dilluns, 1 de novembre de 2010

procés de cossificació amb joan perucho

Quinze i quinze trenta, i aquests són els dies que passarem des de l'1 fins al 30 de novembre, data en que em cossificaré a la biblioteca pública de Vic, a parlar de Joan Perucho. Aquest viatge és, per tant, un procés de desvirtualització de la mà del poeta, novel·lista, articulista i jutge.


Durant aquests dies el blog parlarà de Perucho de forma poc ortodoxa però continuada i rítmica. Em cal pensar com m'ho faré. Respescant d'aquí i d'allà, és clar. Però abans és preceptiu fer una introducció, una mena de discurs de benvinguda, allò dels principis de curs. I l'altre dia, mentre calculava els kilòmetres que faré el dia 30 de novembre, i per on passaré per anar de Bellver a Vic, em va venir al cap aquesta frase:

Allò que no faries mai amb en Joan Perucho és una partida de botifarra.

Pots donar per fet que havia de ser un excel·lent tafur, si hagués estat aficionat al joc. Però ho desconec. Com desconec tantes altres coses d'ell. Perquè no he arribat a l'obra de Perucho través de cap estudi, de cap anàlisi. Mai no he sabut veure la virtud de l'erudició aplicada a l'art. L'efecte que em fan els erudits és una emoció similar a la que em produeix, al circ, un funambulista o una trapezista virtuosa: un bonic espectacle de cabrioles i habilitat, una hipnosi.
La via per on m'atanso als llibres sempre és el plaer (o de vegades el neguit i el malestar) de llegir-los, les fantasies que em desvetlla i les imatges que em crea. Les novel·les s'adrecen a la intel·ligència del lector, és clar, però si no hi ha una emoció abans que res, tan sols percebríem sintaxi i jocs de significat. Artifici literari, al qual li faltaria alguna cosa essencial.
Per a anar més enllà em caldria haver parlat amb ell. Però avui en dia, això només seria possible mitjançant algun ritus obscur, o una esperpèntica sessió de Ouija.




*           *           *

Els textos que apareixeran aquí, per tant, són visions a partir de les lectures de Perucho. Esperonades pel seu humor bizantí, els jocs amb la realitat i la ficció, la cita impossible, les frases capcioses:
El majoral era home alt, escardalenc, de poques paraules. Vestia de negre i tenia un aspecte lúgubre. Explicà que, fent el viatge de nit, arribarien a Pratdip a la matinada. La baronessa tenia molta necessitat de la seva presència i estava disposada a rebre'ls en aquesta hora.
Resignadament, Montpalau accedí. Li semblà indelicat de contradir els desigs d'una baronessa angoixada i en perill.
Quantes coses s'insinuen delicadament en aquest brevíssim fragment? Què pot suggerir?

Perucho potser és més brillant en la brevetat que en l'extensió: els articles i els contes superen la novel·la, però tot i això n'hi ha dues que cal tenir en compte: Les aventures del cavaller Kosmas i Les històries naturals. En tots dos casos sembla que compendia i concentra infinites idees disperses i anteriors, procedents de lectures i relats.

Abocat a descriure rutes i pisatges esquitxats de personatges tan aviat estrafolaris com històrics -en una mescla indestriable-, l'escriptor aconsegueix fondre infinitat de relats breus dins el flux de la novel·la. I així la novel·la avança entre capítols que van del gòtic vampíric a la sàtira política (atenció al tractament de les guerres carlines i els seus cabdills!), el bestiari fantàstic i la botànica oculta, els enigmàtics invents procedents de Bizanci... Entossudit en la cursa rere un vampir esmunyedís, meridional i molt allunyat de Dràcula, Perucho desplega un plànol enorme.
Tan enorme és que espero perdre-m'hi en companyia dels qui segueixin aquest viatge, que promet ser erràtic i que s'acabarà justament el dia de Sant Andreu, data que assenyala també el meu aniversari. Era massa temptador celebrar el dia d'una forma tan inesperada.

Benvinguts a les visions de Joan Perucho.

Apunt publicat per Lluís Bosch al bloc Mil Dimonis el dia 28 d'octubre de 2010.


__________________

P.S.: No sé si calen aclariments. En tot cas,

1) en Lluís Bosch serà el nostre presentador convidat d'aquest mes, el segon que ens arriba de la blocosfera
2) No ens hem vist mai les cares
3) Ara s'està a la Cerdanya
4) Li van les ouijes (i els cementiris, els fantasmes, Tarkovski i el Ribera del Duero, per dir alguna cosa)
5) Fuma tabac Pueblo liat amb Smoking taronja (d'això no en diu res, el text)
6) Vaig estar a punt d'anar a fer el COU al seu Institut (d'això, tampoc)
7) El dia 30 de novembre, data en què se celebrarà la trobada del club per a parlar de Perucho, farà anys
8) No vindrà vestit de vampiressa
9) Durant tot aquest mes anirà publicant apunts sobre Perucho al seu bloc, el ja esmentat Mil Dimonis. Els podreu seguir clicant la bonica litografia d'Escher que us he penjat dalt a la dreta
10) He ficat al necesser una cabeça d'alls, un manat de verdolaga i una pastilla de sabó Lagarto. I m'he penjat del coll una creu com les que duia la Madonna (Ciccone) quan tenia d'on agarrar. Al fons de la bossa, una estaca. Res de l'avi Siset, per si el vampirs. Perfectament equipada, començo a passar.


11 comentaris:

  1. Més o menys per al·lusions, responc una mica. No m'agrdaraia desfer el retrat inquietant que la Matilde acaba de dibuixar de l'autor del text, seria una galleda d'aigua freda dir que una part de tot plegat és un joc. La mescla d'elements reals, possibles i imaginaris m'ha emocionat, perquè em remet directament a la literatura de Perucho.
    En tot cas, els textos que anirem penjant espero que obrin les ganes de llegir Les històries naturals, i sobretot d'entrar en el món tan ampli del seu autor.
    I per cert, com sempre: s'accepten suggeriments.

    Una cosa sí vul precisar, per no crear una imatge distorsionada de mi mateix que podria induir els lectors i les lectores a errors: abans que un Ribera del Duero, un Priorat.

    ResponElimina
  2. Gràcies per la precisió, Lluís, que la meva manca de rigor ja ultrapassa fronteres!

    ResponElimina
  3. La bonica litografia d'Escher es titula Autorretrat en un mirall esfèric.

    ResponElimina
  4. A la verdolaga del sarró, MU, l'hauries d'amanir. No sé de cap verdura més ultratjada. Mala herba li'n diuen quan no té res a envejar als espàrrecs.
    Ah, i que sàpigues que vinc de fer peu a l'autèntica Alqueria del Comptat!

    ResponElimina
  5. Corre a esborrar la "p" sobrera..., que és Comtat.

    ResponElimina
  6. Res d'oli i sal, de moment, Girb, ni parlar de cruspir-me la verdolaga, que es veu que té propietats d'eixes d'allunyar els vampirs. Ho diu en Perucho.
    Avera, avera, m'estàs dient que has anat tirant avall fins a arribar a l'Alqueria? Ie, Girb!
    T'has trobat amb la més il·lustre (i noble) aborígen d'eixes contrades? Ai, jo sí que tinc cosa a envejar-te, i no la verdolaga als espàrrecs!!!

    ResponElimina
  7. Avall fins el mateix cor del Comtat per a recórrer els seus cims i fondals fenomenals; però -ai las!- sense la comtessa (ja hi posaré lletra i imatges a eixe territori).
    També et diré que a tocar de Gandia vàrem descobrir una Alqueria de la Comtessa, su juru, que aixina d'exuberants són ells!!

    ResponElimina
  8. Càsum l'Henrietta, que s'ha comprat un poble i tot!!

    ResponElimina
  9. vaja Girb! tu a l'Alqueria i jo a Xàtiva i ni ensopegar-nos! devem tenir el detector espatllat :( MU fas santament, tota protecció és poca :)

    ResponElimina
  10. Quin parell, no pareu mai quiets!

    ResponElimina