divendres, 19 de novembre del 2010

the go-betweens

Sens dubte que la redescoberta aquest estiu dels "The Go-Betweens" ha estat un dels grans plaers experimentats ens els darrers temps. N'havia sentit a parlar, fins i tot en alguna època n'havia escoltat alguna cançó. Però ha estat enguany quan els he pogut escoltar ( i gaudir ) d'una forma més intensa i acurada.
Nascuts a principis dels 80, a la ciutat australiana de Brisbane, no fou fins als àlbums "Liberty belle and the black diamond express" ( 1985) i "Tallulah" ( 1987) i després de gravar a Londres quan aconseguiren unes majors quotes de difusió; sempre relatives, però, ja que mai assoliren un èxit de masses, tot i que la crítica els considera com un dels grans grups de l'anomenat pop independent, fins i tot al nivell de "The Smiths". El treball següent, "16 lovers lane" aparegué el 1988, i destaca per ser un dels millors àlbums de la seva carrera, amb peces tan ben aconseguides com "Quiet Heart" o "Streets of your town".De fet, cada treball que varen publicar manté un excelent nivell, sempre de la mà dels seus dos fundadors i compositors Robert Forster i Grant McLennan.
Durant els 90 el grup es va dissoldre, però tornaren a reunir-se a finals d'aquesta dècada amb "The Friends of Raquel Worth", publicat l'any 2000. Després van venir dos àlbums més: "Bright yellow, Bright orange"( 2003) i "Oceans apart" ( 2005) on confirmen una saviesa musical i una qualitat excepcionals en les seves composicions. Peces tan emotives com "Caroline and I", "Finding you" i d'altres han esdevingut ja peces emblemàtiques del pop neoromàntic ( si puc anomenar-lo així). Malauradament, la mort, l'any 2006, de Grant McLennan, significà també la fi del grup. La seva música, tanmateix, quedarà per sempre. Tant de bo aquesta pogués arribar a sectors més amplis de la societat. Potser és que la seva ambició no era assolir diners ni fama, sinó únicament aconseguir fer bones cançons.




9 comentaris:

  1. Avui, una recomanació molt especial, i no ho dic tant pel grup com per qui la signa. Un any i vuit mesos després del tret de sortida d'aquest bloc, això d'avui no és cosa ni de Mitch ni meva. David S.iB. és un client VIP de la biblioteca, a qui dec Julio Ramon Ribeyro i Adam Zagajewski, per exemple.
    Moltíssimes gràcies, David!
    I els altres, ja ho sabeu, si teniu cosa a dir, nosaltres encantats de la vida.

    ResponElimina
  2. Jo ja m'hi he fixat que era un "amic de la casa"... Prudentment m'he quedat a l'espera de novetats.
    Em sembla genial, la iniciativa... aire fresc!

    ResponElimina
  3. Si jo hagués signat i publicat avui l'apunt més maco, bo i genial de tots els apunts que es fan i es desfan, no estaria tan cofoia com ho estic ara mateix, Eulàlia!

    ResponElimina
  4. The Go-Betweens!!! Meravellosos!!! Això és pop amb majúscules. Mai no he entès com grups d'aquesta mena no poden ser al capdamunt de les llistes de vendes. No fan pas un tipus de música difícil ni inaccessible, és pot saber què falla, doncs?
    Salut!

    ResponElimina
  5. David, que ahir em vaig fixar que a casa teva els tens dalt a la dreta, i ja veus, avui un altre David en parla! Com hi ha món!

    ResponElimina
  6. Doncs sí, Matilde... Casualitats de la vida (o no, vés a saber). A casa meva sempre hi ha algun australià que canta.

    ResponElimina
  7. Jo també m'he confòs de David, quines casualitats! Els Go-betweens m'agraden molt. L'apunt em va passar per alt l'altre dia: la falta de costum de veure que publiqueu més d'un apunt diari.

    ResponElimina
  8. Ja saps que no és norma de la casa, Allau, que jo ja no dono ni per a un apunt diari. Les circumstàncies, que són molt exigents!!

    ResponElimina