dimecres, 31 d’agost del 2011

++ entrevista


(seguim amb retalls de l’entrevista realitzada per Jean Stein el 1956 i publicada a the Paris Review)

¿Puede usted decir cómo empezó su carrera de escritor?

-Yo vivía en Nueva Orleáns, trabajando en lo que fuera necesario para ganar un poco de dinero de vez en cuando. Conocí a Sherwood Anderson. Por las tardes solíamos caminar por la ciudad y hablar con la gente. Por las noches volvíamos a reunirnos y nos tomábamos una o dos botellas mientras él hablaba y yo escuchaba. Antes del mediodía nunca lo veía. Él estaba encerrado, escribiendo. Al día siguiente volvíamos a hacer lo mismo. Yo decidí que si esa era la vida de un escritor, entonces eso era lo mío y me puse a escribir mi primer libro. En seguida descubrí que escribir era una ocupación divertida. Incluso me olvidé de que no había visto al señor Anderson durante tres semanas, hasta que él tocó a mi puerta -era la primera vez que venía a verme- y me preguntó: "¿Qué sucede? ¿Está usted enojado conmigo?". Le dije que estaba escribiendo un libro. Él dijo: "Dios mío", y se fue. Cuando terminé el libro, La paga de los soldados, me encontré con la señora Anderson en la calle. Me preguntó cómo iba el libro y le dije que ya lo había terminado. Ella me dijo: "Sherwood dice que está dispuesto a hacer un trato con usted. Si usted no le pide que lea los originales, él le dirá a su editor que acepte el libro". Yo le dije "trato hecho", y así fue como me hice escritor.

-¿Qué tipo de trabajo hacía usted para ganar ese "poco dinero de vez en cuando"?

-Lo que se presentara. Yo podía hacer un poco de casi cualquier cosa: manejar lanchas, pintar casas, pilotar aviones. Nunca necesitábamos mucho dinero porque entonces la vida era barata en Nueva Orleáns, y todo lo que quería era un lugar donde dormir, un poco de comida, tabaco y whisky. Había muchas cosas que yo podía hacer durante dos o tres días a fin de ganar suficiente dinero para vivir el resto del mes. Yo soy, por temperamento, un vagabundo y un golfo. El dinero no me interesa tanto como para forzarme a trabajar para ganarlo. En mi opinión, es una vergüenza que haya tanto trabajo en el mundo. Una de las cosas más tristes es que lo único que un hombre puede hacer durante ocho horas, día tras día, es trabajar. No se puede comer ocho horas, ni beber ocho horas diarias, ni hacer el amor ocho horas… lo único que se puede hacer durante ocho horas es trabajar. Y esa es la razón de que el hombre se haga tan desdichado e infeliz a sí mismo y a todos los demás.

9 comentaris:

  1. A diferència de la primera part, aquesta segona part de l'entrevista a Faulkner m'ha semblat divertidíssima i molt interessant. Veig que aquest senyor encara té cops amagats!

    ResponElimina
  2. Dr. Vilardekyll31/8/11 17:52

    Comnparteixo totalment el seu comentari sobre el "treballar" (la paraula, al cap i a la fi, ve de "trepaliare", "turmentar", no ?).

    ResponElimina
  3. Dr. Vilardekyll31/8/11 17:57

    I un fragment d'"El brogit..." que m'agrada molt :
    "(...)el pare deia que els rellotges assassinen el temps. Deia que el temps és mort mentre és marcat al compàs de les rodetes ; tan sols quan el rellotge s'atura reneix el temps". I, sobre el mateix, pàgines abans :"(...) aquesta especulació constant respecte a la posició d'unes busques mecàniques sobre una esfera arbitrària és un símptoma de funcionament mental. Excrement digué el pare com la suor".

    ResponElimina
  4. Anderson era realment una persona pràctica i intel·ligent: no em faci llegir els seus originals i a canvi el recomanaré al meu editor. En canvi nosaltres, tant si com no, ens entestem a fer llegir els nostres blocs als amics i... és clar, els acabem perdent.

    ResponElimina
  5. Arbeit macht frei, deia a la porta d'entrada d'Auschwitz. Ha, dic jo.

    Molt bo el fragment, doctor. Per fi algú parla del llibre!!

    Al menjador de casa tinc un rellotge de paret, d'aquells heredats i de l'any de la picor, que sempre marca les dotze en punt. Funciona, però no li donem corda.
    Un dia (el rellotge ja portava quatre anys parat a casa) l'Allau em va explicar una mena d'enigma d'aquells de Carroll (ai, no sé si era Carroll o un altre. En fi). La cosa és que un rellotge parat és l'únic que marca l'hora exacta dos cops al dia. Em va fer una gràcia de no dir. Ai, ara no sé perquè explico tot això. Bé, sí, el temps i els rellotges, que l'assassinen.

    ResponElimina
  6. No serà tant, Brian, no serà tant.
    Doncs jo amb això dels blocs he fet una pila d'amics que no ho són, però com si ho fossin. Dels de debò, només en tinc un parell i no em llegeixen. Afortunadament.

    ResponElimina
  7. Dr, Vilardekyll31/8/11 19:45

    Genial aquesta anècdota sobre el rellotge aturat, Matilde !
    Respecte a "El brogit...", crec que això del temps és una clau per entendre el perquè està construïda d'aquesta manera, sense que importi passat i present, es confonguin tots dos i a més narrat sense ordre cronològic. De fet, a l'edició que tinc (Proa,1984) hi ha a la portada el dibuix d'un rellotge de butxaca amb el vidre petat.
    I una pregunta : on es pot trobar aquesta entrevista a Faulkner ?

    ResponElimina
  8. No sé on la pots trobar, Dr. Haurem d'esperar que torni en Mitch.

    ResponElimina
  9. Sobre això que dius del temps, sé que existeix un assaig de Sartre que tracta sobre la metafísica del ídem en El brogit i la fúria. El cita molta gent, però no sóc capaç de trobar-lo.

    Tinc la mateixa edició que tu, i aquest rellotge petat, es cosa d'en Quentin:

    "Em vaig adreçar cap a la calaixera i vaig prendre el rellotge, amb l'esfera cap a terra, encara. Vaig copejar el vidre contra l'aresta de l'angle de la calaixera i vaig recollir els fragments amb la mà i els vaig posar dins el cendrer i vaig arrencar les busques i també les vaig ficar dins el cendrer. El rellotge continuava funcionant. El vaig posar cara enlaire, l'esfera nua i les rodetes fent tic-tac, tic-tac a dins, sense poder fer cap altra cosa".

    La part d'en Quentin és la que m'ha frapat més.
    El diccionari de l'IEC no recull el verb frapar, per cert.

    ResponElimina