllà,  arribat, qui ens ho havia de dir, via bloc. De tant com ho volia, no ha pogut ser, i no se'n parli més, que el meu mal no vol soroll.

En Mitchum no hi era, que va haver d'anar al mecànic a que li reparessin un neumàtic. D'aquí ve que la responsabilitat d'aixecar acta sigui tota meva, i no vaig prendre nota de res perquè, com ja és habitual, me la vaig passar xerrant pels descosits.
Amb absències destacables i noves incorporacions, a qui vam mirar de donar la benvinguda, l'Allau, el nostre convidat blocosfèric, va trencar el gel fent-nos cinc cèntims (i creieu-me que du força més calés a les butxaques) sobre la vida i l'obra de Dickens.
De les vint-i-una animetes allà presents, tan sols set hem pogut acabar les esperances (i per un cop que puc, permeteu-me subratllar HEM). Alguns (algunes; dues, de fet!) van abandonar Carner -sense cap recança, val a dir- i es van procurar una edició en castellà. Els altres cinc l'hem patit, conformats, fins a la darrera pàgina, qui sap si  tenim el llindar del dolor més alt, per no parlar dels plaers que neixen del propi sofriment. En fi, la qüestió és que la Dolors Costa mai més tornarà a caminar a poc a poc, que ho farà "a pleret", i jo, després d'aquest intensiu de carneriana llengua, res de molts cops, "manta vegades".
Pel que fa als desertors, unanimitat a l'hora d'assenyalar amb el dit el culpable, la llengua, un català estrany, foraster, feixuc, massa florit, de malentendre, inventat, anacrònic i no sé què més, que cito de memòria l'enfilall de qualificatius. No tornarem a dir que Carner és un traductor molt particular, n'hem parlat a bastament, ara, una cosa és que ell digui pastanagues allà on Dickens diu naps, i una altra, de ben diferent, que els lectors -majoritàriament, catalans per part de pare i de mare- percebin la seva pròpia llengua com estrangera. Que no sigui que, tal i com ens va suggerir un comunicant anònim no fa gaires dies, hem pujat a palau i no anem prou ben calçats.
I de tots els abandonaments, el que sap més greu és el de l'Esther, que ja portava llegides cent i escaig pàgines, justament perquè a partir d'aquest punt,  la cosa flueix més, ves a saber si  per costum o perquè ja s'ha assolit un grau de suspensió de la consciència proper a l'anestèsia, però el fet és que la segona part fa de bon llegir i la tercera és trepidant, de tantes coincidències dickensianes com s'acumulen, que tot és un anar tancant trames quasi vertiginós, per a desembocar en un final d'aquells oberts, on cadascú entén el que pot. O el que vol. Un cosmos sobredeterminat, que deia en Bloom, i superpoblat, de tants personatges com hi surten, però a la manera del dinou, amb descripcions detallades, plenes d'adjectius, amb vestuari i attretzo inclosos, apostant per la caricatura, fent quasi impossible que el lector es pugui identificar amb un d'ells. Ningú vol ser Joe, però tothom se l'enduria a casa.
De vegades, una hora no és una hora, i es queden un munt de coses al pap, no tantes, però, com les que jo he anat perdent avui pel camí.
Acabo recordant una pregunta que em va adreçar l'altre dia en David, un amable lector d'aquesta casa:  I de debò que hi ha gent que queda per parlar de Dickens? Sí, David, en sóc testimoni.

****

Fins aquí la versió oficial. N'hi ha una d'alternativa, la que no escriuré mai, on Vic és l'escenari,  Dickens l'excusa, sona Moon River i, de tant en tant, se sent un  Pip, Pip, hurra! Figues d'un altre paner. Tot i així, i si us pregunteu què carai representa l'Audrey Hepburn tancant la sessió, haureu d'anar a The Daily Avalanche. Allau a la ciutat dels sants, es titula la seva crònica.