dilluns, 13 de desembre del 2010

un jour, un chien

Un jour, un chien, és el títol de la història, dramàtica i poètica alhora, d'un gos abandonat pels seus amos durant les vacances. Una història sense paraules, explicada a través de 55 dibuixos d'una qualitat  extraordinària, realitzats per Monique Martin. Una història capaç d'emocionar. Un gos que corre desesperat perseguint els seus amos, després que aquests l'han llençat per la finestra del seu cotxe en marxa; un gos que, sense voler, provoca un xoc múltiple; un gos que es pixa a la carretera i en tot allò que representa. Un gos sol que al final es troba amb un nen. 




P.S.: "Tal vegada el llibre més emotiu que conec sobre gossos sigui Hi havia una vegada un gos (de la Monique Martin i que va editar Parramón); un llibre sense ni una paraula i ni falta que li fan amb aquells dibuixos tan meravellosos...", va deixar dit en Girbén al pis dels comentaris, ara fa cosa d'un mes, en la meva canivàlia particular. Gràcies, estimat emboscat il·lustrat. Moltíssimes gràcies.

14 comentaris:

  1. El vaig regalar a la familia, el llibre aquest! Fa anys. Hi hem plorat tots mirant-lo. La meva filla Berta, de 21 anys, va ser a casa l'altre dia i en va parlar d'aquest llibre. De tots els que va tenir de petita, aquest és un dels que recorda.

    Un llibre actual, per altra banda. Gràcies al Polònia: "no l'abandonis, ell no ho faria"

    ResponElimina
  2. És un llibre preciós, Lluís. Busco un exemplar per a regalar, però em fa que no serà fàcil.
    Jo he tirat de biblioteca. A tota la xarxa (Dipu de Barna) només n'hi ha un exemplar!!

    ResponElimina
  3. Oh, MU, gràcies a tu!
    I que sàpigues com ahir et vàrem trobar a faltar!

    Fa lleig de dir-ho però ho dic:
    Jo no tinc el gos de la Monique; quan vaig saber d'ell ja era introbable. Vaig replicar l'exemplar d'una amiga en una fotocopiadora de poble. I, davant la tristor dels resultats, em vaig dedicar a "tunejar" amb el llapis cadascun dels dibuixos... Després vaig escanejar-los fins aconseguir "la meva versió" del llibre en format miniCD; un CD que he copiat i regalat no sé quantes vegades.
    Imagina l'efecte de la història per l'astrònom Toni, que acabava d'adoptar al Riguel després de passar una quinzena d'abandó a la cruïlla d'un cementiri (un gos que no entra a un cotxe ni-que-el-matin)..
    Si us plau: que algú s'arremangui i reediti aquesta joia que no té menester de paraules!

    ResponElimina
  4. Pos estic contenta que em trobéssiu a faltar. La meva iaia sempre em deia "vale más que te echen de menos que te echen de más"...

    Estic amb tu, si us plau, si us plau, que algú el reediti, que jo ja tinc un destinatari!

    ResponElimina
  5. Va, sí, que el reeditin: prometo no ficar-me amb la traducció.

    ResponElimina
  6. hihihi. Què dic hi!, huashuashuas...

    ResponElimina
  7. Matilde, veritablement el llibre és molt emotiu. A la Biblioteca tenim l'edició en català "Un dia, un gos" de Zendrera Zariquiey de l'any 2004. Pensava que encara es trobava.

    ResponElimina
  8. Alto!!!
    Bibliotossa, queridiña, acabes d'entrar a formar part de "The Intouchables of Matilde Urbach".

    [Buscava l'edició de Parramon i Monique Martin. La cerca correcta és Zendrera Zariquiey i Gabrielle Vincent!!! Al ataqueeeerrrr!]

    ResponElimina
  9. I és que el servei que feu les biblioteques no el fa ningú.
    I que algú ens expliqui la mutació de Monique a Gabrielle!!! A partir d'avui diga'm Elm i no Jordi!

    ResponElimina
  10. Veí de les Corts13/12/10 19:38

    A mi les històries de gossos em toquen molt endins. Millor ni me'l miri...

    (No sé si tindré temps de llegir-me el Walser, Matilde; vaig una mica de bòlit)

    ResponElimina
  11. Pos que la noia es deia Gabrielle, que això de Monique era pseudònim, Girb!!

    ResponElimina
  12. Ni te'l miris, Veí, que tu plores. Fijo.

    (Jo no sé si tindré ganes de llegir-lo, mira que et dic. Doncs que copiant allò de Magris l'altre dia, i una cosa porta a l'altra i he començat L'educació sentimental!!. Sóc un cas. I és que, dic jo, si l'home, en Walser, estava entestat en no existir ni re, a veure si no és una manca de respecte això de fer-li cas, ni que sigui llegint un llibre seu. Doncs si el que vol és desaparèixer, que carai faig jo desxifrant les seves cagadetes de mosca...i coses així)

    ResponElimina
  13. Como mínimo, por amor al cine NO CUENTES EL FINAL

    ResponElimina
  14. El perro no muere, bdurruti58. No se si con eso te lo fastidio suficientemente.

    ResponElimina