dimecres, 22 de desembre de 2010

l'undemà


Ahir ens vam trobar per parlar del darrer llibre de l’any, aquest Jakov Von Gunten de Robert Walser que en general va agradar força tot i que van haver-hi algunes excepcions possiblement defraudades perquè el llibre no ofereix cap trama distingible ni segueix cap estructura reconeguda de les que s’acostumen a fer servir a les novel•les. Ahir érem una dotzena de fidels lectors que desafiant el temps, l’hora i l’atmosfera nadalenca vam quedar embadalits escoltant el conductor i recordant el lirisme poètic d’un autor dels que s’amaguen. Abans de començar vaig fer notar (entre certes rialletes de condescendència) als assistents, que el que realment atorgava distinció i categoria a la trobada d’ahir no era tant en Walser -que en definitiva no hagués vingut mai, ni segurament li fes gens de gràcia que parléssim de la seva obra- sinó el conductor de la tertúlia, en Pep Parés: un d’aquells mestres amb capacitat (qui sap si innata o adquirida) per a transmetre el seu amor vers la literatura als que l’escolten; em sembla que al final de la sessió tothom era molt conscient del privilegi que vam tenir podent-lo escoltar.
En Pep va començar situant l’obra i l’època i ens va dir que era l’obra més estimada pel propi autor i que segurament és la més personal perquè en ella hi figura la seva interpretació del món i és la que més bé retrata la manera de ser del propi Walser. En realitat és una mena de Bildungsroman o novel•la d’aprenentatge en la que hi ha una àcida crítica al poder establert i a l’ordre antic representat per la mateixa institució dels Benjamenta.
Després ( o abans ara no recordo) en Pep va llegir un conte-redacció-exercici literari del mateix Walser titulat la professió que es pot trobar al llibre El Quadern de Fritz Kocher (quaderns crema, 2000) i que podria ser una anticipació del que després tractaria a Jakov Von Guten i ens informà que existeix una adaptació cinematogràfica. Aquí en trobareu informació.

El llibre està construït en una successió de petits capítols sense cap estructura aparent amb una veu que a alguns va sonar arrogant i a altres naïf però que aviat es distingeix i pren protagonisme en la narració. El que va captivar a tothom van ser aquestes aparents contradiccions que trobem al llarg de la novel•la i que creen una sensació de joc constant entre el protagonista i el que representa l’Institut Benjamenta. Perquè en definitiva, deia en Pep, tot i que ingressa a l’escola, en Jakov no vol formar part de cap tipus d’engranatge social, es passa el contracte social de Rousseau pel folro dels pantalons i aspira a la total llibertat individual que, segons em va semblar entendre, només s’aconsegueix d’una forma: desapareixent. A l’Institut Jakov aprèn a perdre, desempallegar-se de les idees socials que esclavitzen l’individu.
Finalment una de les assistents va fer un comentari interessant i que il•lustra la participació del moderador, va dir que tant de bo haguéssim fet la xerrada abans així s’ho hagués pogut llegir desde una altra perspectiva.
Aquest post hauria de tenir un subtítol: l’undemà o com vaig poder acabar de llegir Walser sense entrebancar-me. Pep, gràcies i fins aviat.

P.S 1. No voldria acabar sense fer esment d’una curiositat il•lustrativa, ahir va venir un antic alumne a escoltar el mestre (un mestre ho és per sempre) i ho va fer perquè segons pròpia confessió, a ell li deu en bona part el seu amor per la llengua i la literatura.

P.S.2. Als diaris de Kafka he trobat un parell de referències a aquesta novel•la, en una d’elles Kafka diu que l’ha llegit i que està bé. Dies més tard en torna a fer referència i diu que Walser li fa pensar en Dickens per l’ús que fan ambdós autors, diu Kafka, de metàfores abstractes.

2 comentaris:

  1. D'entrada he sentit una esgarrifança... Ha passat un mes d'ençà d'en Perucho? Però no, és clar, falten vuit dies encara. Com seria una reunió del club el dia 31 de sesembre? Potser algun dia -qui sap- ho podrem saber.

    ResponElimina
  2. Va venir. Carai, per no dir collons, quin honor!

    ResponElimina