En el capítol anterior:
La Matilde, empesa per les circumstàncies -eixes males pues-, va haver de fer-se càrrec, sobtadament (qualsevol argument exculpatori serà poc; la defensa haurà de recórrer a la retòrica de la negreta i ni així), de la moderació de la trobada per a parlar de la Carson McCullers, ja que en Mitchum, l'encarregat de torn, es va posar pedres al fetge. No s'ha fet crònica de l'esdeveniment perquè hi ha coses que val més oblidar, o provar-ho, si més no.
En el capítol d'avui:
En Mitchum continua refent-se de les seves temptatives minaires, però, afortunadament, la presentació i conducció de les glòries incertes era cosa de dos (l'esmentat Mitchum i en Pasqual Bernat) i ens ha quedat l'altre, en perfecte estat de salut, gràcies a déu, la qual cosa allibera la pobra Matilde, que torna al vell costum d'omplir la llibreta amb dibuixets d'aquells que es fan mentre es parla per telèfon. Malgrat això, no crec pas que aquest l'undemà acabi per arribar mai. M'ho noto que no. La inspiració i la voluntat són de vacances i m'han deixat tirada, amb la sra. Desidia al meu càrrec, una dona afartadora com n'hi ha poques, tot el dia amb l'uf a la boca. Valgui, de moment, el reportatge fotogràfic, gentilesa de la Núria Puigivila.
El post també es podria titular "Les intrigues del palau", o bé "El club vist per dins". Veient les fotografies, jo diria que hi ha coses que -quan duen inèrcia- funcionen quasi soles. Fa poc ho vaig a la mare d'un alumne que venia amb ganes de discutir de pedagogia, i es va quedar reflexionant:
ResponElimina-Hi ha nens que aprenen sols, no et preocupis dels mestres.
Ai, el dia de la McCullers, com que en Mitch s'ho havia preparat tant i jo, per a compensar, m'havia desentés per complet, va ser un poema. Matilde, cabaretera ocasional. Vaig treure les plomes i els lluentons, i em vaig marcar un cuplet. Però els nostres contertulians són de tan bona pasta que no em van deixar sola davant el perill, ans el contrari, van xerrar com calandries.
ResponEliminaL'altre dia, amb l'Incerta glòria vam fer una regressió al format aquell que recorda més una conferència que una tertúlia informal. Hi ha gent que s'ho estima més així, prou que ho sé, però jo sóc partidària del cabaret. La meva opinió no val res, que jo hi assisteixo (al menys ho hauría de procurar) en compliment del meu deure, però ja se sap, n'aquest món tothom va a la seva, menys jo, que vaig a la meva.
Així que has posat el dit a la nafra, estimat Lluís. Somio un club on no calguin presentadors.
Utopía? Potser sí. Ara anem fent trobades tipus "concert per a orquestra i instrument solista", on el solista també és el director. Jo m'estimaria més un director director, que no toqui, vaja, que faci sonar l'orquestra i prou. Però tot això és voler voler.
Sí senyora! Bravo! El coneixement es construieix en el diàleg, ja s'ha acabat l'època de les classes magistrals, encara que hi hagi despistats. Perquè aquells professors de les classes magistrals feien trampa: allò que explicaven era el resultat de molta gent que havia pensat, no pas d'ell solet. Jo procuro que els nens es vagin habituant a això des de petitets, a veure si ens en sortim. Bé, i les nenes també.
ResponEliminaAi, no sé, sempre xerro massa, Lluís. Però és que després de quaranta llibres i quatre anys(i déunidoret quins llibres), jo crec que hem d'evolucionar o morir.
ResponEliminaA priori, jo diria que és preferible evolucionar morir. Però per sobre de tot allò que val és repassar i avaluar. De manera que si la conclusió és que cal morir doncs es mor i llestos.
ResponEliminaI parlant d'una altra cosa, la foto que més m'agrada és la de "la dama darrera la fulla". L'Esther, la dama en qüestió, és dels pocs que van comparèixer amb la incerta glòria del tot finiquitada. M'hagués agradat sentir-li una mica més la veu, la veritat. Bah, pots comptar, manies meves.
ResponEliminaLa resta, els qui no la vam poder acabar perquè se'ns va tirar el temps a sobre, no l'hem pas tornada i "estamos en ello".
Ai, ara que torno a llegir el meu excurs d'ahir, m'he esgarrifat tota, que semblo una malnascuda desagradescuda i es pot interpretar que en Pasqual Bernat no va fer un bon paper (i de franc que ho fa, a sobre!), i no és això, companys, no és això. No parlo d'en Pasqual, parlo del format de les trobades.
ResponElimina