dimarts, 2 de novembre de 2010

l'undemà







Quan les biblioteques de la comarca vam decidir participar en la campanya "Osona per la salut mental" a través dels nostres clubs de lectura, érem plenament conscients que la proposta suposava llençar un torpede a la línia de flotació d'aquesta mena de trobades, ja que si alguna gràcia tenen és, justament, que els assistents  puguin dir-hi la seva. Sí, n'érem plenament conscients. Hagués resultat francament més còmode programar una conferència o una hora del conte, per què ens hem d'enganyar. Res d'omplir un parell d'autocars (proporcionats per la Diputació de Barcelona),  res d'aconseguir prop de dos-cents exemplars d'El curiós incident del gos a mitjanit. Però no, vam voler contribuir-hi amb el nostre capital més valuós: els lectors.
Aquí els teniu, una nodrida representació de participants en els clubs de lectura de deu biblioteques d'Osona que permet, fins i tot, entretenir-s'hi una estona buscant a Wally. Un goig, què voleu que us digui.
En Pasqual i la Mar (gràcies, benvolguts, moltes gràcies) van superar amb nota el repte que suposa trencar el gel i moderar una trobada d'aquesta magnitud. La resta, ja us la podeu imaginar. Entre que el pobre amplificador ja no es pot permetre gaires emocions, un micròfon tenia la veu escanyada i l'altre es va declarar afònic (i punt), al fons no se sentia res. Suposo que no esperàveu altra cosa. En fi, malgrat tots els inconvenients tècnics, logístics etc. etc., encara vam trobar gent voluntariosa que va voler opinar. Poc que us puc dir pas res sobre el contingut de les intervencions, d'altre feina en tenia exercint d'hostessa de pa sucat amb oli. En aquest cas, les fotos hauran de fer el fet.

 ***
Recull de premsa:

MésOsona.cat


Addenda (19:53)



22 comentaris:

  1. Com era d'esperar (i es pretenia) es va parlar més de la síndrome d'Asperger (ÀSperger, deia la psicòloga i no AspÉRguer, que dèiem els altres) que del llibre. Aquest era el tracte. En acabar la sessió, vaig poder intercanviar impressions, brevíssimament, amb alguns dels "nostres". Sap greu perquè el llibre us ha agradat molt i teníeu moltes coses a dir. Si (gos)éssiu, aquest pis dels comentaris seria un bon succedani. En tot cas (jo sí que m'atreveixo), i com que molts em vau demanar l'opinió, us diré que, malgrat totes les meves prevencions, m'ha agradat força (sí, força no arriba a molt). Em sobten, però, els elogis entusiastes de l'Ian McEwan, "superba", i de l'Oliver Sacks, "brillant". Sobretot el "superba", que jo em reservaria l'adjectiu per a d'altres novel·les. L'artefacte té la seva conya, això sí, i suposo que la novetat rau en el narrador. I que en Haddon ha de fer un esforç per a fer-lo versemblant, per a vigilar que a Christopher no se li escapi ni una metàfora. I que se'n surt molt bé, sí. Una novel·la curiosa, si se'm permet la broma amb el títol, de bon llegir, i que ens ha servit per a apropar-nos als aspies. Bé, ens els ha fet visibles, si més no. Ara superba, no, ni parlar-ne. D'això jo en dic "enginyeria narrativa". I per acabar, confessar-vos que mentre la llegia no m'he pogut treure del cap una pregunta. Què en diria en Christopher, d'una novel·la com aquesta. Després de donar-hi moltes voltes (jo, no ell), crec que la resposta seria "aquesta novel·la és una mentida". I es quedaria tan ample.

    ResponElimina
  2. Encara no ens ha arribat el reportatge "oficial". Aquestes fotografies són gentilesa de la nostra companya Alia.

    ResponElimina
  3. Caram, Déu n'hi do la gent que hi va haver, oi? Pel que sembla va ser tot un èxit. Per molts anys! (Al final no m'ha quedat gaire clar: em recomanes el llibre o no?)

    ResponElimina
  4. Abans d'atrevir-me a fer-te una recomanació (sóc gallega, jo), et fregiria a preguntes, David. Et demanaria, per exemple, quins són els teus autors de capçalera. I si ets de la mena de lectors que es permeten lectures de "desengreix", llegir per a distreure's i punt, sense gaires exigències literàries (amb això no vull dir que "el gos" ho sigui. Sóc gallega, insisteixo), o si el teu grau de tolerància en aquests casos és baix. Els tres darrers títols que has llegit. Les novel·les que no has pogut acabar. Coses així. Em cal un interrogatori de tercer grau, ja ho veus.

    ResponElimina
  5. Mati,

    Gràcies per la crònica!

    David,

    "L'incident..." és llegidor però no és GRAN literatura. En tot cas, és un títol agraït de treballar en un club de lectura i si, a més, se celebra la campanya "Osona per la salut mental", encaixa d'allò més...

    Bé, un cop més, gràcies per tot, Mati! (amb el micròfon sense fils a la mà estàs d'allò més sexi, no?).

    Ciao,

    SU

    ResponElimina
  6. Gràcies, Lluís! Feia anys que no veia tants lectors junts!! Un goig.

    ResponElimina
  7. Carai, Su, tu no ets pas gallega, veig!
    En tot cas, i sobre això de les recomanacions, no importa si el llibre m'ha agradat o no, del que es tracta és de trobar la lectura que pugui interessar a cada lector. Me'n faig tips de recomanar coses que jo no llegiré mai de la vida.

    Sexi? Doncs no sabria què dir-te. Jo només veig uns peus enormes, descomunals...

    I gràcies a tu.

    ResponElimina
  8. Moltes felicitats, Matilde, per la trobada i per l'èxit. L'interrogatori que faries seria exactament el que faria (el que faig). Serà perquè també sóc gallega? ;-)

    ResponElimina
  9. No fotis, bibliotossa, per això parlaves l'altre dia do Manoliño Rivas i deies que tenies un dia atlàntic?? No si al final serem cosines!!
    Carallo, fums una cossa al terra i et surten dos-cents gallecs!!
    Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  10. Acabo de caure de cul veient la gernació que es va congregar per parlar de l'Àsperger (efectivament, esdrúixola). Això és èxit i participació, i la resta tonteries. Potser que l'Artur Mas i la colla dels quaranta parlin d'Àsperger.

    ResponElimina
  11. El teu auditori serà més reduït, Lluís. Una coseta més íntima, sense micròfons ni re. Tant de bo aconseguim que et trobis com a casa.

    ResponElimina
  12. Me n'alegro de saber que estarem en família, vès per on. Si em trobo aquest públic al davant hauria d'anar corrents a comprar una ampolla d'Orujo per infondre'm valor.

    ResponElimina
  13. Vaja megaclub!!!...m’afegeixo a la enhorabona…i no hi ha manera de trobar el Wally!!!
    A mi em va agradar força, era com una mena de thriller particular. El que més em va captivar era la forma que tenia el protagonista de fer servir les matemàtiques; a mi,- que em pensava que un número primo (l’he llegit en castellà) era un número fàcil d’enganyar- m’al•lucina com fa servir les mates per ordenar el món i per trobar el sentit de les coses en les seves relacions proporcionals. Vau parlar de la númeracio dels capítols?, i de matemàtiques?

    ResponElimina
  14. Avera, Mitch, ves a l'última foto, veus la notes aquesta que s'amaga darrera d'un micro de capa caiguda, doncs bé, traça una línia (petitoneta, no t'embalis gaire)des de la punta de la seva bota fins arribar a la primera cadira amb dona (jersei gris). Alto!
    Ara, mira cap la dreta de la dona. Bingo!

    Sí, i sí, d'això se'n va cuidar en Pasqual, que jo no vaig dir ni mu.
    Aquest club també m'ha servit per a descobrir que sóc capaç d'assistir a una trobada d'aquestes i passar-me una hora i dos quarts sense badar boca (i dreta). En això de conèixer-se a un mateix tinc feina garantida pel que em resta de vida!

    ResponElimina
  15. ..d'aquí a la poesia només hi ha un pas...poesia de la contemplació,...

    ResponElimina
  16. Ah, no, Mitch, ni parlar-ne, que jo sóc molt prosaica.
    [De poc que no rebento, tujuru, Mitch]

    ResponElimina
  17. Aquesta última foto que acabo d'afegir és brutal, llàstima que la taula no estigui ben centrada ( al mig de la volta l'haguéssim hagut de posar, que no ens fixem en re) en línia recta amb la columna central. Càsumladivinaperspectivanevski.

    ResponElimina
  18. Bé, gràcies Matilde i SU pel que em dieu del llibre en qüestió. Ara potser quedaré com un pedant, però us ben asseguro que no ho sóc: no acostumo a llegir això que s'anomena "literatura lleugera" simplement pel fet que no tinc gaire temps per llegir i que, quan en tinc, prefereixo allò que se'n deu dir "gran literatura". Ara, potser d'aquí a un temps les coses canvien i podré repassar les aventures d'aquest nen i el seu gos. Salutacions!

    ResponElimina
  19. Jo no ho trobo gens pedant, David, i això que jo tinc cap problema amb la literatura lleugera, i m'agrada combinar-la i/o alternar-la amb la "gran", que no cada dia tinc el cos per a grans festivals.
    [entre tu i jo, si tens poc temps, el del gos te'l pots estalviar].
    Conec un que només llegeix autors que portin 50 anys morts, com a poc. Tampoc em sembla pedant.
    Salut.

    ResponElimina
  20. Va, que no sigui dit. Ara et recomano un llibre, David.
    Adam Zagajewski, Dos ciudades. I no em demanis el perquè. M'ho diu l'instint, eixa cosa tan estranya.

    ResponElimina
  21. Ep! Zagajewski!!! I és clar que sí! Moltes gràcies, Matilde! Aquest llibre, en concret, no l'he llegit. (I gràcies pel comentari secret entre claudàtors, s'agraeix molt...)

    ResponElimina