dimecres, 23 de febrer de 2011

l'undemà

<-- aquesta és la cara que li va quedar al Frederic de cal Marc quan va saber que no podria venir a la trobada del club.

Ahir va ser el dia de la trobada per parlar de Robert L. Stevenson i de la seva obra l’estrany cas del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Érem una vintena i la reunió va estar moderada per Miquel Vilardell, amic de la casa i Stevensonià de soca-rel. Tothom va estar d’acord en qualificar la novel·la breu de deliciosa peça d’orfebreria . Penso que tothom va gaudir d’una lectura agradable i que més o menys vam arribar a les mateixes conclusions tot i que una sentada com la d’ahir serveix per matisar les diferències.
En Miquel va articular la seva intervenció en tres punts: primer va donar unes petites pinzellades biogràfiques per situar cronològicament l’autor, després va fer un repàs a la seva obra (la d’Stevenson) aturant-se en les seves novel·les preferides i esmentant els temes que recorren l’obra de l’escocès com per exemple els personatges aparentment dolents però que tenen altres virtuts, va parlar de l’estil i la forma de les seves narracions i també de la seva poesia i dels seus articles de crítica literària. Finalment ens vam centrar en el llibre del mes, strange case of dr.Jekykll and mr. Hyde i llavors va ser quan van apareixer els nostres més baixos instints que en aquesta ocasió no detallaré. Primer, però, en Miquel va parlar del narrador i de la primera persona de la carta final que l’emparenta encara més amb Edgar Poe. Uns deien que era una al·legoria moral sobre la dualitat humana, l’ambigüitat dels valors socials, altres que era una crítica a la societat victoriana altres al revés que era una reivindicació dels valors de l’època, uns es qüestionaven si tenia un final feliç o no, etc, etc, un diàleg fèrtil i il·lustratiu. Una interessant pregunta va ser: què deurien pensar els lectors de l’època lliures dels clixés visuals incorporats per la munió d’adaptacions que hi ha, la deurien veure com una novel·la de misteri?, ...

En els apunts que en Miquel es va deixar a la biblioteca s’hi llegeix: Argument, tema/es. Clara influència d’Edgar Allan Poe en l’argument (William Wilson). Format de novel·la d’intriga i misteri, amb elements, al final, propis del relat gòtic [!!!1] i fantàstic. Més que de la lluita entre el bé i el mal, jo crec que parla de la fascinació pel mal (des de la seva primera novel·la quan Jim allibera John Silver, l’ambigüitat en el comportament dels personatges de Stevenson sol ser bastant habitual). El mateix Utterson es defineix com un personatge que “de vagades fins i tot admirava, gairebé amb enveja, la vitalitat i l’energia que demostraven la maldat dels altres” (p.7; és a dir maldat igual a “vitalitat i energia”!) També hi ha una crítica als valors morals i a les lleis (veure la desconfiança cap a un funcionari, [!!! 2] (p.35). La dualitat, mental i intel·lectual (p.84). El mal vist com la part mortal de l’home (p.89), però també la d’alliberament (p.91, en consonància amb l’admiració d’Utterson). El dilema –present en quasi tota l’obra de Stevenson- de triar entre el bé i el mal (pps.96/97). La “normalitat” del conflicte de Jeckyll, metàfora de l’home modern escindit entre l’ordre moral i la seva subversió (pps.100/101). 3
Per acabar citaré al mateix Vilardell en un article que podeu llegir al diari Avui del dia 8 d’abril de 1988.
La vigència de “Dr.Jekyll”, en una època esquizofrènica com la nostra, crec que està assegurada i penso que la grandesa de Stevenson està en haver sabut penetrar en els racons més temuts de la naturalesa humana en un temps en què Freud encara no era conegut. A part d’això, i del que dic més amunt, “El cas misteriós...” és un llibre que dóna per fer-ne un estudi molt més llarg que el d’una simple ressenya crítica. En fi, que com sol dir el tòpic, em sembla que seria el llibre (entre d’altres coses) que m’enduria a una illa deserta (suposant que en quedi alguna)


1.- Aquests signes d’admiració són meus
2.- Aquests també
3.-La paginació correspon a l’edició d’en Miquel, que suposo deu ser l’editada pels llibres de Glauco, l’any 1988 en traducció d’Andrew Langdom-Davies que correspon al número 36 de la col·lecció “L’Arcà”.

<-- en Miquel i jo després de la trobada fent una copa al pub Dickens


28 comentaris:

  1. Ep, serà que estic molt sensible amb el tema del fum, però QUÈ VEN MIS OJITOOOOOS! Un cendrer; un cendrer amb burilles!!; ai, que m'agafa l'atac de nostàlgia de les 16:55. Ai, me'n recordo quan als pubs es podia fumar...

    Dispenseu la boutade. Després torno.

    ResponElimina
  2. Estic contenta una vegada més d'haver asistit a una tertúlia deliciosa.
    Gacies Robert, Rosa i Miquel.
    M.B

    ResponElimina
  3. M.B.? Maria B.? MARIAAAAAA??? Ai, mon dieu, que me m'agafa un iu-iu de l'emoció!!!

    En Robert i en Miquel sí que hi eren, ara no sé pas de quina Rosa em parles...
    Gràcies, guapa, encantada de la vida de llegir-te !!!

    ResponElimina
  4. gràcies a tu M.B.... fem el què podem,... amb un públic com el que tenim tot és més facil...

    ResponElimina
  5. M'has enxampat, Matilde.
    M.B

    ResponElimina
  6. Estic atordit: d'entrada, la fotografia m'ha trasbalsat en una tarda lànguida i plàcida com aquesta. Les meves neurones han tardat una estona en comprendre la connexió.
    Després però... no res: me'n vaig de pet al sofà, a rellegir William ilson. Lamento molt no tenir l'adaptació que en va fer el Gran Fellini.

    ResponElimina
  7. ...però escolta Lluís, això té fàcil "arreglo", només has de carregar la mula i apa...a llaurar.
    Em sembla, però, que William Wilson estava adaptat per Louis Malle, el conte que va adaptar Fellini va ser no apuestes tu cabeza con el diablo....de memoria lo digo.
    No puc deixar de dir una cosa, però, malgrat tingui fama de ser millor escriptor Stevenson, jo prefereixo mil vegades Poe, visca POE!!!!!!

    ResponElimina
  8. Mira, Robert. Abans que res entono un VISCA POE! així en majúscules, de manera que queda tot dit. Després ve el cas Fellini/Wilson. Diu en Fellini que el guió està inspirat en Poe i Wilson, i jo ho crec. EN tot cas, és terriblement més divertit que en Malle, mal que em pesi.

    ResponElimina
  9. Suposo que parlem de la mateixa peli, no? Historias extraordinarias i en William Wilson interpretat per Alain delon ?

    ResponElimina
  10. Visca Alain Delon! I el Terence Stamp!

    ResponElimina
  11. Doncs això, Terence Stamp i Delom. I visques.

    ResponElimina
  12. Malle/Delon/William Wilson

    Fellini/Stamp/No apostis el teu cap amb el diable o Toby Dammit.

    Que ho acabo de mirar a la Wiki.

    ResponElimina
  13. ai allau, què faríem sense la wiki!!!

    ResponElimina
  14. Visca la wiki!

    Ara repassava els apunts que es va descuidar en Miquel i em crida molt l'atenció la següent frase:
    "veure la desconfiança cap a un funcionari".
    D'això no en vam parlar.

    I quant a això de la dualitat, jo crec que Stevenson es va veure obligat a exagerar, i que la cosa aquesta maniqueista de la coexistència eterna del bé (un Jekyll gros i corpulent)i el mal (un Hyde petit i malgirbat) no està tan compartimentada, que ho carretegem més barrejadet. A mi m'interessa més l'estadi intermedi aquell quan Jekyll deixa de ser Jekyll però encara no arriba a ser Hyde (o al revés), perquè crec que aquest és l'autèntic cas misteriós de la condició humana en general.

    ResponElimina
  15. Suposem que és istiu (em cal, de seguida veureu per què). Un nen assegut al pedrís. Ha caçat una mosca (no és Karate Kid, no). Ara li està arrencat les ales. O causant moltes baixes en una corrua de formigues. Les liquida esclafant-les amb l'índex de la mà dreta. O, amb una pedra enorme, ha deixat un gripau com si fos un Cobi de Mariscal. Després entra a casa i omple de petons a la seva àvia, perquè se l'estima molt i és un nen molt carinyós. Adorable, diria.

    I si les faules estivals no se us posen bé, doncs, res, anem al pati de l'escola, que hi trobarem el mateix nen escarnint al pobre Vicentet, perquè quequeja i porta ulleres i sabates ortopèdiques, per exemple. A aquest no li calen pólvores màgiques; pa amb xocolata, si per cas.

    ResponElimina
  16. La única dualitat real que hi ha, quan hom arriba a certa edat és preguntar-se si la vida val realment la pena viure-la o no...aquesta és la gran dualitat també present (pienso luego digo yo) en l’obra de Stevenson. Respecte a la superioritat, la força del mal respecte al bé, la fascinació que exerceix el “lado oscuro” és una fascinació lligada al nostre racó infantil, és normal que de nens ens sentim fascinats pel aspecte fosc de la vida però avui dia només s’ho pregunten els diletants, els nens o els terroristes.

    ResponElimina
  17. És que a mi no em mola "la fascinació per l'aspecte fosc de la vida". Ara que m'he fet gran, sé que el mal és a dins; que els nazis no són extraterrestres; que Lord Jim, c'est moi, amb permís de Conrad.
    L'avantatge dels nens és que (quasi) sempre diuen la veritat. Els grans ens comprem catifes, i, quan tenim visita, hi fiquem la merda sota.

    ResponElimina
  18. Em sap greu no haver pogut posar cap fragment de Chesterton parlant d'Stevenson. A mi em fa riure molt, Chesterton. Diu coses com "no creo que nadie pueda confundir el cuervo de Poe con el loro de Joh Silver", per exemple.

    I sobre això de la dualitat:
    "La verdadera clave de la historia no está en el
    descubrimiento de que un hombre sea dos
    hombres, sino de que los dos hombres no son
    más que un hombre. Después de todas las
    luchas y peripecias de estos dos seres incompatibles
    hay un solo hombre nacido y un solo
    hombre enterrrado".

    I si us fa peça, aquí trobareu l'article complet.

    ResponElimina
  19. I parlant de cadàvers, l'únic cos apte per a la vetlla que ens queda és el de Hyde. Ho dic per lligar-ho amb els apunts d'en Miquel, això de "El mal vist com la part mortal de l’home". Del bé, no sé què se'n fa; en tot cas, no deixa cos present.

    ResponElimina
  20. Dr. Vilardekyll24/2/11 16:15

    "(...)l'home, en realitat, no és sinó dos. I dic dos perquè el progrés dels meus coneixements mateixos no va més enllà d'aquest punt". Jekyll dixit.
    I sobre això dels funcionaris (em referia a quan Utterson va a veure el cadàver de Carew, acompanyat per un policia): "(...)cada vegada que mirava de reüll el seu company de carruatge experimentava vagament AQUELLA PUNTA DE TERROR A LA JUSTÍCIA I ALS SEUS AGENTS QUE, EN QUALSEVOL OCASIÓ, POT SENTIR EL MÉS HONORABLE DELS HOMES". I Stevenson ho fa pensar a un advocat!! Són suposicions meves, ja ho sé, però crec que el propi autor ho subscriu.

    ResponElimina
  21. Miquel V.24/2/11 16:18

    L'edició que vaig utilitzar, Robert, no és la de Glauco - que també la tinc, fixa't si m'agrada aquest llibre ! -, sinó la de La Magrana (l'Esparver).
    Ah, jo també dic VISCA POE ! Però també VISCA STEVENSON !! Per a mi,un no exclou a l'altre.

    ResponElimina
  22. Miquel V.24/2/11 16:25

    I sobre quan s'ha transaformat en Hyde, Jekyll diu que és com despullar-se de "coses postisses" (el que unes ratlles més amunt anomena "bagatge de cordial respectabilitat") i "CAPBUSSAR-ME EN EL MAR DE LA LLIBERTAT"...O sigui que jo faig la meva regla de tres : segons Jekyll (i Stevenson, tal vegada ?), la llibertat porta a la maldat, i aquesta a la mortalitat.

    ResponElimina
  23. Clar, passa que Jekyll és d'abans de el hechicero de Viena, pre-freudià, vull dir, així que ni inconscient ni psicoanàlisi ni teories pulsionals. Si ho hagués escrit sabent que allò de pelar al pare per ficar-se al llit amb la mare, per exemple, és una cosa tràgica, però la mar de natural (els grecs ja ho sabien, per això), doncs potser no li haguessin calgut les pólvores; i en comptes de dos serien sis. Ja ho diu ell "el progrés dels meus coneixements mateixos no va més enllà d'aquest punt". Per dir alguna cosa.

    ResponElimina
  24. Matilde, amb aquest nom (Xècspir) sembla que hagis de fer una imprortantíssima transacció bancària. Ja et faré arribar un xècspir de 500€...

    Merci per la visita, i les punyalades.

    ResponElimina
  25. Un plaer, merci a vosaltres. Les punyalades em venen de sèrie: no puc fer-hi res; sóc de la broma. Espero no haver-te fet massa (ni mala) sang.

    ResponElimina
  26. Ostres, ostres, ostres. Rellegint els comentaris d'ahir, i, sobretot, tot allò dels nens i el mal que portem a dins i blablabla, se m'han inflamat les sinestèsies, i he anat a parar a "La cinta blanca" de Michael Haneke. Si jo l'he vista, que en això del cinema sempre vaig amb quatre anys de retard, suposo que tothom també. Cas contrari, no us la deixeu perdre.

    ResponElimina